Groove injection (4:38")
Dilluns un altre cop? Ostres si que m'he penjat... Em sap greu.
La setmana anterior comentava la poca disposició que tenia a l'hora de posar-me a estudiar els temes de la nova banda de funk. No és que només em fés mandra, també em feia pànic pensar que no seria capaç de treure cap so similar a les fantàstiques demos que m'havien passat els meus nous companys. Com sempre, havia accedit a la seva petició fent-me una mica el desmenjat i presentant d'antuvi les meves reserves i limitacions. Provem-ho -els dèia- a vuere si me'n surto.
La cosa estava clara: com que no sóc un guitarrista massa talentós havia d'invertir un munt d'estona a entendre les cançons i calcar-ne cada una de les notes, almenys per no fer el lluç en el primer assaig i no fer perdre el temps als altres components. Aquesta inversió de temps no va acabar de concretar-se fins a última hora.
Generalment no tinc massa clars els dies d'assaig perque, donat que jo tinc una bona disponibilitat en aquesta franja horària, els meus companys més atrafegats a nivell social solen fer i desfer segons els seus compromisos. D'aquesta manera, doncs, és normal que m'avisin amb unes hores d'antel.lació. Dimecres passat quan el meu nou mentor i mecenes musical es va aixecar de la cadira de la redacció per anar a dinar em va citar per aquell mateix vespre per fer el meu primer assaig amb Mama Funk / The Cinesse Restaurant.
-Què? NO! Encara no m'he tret els temes...
-Però si encara tens tota la tarda. Au, fins a les 20:00!
-T'ho mereixes, vaig pensar. Era molt conscient que no tindria prou temps per fer la feina perque estava sotmés als imperatius d'un jove pare de família amb una dona molt atrafegada i un espinguet esbravat. Vaig comptar les hores que restaven amb la mirada estràbica i amb el vertigen d'aquell qui ha agafat una feina de relacions internacionals i no sap un borrall d'anglès. Com que gestiono millor les situacions de crisi del que toco la guitarra, vaig enfilar-me al tren amb l'Ipod enganxat al cervell i amb el repeat etern a la llista dels 4 temes. Això, tot i que era útil, no va ajudar massa a millorar el meu estat anímic. A qui diantre se li havien acudit aquells riffs llarguíssims que es recargolaven endimoniats? Aquells ritmes desprenien una ferum exagerada a sobredosi de reflex al canell. Durant el trajecte que em separava de la meva obligada reclusió a l'altell de casa vaig estar a punt de caure un parell de cops. Afortunadament la for i nata de la Planura havia anat d'excursió cultural als dics de la Riera Seca i no van tenir l'oportunitat de cardarse de mi, rematar-me amb una ampolla de Xandy i cisar-me el tabac. Un cop a casa, vaig dinar a contrarrelotge i vaig entaforar la nina entre les urpes acollidores de la directora diabòlica del mini frenopàtic. Em vaig tancar a l'altell i als 20 segons d'escoltar el primer track em vaig encastar al terre.
-Perdona. T'he fet mal?
Un homenot tèrbol m'oferia la mà mentre sostenia, amb l'altra, la Les Paul Gold Top més robusta que mai havia vist. Precisament era amb el cos d'aquest musculat instrument amb el que m'havia propinat la immensa galeta.
-Em presento. Sóc el teu sentiment agudíssim d'inseguretat, però em pots dir Sai.
Mentre m'eixugava la sagnada que em brollava del nas i em recolzava trèmul a la pota de la taula li vaig preguntar:
-És autèntica la Les Paul o és xinesa?
-No, és un miratge. De fet és una totxana que sempre duc a la butxaca i que es transforma segons les necessitats del client.
En Sai era un paio educat a qui un col.lectiu misteriós havia enviat per espavilar-me una mica. Ràpidament es va apoltronar en els cubs d'Ikea i em va fer tocar. La seva missió era estomacar-me de valent fins a fer sortir la mescla necessària d'orgull, valentia i sentit comú per afrontar el primer assaig. La veritat és que veure aquell paio tant lleig i pudent clavar-me un mastegot amb una Les Paul imaginària cada cop que em lamentava va donar un resultat òptim. Quina ràbia que feia el miserable. Ell mateix, al cap de 90 minuts em va fer parar.
-Ho has fet molt bé. Penso que per avui ja ho podem deixar còrrer.
-D'acord. Gràcies. Vols pendre alguna cosa? Un cafetó?
-Tens moscatell?
En Sai era un autèntic fanàtic del Moscatell. Es va cascar una ampolla de Sardà en petites copetes que resultaven invisibles dins de les seves urpes tenyides de ronya. Quan anava pels dos terços del brevatge se li va afluixar la llengua i va fer el salt a les estrictes normes de confidencialitat que dicta, de manera tant severa, el col.lectiu misteriós. Em va explicar la quantitat de vegades que havia hagut de pegar a paios amb penis (imaginaris) gegants farcits de totxanes. Fins i tot n'hi va haver un (un cas perdut en deia ell) a qui va apallissar amb un penis gegant, una ampolla de Bourbon i dues totxanes que imitaven les Twin Towers en el seu esplendor. També em va parlar d'un guitarrista Osonenc que havia estat irrecuperable perque havia mutat el sentiment d'inseguretat per una insensatesa atroç. Quin paio en Sai. Les havia vist de tots colors. Quan va acabar l'ampolla la totxana va recuperar la seva forma original i se la va amagar a la butxaca.
-No vull donar la nota pel carrer- Va dir. -D'ara en endavant has de fer una mica més de cas a la gent que confia en tu i d'aquesta manera t'estalviaràs un bon gec d'hòsties. De totes maneres, no oblidis comprar una altra ampolla de Moscatell perque és possible que em deixi caure per aqui un altre dia- I em va clucar l'ull palpant-se la totxana.
-D'acord. Gràcies per tot Sai, ets un paio molt trempat.
En arribar a l'assaig les coses van anar més aviat rodades. Es veu que els meus nous companys tampoc esperaven que jo fós un monstre del groove i els van semblar força bé els udols que emetia la meva telecaster nova. Cada cop que m'atrevia amb una tímida aportació pròpia, abaixava el cap esperant un mastegot letal, però en vaig sortir il.lès i, sobretot molt content. Com és habitual en mi, cada cop que surto d'un assaig amb temes nous, em desperto l'endemà cantant-ne un riff o una melodia. Dijous mentre esmorzavem amb l'Atz li vaig tocar tres o quatre trocets ultra funkys que la van fer saltar de la trona. Va ser fantàstic. Del pati estant, vaig veure a en Sai que entrava a casa dels veïns amb una parabòlica gegant mentre em feia la senyal de la victòria. Quin paio en Sai.
Retorn al Gros Mercat laboral (5:40")
Dilluns. Avui m'ha costat llevar-me molt més del que és habitual perque he tornat a la feina. És curiós el pes que agafa el meu cos fràgil els dies laborables. Els dies que no haig d'anar a la redacció m'aixeco àgil com la ploma d'un xoriguer. Però avui algú ha encimentat els llençols i no hi ha hagut manera de respectar l'horari. Al cap d'una hora picant pedra dins del llit he aconseguit recuperar la meitat de la mobilitat i un 10% de consciència. Com que ja sóc planurià de soca-rel no m'ha molestat el murmuri del despertador perque tinc una tolerància amplíssima a l'hora de conviure amb els sorolls més irritants i continuats. El despertador s'ha enfadat amb mi tant com jo m'enfado amb la Gem quan la vull enviar al llit després de dues hores dormint al sofà. Ell però ha complert les amenaces que jo sempre li propino a la meva encantadora esposa de manera infructuosa:
-Et deixaré aqui tirada i després et cagaràs et tot. Ja t'he avisat massa vegades, sempre fas igual!
El primer pas que he fet ha estat en fals. He entrapusat amb el cable de la formigonera i m'he estampat contra el mirall que orla la porta de l'armari. En veure la meva cara aixafada a dos milimetres d'un jo lleganyós he vist que l'Ani també em mirava de ben aprop. Què divertit! Ho pots tornar a fer? (m'ha miolat). M'he despertat de cop. Esperitat. He volat a remullar-me i a despertar l'Atz que ja estava escolpint conillets amb les tones de ciment que ella també tenia sobre els seus llençols de cireres. Amb l'agilitat que em caracteritza a l'hora de manejar situacions de crisi, a les 8:00 ja caminàvem els dos ben reclenxinats per l'obrador a la recerca d'un crostonet per esmorzar. A les 9:00 a les portes del frenopàtic xinorri l'Atz ha recordat, després del cap de setmana, que en aquell lloc s'ho passa la mar de bé. Ha assenyalat la porta, m'ha mirat i ha rigut mentre apareixia la directora diabòlica i ens dedicava el bon dia més infantil del món. Un cop més he evitat mirar-la fixament als ulls. A saber què et deu passar si ho fas.
