Si no fos per...
Avui ha estat un dia fantàstic. Això, en la meva vida no és massa extrany, perque sóc molt afortunat, feliç, i bastant agraït. Tot ha començat mentre vestia al meu alkahest de 12 kg. La connexió que mantinc amb la meva filla comença a ser devastadora. Si aixeco la comisura del llavi ella ja comença a riure i, si ella riu, jo començo a trencar-me. Aleshores, quan jo m'estic partint, ella comença a riure cap endins ensenyant-me la seva minsa pinyata i aclucant els ulls al màxim, i jo caic a terre perque tinc els pulmons hiperventilats, em fa mal el tórax i m'he encegat de llàgrimes dolces. Això, a la meva Atz, encara li fa més gràcia i la cosa es retroalimenta fins que arriba l'hora d'anar a buscar el pa per anar a esmorzar. Avui, mentre l'Atz es cascava un panet amb moratel.la (el mateix bocata que esmorzem la Gem, el Maharashi i un servidor) m'he posat a tocar. Feia temps que no tocava res a casa i l'Atz ha fet bona cara. He recuperat aquella cançó que he fet pels Account Manager i he deixat de ser pare per ser guitarrista. Immers en el meu món d'afinacions alterades i arpegis melòdics he oblidat que la meva Atz potser reclamava una mica d'atenció o una mica d'aigua. He obert els ulls sense deixar de tocar aquest tema genial que ja recull la nostàlgia de dos estimats difunts i he vist allò que sempre havia somiat sense saber-ho: el meu querubí s'havia enfilat a peu dret a sobre la seva trona de disseny, recolzava les seves mans flanquejant el seu plat amb els bocins de bocata de mortadel.la i assentia amb el cap i els ulls clucs. Seguia la cançó amb atenció... l'entenia! Em mirava, reia i li agradava! Cada cop que jo feia una cara d'aquelles de guitarrista-estrella-afectada-del-rock ella la mimetitzava i reia. Espero que us pogueu fer càrrec de les les tones de plaer que genera una situació com aquesta. Per molt que remeni no trobo res que hi estigui a l'alçada, us ho asseguro.
La cosa ha seguit anant bé tot el dia. Ha arribat un Mac raquític nou a la feina i l'he intal.lat. M'agrada molt instal.lar Macs nous a la feina. És un repte cada vegada més senzill i com menys estona m'hi estic més convenço als meus companys sobre les virtuts d'aquest entrorn tant amigable. He rebut notícies sobre una suposada redecoració del nostre espai laboral, cosa curiosa tenint en compte que fa més d'un any que ningú neteja els serveis. He anat a comprar uns quants contes pels més petitons de la família que aquest mes celebren el seu primer any d'existència i, per fi, he arribat de nou a casa amb un llibre idòni per la meva Atz: Les meves 100 primeres paraules! -Nomès 100? La meva petita en sap moltes de paraules. Poster no les sap dir però quan li demanes un petó mentre té una madalena a les mans, diu: NO! però a vegades quan li preguntes: -Que m'estimes? diu: Sí, i et fa un petó als morros. Quan vol una patata diu: Patata. Quan vol aigua diu: Aigua. Quan vol una galeta diu: Pa, i quan vol dormir no diu res fins que tu li dius: anem a dormir Atz? i ella agafa el seu conillet, s'apropa amb el polze de la dreta ben preparat i aixeca els braços dient: -Sí, a dormir, que ja és hora.
La tarda ha passat fugaç entre configurcions de mails, examens tipogràfics i converses de messenger animades amb padrines de molt bon veure i bastant enyorades. I ha arribat la nit: avui era el concert de WILCO! Ells han estat enormes. Ja m'havien avisat respecte el seu directe: "no es pot ser més pulcre". Pel que fa a la gent amb qui compartia espai tinc moltes coses a dir, però no m'hi vull extendre. Atenció: cago hòsties i insulto si cal. Als paios de la tercer columna de l'esquerra del Razz: heu pensat que potser és més barat explicar-vos les batalletes universitàries a l'Ovella Negra i no davant del meu caretu mentre en Jeff canta On and On and On? A Lucía Jimenez, a la porta dels banys del Raz: Ala! M'has mirat a mi? Què hi fots al concert dels Wilco si t'has de passar l'estona frent gruar a dos obesos mal rapats. Què guapa que ets... Guapa!
A les senyoretes que formaven part de l'escorta d'en Manel Fuentes: el proper cop que comparis Spider de Wilco amb Paco Pil no m'acabaré la cigarreta però ves-te despedint de les teves retines.
En fi, si no fós perque m'ha faltat la meva Trix avui ha estat un dia molt i molt rodó. Amb la meva Trix potser no m'hagués fixat en tantes tonteries però hauria fruït mil cops més d'un dia com avui. Hi ha poques persones que t'arrodoneixin un dia perfecte. I MISS YOU!
Ebay, pfff...
