Xavier M. és el paradigma més recent del garrulisme radical que pot arribar a assolir un individu. Ja fa un cert temps que contemplo aquest tipus de conducta del tot irracional que arrossega a un grapat de personatges i em susciten una pila de reaccions adverses, tant a nivell moral com intestinal. El seu comportament anarco-facha i la seva patent ignorància d'uns valors socials mínims són un càncer que infecta el nostre entorn més proper. En Xavier M., o aquesta cagarada amb carcassa òssia, com vulgueu anomenar-lo, ha estat el detonant per aixecar el vel de l'opinió pública al respecte d'aquest tipus de persones tita-toves que només senten fluir la sang pels seus prepucis quan cometen alguna acció que els faci sentir importants. Necessiten transgredir alguna norma establerta pel funcionament harmònic de la societat perque segons el seu decàl.leg "ells ho poden fer". Tant se val si es tracta de fumar porros al tren o estomacar una noia de l'Equador, el cas és perpetrar algun tipus d'acció amb tres finalitats ben determinades. 1: Exercir la seva superioritat al vexar algun altre ésser viu. 2: Sentir-se molt bé i molt trempats quan ho expliquin als seus iguals i es puguin penjar condecoracions honorífiques com "qué huevos tienes, eres la polla..." 3: Sortir-ne relativament il.lès per gaudir dels plaers que els proporcionen les anteriors finalitats. O us penseu que el cagalló hagués aixecat mig dit davant de quatre Equatorians ben fornits? Està clar, doncs, que un altre tret que els caracteritza és la covardia del pseudopotent en la seva lluita constant per esdevenir la nostra pústula sanguinolenta anus endins.
Tanta baixesa humana només pot ser fruit de l'esforç propi, cosa que encara abaixa més el llistó d'un llondrisme aferrissat. Dins del seu nou entorn mediàtic el mil homes està fruïnt en un estira i arronsa entre càmeres, micròfons, telèfons i el seu grup d'inseparables, que ara mateix deu estar recitant mantres per provar d'elevar-l'ho una mica mica més en els llimbs de la tumoració social. En aquest maremàgnum el personatge s'hi sent molt trempat perque s'acull a la segona finalitat esmentada però la seva obnubilació perenne no el deixa preveure un desenllaç terrible. La seva acció purament masturbatòria comesa en la intimitat d'un vagó de rodalies i presenciada, només, per la pròpia víctima i per un noi a qui ningú voldria canviar-li la pell, ha saltat a la palestra i, aqui hi sóm tots, virus. A part dels quatre que t'ensumaràn els calçotets estràbics d'èxtasi estem la resta que et repudiem com a espècie.
En la teva situació, la que tu has creat, no és molt recomanable que segueixis amb el teu tarannà, nen. Perque el nostre despreci pot no tenir mesura i la opinió pública ben canalitzada pot fer a miques el teu miserable futur. La chica del pintalabios marrón ja va viure una lapidació similar i això que en Sherman et superava molt com a persona. Déu vulgui que ara estiguis escoltant atentament els motors tunejats de les bandes llatines que custodien el teu portal i que els teus deixebles puguin ensumar alguna cosa amb més substància que el teu proïsme en els teus calçotets. De fet, amb la teva actuació de hàmster infectat, has aconseguit consolidar una ferma comunió entre Latin Kings i Ñetas. Potser encara en trobaràs algun de ben melós com a company de cel·la.
Procedim a l'escarn. Penso que una bona manera de fer entendre el nostre rebuig a aquest mil homes cretí és fer-ne un escarni públic. Una mofa global, més que merescuda, que d'alguna manera el rebaixi tant que arribi a plantejar-se la seva conducta. Si m'ho permeteu començaré jo mateix:
Ets una rata miserable, un gargall ensangonat, un beneit, un dropo, un pixa calces, un cap tou, un mamonàs, un cabró estúpid i sense criteri. Ets un raig de bilis, un gra de pus remenant pel recte, una lacra social, un ignorant, un llimac, un dropo, molt menys que una tifa amb pèls de cul, un llondro, un tumor, un imbècil, no arribes a ser la ronya de les ungles dels peus del yonki més begut del Monegros Festival, ets la larva de la repugnància, ets 5 litres de greix a la deixalla d'un cirurgià plàstic, ets faramalla pura, estúpid. Ets un esput víric, molt curt d'enteniment, optús, presumptuós, molest i neci. Ets una cagarrina, un excrement de colom a l'ull, un residu fecal, un donat pel cul, un garrí. Ets com una frega de lleixiu, fas mal.