El camí cap a Granollers ha estat tant aborrit com a mi m'agrada, fins i tot RENFE ha tingut el detall de fer-me el regal del temps i he enllestit els encreuats abans de pujar al tren. Com que la flor i nata de la Planura encara no ha començat l'institut, o això sembla, el meu paquet de tabac ha sortit il.lès del tràngol matinal. Arribar a la feina ha estat desolador, la meitat de l'staff encara està de vacances i de l'altra meitat (3), un estava malalt. M'he assegut a la meva cadira de faquir equilibrista i he recordat que durant l'estiu ja havia avançat una de les edicions que haig de publicar aquest mes. I de l'altra no tenia res a fer perque el company que s'ha quedat a casa és qui m'havia de proporcionar el material i no m'havia deixat res preparat. Horror Vacui. He decidit fer una mica de neteja i he escombrat una pila de gigues del minimac octogenàri. He buidat bústies de correus endarrerits i he ajudat als meus companys presents a resoldre un problema fantasma amb unes IP amb poca personalitat. Amb la meva simple presència el conflicte s'ha resolt. Aquest és un dels enigmes més frustrants de la informàtica. Et trenques les banyes per resoldre un problema gravíssim que t'impedeix realitzar cap moviment. Al cap de 30 minuts decideixes demanar ajuda a algú i quan li vols ensenyar la clau de l'apocalipsi el problema ja no hi és i funciona tot perfectament. Ha estat molt frustrant perque jo esperava estar-me una bona estona esbrinant per què un dels macs senils ens deia que un usuari misteriós li havia usurpat la IP. Quan hem reiniciat, l'ordinador mateix ens ha dit:
-IP? No sé de què em parles.- I ha esbufegat lamentant-se de la colla de llondros amb qui havia de tractar a diari.
S'ha fet l'hora de tornar a casa i m'he enfilat al tren. He recuperat el llibre que fa molt dies que vaig deixar abandonat a l'est de l'edèn i he pensat que dedicaria la tarda a estudiar-me els temes del nou grup que m'ha fitxat. Això ja fa tres setmanes que ho penso, però la veritat es que no trobo mai el moment. Avui tampoc. La Gem m'ha demanat ajuda per anar a carregar les arques del magatzem del forn a un lloc màgic: el Gros Mercat. Mai m'hi nego a anar-hi. M'encanta anar a aquests super-supermercats de majoristes de manera que he oblidat totalment que aquesta setmana tinc el primer assaig amb la banda nova, que toquen un estil de música que no he tocat mai. Hi hem anat amb el cotxe nou dels pares de la Gem, tot un luxe motoritzat i com que no teniem cap disc hem escoltat RAC1. D'haver anat amb el nostre cotxe ens hagués acompanyat l'increïble Jeff Tweedy i els seus amics (Wilco. Sky Blue Sky. Nonesuch / Warner, 2007). Com que es tracta d'un lloc especial per a comerços tot agafa una dimensió gegant en aquests establiments. He vist un contenidor de salsa de Soja Kikoman de 5 litres. Era com un d'aquells bidons de benzina. També he vist llaunes de tonyina on l'Atzur s'hi podria banyar. Pots de maionesa que tenen l'alçada dels nans de jardí. Fins i tot els carretons tenen l'eslora d'un Hobie-cat i en poca estona passes d'estar navegant per un passadís de 50 metres innundat d'alcohol per solcar l'afluent que et passeja per un paisatge frondós de rotlles quilomètrics de fregalls Vileda. Hi venen de tot en aquest lloc, desde pissarres per apuntar menús, amb les fotos dels bocates ja fetes i esgrogueïdes, fins a fregidores de la NASA, allà on el Homer va fregir un bou sencer. Reproductors de DVD-DVIX per 35 euros, tendals per a jardineria, tones de carn, tones de formatges, tones de fruita i de verdura, tones d'embotits, des dels més selectes a les mortadel·les amb més contingut plàstic del planeta (més i tot que les del Mickey Mouse).
Una de les coses que és més atraient és que la gent no va a comprar 4 tonteries. Omplen els Hobie-cats amb caixes i caixes d'alcohol, pernils, bosses de frankfurts de 100 unitats!, porcs sencers i llescats per fer bocates de bacó, safatetes de llom per fer llibrets de 4 kg, i, sobretot, més caixes d'alcohol. (Espero que aquesta enumeració tant empalagosa no estronqui la digestió d'aquells qui llegiu el blog mentre dineu davant de l'ordinador de la feina. Em sabria molt greu p!rdre uns lectors tant abnegats i tant estimats.) Nosaltres, per la nostra part, hem estat bastant humils i només hem abarcat la popa de l'embarcació. De tota manera ens hi hem deixat una morteradeta ja que hem comprat 4 gominoles de gurmet cool per celebrar que demà la meva Gem deixa de ser una joveneta adorable per convertir-se, de fet, en una jove madureta mare de família de molt bon veure. Felicitats Gem. Em sembla que ja va sent hora que et dediqui un post monogràfic, no creus? A veure si d'aquesta manera et dignes a llegir el meu blog...
Onofre Bouvila torna a la Ciutadella 120 anys més tard (7:15")
Diumenge. Dia de sortida obligada per tot aquell qui té una criatura cosida als camals. Avui, com la majoria de diumenges, no hi havia cap pla traçat i la cosa pintava bastant magre. Un servidor es veia obligat a regirar la imatge corporativa del Forn de cara a la propera obertura d'un nou despatx de pa. Ja se sap que fer una feina per a un familiar és un tràngol. I si les expectatives d'èxit són minses el tràngol es converteix en una úlcera al recte. Avui preveia un malestar que havia anat postposant des de feia un parell de dies. En el món del grafisme hi ha conceptes tant hetèris com aquell que diu: canviar però que no es noti. Modernitzar una imatge mantenint tots els seu elements: el color, el logo, les tipografies... Quan veus que algú demana a crits una cirurgía completa no li pots fer una punxadeta de botox. Se seguirà sentint fatal i molt desencaixada amb el món que l'envolta. En altres casos hagués reaccionat de dues maneres: passar de tot, oblidar les directrius i fer el que jo crec que s'ha de fer, o limitar-me a corregir els errors més flagrants d'un disseny que es va fer ràpid i corrents fa uns 17 anys. Avui no podia fer cap de les dues coses per això m'he començat a trobar malament des que obert el pack Creative Suite. Hi ha dies, però, que et sents tocat per la mà d'un angelet inspirador i les coses més difícils surten niquelades. He aprofitat la presència del meu salvador alat i l'he acomodat al costat del mouse. Li he servit un didal de nèctar i mentre versionava temes de Bill Evans amb la seva arpa diminuta jo he enllestit 10 propostes de cartell de les quals n'hi ha 8 que són més que aprofitables. Tot un èxit. No li he pogut agrair la seva presència perque s'ha esfumat quan l'Ani se li ha llançat al damunt (amb una intenció més lúdica que gastronòmica, cal admetre-ho). Ha fet un pbloff i ha deixat un nuvolet ple de lluentons que s'ha anat escampant davant dels bigotis atònits de la gata.
Un cop enllestida la feina la Gemma m'ha mostrat l'aspecte desolador de la casa. Ha direccionat les ninetes al cel i ha extès la mà donant-me la benvinguda a un món sense lleis. El típic caos generat per l'Atz quan necessita esbravar-se i va caminant com una boja buidant el contingut de tots els armaris i repartint-lo per tota la casa (Vegeu "La meva Atz i els tangues desbordants").
-Aquesta nena ha de sortir. On anem? Quedem amb algú? Qui estarà despert?
Aquest és el problema més comú a l'hora de passar una matinal de diumenge amb algun amic. És gairebé impossible trobar-ne un que s'hagi llevat aviat i estigui llest per sortir de casa una mica abans de les 14:00. Avui, però n'hi havia un que sí que ho estava de despert. El saludable Doctor m'havia trucat ben aviat per un problema que ha tingut amb un post fantasma. Un d'aquells que hi és i més tard, per algun afer tèrbol, deixa de ser-hi. A vegades el Doctor és massa bo i perd el son pels seu pacients més tocacollons. Però no us preocupeu pel Doctor. No hi ha cap problema que ell no pugui resoldre. He tornat a contactar amb ell, però després de solucionar el primer problema n'ha tingut un altre. Aquest també el resoldrà però haurà d'usar un bisturí Sovereign del 10.
Així doncs, un altre cop sols en plan parella jove amb filla encantadora, hem decidit tornar al parc de la Ciutadella. En arribar al Born els residus lluents de l'angelet ens han proporcionat un lloc legal i gratuït per entaforar el coxte just al davant del Suborn. Com que ja era l'hora de dinar hi hem dinat. Mai havia estat al Suborn amb llum de dia i menys assegut a la porxada que comparteix amb els locals de lloguer de bicicletes. Ens ha semblat molt graciós veure com tots els nens estaven encantats amb els milers de models que hi tenen. L'Atz ha al.lucinat amb aquells carretons de 4 places i que tenen un sostre groc de lona. Hi havia molt de moviment i, per descomptat, tantíssimes coses susceptibles de ser enumerades en un post que he hagut de seure i demanar un vaset d'Aromes de Montserrat. Una mica abans de recuperar la visió, mentre la Gem i l'Atz em ventaven la cara amb un programa de la Mercè, m'ha semblat escoltar una guitarra de nylon desafinada que repetia els acords d'una conegudíssima cançó de Bob Marley una vegada i una altra i una altra. La imatge s'ha anat fent clara i ha anat apareixent un rasta negre assegut a uns deu metres de la nostra taula. Ell compartia la seva amb l'amo d'un dels locals de lloguer i bebia una substància embotellada dins d'una bossa de plàstic. No deixava de tocar els acords (Sol-Re-Do, amb alguna alteració armònica donat que la guitarra estava totalment desafinada) mentre contemplava el seu entorn.
