La chica del pintalabios marrón

Megafonia, megaòhmmetres i megarectes

S'ha acabat la festa major de la planura. Yu-hu! Tot i això, no puc de fer un repàs nostàlgic als feliços dies que hem passat sense que se m'entumeixi la gola. Hi ha hagut una pila d'escenes i comportaments que mai oblidaré. Com la senyora de la caseta dels gallegos que va apropar-se fins al forn a buscar més existències.

Veniem de passar una tarda fantàstica a Barcelona. La Gem va anar amb la Trix i l'Atz a comprar coses per Gràcia i jo vaig anar a veure el meu amic Such al seu estudi de grabació a interessar-me sobre les tarifes i la disponibilitat horària per anar a grabar el disc d'Account Manager. La disponibilitat va quedar a l'aire, les tarifes no. El disc el grabarem al nostre estudi de Mollet. Anavem cap a la planura escoltant el darer disc d'Interpol (Our Love To Admire, Capitol 2007) i comentant que al ser el darrer dia de festa la cosa afluixaria una mica. Ingenus. Un cop més la passió descontrolada que sentim els planurians per l'activitat a la fresca ens havia agafat en calça curta. Només aterrar al forn, donar de sopar i acotxar a la nina, el Centrex vessava de missatges. La Gem va sortir a fer una primera ruta de distribució i jo em vaig quedar al comandament de la nau. Sóc un paio eficient que resol àgil els problemes laborals sempre i quant no em posin massa impediments. El telèfon de la Gem es va posar a cantar i en la seva absència em vaig fer titular. Eren els de La tapa i la brasa. Volien pa. Tres quadrats d'un, un i mig o dos Kg. Mentre li explicava a la simpàtica i sorda octogenària que no sabia si li podriem servir els quadrats perque no sabia si en teniem, però que no es quedaria sense pa i que en qüestió de 3 minuts tindria una resposta o una tona de pa, la gallega va aparèixer en escena. Amb una habilitat digital sense precedents, va aconseguir que el timbre no deixés de sonar durant tres minuts (el temps que vaig trigar a fer-li entendre a la senil chef de la brasa que: -Ahora venimos.) La gallega va espetar:
- Necesitamos pan. Urgente. Mucho.
Jo li vaig cantar la tornada de rigor:
- No sé si tenemos suficiente. Dime lo que quieres y en tres minutos te decimos alguna cosa o te traemos el pan directamente.
- ¿No está la chica?
- No. Ha salido a repartir.
- ¿La puedes llamar? es que no sé si habrá pasado por ahí... Uf. Necesitamos pan. Urgente. Mucho.
- No la puedo llamar. Tengo su móbil en la mano. (Li vaig ensenyar el telèfon de la Gem amb un moviment de: has entès el què t'he dit?
- ¡Uf! Es que no sé si habrá pasado por ahí y si nos traes dos veces será demasiado...
- Mi mujer volverá en menos de dos minutos y sé que tiene pan en el horno pero no sé cuanto. Cuando vuelva sabré si ha pasado por tu caseta y si no, sabré el pan que te puedo servir. Pero tienes que decirme lo que te hace falta.
- ¡Uf! No sé. Mucho. Urgente.

Em va faltar molt poc per enfonsar-li un ull amb un bastonet dels que menja l'Atz, però després de batallar una estona més li vaig treure la quantitat, unes 20 o 30 barres. Com són els planurians d'ascendent gallega! Quan li vaig explicar a la Gem va assentir constatant-me que allò era la més estricta rutina.

Vam sortir a fer el volt de rigor amb el carretó ben inflat de barres calentes. Ja feia dies que unes veuetes repicaven els meus timpans. Ho vaig atribuir a un estat d'exaltació festiu i al volum ferotge que ens ofereix el baixista d'Account Manager, però, un cop més, la Gem havia donat al clau. Els "regals" més preuats de l'autocaravana reconvertida en tómbola eren uns quads minúsculs. L'any passat eren les mini bikes que les autoritats competents ja es van encarregar de titllar de vehícles mortífers per la seva péssima construcció. Cuantes vegades he vist curses trepidants, del tren estant, al pàrquing desèrtic de la discoteca Eibisí? No cal ser gros de mena per quedar com un gegant escarxofat de la manera més aerodinàmica possible. Fins hi tot jo, si em dignés a rebaixar-me a una postura tant indecorosa, resultaria enorme. Aquest any eren els mateixos vehicles però amb dues rodes més i explícitament dedicats als nostres infants.
Què bé!

