Èmuls de rat panat: ¿me copias? (3:20)
Amb aquest comentari tanco la sèrie de posts relacionats amb l'esquí (els focus d'interés perden intensitat, bla, bla...)
D'un temps encà, les conductes dels esportistes hivernals a les estacions d'esquí han anat empitjorant. El primer canvi significatiu va ser l'arribada de les taules d'snow. Aquesta modelitat provenia d'ubicacions on els tous de neu eren insultants i, per tant, no era massa descerebrat projectar la flotabilitat del surf marí a la muntanya. En el nostre païset escarrancit, on els excessos nivals mai han estat el nostre fort, els practicants d'aquest esport van decidir flotar d'una altra manera. No era, ni és, massa extrany trobar congregacions de borders entaulats a mitja pista caragolant porros tomahawk, i d'aquesta manera, estovar més el seu cervell que la neu endurida sota els seus culs semi desproveïts de pantaló. Tot un perill. A més, la sensació acústica de fregament que generaven els seus descensos sobre les autopistes del
minineu eren més irritants que la ferum a cànem a primera hora. La cosa, però, podia empitjorar, està clar. El comportament incívic d'alguns borders va anar superant estrats socials i els veritables garrulus suburvials van trobar la manera de fer arribar els seus cotxets tunejats als aparcaments de les pistes. La combinació de border-Yoel-tunning-porro només genera un resultat òbvi: decibels a mansalva (a primera hora, és clar)
La generació suburvial va adoptar una nova doctrina en la matèria. En vistes que la pràctica de l'snow no és gens senzilla, sobretot si t'has cascat un parell de porros a les 8 del matí, van passar-se als big foots (o com es diguin...) Si la dificultat de l'esquí residia en controlar unes fustes llargues amb uns moviments sincrònics i ben executats d'extremitats amb bastons, a ells els suava (i els sua la polla). Considero que és en aquest moment quan comença el decliu de l'esport.
Ara ningú esquia com abans perque la indústria s'ha encarregat durant la meva absència de facilitar-ne la pràctica, l'accés i les ventes. L'esport ha evolucionat, me'n sento al marge i em fa ràbia. El proper cop que pugi a pistes carregaré l'ipod amb beats ben profunds, em fumaré un parell de porros, diré a tothom que vinc de La Planura, em calçaré uns esquis de 1'30 i baixaré carvinejant per amples vials intentant especificar per ràdio freqüència, canal 6, que vull unes patates i unes estrelles (Sense saber si és el teu interlocutor, ni sentir què et demana perque el casc no et deixa ni sentir el fred a les orelles...). Ah, i per suposat oblidar que vaig a disfrutar, en la meva mesura, de la muntanya.
Haig de reconèixer que no sóc massa democràtic (Ni tansols oligàrquic... més aviat tendeixo a la tiranía) pel que fa a l'esquí i poster és per això que me n'allunyo cada cop més. En fi, m'ho pensaré mentre m'arriben els nous esquis que ens hem comprat amb la Gem per internet (amb casc i ràdio incorporada) i de passada aniré oscil.lant pel forn amb les puntes paral.leles mentre faig viratges llargs, carrego en la cama exterior i adopto la posició de les mans a l'alçada dels genolls. Potser, si el Jaume m'acompanya, tanco un ull per afavorir la nova perspectiva i notar noves sensacions.
Amb tota la cordialitat germà botiguer. Tu ets el tungstè que il.lumina les meves pistes i la teva estirp mantidrà encesa la mirada Julbo reflectant el somriure del meu querubí rinxolat en ple descens. Sempre ha estat un plaer compartir una mica de neu aixafada amb tu. I com que saps que no puc suportar la idea d'estar desfassat i que la meva filla té un do especial per lliscar et proposo que ens fem amb un sistema de car-audio que faci rebentar les llunes dels cotxets tunejats amb algun track del Made in Japan (Highway Star per exemple) cada cop que pugem a pistes, t'apuntes?
Operació retorn (3:50)
Des de que era ben petit acostumo a fer un joc visual ben bàsic. M'agrada fixar la mirada en un punt i veure com canvia la seva perspectiva amb l'un o l'altre ull. D'aquesta manera, no és difícil poder-me veure al tren mirant per la finestra i tancant els ulls de manera successiva. Els tanco tant fort que la pell més septentrional del meu nas arriba a agermanar-se amb unes celles de Sr. Burns iradíssim. La mandívula m'acompanya estilosa i, possiblement per això, els meus germans d'andana es pensen que sóc el típic farlopero de La Planura.
El mateix salt espai-temps m'aclapara cada cop que pujo al Pallars. Allà on alguna gent de la meva sang comparteix aquesta pugna. Ens agrada anar-hi de tant en tant, però hi ha factors indeterminats que n'impedeixen la freqüència. Aquests factors serien llargs d'explicar, a més, potser massa personals, però està clar que tots recauen en l'adversitat que el nostre clan ha generat en els pseudo-indígenes. Ser un descastat pot arribar a generar, a la llarga, tants problemes com la fidelitat més aferrada a una fe ben idiota.