Hi ha poques coses que suporti menys que algú toqui la guitarra en un lloc públic sense que ningú li hagi demanat. Hi ha situacions i moments ideals per fer-ho i fora d'aquetes ocasions es converteix en una actitud que proclama: "has vist nena? toco la guitarra i sóc molt guay". Tampoc m'agrada gens la gent que transporta la guitarra sense funda. Representen una amenaça constant. Com un paio que vagi pel carrer amb una pistola carregada a les mans. Fins hi tot m'he trobat amb algun individu tocant la guitarra en un bar musical en ple bullici (!). El negre-rasta ratllava tant que el seu company li ha demanat l'instrument per afinar-lo, però malhauradament, li ha tornat. Almenys ha tallat la meva hemorràgia cerebral. Ell ha seguit amb el seu xafarranxo el.ludint les baixes per lipotímia i les convulsions de 3 o 4 britànics. Ha continuat amb la seva intro durant 20 minuits i, a la fi, s'ha posat a cantar. Quin cabró... cantava de puta mare! Llàstima que hi hagi hagut gent que no l'ha arribat a sentir. Per cert, tampoc suporto la gent que canta pel carrer sense que ningú li hagi demanat i amb l'únic propòsit de fer-se veure, sobretot si canten especialment bé perque està clar que atrauràn més l'atenció. Hi ha una persona que estimo molt i que m'ho fa passar molt malament quan es fa la distreta i entona algun tema dificilíssim a un volum terrible dins del metro.
Hem dinat, hem pagat i hem marxat amb la satisfacció de ser els únics pares que hem pogut convèncer a la nostra filla que agafar un d'aquells tratos amb 4 rodes no era el que més ens convenia amb l'estómac a vessar i en plena canícula. Els altres pares amb qui compartiem cambrer encara apuren els revolts de la circunvalàció del parc. Ens hi hem introduït i hem anat a petar en una zona lúdica molt biopija. Hi havia atraccions estrafolàries que no sabies com agafar, nens políglotes de totes les races, tobogans metàl.lics de matrimoni, rampes amb obstacles i el terra era tou. Fins i tot hi havia un joc super integrador que ensenyava als nens vidents a llegir braillie. No cal dir que aquesta visió m'ha conmogut d'allò més i he lliscat pel tobogan unes 46 vegades. Mirava al meu voltant amb els ulls vidrosos i ningú cridava més del compte, ningú llançava clofolles al terre, ningú gronxava al seu fill amb un cigarret encès i al sorral només hi havia sorra. Edènic. El meu angelet deu viure per aquí. Hem aconseguit que l'Atzur abandonés el tancat de barres daurades pel seu propi peu i per la seva pròpia voluntat. El motiu és que ha vist un gos cridaner reorganitzant un grupet de lesbianes fumetes i multiracials. Ens hi hem acostat i l'Atz els hi ha donat una fulla que ha trobat al terre. Segur que li sabràn treure partit.
A partir d'aquest moment ha començat a desfilar la passarel·la que jo ja em temia: un ventall i.imitat de d'éssers humans escalibant-se sobre l'herba i desenvolupant una pila d'activitats diverses. Milicians sanguinaris armats amb guitarres desafinades i amb algun tambor carregat de metralla, guiris fregides fins al tornassol, adolescents descamisats llepant-se sota una palmera, famílies senceres escarxofades sobre una manta i bebent cava calent amb copes de plàstic, cicles de 4 rodes fent tentines cap a l'estanyol de les cascades i un senyor rodó com una pilota d'escudella, i vestit amb una samarreta Imperi, que es parava contemplatiu davant de cada una de les parelles que manifestaven el seu amor amb les mans plenes. Quin festival! No m'extranya que aquell animaló hagi quedat petrificat. Es veu que també era de poble, com un servidor, i davant d'aquella orgia de ciutadans ociosos qualsevol es queda petri. Quan he vist una italiana d'uns 60 anys, camacurta i conjuntada de blau cel, fent un demi-plié amb un somriure estirat durant els 3 minuts que el seu acompanyant ha trigat a fer-li la foto davant les cascades, m'he tornat a marejar. La gem m'ha agafat de la mà i m'ha dut fins a la sortida, però allà hi feien un campionat oficial de petanca i he caigut rodó al terre. M'he despertat al cotxe de camí a la planura escoltant Corinne Bailey Rae. La setmana vinent tinc hora al neurocirurgià perque m'extirpi el trocet de cervell destinat a la vergonya aliena. Es veu que tinc una anomalia i s'està fent inmens.
(A partir d'avui estreno un indicador de temps de lectura estimat al costat del títol. Espero que aquells a qui els meus posts els semblen massa llargs i es tornen estràbics baixant i pujant la boleta scroll els sigui d'utilitat a l'hora de valorar si val la pena invertir aquest temps. Espero també que, d'ara en endavant, els comentaris que rebi d'aquells que diuen:
-Ei he llegit el teu blog... Buf! escrius molt, no? mmm... però està molt bé, eh! ...ànims!
estiguin dedicats al contingut del post i no a la quantitat de caràcters que el composen. Per cert, segueix oberta la convocatòria del dinar a tot aquell qui enviï un comentari, ahir vaig fer espatlles de xai al forn i Dr., Shumhun, Milena, Miskha i el paio de Reus: podeu flipar...)
La meva pinyata i altres possesions més recents
Ja fa un parell o tres de setmanes que la Gem va demanar hora al dentista per anar a fer una neteja conjunta. Bé, més aviat consecutiva. Quan m'ho va dir vaig pensar que ja anava sent hora que trepitgés de nou una consulta odontològica perque la veritat és que m'havia penjat una mica. Jo sempre he estat convençut que al dentista hi vaig de manera anual, però és un d'aquells mecanismes d'autoengany tant habituals en les persones despreocupades. Quan la meva doctora anterior m'esbroncava per aquells intervals tant llargs entre visites jo li jurava que només feia un any que no ens haviem vist i, de passada, li comentava tot el que l'havia enyorat. Ella era escrupulosa i em mostrava la meva fitxa clínica on hi figurava la data pretèrita de la darrera visita. Ostres, sempre em penjava. No em podeu enviar un mail per recordar-me que haig de venir? El meu veterinari ho fa amb les vacunes de l'Ani... Seu i obre la boca, deia ella.
Aquest cop, però, m'havia penjat de valent. Debia fer uns tres anys que no hi anava i, a més, havia perdut la fèrula que elimina el desgast de les meves dents quan les apreto per la nit. Sí, jo sóc dels que fa nyic-nyic per les nits. Bé, la fèrula no l'he perdut, la Gem deu saber on és però jo em faig l'orni perque dormir amb allò és una tortura medieval.
La veritat és que tenia un cert nivell d'angoixa perque, a sobre, la Gem em duia al seu dentista de tota la vida i jo abandonava el meu centre odontològic urbà que tantes alegries m'havia donat. La Gem és d'aquelles persones amb una dentadura perfecta en quant a col.locació i en quant a salut. Era dels pocs infants escollits que sortia de la consulta ben riallera i amb una piruleta gegant que li donava la infermera. Jo en sortia amb la boca anestesiada i amb vàries creuetes al croquis dental. De fet, anar amb ella al dentista és com fer un 21 amb en Gasol, s'agraeix la companyia però les possibilitats d'exit són inexistents. Jo em temia el pitjor perque el mecanisme d'autoengany et deixa tirat sempre que t'has d'enfrontar als teus temors de manera imminent. Aleshores tot es torna fosc i penses que t'arrencaràn 14 peces i que et renyaràn de valent i que et faràn molt de mal i que sempre més aniràs desdentegat pel món justifican-te:
-Fi jo fempre he anat al fdentifta cada 2 femeftref... Ef que lef mevef dentf em tenien mania!
Vam deixar a l'Atz al seu minirecinte i ens vam dirigir cap a Montcada. Era dia de mercat i l'aparcament era inexistent, de manera que em vaig veure obligat a abandonar a la Gem a la recerca d'algun espai legal per desempallegar-se del cotxe i a anar jo sol cap a la consulta. Vaja, el meu reforç moral errava per un poble rebentat de cotxes i jo anava cagadet a que m'extirpèssin l'ànima uns desaprensius desconeguts amb màscares bucals. Vaig arribar i em vaig presentar.
-Ah, ets el marit de la Gem? (la nena de les piruletes, què maca! pensava la recepcionista)
Ens van fer esperar una pila de minuts i les tones d'ansietat s'apoderaven del meu cos. Totes les revistes de decoració de la sala d'espera em semblaven insulses i antiquades. La Gem fullejava un Hola i em preguntava si en Buenafuente estava enrotllat amb no sé qui del seu equip d'actors. De tant en tant mirava cap al sostre i pensava de quin color li donarien la piruleta. Jo feia inventari de totes les receptes de purés que li havia fet a l'Atzur i n'imaginava un que inclogués pop a la gallega amb tàperes. Finalment ens van cridar i ens van oferir la possibilitat d'entrar plegats. Davant del dubte entre el reforç moral o la més estrepitosa humiliació em vaig decantar per la primera opció. Amb la visita de la Gem no hi va haver cap sorpresa. Jo, per la meva part, vaig tancar els ulls i vaig obrir la boca tan bon punt com vaig seure a la poltrona mòbil. Buf! va dir la doctora, fa molt que no et fas una neteja oi? No vaig tenir collons per dir-li que jo vaig al dentista de manera anual, entre altres coses perque tenia les seves mans dins de la meva boca i un tub em succionava els resquicis del meu autoengany. Va agafar la radial i es va disposar a treure totes les impureses impregnades. De tant en tant em deia coses molt importants que jo no sentia. La fresa de les màquines treballant a l'interior del meu crani ho feia gairebé impossible. Feia que sí amb un lleuger moviment de llengua i ella seguia excavant. En acabar em va donar el temut diagnòstic:
-Estàs perfecte però has de venir una vegada a l'any, ho sabies oi? (Mutis)
La fluixera de cames que em va causar la notícia em va fer perdre l'equilibri i em vaig haver de recolzar sobre la metgessa que ho va interpretar com una proposta sexual a tres bandes sobre la butaca articulada. Un cop resolt el conflicte em va indicar que un dels tres queixals del seny que encara conservo estava començant a picar-se. I em va demanar una radiografia per determinar-ne l'estat i prendre la mesura corresponent. Els queixals del seny són una imatge exacta del que no ha de ser una cosa assenyada. A la radiografia que em van fer mostro un dels meus millors somriures i us el brindo a vosaltres. Ole.