Tinc un reproductor de música al blog i un mecenes fantàstic (4:30)
Ha estat un treball de recerca digne de qualsevol universitari novell, però finalment ha aparegut el desitjat reproductor (tot i que pel que he pogut comprovar hi ha cops que no funciona... ups!). Està clar que els temes de llenguatge HTML no em són massa propers i m'he hagut de barallar de valent en blogs d'especialistes que es llancen a l'altruïsme com si ho féssin en una piscifactoria arrebossada d'àvids llondros de la blogosfera. El cas és que des de fa cert temps vaig acumulant una gran quantitat de noves referències discogràfiques que el meu estimat mecenes em cedeix juntament amb la seva inestimable amistat i col.laboració laboral. I, està clar que a mesura que les vaig païnt em resulta imprescindible compartir-les d'una o altra manera. La meva Trix sap exactament de què parlo perque és ella qui es queda amb les gemmes més polides i costumitzades, oi?
El meu ritme d'adquisicions musicals ha estat força irregular. Hi ha hagut époques en les que un servidor somiava en tenir la col.lecció més gran de l'univers. Una acumulació de material sonor tant inmens que fés tremolar els forjats dels magatzems més llaminers del Sgh. Taghdà. Però una col.lecció d'aquesta magnitud val una pila de calers i cal tenir una cultura musical digne de la pasta que t'hi has deixat. A més, cal tenir temps i ganes per poder-ne gaudir. En aquesta época acumuladora on es van desencadenar tantíssims aspectes clau de la meva vida actual tenia tractes amb un yonki de la plaça Medinacel.li. No recordo el seu nom (Alfonso? Alfredo?), però tinc el seu caretu grabat a foc en la meva memòria. Llàstima que al ser un yonki recalcitrant enganxat al cavall la seva fesomia deu haver saltat tant enllà com la seva pinyata.
En aquells temps un servidor malvaratava el seu futur cursant els estudis de comunicació audiovisual i encenia el germen d'un esperit cool d'acer en un tuguri fashionetter de l'escena guay BCNina franquiciat pel descordinadíssim grup Margarita Blue. Tota la gent que em rodeajava aleshores semblava farcida de confeti i els seus caps es movien com putxinel.lis empalats per Sant Germain i les seves "zampoñas". Era un veritable espectacle d'escaparatisme fashion-llondro amb títols potencials d'arts dramàtiques.
El yonki en qüestió es deixava caure a diari pel Taco a veure si podia treure alguna cosa pel pico de torn. Al principi traginava el material a l'atzar, però al cap d'uns mesos ja funcionava per encàrrec. Si li demanaves el que volies et treia qualsevol CD de la FNAC o del Corte Inglés per 300 pts. Una ganga! L'homenet raquític es resistia a desvetllar les claus del seus furts però a còpia d'isnistir li vaig arribar a treure. Tot un anacronisme comparat amb la finesa amb la que estem acostumats a robar música en l'actualitat. El senyor yonky es folrava les butxaques interiors de la seva jaqueta amb tetrabricks, d'aquesta manera evitava que els detectors el delatéssin a l'hora de sortir victoriós de la gran superfície. És per això que tenia una taxa comú pels CD de tamany popular i altres més arbitràries per les rareses. El preu també depenia bastant del seu síndrome d'abstinència, però era fàcil de camelar amb una canya de franc. Tinc un molt bon amic que regentava el bar del costat que en un estat d'embriaguesa simultàni va arribar a negociar 250 pts. per un vestit de neoprè que es va acabar quedant i que no era de la seva mida, ni tampoc sabia com i per què calçar-se'l. El nostre Ciro! Si algun dia em dediqués a narrar les seves cròniques al blog tindria als redactors del què fem? als meus peus... Us n'haig de parlar d'ell algun dia. Sortir amb ell és redescobrir una ciutat i uns personatges de còmic sinistre de carn i óssos. Feu-m'ho recordar. Tu, Dr. no te n'oblidis que ets l'únic que interactua!
El cas és que el Sr. Yonki era un portent a l'hora d'aportar una bona pila de CD a la meva col.lecció però no prenia les funcions de filtre fantàstic. Ara tinc un mecenes preocupat pels meus dèficits musicals i encaparrat a fer de mi una persona millor amb una selecció ben dolça que estic decidit a deixar-vos tastar de tant en tant. Si algú de vosaltres opta per enviar-me un pernil de nadal com a agraïment per una aportació tant altruïsta com musical penseu que el rebré de bon grat però de l'ós en faré un bona escudella pel grandíssim Maharashi of Soul.