Aquest, era el "regal", sens dubte, més desitjat, però el que tocava sempre era un magàfon de joguina molt real. Igualment, amb efectes devastadors, sobretot en mans d'un planurià. Per defecte els planurians nèixen amb unes cordes vocals tant gruixudes com un got de tub. No importa el tamany corporal, les seves cordes són com les que subjecten les àncores més pesades dels transatlàntics. I no hi ha dubte que les saben usar. Els planurians criden a tota hora. Jo com que no sóc planurià de naixement no tinc aquesta habilitat tant singular, però la sento. Criden els vells, els joves i sobretot els adolescents seguits dels nens. Criden a tota hora. Pel matí, tarda, nit i matinada. Es criden pel carrer i es criden a casa. A tota hora i a tot arreu. Era possible amplificar-ho? Està clar que els amistosos firaires de la tómbola ho han aconseguit. Ara mateix no hi ha cap família de la planura que no tingui un d'aquests artilugis penjat sobre la pantalla de plasma. És un producte que neix d'una necessitat. Com que tothom, a la planura, és un superdotat en el gruix de les cordes cal trobar una enginy per sobresortir. Pots tenir unes cordes d'acer per saludar al teu veï que fa 3 hores que no veus, però si la resta de gent amplifica la seva senyal de manera biònica et quedaràs en un tímid murmuri, i això, als planurians, es veu que no ens fa massa gràcia. El resultat és corprenedor. Els megàfons injecten una potència desmesurada a la ja sobrenatural habilitat dels planurians. A més, n'extreuen les freqüències extremes i el resultat és una conversa telefònica múltiple i amplificada a nivell comarcal. Tot un èxit.

L'extrema necessitat de gaudir d'una posició tant privilegiada queda palesa en la figura d'un personatge prototip de la planura. Li direm Berenguer. En Berenguer errava pel solar annex a l'antic pàrquing de camions on hi pasturaven una pila de firaires amb les seves máquines mastodòntiques. Les màquines d'entreteniment planurià per excel.lència se situen en aquest emplaçament emblemàtic. A quarts de cinc de la tarda la cosa no estava molt animada, però en Berenguer era un planurià afortunat. Vestia les seves millors gales. Un xandall tot conjuntat de color blanc amb ratlles laterals. Els pantatons li quèien entre el genoll i el turmell, en la justa alçada per lluir uns mitjons i unes sabatilles Nike de color negre. Tot ell era ben esprimatxat i el pentinat que lluïa encara potenciava més el seu raquistisme facial. Curt de serrell i llargues grenyes esgrogueïdes que feien un contrast molt bonic amb la gran quantitat d'or que l'orlava. Piercings daurats, arrecades daurades, cadenes daurades i no-me-olvides daurat. En Berenguer estava més eufòric que la resta de planurians que rondàvem per la zona. Ell anava acompanyat de tres o quatre femelles tant, o més, engalanades. En Berenguer palpava l'ambrosia de la seva fortuna i, està clar, cridava. Feia una demostració patent de les seves habilitats paonejant-se amb les seves cordes fins que va aparèixer una família que ja disposava del nou artilugi dels firaires. El tro mal equalitzat venia del pare, que li havia arrebassat a la seva filla l'enginy malèfic i havia començat a explicar acudits divertidíssims. En poc més de tres segons en Berenguer havia passat a ser poc més que un condó usat en un solar annex a un pàrquing de camions. Les seves ninfes ara estaven embadalides per l'atronadora veu que les feia riure. En Berenguer va seure derrotat sobre un pneumàtic cremat i, tot lliscat una àurea llàgrima pel seu pòmul angulós, es va prometre que no passarien més de tres hores fins que ell pogués fruir d'aquell enginy prodigiós.

D'aquesta manera la planura ha incrementat el seu nivell de dB's i ara ja no ens molesta el soroll de les autopistes que ens flanquegen. Els planurians, però, es resenteixen de les seves goles perque ara criden més que abans tot i l'ús dels megàfons. La seva oïda, encara que està exercitada, no ha pogut suportar la popularitat dels enginys i ara són tots tant sords com la senil chef de la tapa i la brasa. Suposo que el "regal" de l'any vinent dels nostres amics firaires serà una ampli Fender Twin Reverb de 100w de vàlvules amb unes rodetes. Quin luxe viure a la planura!

entrada de Onofre Bouvila @ 14:31