La chica del pintalabios marrón

La venedora de bitllets que m'assetja

Cada matí agafo el tren. El temps indeterminat que m'ofereix el meu viatge cap a la feina m'omple de plaer. Surto del forn per la part del darrere, d'aquesta manera em catapulto directament cap a la papereria Cases. Hi compro La Vanguardia i connecto l'Ipod en opció de reproducció aleatòria. Si tinc sort el diminut Dj albí que hi du a la panxa rodona m'ofereix una sessió matinal ben entretinguda i, si tinc molta sort, no hi ha cap anomalia en el meu desplaçament que em faci aixecar la vista dels mots encreuats d'en Màrius. M'horroritza haver de parlar amb algú que no conec, especialment durant aquest espai de temps. És per això que les senyores Cases, mare i filla suposo, deuen pensar que sóc mut o imbècil. Per tal d'agilitzar el tràmit de la compra del diari sempre duc un euro preparat a la butxaca, agafo el diari i em colo deliberadament a tothom aixecant la mà dreta, on hi porto l'euro, i les dues celles. Deixo la moneda sobre el mostrador mentre la senyora Cases assenteix. Ni una paraula, quina delícia.

Miro la contra mentre passo davant del mil homes que ven loteria assegut al pedrís d'una immobiliària. Sempre el rodeja molta gent i tothom li parla. Em mira i tracta d'esbrinar qui sóc, on visc, a què em dedico i perque no compro l'As. La seva, deu ser una d'aquelles feines que et permet conèixer molta gent i saber-ne tota la vida perque fa una jornada completa assegut al pedrís, al costat de la porta del mercat. Encenc un cigarro i llenço els suplements de bellesa i del sector immobiliàri a la paperera.

De tant en tant, si no tinc molta sort, haig de renyar a l'homenet pinxa-discos amb una bona pessigada al seu costat dret. El carrer que em porta a l'estació es diu carrer de l'Estació. A la planura som molt pràctics. Al carrer de l'Estació hi ha l'institut que acull la flor i la nata de la juventut llagostenca. A tota hora, en curs escolar, trobo aplicats alumnes menjant pipes als bancs de davant de l'institut. Aquest és el moment d'amagar els ulls a l'entrevista de l'Amela i acariciar la panxona del nan. Vull evitar de totes maneres que alguna d'aquestes ments prometedores em sablegi un cigarret. Com que estàn en procés de formació encara no tenen clars un parell de conceptes. Si pretens que algú que no coneixes et regali qualsevol cosa t'hi has de digrigir amb educació i tacte. En lloc d'això, ells usen una tàctica diferent. Del banc estant i escopint clofolles t'increpen:
-¿Tieneh un sigarro-nen?
Aquesta norma fonètica que cambia les s per h aspirades deu ser nova. La deuen haver estudiat fa poc i l'apliquen entusiasmats a les seves activitats acadèmiques transversals.
Com que jo he renunciat als estímuls exteriors i ho faig ben evident segueixo fent la meva. Els menys esforçats segueixen cridant. Altres, inicien una persecució. La meva reacció és variable i depèn del nivell de puteig que duc al pap i de la por que em faci el manso. Quan m'enxampen em faig el despistat, m'extrec un auricular i etzibo un moviment ascendent de closca. Ells iteren i ho acompanyen amb els ulls ben oberts, les celles ben amut i fumant convulsivament un cigarret enorme i invisible.

El meu trànsit continua, si tinc sort no em molestarà ningú més fins que arribi a Granollers. Fa uns dies vaig ser molt afortunat ningú va voler establir cap comunicació amb mi i, a més, van aparèixer una sèrie de pintades successives al terre del carrer de l'Estació. Més enllà de l'institut, entre el solar abandonat i la fàbrica Hebron. A banda i banda de la cera, en spray vermell, s'hi llegia: "CRISTO BIENE PRONTO". Em va fer molta gràcia i quan encara no m'havia recuperat n'hi havia un altre que resava: "¡CREETELO!". Quin creatiu.



A l'estació és quan el moment és més delicat perque hi pot ser la venedora de bitllets que m'assetja. Es tracta d'una jove sudamericana que du la vestimenta de Renfe i quan em veu arribar fa cares extranyes i intenta mantenir comunicació amb mi de manera molt poc efectiva. La poca interacció que he vist amb els altres usuàris de rodalies és exagerada però entra dins la normalitat. A mi, però, em posa negre i em fa passar moltíssima vergonya quan em fa senyals des de l'altra andana. Ensorro el cap al diari i apujo el volum de l'Ipod als decibels d'un jumbo. Les definicions d'en Màrius s'entortolliguen a la graella i ella no para de fer senyals que lluito per no veure. Amago el cap sota terre i penso: "això no està passant". La gent ens va mirant alternativament fent-se testimonis d'una funció fàtica esquerdada. Reso perque desisteixi i no entenc per què sento la necessitat de mirar si ja ha acabat de fer el lluç. Si miro pot ser que encara me la trobi i sigui jo qui recuperi la comunicació, almenys la visual. Afortunadament ella no pot abandonar l'area de venda de bitllets perque sinó es llançaria a les vies. Una vegada, al principi, una vella em va trair. En veure que la meva assetjadora emb feia senyals la senyora em va agafar pel braç i no vaig tenir més remei que fer-li cas. Encuriosit i mort de vergonya vaig fer-me el despistat i vaig demanar què volia. Des de l'altra andana em va dir:
-¡Qué viene el tren!

I, efectivament, venia el meu tren i es va posar a riure de manera capciosa. És boja i/o es deu pensar que sóc subnormal.
Dies després vaig deixar de veure-la i el meu trànsit va tornar a ser plaent. Només havia d'esquivar els estudiants. Però avui l'he trobat pel carrer, m'ha agafat amb la guàrdia als turmells i m'ha tornat a fer cares extranyes. He passat molta por i m'he fet el despistat apujant el volum del diminut Dj albí i clavant la vista a les puntes dels peus.

entrada de Onofre Bouvila @ 13:40