De moment al reproductor de la sidebar hi podeu escoltar el conte dels Sidonie (Giraluna. La Costa Auzul, 2007) i Lost Realism (TRAPT. Someone In Control). Per cert, estic molt i molt content d'haver arribat a les 1000 visites. Entenc que un alt percentatge són visites meves, perque quan haig de provar una nova aportació com la d'avui vaig entrant i sortint sense fi el comptador no em discrimina. De tota manera estic molt content encara que només siguem quatre els que ens passem per aqui. Que segueixi la rajamenta de l'agonies! Gràcies.
La germana gran de Mike Tyson viu al JFK i una mica de jet lag (5:00)
Seria molt covard per part meva atribuir la meva poca presència al blog a la descompensació horària que he sofert arrel de la meva estada a Nova York. Tampoc ho puc atribuir al llibertinatge de la noia del pintallabis, no ha estat ella qui m'ha abandonat... Abans de marxar ja tenia el blog una mica empolsegat i amb els preparatius del viatge les capes de pols s'hi anaven estratificant en forma de dates vacants en el directori de posts. No puc fer més que lamentar la meva manca de constància i pidolar la vostra més sincera indulgència.
Plantejar d'entrada un viatge transatlàntic per una personeta com jo és com empènyer un hàmster a rodar enmig d'una pista de la Nascar. La sensació de vèrtig i un munt de temors acumulades es transformen en un cop de puny perenne a la boca de l'estòmac. No puc fer-hi més, sóc un agonies. Em cago a les calces cada cop que penso que potser no entendré l'anglès, que no em sabré expressar quan em rentinguin a l'aeroport Kennedy, que quan arribi a l'hotel només hi haurà una bogaderia regentada per coreans que negaran amb el cap i amb les mans quan els pregunti per l'existència d'un misteriós Imperial Court Hotel al West Side, o que simplement morirem joves i atractius en un accident aèri causat per un milà despistat deixant a la nostra primogènita en mans d'amables familiars i sense herència. Afortunadament res d'això ha passat, ni en aquest viatge ni en cap altre, però no tinc cap dubte que les cagarrines tornaràn la propera vegada que la Gem em proposi marxar uns dies, ni que sigui a Sant Carles de la Ràpita.
La primera apnea va tenir lloc al superar els controls d'entrada a la zona d'embarcaments de l'aeroport del Prat. Hi fèiem una cua a l'espanyola amb les nostres safates desbordants d'objectes pitables i els pantalons ben avall. Una de les eficients treballadores de l'aeroport ens recordava le necessitat de desfer-nos de relotges, braçalets, penjolls i cinturons. Pel seu aspecte es podia deduir que era una treballadora abnegada que havia decidit viure als banys del mateix recinte a més d'ingerir una quantitat prou sucosa d'estimulants per tal de restar ben desperta durant la seva jornada laboral. De la seva boca situada a metre vint dels peus anava sortint una tirallonga de paraulotes en anglès que acompanyava graciosa amb pulsions successives del dit índex:
-El guach, quítese el guach- li deia a una ciutadana xinesa d'edat avançada. Després em mirava i em deia: -Es que no se enteran de nada, no-guach, no-belts, no-niclases, coño!
Havent superat l'arc metàl.lic i contemplant atònit com uns ciutadans rumanesos amb clares evidències facials d'un estomacament acarnissat pretenien passar ampolles de lleixiu i detergent un agent em va retenir. La Gem encara lluitava per desfer-se de les seves botes cool i l'amable agent em va demanar el passaport. El va obrir, em va fitar i va anar a petar a l'apartat dels visats. Va fer cara de trobar alguns cosa interessant i em va dir:
-Quédese aqui y no se mueva- (Òbvi oi?) -¡Tengo uno que ha estado en China!- va dir mentre anava a buscar el que podria ser el seu superior.
En aquest moment jo ja havia deixat de respirar i quan va arribar el meu suport descalç no vaig poder fer més que intentar agafar aire de manera totalment infructuosa. Vaig anar a parar al raconet dels personatges sospitosos on vaig retrobar els caretus magrejats dels rumanesos, els seus collarins i les seves litrones de lleixiu. L'eficient treballadora de l'aeroport havia creuat els arcs detectors amb una agilitat sorprenent i ara increpava als paios en un espanyol perfecte:
-¿Pero dónde váis con eso? ¡Habráse visto! ¿No tenéis de esto en vuestro país, o qué?- El seu accent em va resultar molt familiar. Deu ser que té parents a la planura.
