Nat i Mar (capítol 5)
La Mari va sospesar rapidament la situació mentre el petit nan restava palplantat al seu davant mirant-li les tetes sense desdibuixar aquell semi somriure de fill de puta. Es va apropar lenta cap a ell i li va clavar un cop de puny al nas que el va estendre a terre. Els tacons se li ensorraven en allò que algun dia hagués pogut ser gespa. Tant el Male com els camàlics del petit es van quedar glaçats. Bé, sobretot el Male, que va començar a cridar com un perturbat, aixecant els braços i assenyalant a trot crist. La cavalgada estava a menys de cent mentres quan la Mar va pujar al cotxe del Male i el va fer seure al seient del copilot. Ell encara cridava i movia els braços.-Ens maten, aquesta penya ens mataràn i ens torturaràn, estàs com una puta cabra…
La Mar ja havia arrencat el cotxe i va sortir disparada en sentit contrari a tota la familia.
Estava làctica. Tensa com com la cinta d’una persiana, però amb el cap clar. Havien d’arribar a Barna. Aquesta penya no s’hi fotia perque els quedava massa gran. L’objectiu era sortir del descampat. Més enllà hi havia l’estació i un bon grapat de fàbriques. Ella ho sabia perque havia sortit molts dies amb un paio de la Llagosta, un d’aquells garrulos de poble que traginen les gàbies amb els seus ocellets per tot arreu. La seva millor opció era, sens dubte, arribar a l’autopista, i tot aquell desgabell s’hauria acabat. No hi tornaria mai més la Mar, aquell no era el seu problema… El problema més gros era que el darrer examen del carnet l’havia suspès pel seu petit descontrol amb l’accelerador: … o condueixes o calces! I en el seu cas preferia calçar uns taconarros de pam. La Iaia no perdia pistonada i, com que la seva sola imatge reflectida al retrovisor del Twingo no tenia desperdici, ella no podia fixar els ulls a la carretera. En Male encara cridava:
-Em tallaràn els ous!! Em cremaràn el carro!! Aqueta penya és molt xunga i tu no tens ni puta idea de conduir. Si no ens follen ells ens donaràn pel cul els fills-de-tura!
-Que et donin ben bé pel sac cara-cul! T’estic salvant d’un marronàs i , a més, aquesta tartana no tira una puta merda! Tenim a la vella guenya clavada a l’esquena…
-Esquerra, gira la rotonda, i passa per sota el pont, espero que no estigui inundada… I ojo amb els baixos del cotxe que valen una pasta.
La Mari no podia de deixar de mirar, pel retrovisor, a la senyora de 80 anys que la perseguia cavalcant aquella màquina ferotge. El vent li feia volar els cabells més enllà del munyó de matèria morta que portava per monyo. Les arrugues naturals s’esbaïen per l’acció de l’aire gèlid que arrossegava la pell elàstica de les seves galtes, cap enrere, repicant als lòbuls, encara més elàstics, de les seves arcaïques orelles. Encara era guapa. Encara era més atractiva al llom d’una moto de gran cilindrada amb adhesius verds.
La Mari es va sentir captivada per la seva imatge i en veure que més enllà de la Iaia ja no hi havia ni rastre de la banda de la Riera Seca, va decidir afluixar.
-Què fas? Estàs sumbada? Encara no hem arribat a l’autopista. Aquesta vella és una (p)sádica!
Després de la rotonda, passat el primer pont, sortint de la Llagosta pel camp de futbol, just on solen haver-hi els campaments de nòmades, la Mari va aturar el cotxe. La Iaia, que ja havia anat entenent la siuació va descavalcar de la moto. La Mar havia desenpolsegat el botonet de la FM del cotxe amb un moviment brusc de volant i ara sonava Jack Johnson a tot drap… (Never Know. In Between dreams)
-Què ens vols? Va dir la Mari mig tremolant en entre boirines.
-Has ofés algú del meu clan i això no es perdona. O pagues o pateixes.
-No tenim res. Ens hem equivocat. Perdonan’s no ha estat tant greu…
A poc a poc anaven apareixent caps i figures per tot arreu. Ombres que significaven un perill que en Male ja havia previst. El soroll dels pneumàtics va fiblar el cor de la Mari i el Twingo va desaparèixer.
-Deus tenir el parell de collons que li falten al teu amic.- Va dir la vella.
Òbviament en Jack havia deixat de sonar fadejat pel soroll de motor del cotxe cremant-se cap a l’autopista.
-Hauràs de venir amb nosaltres maca. Agafeu-la!
En tres segons la Mari estava lligada, amordaçada, absolutament inmobilitzada i arrossegada cap a una rulot propera a la Riera. Mentre es resistia contra els seus sis adversaris dos d’ells ja li havien descordat els botons de la bragueta dels Miss Sixty de pana rosa que havia escollit per aquella tarda. La Iaia encapçalava el viacruci. Tot semblava formar part d’una cerimònia assajada. Els seus moviments, cada cop més violents, només facilitaven la feina dels dits aspres dels seus apressors per accedir a la seva zona seca. La Iaia es va retirar discretament cap a al seu cau luxós i va engegar el gengantí televisor de plasma per ocultar els crits de dolor. Escenas de Matrimonio podria ser un bon remei pel seu malestar, l'ampolla de Sapphire, també. Es va servir un fantàstic gintònic en "balón" mentre escoltava tota aquella colla de gemecs que venien de la tele. Es va asseure en un dels 3 tamborets que flanquejaven l'accés a la seva barra de marbre, mig metre enllà del tirador d'Àguila, i es va fer fregues al front amb els 2 anulars. Allò no era just, no es podia repetir.
entrada de Onofre Bouvila @ 13:11
3 comentarios