Un espai opac on l'entorn arquitectònic canvia més ràpid que els seus habitants no m'acava de fer el pes. Sobretot quan el seguit de salutacions mantenen invariables les corresponents sentències:
-Fa molt de temps que no vens...-
-Fins quin dia et quedes?- (vés a cagar! -penso-)
Doncs aquests dies de ferum a cera cremada he tancat l'ull dret i tot ha canviat de perspectiva. He renunciat a la visió gobal per accedir còmode a una realitat més a la meva mida i, d'aquesta manera untar-ho tot amb una cordialitat i un saber fer bastant inèdits per a mi. És pràctic, funciona! Cal fer front amb un gran somriure (que a la llarga no resulta tant impostat) a diverses situacions que t'esgargamellen i sembla ser que tot va tant finet com en una cançó de Van Morrison amb la seva Big Band. Els altres pensen que t'has fet gran i que la maduresa t'impedeix detectar els defectes socials que sempre t'han nafrat i tu assenteixes intentant detectar aquella protuverancia rectal que t'ha generat la seva salutació apretant les natges. Està clar que aprofites l'ocasió per segrestar a algú del teu clan perque et conduiexi a casa "Leopoldo" a engollir un (o tres) gintònic en "balón".
Inmers en l'obscuritat de la vall, i només amb l'ull esquerre, he descobert algunes coses que molen:
-A la nostra Atz li ha agradat esquiar i té un estil bastant free. No sé si és massa acadèmic baixar xisclant: "Més, més" pel telebaby... Esperem heredar material actualitzat.
-Els embotits de la zona fosca, així com els formatges, són cosa fina!
-Em sembla recordar que un cubata val menys de 3 euros...
-Hi ha nous habitants ocasionals de la foscor que mereixen unes quantes hores d'atenció.
-Anar a dormir amb els llençols a 0º t'assegura el membre ert, sobretot si t'has deixat 10 euros en gintònics al "Leopoldo"... però cal tenir en compte que les dolces natges de la teva companya de viatge poden estar a -5º.
Uf! M'he oblidat d'allò que volia explicar: Tu esquies o fas volar ratapinyades? Oi que esperareu un parell de dies?...
Made in Japan (4:00)
Si no escric alguna cosa aviat perdré una amistat intemporal. No cal que sigui massa graciós, ni massa descriptiu, cal que mantingui encès el darrer filament escarrancit que queda en aquest blog moribund. És per això que seré breu i no faré cap promesa parlamentària.
Avui he arrossegat al meu carregament aònic al Decathlon de Montigalà. La idea era fer-se amb un vestit ben folrat de matèria aïllant per a la meva Atz, ja que aquests dies de ferum a ciri els passarem ben aprop del nostre Pallars i, possiblement, anirem a esquiar. Uf! un altre cop. Quina vergonya. La darrera vegada que vaig anar a esquiar algú em va dir que la meva imatge estilosa en plena descendència li recordava al Made in Japan en vinil. Fins fa ben poc no estava gens acostumat a sentir-me desfassat en res, però ara ja no és així. Els focus d'interès perden intensitat i quan t'has despistat el resultat de la teva deixadesa et propina un mastegot a contrapeu. Ara mateix el dilema recau en el meu comportament sobre els Salomon de 1'70 diumenge de Rams(?). Seré fidel a la meva tècnica arcaïca i faré veure que sóc feliç fent-ho a la meva manera? O, intentaré emular el que penso que destrueix les maneres estètiques d'un esport que va perdre tot el seu glamour durant els 90?
Acabo:
- El Decathlon de Montigalà no mola. No tenen res, els nens desbocats xuten pilotes trabucades contra els stands que prèviament han desendreçat. Hi ha una nena gorda i bastant imbècil provant una màquina de fitness i fot una ferum a escudella rebullida que espanta. Els dependents universitaris et tracten com el cul perque estan fins a la polla del Kevin de torn que els infla el cap preguntant pels millors esquers per pescar al Besós. M'agrada molt veure-hi els nous kayacs inflables.
- Els locutors d'esports de Rac1 són uns fonamentalistes capbuits i bipolars propenços a l'embriaguesa que s'equivoquen en tot el que diuen i es pensen que són l'elit de les ones. A sobre, la lien tant com poden emparant-se en el dret a la informació. Com més oients té aquesta emisora menys qualitat té. És normal, no?
- Un ganivet que no talla és més perillós que un que talla massa?
- Em comporto d'una manera molt extranya amb un/a perruquer/a que es disposi a canviar-me la imatge. Em fa molta vergonya explicar què vull semblar. Si algú m'entén amb les explicacions abraonades que dóno, m'acabo enamorant, i és possible que m'hagi passat fa poc. M'ho haig de pensar. Ja no porto el cabell llarg.
- El disc d'Egon Soda és pretenciós però això no és dolent, oi? Mola.
- La nena gorda del Decathlon era més imbècil que gorda.
- Si tens una casa rural a l'Empordà, a pocs km de l'Escala, no pots fer un flyer de redacció creativa on apareix la paraula Ampurdán, perque fa més mal que el menjar que et donen. (M'hi explaiaré més endavant... quin mal de panxa!).
- Lost mola, però crea conflictes matrimonials. Maleït Soyer!! Beneïda Kate...
- El blog del Dr. mola cada dia més i al seu costat em sento part de l'entranyable Made in Japan, lluny. Sort que ell m'ho perdona i ben afaitat deu ser més benèvol.
- L'Onofre torna a estudiar i en un lloc on només hi ha PC i és lleig. A partir del proper dimecres durant un temps indefinit... Ja us explicaré. I'm afraid amb un lot.