Quan ja havia pres mides mentals a la meva nova cel.la de quarentena el simpàtic agent em va deixar lliure. El meu ritme cardíac es va normalitzar durant les hores de vol i només es va veure alterat al següent control fronterer: el temudíssim accés als Estats Units. A la cua, aquest cop a l'amerciana, anava flagel.lant-me de valent per haver especificat a la targeta verda que el darrer pais que havia visitat, tot just feia un any, era la República Popular de la Xina. Havia optat per la opció més honesta i sensata que és fer ús de la veritat més estricta ja que de tota manera el meu passaport havia de ser revisat sense cap mena de dubte. Feia un parell de setmanes que les relacions dels Estats Units amb la Xina estaven més tibants que mai per allò de que els dos països s'havien dedicat a retirar-se productes del mercat de manera mútua. La cua es feia interminable però no hi havia una ànima que s'atrevís a realitzar un moviment en fals. No sabeu com les gasten els yankis amb el tema de les cues. En veure que la cosa no avançava la germana gran de Mike Tyson, que treballa al JFK i que pel seu aspecte també deu viure-hi, es va posar a reorganitzar als expectants visitants de manera impetuosa. A la Gem i a un servidor ens va fer encapçalar la cua d'accés a la finstreta d'un homenàs negre-llatí d'aspecte terrible. Just a sobre del seu cap rapat hi havia un cartell que, de manera inequívoca, deia que només atendria als ciutadants americans. Jo no em podia treure l'afer xinès del cap i mentre el meu passaport comunitari em relliscava de les meves mans tremoloses vaig deixar de respirar un altre cop. Una adorable familia empenyia al seu capistost en una cadira de rodes seguits per una altra funcionaria igualment discapacitada. A la rebesàvia de la Woopi Golperg li faltava un ull, però caminava tant encorvada que gairebé no s'advertia la conca ocular clausurada. La fermesa del nostre inspector fronterer no es va fer esperar, va prendre les dades del senil capitost però no va deixar passar a la resta de la seva família. Pel que vaig entendre allà tothom qui es podia mantenir dret havia de fer la sacra cua. D'aquesta manera la Woopi senior va abandonar al vell amb la seva cadira al costat de la cinta dels equipatges i la resta de la saga va anar a tancar la cua.
Jo anava pel rècord de 5 minuts d'apnea i la meva pell s'empolsinava cada cop que imaginava el caretu de l'homenàs yanki revisant la meva fulla de visats. L'exercici consistia en relaxar els esfínters per evitar trencaments fibrilars durant l'eploració, el problema és que m'estava pixant de valent i és molt dificíl relaxar res si no respires i si no vols perdre res pel camí. Per fi va arribar el nostre torn i vaig arrossegar a la Gem a passar el control al meu costat.
-What relation you have? -She's my wife- (Vaig mentir)
Quin paio. Va escrutar el meu passaport i la meva cara de fit a fit. Per fi va grunyir, amb la boca molt tancada, alguna cosa que no vaig entendre... però em faig afanyar a respondre:
-Yes, I'm guilty. Excuse-me, I'm a little idiot. -Nasiste el mismo día que yo. -¿Del mismo año? -Good year guy!
Ara entenc moltes coses del caràcter impertinent d'aquell homenàs que em va acabar semblant simpatiquíssim. Els meus pulmons i el meu reg sanguini en general van agrair que aquella conversa cordial de 5 paraules no s'allargués més del necessàri. Al cap de 5 minuts ja sortiem per la porta de la terminal amb una àura d'ingenuïtat tant evident que vam ser el blanc perfecte per a un taxista parent de Dennis Chambers, resident al barri jamaicà i estafador de professió. Però això ho escriuré en el proper post, ok? No cal que us digui que vaig pensar que ens lligaria, torturaria, violaria i ens llançaria al riu Hudson sense haver pogut veure l'Empire State. Sóc un agonies. Per cert, no deixeu d'escoltar We'll Never Turn Back de Mavis Staples, feia molt de temps que no trobava tant de groove acumulat en 12 cançons repicades per l'increïble Jim Keltner i produïdes per un menystingut Ray Cooder. A veure si us sona el tall We Shall Not Be Moved...
Aquesta setmana penjarem uns quants videos destinats exclusivament a la nostra Atz. Ho fem perque no oblidi els nostres caretus. Fins la setmana vinent no publicare cap post escrit perque cada cop que m'acosto a una tenda Mac la Gem em mira molt malament. De moment pero, us puc anticipar agunes coses mentre es penja el video d'avui. Aixo es bastant collonut en general tret del menjar i del cafe... topic, oi? Haig de reconeixer que he fet el llondro en un parell d'ocasions i aixo m'ha comportat perdre uns quants US Dollars, pero en general ens n'estem sortint bastant be. Hi ha tantes coses a explicar que quan arribi em passare un grapat de dies fent un lot de posts monografics...
