Elefantes o mamuts?
Enceto aquest post isolat amb una intenció cordial i amigable. No pretenc ferir sensibilitats (sé que ho faré) ni atacar a ningú (això segur que ho faig, però sense voler...)El meu dilema paquidèrmic arrenca d'un creumanent de comentaris al tòxic feisbug. Com que no sóc prou estúpid com per enfadar-me amb cap amic, prefereixo explicar-me a través d'un post en el meu necroblog. El fet que ja no el llegeixi ningú em dóna certes garanties d'èxit a l'hora de mantenir meva diplomàcia habitual.
Fa cosa de dos dies vaig veure amb molta curiositat un enllaç que havia publicat una persona especial, ja us n'he parlat, és l'adorable E. Aquella que ens estima tant que deixa saltar a l'Atz sobre el llit amb les sabates posades. El seu enllaç conectava via wifi amb un malson audiovisual. De fet, no em puc queixar de la part visual, el que em va causar les úlceres va ser el que vaig sentir.
El video en qüestió és Cuentame de Elefantes. Jo coneixia l'existència d'aquest grup per algunes aparicions en les revistes musicals on treballava. De fet, penso que en algun moment alguna de les seves cançons van sonar força als mitjans i em vaig quedar amb la idea que eren una banda de rock respectable. No els vaig escoltar, no em van interessar. Però quan l'adorable E. va escriure que Cuéntame era una de les millors que havia escoltat mai vaig pitjar el play amb un interès especial.
Si hagués de fer una llista de les millors cançons que he escoltat es convertiria en la feina més pesada que m'han encarregat mai, i potser només seria capaç de fer-ne un esbòs. Segurament inclouria els tracks indiscutibles reconeguts pels mitjans més reputats i tot i així em deixaria perdre perles a mans plenes. Però de la mateixa manera us dic que si hagués de fer una llista de les pitjors cançons que he escoltat mai, Cuéntame tindria la pole position.
Podria rajar d'aquest tema en concret, però no em sembla oportú. El millor de la música és sens dubte la seva capacitat per sensibilitzar-nos, per evocar sensacions que ens pertanyen mesclades amb il.lusions que mai seràn factibles. Ens fa ser els protagonistes del videocclip situacional que volem ocupar, i està clar que la meva adorable E. se sent ben acollida entre els braços d'en Shuarma i li mola cantar a crit pelat Cuéntame amb un got mig buit de birra que sosté amb la mà dreta ben alçada. De la mateixa manera que a mi em mola fer-ho tant amb els grans com amb qualsevol banda que m'arribi una mica. (ara em vé al cap Vacazul... "playas de chinchetas eran mis excusas"!!)
Però això, a mi no em pot deixar indiferent... Respecto la llibertat personal d'escollir els factors estètics que ens fan fruir, però no puc deixar de pensar que hi ha gent que s'equivoca. Hi ha gent a qui estimo que no puc deixar al lliure albir d'una selecció musical precipitada i tendeixo a recomanar allò que a mi em sembla la dieta més equilibrada, i a sobre la personalitzo. Per mi és important regalar petits tresors a la gent a qui estimo i quan em cau una perla a les mans no puc deixar d'oferir-la. Reconec que no tothom té la paciència, la dedicació i les ganes de buscar perles. És dur i ferregós, però dóna resultats brillants que animen l'esperit i amb una mica de sort et fan ser molt feliç durant 4:56".
La meva Atz no s'adorm si no escolta la seva nana preferida, imagino que la nana preferida de tot el panorama (Giraluna, Sidonie, La Costa Azul), i a sobre la canta paraula sobre paraula... això són molts minuts de plaer intens creieu-me. Tot i que l'Atz i la meva adorable E. siguin persones ben assesorades sempre faràn neteja de les seves llistes i eliminaràn una part de les perles que jo els he regalat, però això és llei de vida, tot i que a mi em rebenti per dins que la gent que més estimi consideri essencial escoltar cançons d'en Perales camuflades en rock. (Encara que sigui amb una birra alçada sobre el cap).
Almenys, penso que algunes perles quedaràn a la seva llista: l'Atz durà sempre al cor Ani DiFranco i a l'adorable E. sempre li quedarà en Josh i la perla brillant que ella em va regalar a mi i que guardo entre cotons, l'adorable Jack.
entrada de Onofre Bouvila @ 14:02
1 comentarios