Vaig sortir de la consulta tant content que vaig decidir que avui, aprofitant el meu trànsit vacacional, aniria a Barcelona a lluir la meva renovada pinyata.
I així ho he fet. He agafat el tren de rodalies però a l'alçada del Clot la musculatura facial ha desistit en el meu intent per mantenir la boca ben oberta. Quina llàstima. He aprofitat per donar un volt i anar a comprar unes quantes coses imprescindibles per la subsistència d'un esperit cool que podeu veure a la imatge que tanca el post. També he aprofitat per visitar dos botiguers fantàstics. Un, artesà de les guitarres i l'altre, artesà de la fotografia. Un d'ells em cau una mica més aprop per llaços de consanguinitat i des d'aquí li agraeixo que estigui tant atent a les desventures de la planura.
Megafonia, megaòhmmetres i megarectes
S'ha acabat la festa major de la planura. Yu-hu! Tot i això, no puc de fer un repàs nostàlgic als feliços dies que hem passat sense que se m'entumeixi la gola. Hi ha hagut una pila d'escenes i comportaments que mai oblidaré. Com la senyora de la caseta dels gallegos que va apropar-se fins al forn a buscar més existències.
Veniem de passar una tarda fantàstica a Barcelona. La Gem va anar amb la Trix i l'Atz a comprar coses per Gràcia i jo vaig anar a veure el meu amic Such al seu estudi de grabació a interessar-me sobre les tarifes i la disponibilitat horària per anar a grabar el disc d'Account Manager. La disponibilitat va quedar a l'aire, les tarifes no. El disc el grabarem al nostre estudi de Mollet. Anavem cap a la planura escoltant el darer disc d'Interpol (Our Love To Admire, Capitol 2007) i comentant que al ser el darrer dia de festa la cosa afluixaria una mica. Ingenus. Un cop més la passió descontrolada que sentim els planurians per l'activitat a la fresca ens havia agafat en calça curta. Només aterrar al forn, donar de sopar i acotxar a la nina, el Centrex vessava de missatges. La Gem va sortir a fer una primera ruta de distribució i jo em vaig quedar al comandament de la nau. Sóc un paio eficient que resol àgil els problemes laborals sempre i quant no em posin massa impediments. El telèfon de la Gem es va posar a cantar i en la seva absència em vaig fer titular. Eren els de La tapa i la brasa. Volien pa. Tres quadrats d'un, un i mig o dos Kg. Mentre li explicava a la simpàtica i sorda octogenària que no sabia si li podriem servir els quadrats perque no sabia si en teniem, però que no es quedaria sense pa i que en qüestió de 3 minuts tindria una resposta o una tona de pa, la gallega va aparèixer en escena. Amb una habilitat digital sense precedents, va aconseguir que el timbre no deixés de sonar durant tres minuts (el temps que vaig trigar a fer-li entendre a la senil chef de la brasa que: -Ahora venimos.) La gallega va espetar:
- Necesitamos pan. Urgente. Mucho.
Jo li vaig cantar la tornada de rigor:
- No sé si tenemos suficiente. Dime lo que quieres y en tres minutos te decimos alguna cosa o te traemos el pan directamente.
- ¿No está la chica?
- No. Ha salido a repartir.
- ¿La puedes llamar? es que no sé si habrá pasado por ahí... Uf. Necesitamos pan. Urgente. Mucho.
- No la puedo llamar. Tengo su móbil en la mano. (Li vaig ensenyar el telèfon de la Gem amb un moviment de: has entès el què t'he dit?
- ¡Uf! Es que no sé si habrá pasado por ahí y si nos traes dos veces será demasiado...
- Mi mujer volverá en menos de dos minutos y sé que tiene pan en el horno pero no sé cuanto. Cuando vuelva sabré si ha pasado por tu caseta y si no, sabré el pan que te puedo servir. Pero tienes que decirme lo que te hace falta.
- ¡Uf! No sé. Mucho. Urgente.
Em va faltar molt poc per enfonsar-li un ull amb un bastonet dels que menja l'Atz, però després de batallar una estona més li vaig treure la quantitat, unes 20 o 30 barres. Com són els planurians d'ascendent gallega! Quan li vaig explicar a la Gem va assentir constatant-me que allò era la més estricta rutina.
Vam sortir a fer el volt de rigor amb el carretó ben inflat de barres calentes. Ja feia dies que unes veuetes repicaven els meus timpans. Ho vaig atribuir a un estat d'exaltació festiu i al volum ferotge que ens ofereix el baixista d'Account Manager, però, un cop més, la Gem havia donat al clau. Els "regals" més preuats de l'autocaravana reconvertida en tómbola eren uns quads minúsculs. L'any passat eren les mini bikes que les autoritats competents ja es van encarregar de titllar de vehícles mortífers per la seva péssima construcció. Cuantes vegades he vist curses trepidants, del tren estant, al pàrquing desèrtic de la discoteca Eibisí? No cal ser gros de mena per quedar com un gegant escarxofat de la manera més aerodinàmica possible. Fins hi tot jo, si em dignés a rebaixar-me a una postura tant indecorosa, resultaria enorme. Aquest any eren els mateixos vehicles però amb dues rodes més i explícitament dedicats als nostres infants.
Què bé!
Aquest, era el "regal", sens dubte, més desitjat, però el que tocava sempre era un magàfon de joguina molt real. Igualment, amb efectes devastadors, sobretot en mans d'un planurià. Per defecte els planurians nèixen amb unes cordes vocals tant gruixudes com un got de tub. No importa el tamany corporal, les seves cordes són com les que subjecten les àncores més pesades dels transatlàntics. I no hi ha dubte que les saben usar. Els planurians criden a tota hora. Jo com que no sóc planurià de naixement no tinc aquesta habilitat tant singular, però la sento. Criden els vells, els joves i sobretot els adolescents seguits dels nens. Criden a tota hora. Pel matí, tarda, nit i matinada. Es criden pel carrer i es criden a casa. A tota hora i a tot arreu. Era possible amplificar-ho? Està clar que els amistosos firaires de la tómbola ho han aconseguit. Ara mateix no hi ha cap família de la planura que no tingui un d'aquests artilugis penjat sobre la pantalla de plasma. És un producte que neix d'una necessitat. Com que tothom, a la planura, és un superdotat en el gruix de les cordes cal trobar una enginy per sobresortir. Pots tenir unes cordes d'acer per saludar al teu veï que fa 3 hores que no veus, però si la resta de gent amplifica la seva senyal de manera biònica et quedaràs en un tímid murmuri, i això, als planurians, es veu que no ens fa massa gràcia. El resultat és corprenedor. Els megàfons injecten una potència desmesurada a la ja sobrenatural habilitat dels planurians. A més, n'extreuen les freqüències extremes i el resultat és una conversa telefònica múltiple i amplificada a nivell comarcal. Tot un èxit.
L'extrema necessitat de gaudir d'una posició tant privilegiada queda palesa en la figura d'un personatge prototip de la planura. Li direm Berenguer. En Berenguer errava pel solar annex a l'antic pàrquing de camions on hi pasturaven una pila de firaires amb les seves máquines mastodòntiques. Les màquines d'entreteniment planurià per excel.lència se situen en aquest emplaçament emblemàtic. A quarts de cinc de la tarda la cosa no estava molt animada, però en Berenguer era un planurià afortunat. Vestia les seves millors gales. Un xandall tot conjuntat de color blanc amb ratlles laterals. Els pantatons li quèien entre el genoll i el turmell, en la justa alçada per lluir uns mitjons i unes sabatilles Nike de color negre. Tot ell era ben esprimatxat i el pentinat que lluïa encara potenciava més el seu raquistisme facial. Curt de serrell i llargues grenyes esgrogueïdes que feien un contrast molt bonic amb la gran quantitat d'or que l'orlava. Piercings daurats, arrecades daurades, cadenes daurades i no-me-olvides daurat. En Berenguer estava més eufòric que la resta de planurians que rondàvem per la zona. Ell anava acompanyat de tres o quatre femelles tant, o més, engalanades. En Berenguer palpava l'ambrosia de la seva fortuna i, està clar, cridava. Feia una demostració patent de les seves habilitats paonejant-se amb les seves cordes fins que va aparèixer una família que ja disposava del nou artilugi dels firaires. El tro mal equalitzat venia del pare, que li havia arrebassat a la seva filla l'enginy malèfic i havia començat a explicar acudits divertidíssims. En poc més de tres segons en Berenguer havia passat a ser poc més que un condó usat en un solar annex a un pàrquing de camions. Les seves ninfes ara estaven embadalides per l'atronadora veu que les feia riure. En Berenguer va seure derrotat sobre un pneumàtic cremat i, tot lliscat una àurea llàgrima pel seu pòmul angulós, es va prometre que no passarien més de tres hores fins que ell pogués fruir d'aquell enginy prodigiós.