Suposo que us feu el carrec que els computers yankis no tenen accents, oi? A mes, la distribucio d'alguns simbols al teclat son prou peculiars. Per anar fent boca us dire que el segon dia ens vam fer amb uns Hellys, que son unes bambes que duen una rodeta al talo de manera que les pots usar tant per caminar com per patinar. Lacosa te la seva conya perque quan has agafat certa velocitat pot ser que clavis la punta de la sabata per error i t'estampis contra el terre. Aixo mateix em va passar a mi al bell mig de central park metre una parella d'afro americans es feien el video bucolic del seu casament. No us preocupeu, la camera woman, que era latina em va dir que ho tenia tot enregistrat i que ho penjaria ben aviat a you tube. Suposo que m'hi podreu trobar com a Sopapo-monumental-blancucho-Hellys-Hispano.
Havent el llegit el fantàstic blog de la Gem(2) (La chica del: "Cada loco con su tema". A partir d'avui li diré Contança perque això dels números és un merder...) on parla de la seva minsa força de voluntat m´he adonat que estic abandonant el projecte que fa un mes era tant important i al qual hi dedicava un munt de temps. Això ja ho tinc jo. Sempre trobo una cosa millor a fer que allò que s'ha de fer. Aquest cap de setmana ha estat penjar videos a Youtube.
Divendres vaig tenir concert amb Account Manager, però no va ser un concert gens normal. La veritat és que hi vaig anar una mica enganyat o, simplement, no havia entès les explicacions dels meus companys. Em vaig trobar abocant dos vehicles carregats de material a una casa particular de les rodalies de Fargo. Ens van obrir la porta una parella de belleses monumentals amb un gos desbocat que em va identificar com un digestiu fantàstic per fer passar els 150 kg de pinso que s'havia cascat per berenar. Quan els meus companys de grup em van convèncer perque sortís de sota el cotxe vam entrar el nostre poderós backline. Els ulls de la parella biopija, macrobiòtica i superedènica es van despenjar mentre articulaven alguna cosa semblant a:
-Us haviem dit concert acústic... oi?
Una casa tant acollidora només podia precedir el germen d'un esperit tant Zen. La cuina habitada per peixets etèris desbocava en un jardinet catàrtic on hi semblava surar l'ànima d'un regiment de lames en plena meditació. El meu esperit cool estava verd d'enveja però el meu comportament caut em feia actuar amb normalitat. Entre bambús, espelmes, pedretes brillants, estores d'escorça rogenca i un minse mobiliari de bímet s'endevinava una porxada celestial. El nostre recinte màgic on abocar les 4 tones d'amplificadors, cablejat i instruments varis. Encara era de dia i els ulls dels nostres amfitrions s'anaven acomodant de nou a les seves òrbites. Vam deduir que el volum que podriem assolir era el que es desprèn dels auriculars de l'Ipod quan algú escolta Maná a l'altra banda del vagó. La pregunta no podia tenir un regust més àcid:
-Com que qui vindrà? Que no feies una festa? Que no tens amics? Que també els haviem de dur? Haver-ho dit! Si encara ens quedava lloc al tub d'escapament...
Fantàstic. Ens esperava un entorn meravellós amb un aforament estimat de 9 persones. Comptant amb la meva Gem(1) i un parell de fans adolescents que ens havien de sumministrar una ampolla polsegosa de brandy. Yu-hu! que comenci la festa... El resultat va ser esplèndit, almenys segons la nostra percepció. Haver de tocar per tant poca gent a un volum tant i tant baix va ser revelador i, a més, la grabació en video va ser tot un èxit. La meva dona reconvertida en Steady Cam amb vestit de nit cool va ser l'encarregada de restar impertèrrita una pila de cançons i d'ençà que he tingut les imatges a les meves mans no puc fer més que traginar-les. Les volco, les edito, les penjo, les envio, les equalitzo, les equilibro i les veig una vegada i una altra. Com que en Sai debia estar enfeinat i no li agrada el brandy, no va venir. És una sort perque penso que vaig resultar convincent, almenys, per la meva fan adolescent a qui vaig tenir l'honor de conèixer i, de passada, fer a miques les seves aspiracions per treure profit a la carrera de relacions púbiques.
Per cert, he estat xerrant amb el col.lectiu misteriós i hem decidit que demà comença La Conspiració. Segueixin atents. A més, han buidat l'estanyol de la Ciutadella i hi han trobat una pila d'animals extranys que deuen contribuir directament al comportament de la gent que el rodeja. Ho veuen com no sóc tant paranoic? Si el senyor Ribó em fa cas és per alguna cosa.
