La chica del pintalabios marrón

L'Atz estrena vida academica

Avui l'Atz ha anat a la guarderia per primer cop i d'aquesta manera ha tibat el llaç de la seva flamant i llarga trajectòria acadèmica. La guarderia on l'hem dut és la única guarderia que hi ha a la planura on vivim, i òbviament, és privada. Quan vam venir a viure aqui l'Atz encara formava part de la Gem i l'Ajuntament ja prometia una escola bresol municipal. Ho vam parlar i vam decidir que l'apuntariem a les llistes per quan arribés el moment. Està clar que l'Ajuntament de la Llagosta no és una excepció dintre de la incompetència administrativa a la que estem acostumats, per aquest motiu el moment ha arribat, però la guarderia municipal no hi és. El més lamentable és que nosaltres ja ho sabiem que no hi seria i per això la vam apuntar a la guarderia privada quan tot just comptava amb una setmana de vida.

Les guarderies públiques acostumen a estar més ben equipades i a ser més maques que les privades ja que al ser municipals és contrueixen amb l'únic propòsit de donar servei al seu ús. En canvi, les privades acostumen a ser cases adaptades que no acaben de reunir les característiques desitjables. No tenen jardins i patis tant grans i no els tenen tant ben cuidats que les municipals perque no tenen un personal amb sou públic que es dediqui a tenir-ne cura. Acostumen a tenir força trams d'escales, cosa que dificulta la mobilitat dels nens que tot just caminen. I són terriblement cares. La nostra, com que gaudeix d'un monopòli que li ha proporcionat l'Ajuntament, no té cap mena de mirament a l'hora fer el que més li convingui en qüestió de taxes, horaris i suplements extra. Un d'aquests suplements és el preu de les bates i les bossetes per la muda i el berenar. Quan, a la segona visita, em van indicar que s'havia de fer efectiu l'import dels quatre drapets vaig treure la cartera i vaig mentir:
-Me'n faig el càrrec.
Això no entra dintre de la morterada que m'estàs sablejant cada mes? (vaig pensar...). Què en sóc d'innocent.
-Quan és doncs?
-25 euros per bata. (x2)
-Mmm... Portes pasta Gem?

A part, has de dur de la teva butxaca la infraestructura bàsica pel teu querubí: bolquers, toallitas, berenar... Sense comptar que si algun dia s'ha de quedar a dinar... patapam! I si es queda més enllà de l'hora establerta... un plus de patapam!
Una altra cosa més que em rebentava d'aquesta guarderia en concret era l'extranya personalitat de la seva directora. Hi havia alguna cosa que em feia apretar les dents i aclucar els ulls amb força. No sé si és molt comú en la gent que està sempre rodejada de nens però ella em parlava com si ho fés amb un nen molt petit i una mica subnormal. M'havia abduït el compte corrent i m'ho explicava com si em digués:
-Que t'has fet cacotes? (Cal entendre que movia el cap amb un assentiment lentíssim, els ulls oberts com platets de café i un somriure de titella de ventríloc, a part d'anar vestida amb una bata de quadrets verds).
-Quin pànic! Jo no deixo la meva filla en aquest frenopàtic xinorri amb mini tassetes de vàter ni borratxo!
A més el lloc m'evocava uns records que creia oblidats. Aquella flaire de caca impregnada en les parets tatuades de fulles de tardor em va desplaçar inmediatament a la caseta on jo vaig iniciar la meva vida acadèmica. No és que en tingui un mal record, més aviat el contrari, allà hi vaig conèixer a un il.lustre redactor blogger (un tio normal, El Doctor) i a molt d'altres amics que encara conservo enllaunats a Barcelona, però no m'agradaria tornar-hi per res del món.

El cas és que, com era normal, l'Atzur estava encantada amb les seves primeres visites i, si a ella li agrada i me la cuiden, a mi ja m'està bé. Decidit, doncs anirà a la guarderia privada de la Llagosta per que ens agrada molt i per que no tenim cap altre lloc on entaforar-la!
Avui ha estat el gran dia. Fent gala d'una força de voluntat sobrehumana m'he llevat una hora abans del que és habitual en mi (i en la meva Atz que també és una dormilega). Però us haig de confessar que ja m'havia despertat molt abans i això sí que és realment extranyíssim per que jo mai em desperto abans de res. Suposo que debia estar nerviós, però m'he calmat pensant que era ella qui havia de conèixer nens nous i no jo, perque a mi conèixer gent nova mai m'ha fet massa gràcia. A ella sí, afortunadament. Hem esmorzat el bocata de pernil dolç i hem fet cap al debut. Plorarà i farà un drama i a la Gem i a mi ens farà molta pena deixar-la allà, i jo ploraré perque sóc un somicaire i al darrer moment decidirem escapar-nos i robarem un cotxe amb cadireta i anirem a viure a un lloc sense guarderies, pensava mentre l'hi agafava la mà i ella ho mirava tot i reia (papa-pa-hola-aigua-pa-ma-hola-aigua...). Hem arribat davant de la porta, hi havia nens fent drames, pares experimentats que ens miraven amb cara de ja-veuràs-tu-ara, pares novells lluitant amb els nens. La Gem i jo ens hem esperat a que algú sortís a buscar la nena, però ella s'hi ha endinsat arrossegant la seva bosseta sense mirar enrere. I a sobre quan a vist a la directora de l'infern ha rigut i li ha donat la mà. Adéu Atz! Ets una nena fantàstica! Que tinguis molta sort en la teva llarga i exitosa vida acadèmica.

entrada de Onofre Bouvila @ 12:32