D'aquesta manera la planura ha incrementat el seu nivell de dB's i ara ja no ens molesta el soroll de les autopistes que ens flanquegen. Els planurians, però, es resenteixen de les seves goles perque ara criden més que abans tot i l'ús dels megàfons. La seva oïda, encara que està exercitada, no ha pogut suportar la popularitat dels enginys i ara són tots tant sords com la senil chef de la tapa i la brasa. Suposo que el "regal" de l'any vinent dels nostres amics firaires serà una ampli Fender Twin Reverb de 100w de vàlvules amb unes rodetes. Quin luxe viure a la planura!
Mmm... voleu venir?
Feu doble click a la imatge per ampliar
No li donis un ganivet a un psicopata. No li donis un megafon a un planuria
Yu-hu! Segueix la festa major a la Planura. Ara he entrat al bloc aprofitant un lapse de temps ociós en el meu timming festiu i, segons resa el comptador de visites que he introduït fa poc, veig que heu fet els deures i us ho agraeixo de veritat. Us ho compensaré tant aviat com pugui trobar un reproductor de música que em permeti posar les cançons que jo vull.
Les expectatives de la festa eren altíssimes i, sens dubte, han estat superades un any més. La follia va començar amb el tràngol de la Gem. Ahir, després de passar una tarda magnífica amb el Dr., la Fiu (& Castefa's partner) en un establiment on et roben de manera bipolar (legal i il.legal), tornava a casa escoltant un bonic conte d'un giralluna enregistrat al darrer disc de Sidonie (Costa Azul, Sony/Columbia 2007). No em podia imaginar la dimensió del marronàs que ens esperava.
Yu-hu, la festa seguia, i amb ella, el prodigiós ritme que els planurians agafem quan es tracta de socialitzar-nos a la fresca. Els planurians som així. Al carrer no hi cabia ni una ànima. Les terrasses dels bars eren nius de polls a la caça d'una tapa de patas i una mahou. I amb aquest panorama si hi havia un complement indispensable era el pa. Els missatges desbordaven del Centrex com tangues d'adolescents: els bars estaven estaven al límit i necessitaven pa. La Gem, jo i les nostres instal.lacions érem la única oportunitat de fer front a una nit molt llarga amb molt de planurià àvid de fresca. La mestressa va treure el fuet i va començar a engegar màquines mentre el colibrí camàlic (Jo. Em podeu dir Cecé) revolava inútil preguntant -Què faig? T'ajudo?. La cosa va durar poc. En mitja hora haviem cuit i repartit cent barres a bars i casetas regionales i, és clar, deixant a l'Atz dormint serena en un racó allunyat de les tones de dB's que despilfarrava l'orquestra Cadillac i els sangrinaris endorsers de Don Simón. (Nota pels que pensen que som uns pares desnaturalitzats per deixar a la nostra filla dormint sola a casa: a la Planura les distàncies més llargues són de 3 minuts, sense pujades. La nostra filla no es desperta mai abans de les 8:00 A.M. un cop ha agafat el son i el seu conillet. I, la ameva mare, que és la persona més naturalitzada que conec, també ho havia fet amb mi en un poble que no vull anomenar i ara, no sóc un Tio Normal, però sóc bon paio. Qui em vulgui fer sentir culpable que m'escrigui un comentari, però no el convidaré a dinar i ha d'acreditar amb proves d'ADN que és progenitor)
Els planurians festius que ens creuàvem en la nostra ruta ens miraven curiosos mentre voleiàvem la depresió amb caixes de pa calent. A la Planura la nostra saga s'ha guanyat la fama de pija. No sé per què? Veure a la fornereta, que alterna la regència del forn amb fenyetes de model a Barcelona treballant de valent mentre ells apuren l'enèssima Mahou, i una pata de calamar els sobresurt dels llavis, els altera. A més, qui és el secallones que l'ajuda? ¡Te miro dos veses y no te veo! ¿No serà el notes que es passeja pel carrer de l'Estació amb vàries guitarres i que no dóna tabac? Un xoc.
En acabar la feina vaig sentir un sentiment planurià tan fort que no vaig dubtar en abandonar la meva llar i visitar la següent creueta del meu timming festiu: l'epai jove al recinte firal (antic pàquing de camions). Fantàstic. Arribar ja va ser tota una proesa. El recinte comptava amb una estructura blindada que el feia impenetrable. Vaig voltejar-lo per prats negres minats de rates elefantines. Les típiques extensions de matoll cremat que veieu entre vies rapides. I jo amb unes sandàlies super cool que vénen a cobrir, només, la planta del peu i una miqueta del dit gros. Molt cool i molt poc apropiades per no conèixer un ruta rural entre autopistes. Vaig arribar en el millor moment. Era el canvi de grup en un escenari tant llarg com les roderes de tràiler que cobrien l'esplanada. Com que no oferia dB's a dojo les quatre guinguetes que el flanquejaven van aprofitar el seu moment daurat per definir-se. Tossien temes de Rosendo, Shakira, Andy y Lucas y algun track brillant de Catedrales del Trance de manera simultànea i lluitant per fer-se amb el poder de la meva atenció. Pilla'm la birra a mi. Això del màrqueting ho tenim molt arrelat els planurians. Fins i tot els joves. El concert que vaig presenciar era de la banda que havia guanyat el mític concurs Amfirock. Després de ser-ne finalista com a músic i com a dissenyador l'any passat començo a entendre els paràmetres del jurat. Ja en parlaré més endavant dels concursos de música i de disseny. Mereixen una setmaneta ben bona de posts.
El nido de el cuco intentava trobar l'estímul idòni per fer reaccionar a la planura, però es veu que nosaltres, havent sortit de la guingueta, encara lluitavem per coronar la rodera més profunda de l'antic pàrquing de camions. La interacció va ser mínima tot i que la suma d'ingredients que presentava el grup era la més escaient pels planurians. Una mica de Sabina, una mica de Rosendo, una mica de Los Suaves, una mica d'Extremoduro en els temes propis, i fins i tot van proposar versions com Message In A Bottle i Video Killed The Radio Star per fer moure, lleugerament, els apèndix més allunyats dels cors dels planurians presents. El cas és que el planurians, i jo això no ho sabia, portem els nostres fills als concerts. A les 1:30 A.M. i apoltronat a la meva rodera vaig veure a una nena d'uns 6 anys fent castells de sorra en els típics 10 metres de timidesa que separen un escenari d'un públic xungo. Els feia amb aquelles vasos de plàstic dur que compres a preu d'euro i que vas reomplint. La nena és Jean Nouvel perque les torres eren la polla!. Una altra nena lluitava per domir. Estava aplatanada en un cotxet McLaren amb una manta de felpa que la cobria sencera. I estar clar que no volia/no volia dormir. Cada reacció de la nena era un calfred de puteig en el pare. ¿Es que no puedo ni salir de fiesta?
Aquest planurià en concret em va fer marxar cap a casa. i, d'aquetsa manera, saltar-me la creueta de la disco mobil programada per després dels Cucos. La tornada a casa no va ser tan plana i curta com esperava, però el meu querubí seguia amb el seu non-non serè mentre la seva mare dormia profundament esperant un nou dia de festa major. Yu-hu!
Jo, per la meva part, intentaré acabar les cròniques de la festa en breu. Avui no he estat prou home per enllestir el post d'una manera raonable, ho sé, però les festes de la planura són excessives i , a casa, ja m'han dit que sóc un plasta. De manera que deixaré la resolució dels psicòpates i els megàfons per demà, si no us fa res. La festa em té massa ocupat.
Comença la festa Major de la Planura amb unes expectatives altíssimes. A partir d'avui i fins al proper dimarts em veuré tant immers en la celebració de les festes que és possible que no tregui massa el nas pel blog. Com podreu comprovar el programa d'activitats no té desperdici. Estic tant desolat per haver-me perdut el 15è memorial de petanca Ramón López, on va reeixir la tripleta del Club Trinitat Vella de Barcelona, que a partir d'avui engego tot un timming personal per no faltar a cap dels esdeveniments que us detallo més endavant.
Un tema que no puc ni vull passar per alt és el disseny del cartell de la festa major de la planura. Està clar que el sofert professional que l'ha creat no s'ha impregnat tant dels libres de disseny com dels catàlegs de supermercats de segona categoria. Però conscient com és de l'entorn pel que treballa ha entès que a la planura els supermercats de nyigui-nyogui són el prototip estètic que ens és més proper. A això se li diu documentar-se. Quin treball de camp! L'estructura orgànica que dibuixa el fons, que suposo que es deu tractar d'una foto digital de la festa anterior filtrada per tots els mitjans que ofereix el photoshop de manera aleatòria, omple de color i de dinamisme la imatge global del cartell. Està clar que el motiu és que nosaltres, els planurians, sóm alegres, extrovertits, dinàmics i orgànics per naturalesa. En la senzillesa del seu procés rau la veritable bellesa d'aquesta obra. Lluny de plantejar-se altres tècniques que podrien resultar massa complexes per les nostres limitades capacitats perceptives empra a les mil meravelles el concepte de la perspectiva atmosfèrica. Com que el fons està desenfocat se situa mentalment a darrer terme atorgant tota la importància a la càrrega textual que tot seguit passaré a comentar. Cerca-lejos. Quin paio! Empra el fons com a símbol inequívoc del bullici i l'alegria de la nostra festa. Em sembla que s'hi ho analitzéssim detingudament encara podriem veure-hi les cares somrients d'uns nens molt alegres i dinàmics que deboren una poma ensucrada. Per què tenir en compte altres característiques estructurals de la imatge si amb una sola ja aconsegueix el seu propòsit.
