La chica del pintalabios marrón

Festa Major de La Planura 09

Ha passat la festa major de la planura sense pena ni glòria i no em puc sentir més decepcionat. Com ja sabeu els lectors més incondicionals, l'èxtasi (per cert, m'encanta que s'hagi introduït la noca acepció del terme com a "Droga sintètica, al·lucinògena i afrodisíaca, presentada en forma de pastilles") de La Planura recau en els dies de festa major. És l'entorn propici per esdevenir un planurià de veritat i passar-se quatre dies, amb les seves llargues nits, a la fresca. Qualsevol excès es justifica en un dogma planurià: "Es la feria"... i punt. Curiosament aquest dogma es repeteix en qualsevol data que resulti propícia per a fer una celebració excesiva, i està clar, a la fresca.

El motiu de la meva decepció arrenca fa un parell de mesos llargs. L'Ajuntament de la Planura va convocar un concurs per al disseny del cartell de la festa major amb un premi tant de tercera fila que vaig estar molt temptat de no presentar-m'hi. Però està clar que un passarell com jo no podia deixar perdre aquesta oportunitat. Un cop més en la meva vida vaig pecar de previsor (uns altres em dirien agonies...).

El motiu pel qual un ajuntament convoca un concurs de cartells és diferent segons la seva capacitat econòmica i cultural, però en tot cas sempre és millor dedicar un petit percentatge de la seva recaptació a triar una obra de 100 dissenyadors morts de gana que no gastar-se un ral i encarregar la cartelleria a la secretària que assegura haver fet un curs de Korel en el seu currículum.

Un servidor ja té un testicle pelat de presentar-se a concursos públics sense cap benefici i en totes les ocasions he après més de política i de mal gust que de disseny. En aquest concurs no tocava passar-se de supercool planificant una sessió fotogràfica a uns molls morts i el.laborar un cardiograma en el seu cos que es perdés en un magma textil. Era el moment per fer un cartell que s'adaptés a les necessitats estètiques d'un poble com el que de manera tant gentil m'ha acollit. Amb els seus defectes i les seves virtuds, un cartell que agradés a grans, joves i petites. Un poble on el 30% dels comerços són bars, despatxos de pa de fireta i perruqueries o salons de bellesa cañí. Un poble on el dia 11 de setembre el vestit de gala són els vestits de flamenca que llueixen el 50% de les nenes i senyores. Heu d'entendre que les txolilles de la planura suden de vestir-se com la seva mare i prefereixen reduir la seva indumentària ordinària fins a la minúscula mostra de roba. (Dr. has de venir a estudiar aquest fenòmen menguant. Caldria fer un treball de camp força rigurós).

El meu cavall guanyador va ser apostar pel perfil imperant de la planura, i és aquí on el meu excès de prudència va caure de nou en un bassal sense sortida. Qui més bé que jo, a través de la meva Gem, és clar, ha conegut el veritable motor de La Planura? La senyora que cuina durant hores els seus "potajes" i cuida els seus clavells gloriosos en balcons que s'encaren a l'autopista. Les seves filles que ratllen la quarentena, treballen d'auxiliar d'administració i porten tatuatges gloriosos que erotitzen per les seves rúbriques florals. Les seves nétes que vesteixen de sevillana amb lunares i flequillos amb una gràcia infantil de querubí folclòric.

El meu error va ser pensar en el poble que jo conec i no en els seus dirigents, els que intenten donar un altre aire al poble, però que dia rera dia de la festa major els trobes en un establiment diferent sota d'un plat de "patas" i dins d' un cubell de rebujito. Ells que han pensat en instal.lar WC portàtils en tots els llocs on mai pixen els excedits en líquids fermentats. Els mateixos que no s'atreveixen a veure el video de presentació de la Banda del Coche Rojo ("¡Nos raparán a todos y violarán a nuestras niñas!") i pensen que si el grup local, La Sra. de González, els pot sol.lucionar la papeleta un altre any no cal dedicar més diners a l'espai jove. Els mateixos que van pensar que Hotel Cochambre creava un entorn musical ideal per al seu nou centre cultural. Els mateixos que, com tots els ajuntaments, pensen que una il.lustració infantil és la única que pot atorgar tot el sentit a una cartelleria de festa major. El gran treball del jurat composat per: "membres del consistori, el regidor de cultura (juas!) i un professional del sector gràfic local (juas-juas!!! el de la copisteria??)

Al concurs es van presentar mig centenar de propostes que m'encataria haver vist exposades al nou cente cultural. D'aquestes crec que en van escollir 5 de finalistes. Com ja sabeu, jo sempre sóc l'etern finalista i estava present durant la sessió plenària que m'hagués pogut alçar a l'olimp florit de clavells de l'estètica planuriana... però no va ser així. Tots els finalistes estaven curtits en el tema, fins hi tot hi havia el gran estafador que havia intentat colar el mateix cartell a un número il.limitat d'ajuntaments i ha recaptat un èxit vergonyosament considerable (crec que ha colat el mateix cartell a Les Corts i a Sants, ergo grans premis i una vergonya pels dos districtes). El cartell guanyador era infantil i bàsic, amb uns acabats puerils de tutorial bàsic de Photoshop 5.

En recollir el meu premi com a finalista, per cert, són un retolador i un boli que van genial, però no em paguen ni les hores (10) ni la impressió uns 30 euros, vaig pirar tant ràpid que no vaig tenir temps d'insultar a ningú. Suposo que es deu a la meva prudència i a la meva poca confiança en els enfrontaments bèl.lics amb autoritats en general. És una llàstima que sempre guanyi el mateix estil allà on vagi. També és una llàstima que jo sigui tan prudent i busqui una coherència estètica que em pot dur per mals averanys. Ja veig que cal conèixer el poder abans que el poble, donat que el poder coneix el poble (rebujito en mà) però no vol acceptar al poble.

Està clar que de cara al 2010 la cosa ha de canviar, és necessari que un servidor passi a ser part de la cúpula directiva que governi l'instint estètic i cultural de la planura. Que no se'n parli més!

entrada de Onofre Bouvila @ 14:31