La chica del pintalabios marrón

Ostres, s'ha apujat preu del pa...

Mai havia trobat massa sentit a usar l'increment de preus en el pa per designar un rebombori social de grans dimensions. Està bé, el pa s'apuja... però també s'apugen els enciams i ningú els ha près com a paradigma revolucionari. Això és el que pensava fa uns anys. Ara no. Ara visc al forn familiar que regenta la Gem i ja entenc a què es referien amb això.

Hi visc en una casa a la part superior del forn. Això fa que l'habitatge tingui unes característiques particulars. No té una porta d'entrada com la resta de les cases: o entres per la botiga on es despatxa el pa, o entres pel garatge per on se surt a l'hora de repartir-lo. El terrat del forn és el pati de casa, de manera que hi tenim tota la maquinària que requereixen les instal.lacions. Els motors que s'engeguen a tota hora són a costat de les margarides, els ventiladors els tenim al costat dels rosers i les xemeneies que s'enlairen al cel són al costat del llimoner i l'alvocater. Sempre tenim la casa plena de farina. Si el terre fós blanc passaria una mica més inadvertida però no lligaria massa amb el nostre esperit cool. La meitat del paviment de casa és de grans rajoles negres mate que sempre estan empolisandes de farina. Quan acabes d'escombrar després d'haver-ho fet mitja jornada abans, arriba algú i, com que sempre passa pel forn, torna a deixar-t'ho tot fet un desastre. D'aqui arrenca l'obsessió de la Gem per adquirir un aspirador autònom que erra solet per tots els racons de la casa, però d'això ja en parlaré més endavant.

Una de les particularitats més satisfactòries és poder fer ús dels productes que emmagatzema el forn. A casa no s'hi compra res del que es pugui treure d'aquest magnífic rebost que està sempre carregat de pa, pastes, farina, pa rallat, ous, oli d'oliva, embotits, refrescos, cerveses, gelats, tomàquet en conserva, bastonets, sucs, xocolata i xocolatines, llet, sucre, sal, fruites confitades, fruita seca, i un munt de coses més.

Quan la gent entra per primer cop al forn per accedir a la nostra llar posen una cara de plaer similar a la d'un nen que entra a la fàbrica de palotes. El que els meravella a tots, a part de poder cascar-se tantes pastes ensucrades com el cos els demani, és l'olor que desprèn el pa quan s'està coent. És una olor fantàstica de debò, però, per a mi, la millor de les sensacions és gaudir del pa quan és a punt d'entrar al forn. La massa crua però amb la seva morfologia final és una d'aquelles coses que no et pots reprimir de clavar-li el dit. A més la seva olor és senzillament embriagadora.

Viure al forn és fantàstic, però està clar que hi ha coses que no m'acaben d'agradar. La Gem és susceptible de menjar-se qualsevol tràngol que es pugui originar, no només pel fet de regentar-lo, sinó per la seva accessibilitat. A qualsevol hora pot trucar un client que necessita més pa. A la matinada pot picar a casa el paio de la farina. El mateix que després de molts anys de donar servei al forn no ha après que hi ha un timbre per l'obrador i un altre per la casa. I quan arribes a les 3 de la matinada és una diferència abismal, creieu-me. La Gem és qui ha de substituir la treballadora dels diumenges quan no pot venir perque té ulls de poll. I la Gem és la que es torna boja quan s'apuja el preu del pa.

La veritat és que el gremi dels forners és un sector sacrificat de mena. A part de ser uns equilibristes dels horaris, se les han de veure amb el noranta per cent de la població que creu que el pa és un producte bàsic i se'ls ha de servir a tota hora. A més, ara hi ha la proliferació del pa de plàstic o, altrament dit, pa pre-precuit. Grans fabriques confeccionen barres que es deixen a mig coure i les inflen de conservants i additius. Després, les distribuieixen a qualsevol tuguri que hagi decidit vendre pa de plàstic i aquest les acaba de coure en un petit forn elèctric (més semblant al microones de casa que als forns que cada matí contemplo a l'obrador). Està clar que no hi ha cap punt de connexió ni en el procés, ni en el producte final. Ja sabeu de què us parlo. És el pa que trobareu a supermercats, benzineres, colmadets orientals, xarcuteries, i a tota una xarxa de mal anomenats forns de pa. Fins hi tot n'hi ha que venen pa fet en forn de llenya. Això si que és gran, quins pàjarus. Aquests són els pitjors. T'asseguren l'extrema qualitat del seu pa fet amb forn de llenya mentre l'extreuen del seu petit microones, elèctric, clar. Com que té farina pel damunt, l'Antònia de torn està contentíssima d'haver trobat un establiment on fan un pa tant autèntic i que, a sobre, és 10 cèntims més barat que al forn de tota la vida. Està tant cofoia que no s'adona de l'esforç que ha de fer la seva dentadura de plàstic per tal de fer passar aquell bol esòfag avall.
Els xarlatans i els ignorants sempre han tingut molt feeling.

Doncs aquest cap de setmana s'ha apujat el preu del pa. Ostres, quin horror. La gem porta dos o tres dies fent llistats de preus, maquetant, imprimint i plastificant cada una de les etiquetes que ha de dur cada varietat de pa: amb el seu nom, el seu pes i el seu preu. Tot multiplicat per les cinc botigues que regenta. I tot això no és el pitjor. Cada increment catastròfic en el preu del pa suposa una pèrdua de clients, Antònies que s'estimen més el pa de llenya de microones, o llargues discussions amb els clients que vénen cada dia i que tenen la sensació que els estàs arrancant el jornal. Les converses a l'entrada del forn es carreguen de mala llet i tothom es torna esquerp i agressor armat amb baguette en potència.

La pregunta està clara: Per què apuges el preu si el super del costat el ven més barat que tu? A més, t'estalviaries tots aquests mals de cap...
La resposta també: T'asseguro que jo no vull apujar el preu del pa. Però les farineres han apujat el preu per que ens estem quedant sense farina per la gran demanda del mercat oriental.

Què?? Ja sabia allò de les tonyines (per això ja no en menjo), però la farina també?
En una tèrbola explicació acabo entenent que el conreu de cereal de Xina i altres potències asiàtiques està sent usat com a biocombustible i la manca d'aquest producte per al seu ús domèstic ha motivat la recerca a nous mercats. Concretament el nostre. Aquesta demanda tant gran ha fet que el preu s'estigui inflant com un globus aerostàtic que puja i puja sense fre, fins que es fa inaccessible.

Realment, sí que tenen raó els que parlen del preu del pa com a explicació a un gran enrenou. Ara li direm a l'Antònia que la culpa és dels xinesos, a veure si la podem convèncer que torni a comprar el nostre pa, que no és de forn de llenya però és de veritat i no cal cap altre producte per fer-lo passar avall. El problema serà quan l'Antònia deixi de comprar als basars xinesos. Aleshores la trifulca arribarà a una dimensió socio-política-econòmica internacional i es desencadenarà una apocalíptica guerra on podrem usar com a projectils mortífers totes les barres de pa plàstic de forn llenya elèctric.
Jo, per si les mosques, em comprometo a reciclar tota la farina que escombri del terre de casa i enviar-la periòdicament a la seu olímpica de Beijin amb sobrets Din-A 5. Segur que rebràn el meu suport de molt bon grat i em convidaràn a visitar les seves lluents instal.lacions olímpiques com a agraïment. Quan torni ja us explicaré com m'ha anat.

entrada de Onofre Bouvila @ 4:38