El tractament tipogràfic i la seva situació són, però, els factors clau de l'obra. L'autor ens proposa un repte mental. Un joc visual per concentrar l'atenció de les nostres mirades. Es tracta de fer una frase coherent amb unes paraules desordenades, què divertit! Juguem-hi! Tenim quatre elements bàsics: festa, (.), '07, major. Tenint en compte que el punt de la j se situa just al darrere d'una paraula, el prenem també com a signe de puntuació perque és òbvi que en la primera lectura és l'element gràfic que segueix la paraula festa. D'aquesta manera el resultat primer és el següent: festa. '07 major. Apa xatos, espero que passeu una estona entretinguda i ho pogueu resoldre...
Si us heu preguntat quin és l'element que us angoixa ja ho s'ho resolc jo mateix. És el desequilibri en la situació del lema perque està tot desplaçat a la dreta i a la part superior esquerre hi ha els logos institucionals de rigor. Aquest fet és un émfasi en el dinamisme i un missatge clar cap als seus lectors: el factor desequilibrant que posseïm els planurians. Una altra cosa no tindrem, però en desequilibrats no ens guanya ningú. A part, l'audaç creador, aprofita aquest desplaçament per crear un espai hetèri a la part inferior esquerre que s'ha d'usar a l'hora d'agafar el programa amb la mà esquerra i, sense tapar la llegenda, anar passant les pàgines amb la dreta. No ho indica a la portada del llibret per no ferir la nostra intel.ligència dinàmica, orgànica i desequilibrada amb una cosa tant òbvia. Esteu gelats oi? Crèieu que només Barcelona era la ciutat del disseny. Com aquesta obra no guanyi un FAD n'hi ha per llogar-hi cadires!
No puc ometre, tampoc, la idònia indicació de la utilitat pròpia del llibret. A la part dreta, en sentit ascendent i remarcant l'eix sentit de l'estructura hi podem llegir: programa. Està clar que de no haver-ho indicat tots els planurians haguéssim pensat que es tractava del darrer catàleg de Bang & Olufsen i l'haguéssim llançat a la bassa.
Activitats destacades:
"Ball de nit amb l’orquestra Cadillac al carrer de l’Estació durant el descans, es realitzarà la tradicional sangriada, amb el repartiment de sangria Don Simón a càrrec dels Sangrinaris amb la col·laboració del Mercat Municipal (només per als majors de 18 anys) i després cercavila popular a la fira (els Sangrinaris conviden a tothom a anar conjuntament a la fira) inici carrer de l’Estació."
Què n'és de nostrada la tradició de remullar les festes amb sangria Don Simón. Omplim contenidors de sangria en tetrabrik que anem arrossegant pel carrer per tal de millorar-ne la distribució. Aquestes coses s'han de seguir fent perque sap greu que es perdin.
"Cucanya, tots els participants rebran com a obsequi una samarreta de la Peña Bética"
"Paella popular, porta’t la cadira i els coberts. No portis plats, que te’ls dóna La Murga"
"Campionat de futbolí humà, campionat amistós entre diversos equips i el duel esperat entre Sangrinaris i la Murga.
"Sucada popular repartiment de sucs Don Simón a càrrec de Sangrinaris"
"XXVI Jornades Internacionals Folklòriques amb el grup de l’estat Qian Dongnan (Xina)"
D'ençà que els envio la farina que reciclo del terre de casa ens hem agermanat amb el llegendari poble xinès.
"Ball de nit amb l’orquestra Taxman al carrer de l’Estació. Durant el descans, es realitzarà la tradicional Xampanyada, a càrrec
de la Murga" (...!)
"Playback Petites estrelles els millors playbacks de la música preferida de tots els nens i les nenes"
"Ball de Festa Major amb el Duo Amanecer"
"Castell de focs. Antic pàrquing de camions"
"Homenatge a Catalunya amb la participació de la Casa de Andalucía de la Llagosta, el grup Abent Jot del Centro Cultural
Aragonés de Mollet, un esbart a determinar i el Grup de Ball de Gitanes de la Llagosta."
En fi, aquestes són les activitats seleccionades com a imprescindibles en el meu timming festiu, però com us podeu imaginar la resta d'events no tenen pèrdua. Si us voleu apropar a la planura us rebré encantats a casa i podrem gaudir-ne tots plegats. A més des de casa, que està molt ben situada dins del call, podreu contemplar l'ambient festiu i escoltar els concerts de dos escenaris diferents. Si no em trobéssiu, que és extrany, pregunteu per mi al mil homes del pedrís de la immobiliària (no té pèrdua) o a la directora de la guarderia de l'Atz (la identificareu clarament).
Que comenci la festa. Yu-hu!
Un tal Shumhun...
Avui un tal Shumhun m'ha visitat a la feina. No és que hagi vingut a veure'm a mi, ha vingut a resoldre uns afers lusitans amb un tal... Bé, el cas és que he pogut gaudir de la seva presència el dia més atrafegat del mes. Aquest Shumhun em té el cor robat. És una d'aquelles persones a qui no et fa res donar-li tot el que tens. La darrera vegada que em va visitar, aquest cop a casa, es va endur la meva màquina escura-butxaques vintage reconvertida en calaix de sastre, el meu acordió i una coctelera. L'Atz la va haver de deixar perque no li cabia a la motxilla. Està clar que és tot un personatge. Hem anat a fer un mos, sense gambes, i s'ha cascat un bocata de truita de carn picada, una Nostrum i un cafetó. Amb aquesta pitança un sevidor perdria tota la tarda pidolant un Alka-Seltzer. El tal Shumhun és tant fàcil d'estimar perque és la persona més detallista del cosmos. Mai s'oblida d'un aniversari, mai s'oblida d'enviar la postal més hortera desde Brasil, Austràlia, Vietnam, Berlín o des d'on s'hagi amagat, i mai s'oblida de dur-te un regal. Un regal dels que molen. D'aquells que tant agraden a la persona que els fa com a la persona que els ha de rebre. Mai s'oblida de cap història mediocre que li hagis explicat tu, la teva dona o la teva filla, però ell en té un repertori tant freak i tant extens que si fés un blog nostàlgic ara mateix el perseguiria Nike per posar-li un banner. Jo, tot i que me'n moro de ganes, no penso escriure'n ni mitja paraula.
El tal Shumhun sempre m'entén. Fins i tot quan divago buscant una paraula que no existeix o una idea que encara no entenc ell ja sap de què li estic parlant. El tal Shumhun té una miopia prodigiosa que li permet veure-ho tot amb claredat. És una atxa a l'hora de calar a la gent, però, tot i ser molt comprensiu amb els defectes aliens, si l'apreteu massa us arribarà el vostre Sant Martí. Jo ja el tinc: mai seré "ni la meitat de bona persona que el Xavi Puigbó!" Si jo tingués aquesta clarividència i la meitat del seu cervell seria un dèspota víric. Ho veieu fins a quin nivell la clava? Però jo sempre m'equivoco jutjant a qui no conec i ell no va ser cap excepció.
Va aparèixer a la redacció de la mà de l'estimat Gabriel. Seia lluny de tots perque li havien assignat una taula perifèrica i lluïa un aspecte llastimós (des d'una perspectiva cool, és clar). Un dia em vaig acreditar pel concert d'AC/DC i vaig pensar que m'hi podria acompanyar el meu amic Such. El cas és que el friki nou també hi havia d'anar i un tal... bé, és igual... ens va suggerir que hi anéssim plegats. Buf! és tan poc cool (vaig pensar), però per anar a veure els AC/DC tampoc passa res. No es tracta d'una perfomance de The Dresden Dolls amb Gregg Dulli harmonitzada pels Iron & Wine i amb Meg White a les bases. De fet, ha estat la darrera bona idea que li he sentit al paio que ens va unir. No recordo si va ser aquell dia fent unes birres després del concert, ni recordo el temps que fa, però està clar que em va captivar i el vaig batejar com a Teo. De fet, tampoc recordo si vaig ser jo o l'amadíssim i pagesívol Carcassona. Segur que en Shumhun ho recorda tot i m'esbronca per la meva poca memòria, pel contingut d'aquest post i per les faltes amb que l'he minat. El cas és que aviat va arribar la prova fefaent que el feia digne d'una posició privilegiada en el rànquing d'amics i coneguts: es va fer bon amic i notable conegut entre els meus. Així no és extranya una simbiosi perfecta entre en Shumhun i el Doctor. Tampoc és rar que siguin, gairebé (Milena et duc al cor), les úniques persones que han interactuat en el blog. I, de moment, les úniques i legítimes guanyadores d'un dinar amb gambes. La convocatòria segueix oberta: convidaré a dinar a tot aquell qui escrigui un comentari. Si ho he fet bé, cosa que dubto, no cal registrar-se. I, a més si us conec, us dedicaré un post. Doctor i Milena segueixin atents.
En fi, cada cop que veig al tal Shumhun ho passo molt bé i mai plegaríem veles. És un amic en alça i em moro de ganes de poder dedicar una bona pila d'hores i canyes a compartir-lo amb tots els nostres amics. Funs aviut Shumhun!
