La chica del pintalabios marrón

La meva pinyata i altres possesions més recents

Ja fa un parell o tres de setmanes que la Gem va demanar hora al dentista per anar a fer una neteja conjunta. Bé, més aviat consecutiva. Quan m'ho va dir vaig pensar que ja anava sent hora que trepitgés de nou una consulta odontològica perque la veritat és que m'havia penjat una mica. Jo sempre he estat convençut que al dentista hi vaig de manera anual, però és un d'aquells mecanismes d'autoengany tant habituals en les persones despreocupades. Quan la meva doctora anterior m'esbroncava per aquells intervals tant llargs entre visites jo li jurava que només feia un any que no ens haviem vist i, de passada, li comentava tot el que l'havia enyorat. Ella era escrupulosa i em mostrava la meva fitxa clínica on hi figurava la data pretèrita de la darrera visita. Ostres, sempre em penjava. No em podeu enviar un mail per recordar-me que haig de venir? El meu veterinari ho fa amb les vacunes de l'Ani... Seu i obre la boca, deia ella.
Aquest cop, però, m'havia penjat de valent. Debia fer uns tres anys que no hi anava i, a més, havia perdut la fèrula que elimina el desgast de les meves dents quan les apreto per la nit. Sí, jo sóc dels que fa nyic-nyic per les nits. Bé, la fèrula no l'he perdut, la Gem deu saber on és però jo em faig l'orni perque dormir amb allò és una tortura medieval.

La veritat és que tenia un cert nivell d'angoixa perque, a sobre, la Gem em duia al seu dentista de tota la vida i jo abandonava el meu centre odontològic urbà que tantes alegries m'havia donat. La Gem és d'aquelles persones amb una dentadura perfecta en quant a col.locació i en quant a salut. Era dels pocs infants escollits que sortia de la consulta ben riallera i amb una piruleta gegant que li donava la infermera. Jo en sortia amb la boca anestesiada i amb vàries creuetes al croquis dental. De fet, anar amb ella al dentista és com fer un 21 amb en Gasol, s'agraeix la companyia però les possibilitats d'exit són inexistents. Jo em temia el pitjor perque el mecanisme d'autoengany et deixa tirat sempre que t'has d'enfrontar als teus temors de manera imminent. Aleshores tot es torna fosc i penses que t'arrencaràn 14 peces i que et renyaràn de valent i que et faràn molt de mal i que sempre més aniràs desdentegat pel món justifican-te:

-Fi jo fempre he anat al fdentifta cada 2 femeftref... Ef que lef mevef dentf em tenien mania!

Vam deixar a l'Atz al seu minirecinte i ens vam dirigir cap a Montcada. Era dia de mercat i l'aparcament era inexistent, de manera que em vaig veure obligat a abandonar a la Gem a la recerca d'algun espai legal per desempallegar-se del cotxe i a anar jo sol cap a la consulta. Vaja, el meu reforç moral errava per un poble rebentat de cotxes i jo anava cagadet a que m'extirpèssin l'ànima uns desaprensius desconeguts amb màscares bucals. Vaig arribar i em vaig presentar.

-Ah, ets el marit de la Gem? (la nena de les piruletes, què maca! pensava la recepcionista)

Ens van fer esperar una pila de minuts i les tones d'ansietat s'apoderaven del meu cos. Totes les revistes de decoració de la sala d'espera em semblaven insulses i antiquades. La Gem fullejava un Hola i em preguntava si en Buenafuente estava enrotllat amb no sé qui del seu equip d'actors. De tant en tant mirava cap al sostre i pensava de quin color li donarien la piruleta. Jo feia inventari de totes les receptes de purés que li havia fet a l'Atzur i n'imaginava un que inclogués pop a la gallega amb tàperes. Finalment ens van cridar i ens van oferir la possibilitat d'entrar plegats. Davant del dubte entre el reforç moral o la més estrepitosa humiliació em vaig decantar per la primera opció. Amb la visita de la Gem no hi va haver cap sorpresa. Jo, per la meva part, vaig tancar els ulls i vaig obrir la boca tan bon punt com vaig seure a la poltrona mòbil. Buf! va dir la doctora, fa molt que no et fas una neteja oi? No vaig tenir collons per dir-li que jo vaig al dentista de manera anual, entre altres coses perque tenia les seves mans dins de la meva boca i un tub em succionava els resquicis del meu autoengany. Va agafar la radial i es va disposar a treure totes les impureses impregnades. De tant en tant em deia coses molt importants que jo no sentia. La fresa de les màquines treballant a l'interior del meu crani ho feia gairebé impossible. Feia que sí amb un lleuger moviment de llengua i ella seguia excavant. En acabar em va donar el temut diagnòstic:

-Estàs perfecte però has de venir una vegada a l'any, ho sabies oi? (Mutis)

La fluixera de cames que em va causar la notícia em va fer perdre l'equilibri i em vaig haver de recolzar sobre la metgessa que ho va interpretar com una proposta sexual a tres bandes sobre la butaca articulada. Un cop resolt el conflicte em va indicar que un dels tres queixals del seny que encara conservo estava començant a picar-se. I em va demanar una radiografia per determinar-ne l'estat i prendre la mesura corresponent. Els queixals del seny són una imatge exacta del que no ha de ser una cosa assenyada. A la radiografia que em van fer mostro un dels meus millors somriures i us el brindo a vosaltres. Ole.
Vaig sortir de la consulta tant content que vaig decidir que avui, aprofitant el meu trànsit vacacional, aniria a Barcelona a lluir la meva renovada pinyata.

I així ho he fet. He agafat el tren de rodalies però a l'alçada del Clot la musculatura facial ha desistit en el meu intent per mantenir la boca ben oberta. Quina llàstima. He aprofitat per donar un volt i anar a comprar unes quantes coses imprescindibles per la subsistència d'un esperit cool que podeu veure a la imatge que tanca el post. També he aprofitat per visitar dos botiguers fantàstics. Un, artesà de les guitarres i l'altre, artesà de la fotografia. Un d'ells em cau una mica més aprop per llaços de consanguinitat i des d'aquí li agraeixo que estigui tant atent a les desventures de la planura.

entrada de Onofre Bouvila @ 14:40