Dilluns passat em lamentava de la poca accessibilitat a les escoles bresol municipals. Avui "el Síndic de Greuges recomana un nou pla de guarderies públiques més equitatiu". Pel que sembla el senyor Ribó no perd detall de cap dels meus comentaris. D'ara endavant us insto a que em traslladeu les vostres queixes i jo em comprometo a fer de catalitzador social. No esperava que batejar-me com a Onofre Bouvila en la meva nova etapa com a blogger tingués cap resultat, però sembla que m'estic inflant de poder mediàtic. D'aquí a uns anyets la ciutat serà meva!
La venedora de bitllets que m'assetja
Cada matí agafo el tren. El temps indeterminat que m'ofereix el meu viatge cap a la feina m'omple de plaer. Surto del forn per la part del darrere, d'aquesta manera em catapulto directament cap a la papereria Cases. Hi compro La Vanguardia i connecto l'Ipod en opció de reproducció aleatòria. Si tinc sort el diminut Dj albí que hi du a la panxa rodona m'ofereix una sessió matinal ben entretinguda i, si tinc molta sort, no hi ha cap anomalia en el meu desplaçament que em faci aixecar la vista dels mots encreuats d'en Màrius. M'horroritza haver de parlar amb algú que no conec, especialment durant aquest espai de temps. És per això que les senyores Cases, mare i filla suposo, deuen pensar que sóc mut o imbècil. Per tal d'agilitzar el tràmit de la compra del diari sempre duc un euro preparat a la butxaca, agafo el diari i em colo deliberadament a tothom aixecant la mà dreta, on hi porto l'euro, i les dues celles. Deixo la moneda sobre el mostrador mentre la senyora Cases assenteix. Ni una paraula, quina delícia.
Miro la contra mentre passo davant del mil homes que ven loteria assegut al pedrís d'una immobiliària. Sempre el rodeja molta gent i tothom li parla. Em mira i tracta d'esbrinar qui sóc, on visc, a què em dedico i perque no compro l'As. La seva, deu ser una d'aquelles feines que et permet conèixer molta gent i saber-ne tota la vida perque fa una jornada completa assegut al pedrís, al costat de la porta del mercat. Encenc un cigarro i llenço els suplements de bellesa i del sector immobiliàri a la paperera.
De tant en tant, si no tinc molta sort, haig de renyar a l'homenet pinxa-discos amb una bona pessigada al seu costat dret. El carrer que em porta a l'estació es diu carrer de l'Estació. A la planura som molt pràctics. Al carrer de l'Estació hi ha l'institut que acull la flor i la nata de la juventut llagostenca. A tota hora, en curs escolar, trobo aplicats alumnes menjant pipes als bancs de davant de l'institut. Aquest és el moment d'amagar els ulls a l'entrevista de l'Amela i acariciar la panxona del nan. Vull evitar de totes maneres que alguna d'aquestes ments prometedores em sablegi un cigarret. Com que estàn en procés de formació encara no tenen clars un parell de conceptes. Si pretens que algú que no coneixes et regali qualsevol cosa t'hi has de digrigir amb educació i tacte. En lloc d'això, ells usen una tàctica diferent. Del banc estant i escopint clofolles t'increpen:
-¿Tieneh un sigarro-nen?
Aquesta norma fonètica que cambia les s per h aspirades deu ser nova. La deuen haver estudiat fa poc i l'apliquen entusiasmats a les seves activitats acadèmiques transversals.
Com que jo he renunciat als estímuls exteriors i ho faig ben evident segueixo fent la meva. Els menys esforçats segueixen cridant. Altres, inicien una persecució. La meva reacció és variable i depèn del nivell de puteig que duc al pap i de la por que em faci el manso. Quan m'enxampen em faig el despistat, m'extrec un auricular i etzibo un moviment ascendent de closca. Ells iteren i ho acompanyen amb els ulls ben oberts, les celles ben amut i fumant convulsivament un cigarret enorme i invisible.
El meu trànsit continua, si tinc sort no em molestarà ningú més fins que arribi a Granollers. Fa uns dies vaig ser molt afortunat ningú va voler establir cap comunicació amb mi i, a més, van aparèixer una sèrie de pintades successives al terre del carrer de l'Estació. Més enllà de l'institut, entre el solar abandonat i la fàbrica Hebron. A banda i banda de la cera, en spray vermell, s'hi llegia: "CRISTO BIENE PRONTO". Em va fer molta gràcia i quan encara no m'havia recuperat n'hi havia un altre que resava: "¡CREETELO!". Quin creatiu.
A l'estació és quan el moment és més delicat perque hi pot ser la venedora de bitllets que m'assetja. Es tracta d'una jove sudamericana que du la vestimenta de Renfe i quan em veu arribar fa cares extranyes i intenta mantenir comunicació amb mi de manera molt poc efectiva. La poca interacció que he vist amb els altres usuàris de rodalies és exagerada però entra dins la normalitat. A mi, però, em posa negre i em fa passar moltíssima vergonya quan em fa senyals des de l'altra andana. Ensorro el cap al diari i apujo el volum de l'Ipod als decibels d'un jumbo. Les definicions d'en Màrius s'entortolliguen a la graella i ella no para de fer senyals que lluito per no veure. Amago el cap sota terre i penso: "això no està passant". La gent ens va mirant alternativament fent-se testimonis d'una funció fàtica esquerdada. Reso perque desisteixi i no entenc per què sento la necessitat de mirar si ja ha acabat de fer el lluç. Si miro pot ser que encara me la trobi i sigui jo qui recuperi la comunicació, almenys la visual. Afortunadament ella no pot abandonar l'area de venda de bitllets perque sinó es llançaria a les vies. Una vegada, al principi, una vella em va trair. En veure que la meva assetjadora emb feia senyals la senyora em va agafar pel braç i no vaig tenir més remei que fer-li cas. Encuriosit i mort de vergonya vaig fer-me el despistat i vaig demanar què volia. Des de l'altra andana em va dir:
-¡Qué viene el tren!
I, efectivament, venia el meu tren i es va posar a riure de manera capciosa. És boja i/o es deu pensar que sóc subnormal.
Dies després vaig deixar de veure-la i el meu trànsit va tornar a ser plaent. Només havia d'esquivar els estudiants. Però avui l'he trobat pel carrer, m'ha agafat amb la guàrdia als turmells i m'ha tornat a fer cares extranyes. He passat molta por i m'he fet el despistat apujant el volum del diminut Dj albí i clavant la vista a les puntes dels peus.
L'Atz estrena vida academica
Avui l'Atz ha anat a la guarderia per primer cop i d'aquesta manera ha tibat el llaç de la seva flamant i llarga trajectòria acadèmica. La guarderia on l'hem dut és la única guarderia que hi ha a la planura on vivim, i òbviament, és privada. Quan vam venir a viure aqui l'Atz encara formava part de la Gem i l'Ajuntament ja prometia una escola bresol municipal. Ho vam parlar i vam decidir que l'apuntariem a les llistes per quan arribés el moment. Està clar que l'Ajuntament de la Llagosta no és una excepció dintre de la incompetència administrativa a la que estem acostumats, per aquest motiu el moment ha arribat, però la guarderia municipal no hi és. El més lamentable és que nosaltres ja ho sabiem que no hi seria i per això la vam apuntar a la guarderia privada quan tot just comptava amb una setmana de vida.
Les guarderies públiques acostumen a estar més ben equipades i a ser més maques que les privades ja que al ser municipals és contrueixen amb l'únic propòsit de donar servei al seu ús. En canvi, les privades acostumen a ser cases adaptades que no acaben de reunir les característiques desitjables. No tenen jardins i patis tant grans i no els tenen tant ben cuidats que les municipals perque no tenen un personal amb sou públic que es dediqui a tenir-ne cura. Acostumen a tenir força trams d'escales, cosa que dificulta la mobilitat dels nens que tot just caminen. I són terriblement cares. La nostra, com que gaudeix d'un monopòli que li ha proporcionat l'Ajuntament, no té cap mena de mirament a l'hora fer el que més li convingui en qüestió de taxes, horaris i suplements extra. Un d'aquests suplements és el preu de les bates i les bossetes per la muda i el berenar. Quan, a la segona visita, em van indicar que s'havia de fer efectiu l'import dels quatre drapets vaig treure la cartera i vaig mentir:
-Me'n faig el càrrec.
Això no entra dintre de la morterada que m'estàs sablejant cada mes? (vaig pensar...). Què en sóc d'innocent.
-Quan és doncs?
-25 euros per bata. (x2)
-Mmm... Portes pasta Gem?
A part, has de dur de la teva butxaca la infraestructura bàsica pel teu querubí: bolquers, toallitas, berenar... Sense comptar que si algun dia s'ha de quedar a dinar... patapam! I si es queda més enllà de l'hora establerta... un plus de patapam!
Una altra cosa més que em rebentava d'aquesta guarderia en concret era l'extranya personalitat de la seva directora. Hi havia alguna cosa que em feia apretar les dents i aclucar els ulls amb força. No sé si és molt comú en la gent que està sempre rodejada de nens però ella em parlava com si ho fés amb un nen molt petit i una mica subnormal. M'havia abduït el compte corrent i m'ho explicava com si em digués:
-Que t'has fet cacotes? (Cal entendre que movia el cap amb un assentiment lentíssim, els ulls oberts com platets de café i un somriure de titella de ventríloc, a part d'anar vestida amb una bata de quadrets verds).
-Quin pànic! Jo no deixo la meva filla en aquest frenopàtic xinorri amb mini tassetes de vàter ni borratxo!
A més el lloc m'evocava uns records que creia oblidats. Aquella flaire de caca impregnada en les parets tatuades de fulles de tardor em va desplaçar inmediatament a la caseta on jo vaig iniciar la meva vida acadèmica. No és que en tingui un mal record, més aviat el contrari, allà hi vaig conèixer a un il.lustre redactor blogger (un tio normal, El Doctor) i a molt d'altres amics que encara conservo enllaunats a Barcelona, però no m'agradaria tornar-hi per res del món.
El cas és que, com era normal, l'Atzur estava encantada amb les seves primeres visites i, si a ella li agrada i me la cuiden, a mi ja m'està bé. Decidit, doncs anirà a la guarderia privada de la Llagosta per que ens agrada molt i per que no tenim cap altre lloc on entaforar-la!
Avui ha estat el gran dia. Fent gala d'una força de voluntat sobrehumana m'he llevat una hora abans del que és habitual en mi (i en la meva Atz que també és una dormilega). Però us haig de confessar que ja m'havia despertat molt abans i això sí que és realment extranyíssim per que jo mai em desperto abans de res. Suposo que debia estar nerviós, però m'he calmat pensant que era ella qui havia de conèixer nens nous i no jo, perque a mi conèixer gent nova mai m'ha fet massa gràcia. A ella sí, afortunadament. Hem esmorzat el bocata de pernil dolç i hem fet cap al debut. Plorarà i farà un drama i a la Gem i a mi ens farà molta pena deixar-la allà, i jo ploraré perque sóc un somicaire i al darrer moment decidirem escapar-nos i robarem un cotxe amb cadireta i anirem a viure a un lloc sense guarderies, pensava mentre l'hi agafava la mà i ella ho mirava tot i reia (papa-pa-hola-aigua-pa-ma-hola-aigua...). Hem arribat davant de la porta, hi havia nens fent drames, pares experimentats que ens miraven amb cara de ja-veuràs-tu-ara, pares novells lluitant amb els nens. La Gem i jo ens hem esperat a que algú sortís a buscar la nena, però ella s'hi ha endinsat arrossegant la seva bosseta sense mirar enrere. I a sobre quan a vist a la directora de l'infern ha rigut i li ha donat la mà. Adéu Atz! Ets una nena fantàstica! Que tinguis molta sort en la teva llarga i exitosa vida acadèmica.
Ostres, s'ha apujat preu del pa...
Mai havia trobat massa sentit a usar l'increment de preus en el pa per designar un rebombori social de grans dimensions. Està bé, el pa s'apuja... però també s'apugen els enciams i ningú els ha près com a paradigma revolucionari. Això és el que pensava fa uns anys. Ara no. Ara visc al forn familiar que regenta la Gem i ja entenc a què es referien amb això.
Hi visc en una casa a la part superior del forn. Això fa que l'habitatge tingui unes característiques particulars. No té una porta d'entrada com la resta de les cases: o entres per la botiga on es despatxa el pa, o entres pel garatge per on se surt a l'hora de repartir-lo. El terrat del forn és el pati de casa, de manera que hi tenim tota la maquinària que requereixen les instal.lacions. Els motors que s'engeguen a tota hora són a costat de les margarides, els ventiladors els tenim al costat dels rosers i les xemeneies que s'enlairen al cel són al costat del llimoner i l'alvocater. Sempre tenim la casa plena de farina. Si el terre fós blanc passaria una mica més inadvertida però no lligaria massa amb el nostre esperit cool. La meitat del paviment de casa és de grans rajoles negres mate que sempre estan empolisandes de farina. Quan acabes d'escombrar després d'haver-ho fet mitja jornada abans, arriba algú i, com que sempre passa pel forn, torna a deixar-t'ho tot fet un desastre. D'aqui arrenca l'obsessió de la Gem per adquirir un aspirador autònom que erra solet per tots els racons de la casa, però d'això ja en parlaré més endavant.
Una de les particularitats més satisfactòries és poder fer ús dels productes que emmagatzema el forn. A casa no s'hi compra res del que es pugui treure d'aquest magnífic rebost que està sempre carregat de pa, pastes, farina, pa rallat, ous, oli d'oliva, embotits, refrescos, cerveses, gelats, tomàquet en conserva, bastonets, sucs, xocolata i xocolatines, llet, sucre, sal, fruites confitades, fruita seca, i un munt de coses més.
Quan la gent entra per primer cop al forn per accedir a la nostra llar posen una cara de plaer similar a la d'un nen que entra a la fàbrica de palotes. El que els meravella a tots, a part de poder cascar-se tantes pastes ensucrades com el cos els demani, és l'olor que desprèn el pa quan s'està coent. És una olor fantàstica de debò, però, per a mi, la millor de les sensacions és gaudir del pa quan és a punt d'entrar al forn. La massa crua però amb la seva morfologia final és una d'aquelles coses que no et pots reprimir de clavar-li el dit. A més la seva olor és senzillament embriagadora.
Viure al forn és fantàstic, però està clar que hi ha coses que no m'acaben d'agradar. La Gem és susceptible de menjar-se qualsevol tràngol que es pugui originar, no només pel fet de regentar-lo, sinó per la seva accessibilitat. A qualsevol hora pot trucar un client que necessita més pa. A la matinada pot picar a casa el paio de la farina. El mateix que després de molts anys de donar servei al forn no ha après que hi ha un timbre per l'obrador i un altre per la casa. I quan arribes a les 3 de la matinada és una diferència abismal, creieu-me. La Gem és qui ha de substituir la treballadora dels diumenges quan no pot venir perque té ulls de poll. I la Gem és la que es torna boja quan s'apuja el preu del pa.
La veritat és que el gremi dels forners és un sector sacrificat de mena. A part de ser uns equilibristes dels horaris, se les han de veure amb el noranta per cent de la població que creu que el pa és un producte bàsic i se'ls ha de servir a tota hora. A més, ara hi ha la proliferació del pa de plàstic o, altrament dit, pa pre-precuit. Grans fabriques confeccionen barres que es deixen a mig coure i les inflen de conservants i additius. Després, les distribuieixen a qualsevol tuguri que hagi decidit vendre pa de plàstic i aquest les acaba de coure en un petit forn elèctric (més semblant al microones de casa que als forns que cada matí contemplo a l'obrador). Està clar que no hi ha cap punt de connexió ni en el procés, ni en el producte final. Ja sabeu de què us parlo. És el pa que trobareu a supermercats, benzineres, colmadets orientals, xarcuteries, i a tota una xarxa de mal anomenats forns de pa. Fins hi tot n'hi ha que venen pa fet en forn de llenya. Això si que és gran, quins pàjarus. Aquests són els pitjors. T'asseguren l'extrema qualitat del seu pa fet amb forn de llenya mentre l'extreuen del seu petit microones, elèctric, clar. Com que té farina pel damunt, l'Antònia de torn està contentíssima d'haver trobat un establiment on fan un pa tant autèntic i que, a sobre, és 10 cèntims més barat que al forn de tota la vida. Està tant cofoia que no s'adona de l'esforç que ha de fer la seva dentadura de plàstic per tal de fer passar aquell bol esòfag avall.
Els xarlatans i els ignorants sempre han tingut molt feeling.
Doncs aquest cap de setmana s'ha apujat el preu del pa. Ostres, quin horror. La gem porta dos o tres dies fent llistats de preus, maquetant, imprimint i plastificant cada una de les etiquetes que ha de dur cada varietat de pa: amb el seu nom, el seu pes i el seu preu. Tot multiplicat per les cinc botigues que regenta. I tot això no és el pitjor. Cada increment catastròfic en el preu del pa suposa una pèrdua de clients, Antònies que s'estimen més el pa de llenya de microones, o llargues discussions amb els clients que vénen cada dia i que tenen la sensació que els estàs arrancant el jornal. Les converses a l'entrada del forn es carreguen de mala llet i tothom es torna esquerp i agressor armat amb baguette en potència.
La pregunta està clara: Per què apuges el preu si el super del costat el ven més barat que tu? A més, t'estalviaries tots aquests mals de cap...
La resposta també: T'asseguro que jo no vull apujar el preu del pa. Però les farineres han apujat el preu per que ens estem quedant sense farina per la gran demanda del mercat oriental.
Què?? Ja sabia allò de les tonyines (per això ja no en menjo), però la farina també?
En una tèrbola explicació acabo entenent que el conreu de cereal de Xina i altres potències asiàtiques està sent usat com a biocombustible i la manca d'aquest producte per al seu ús domèstic ha motivat la recerca a nous mercats. Concretament el nostre. Aquesta demanda tant gran ha fet que el preu s'estigui inflant com un globus aerostàtic que puja i puja sense fre, fins que es fa inaccessible.
Realment, sí que tenen raó els que parlen del preu del pa com a explicació a un gran enrenou. Ara li direm a l'Antònia que la culpa és dels xinesos, a veure si la podem convèncer que torni a comprar el nostre pa, que no és de forn de llenya però és de veritat i no cal cap altre producte per fer-lo passar avall. El problema serà quan l'Antònia deixi de comprar als basars xinesos. Aleshores la trifulca arribarà a una dimensió socio-política-econòmica internacional i es desencadenarà una apocalíptica guerra on podrem usar com a projectils mortífers totes les barres de pa plàstic de forn llenya elèctric.
Jo, per si les mosques, em comprometo a reciclar tota la farina que escombri del terre de casa i enviar-la periòdicament a la seu olímpica de Beijin amb sobrets Din-A 5. Segur que rebràn el meu suport de molt bon grat i em convidaràn a visitar les seves lluents instal.lacions olímpiques com a agraïment. Quan torni ja us explicaré com m'ha anat.