A vegades em passejo per l'Ebay amb l'esperança d'entropessar amb una pedrota i trobar-hi una gemma. Sempre hi busco una cosa molt concreta: guitarres molt bones i molt barates. Quan la pàgina de subhastes no era el calaix de sastre dels copiadors asiàtics i de distribuïdors germànics d'Alba Guitars s'hi podien trobar veritables joies a l'abast de qualsevol pardal com jo. Però d'un temps ençà tot és diferent. La meva opinió es va veure bastant afectada deu fer cosa de 6 mesos. Feia una ronda de reconeixement vintage en una jornada laboral tediosa i sense haver d'escombrar massa faramalla va aparèixer un instrument que em feia recargolar els budells de gana. Un Steinway de 6 cordes nacarat fins a la nàusea, un veritable armari encastat de 3 cossos que faria les delícies de qualsevol ebenista. A la pala s'hi llegia de manera clara el motiu de la meva excitació: Martin D45 i la darrera puja a unes vint hores del final era irrisòria: uns 400 euros... Em vaig informar mínimament del preu i de la categoria de la guitarra i vaig caure rodó: pblof!
El fet de tenir una cadira de faquir equilibrista va ajudar força, però el resultat de la meva cerca no mereixia una resposta menys explícita. Si feia una bona jugada em podia quedar amb aquella perla per uns 800 euros. La subhasta finalitzava a les 4:00 del mati i com que sóc molt previsor vaig posar el despertador a les 3:45 i vaig resar perque el meu amadíssim veï hagués deixat el router inalàmbric encès. Un agonies com jo no es pot permetre el luxe d'estar relaxat en una situació com aquesta i, com és evident, tampoc pot deixar viure als qui hi comparteixen llit. Després d'haver sentit uns 4000 cops que tenia l'aprovació de la meva Gem vaig decidir encendre les atxes. A 3 minuts del final (hora oficial d'Ebay) vaig fer la darrera puja: 1000 euros! Sóc la rehòstia tinc la millor acústica del món!! Saltava i balllava pel menjador de casa en pilota brava i només m'acollonia no estar a l'alçada del monument que acabava d'adquirir. En tot cas, si no era bon músic era un geni de les finances perque el moble en qüestió estava valorat en 7000 euros... ai, ai, ai... a 15 segons del final de la subhasta un personate misteriós em va sobrepujar! -Qui t'ha parit! Això no quedarà així cabrit! em faré amb la D45!-
(Continuarà...)
Morir d'èxit fora de la planura i les 8.000 diferències (5:00)
Aquesta setmana la meva Gem ha obert un nou despatx de pa en un poble proper a La Planura. Curiosament aquest poble també és pla. Deu ser que la topografia tant característica de la meva població s'estira més enllà de l'Intermarché. Aquesta desició tant emprenedora arrenca de l'estrangulament exercit per un empresari sonat que s'ha encaparrat en minar La Planura amb el seu pa de plàstic i els seus preus tant elàstics com el seu producte. De fet l'emplaçament que ha triat la cúpula familiar del forn que m'acull no és gens fortuït. Es tracta de trencar el monopoli d'aquest panificador encabritat i penso que és una decisió tant valenta com encertada, perque el públic objectiu d'aquest poble pla no tenia cap altra opció a l'hora d'anar a comprar el pa. En tot cas, el podia comprar més car o més barat depenent de la zona que triava per comprar-lo, i això és força lleig. Com us podeu imaginar dur a terme una acció empresarial d'aquesta eslora ha deixat a la meva Gem amb els nivells de reserves energètiques somicant una mica de fuel. Això seria devastador si els resultats haguéssin estat dolents, però afortunadament, la població de l'altra planura ha acollit de molt bon grat una mica de pa de veritat. Amb tres dies d'existència ha superat amb molt les millors expectatives.
Per tal de fer saber la presència del forn al poble vam decidir fer el típic "buzoneo". Jo, òbviament, vaig ser l'encarregat de dissenyar un fyer explicatiu, baratet i resultón per tal que els "buzos" escampéssin la notícia. La premisa estava clara:
-Onofre, no em vull gastar ni un duro més en aquesta botiga, fes-lo en escala de grisos perque en faré fotocòpies. No t'hi matis... Ah, i que es pugui llegir sense lents d'augment!
Feina feta en dues hores, exportació en PDF amb marques de tall, sense sangs per evitar guillotinades fora de lloc, sense muntatge en A4 que ho facin ells. Suport: CD. S'ha d'anar a recollir a les 19:00 a la copisteria. A les 19:30 el vindràn a buscar els "buzos"... Comença el tràngol!
A les 18:58 em vaig presentar per primera i última vegada a la meva vida a la copisteria "La Copisteria", situada a la rambla de la Planura al costat de la perruqueria pija a la que anem amb la Gem i l'Atz. Un individu sobrepesat de procedència sud-ibèrica comentava alguna futilesa amb un altre personatge mentre col.locava un full en una fotocopiadora destartalada. Quan li vaig demanar les 1000 còpies dels flyers va esbufegar estràbic i va dir:
-¡Tu mujé ej una-mbujtera! Dáte una vueltita y en una horita larga lo tienej.
Molt professional, oi?. A les 20:30 vaig anar a recollir un paquetot embolicat amb paper de diari (possiblement tacat amb oli de bocata de tonyina) i m'empassava els comentaris capciosos sobre la suposada bona marxa del negoci de la meva Gem i la seva familia. Quan em va començar a sagnar la llengua em vaig calçar l'Ipod i vaig tocar el dos. Suposo que sonava alguna de les meves últimes obsessions, segurament algun tema de l'Antàrtica de Madee (consulteu el reproductor de la sidebar). En arribar a casa es va desencadenar el mal de panxa i el terrible joc de les 8.000 diferències. M'havien estampat 1000 paperets totalment diferents del document que els havia entregat, a part d'una qualitat pèssima i un talls costeruts. Quin drama. Eren quarts de 10 quan la Gem arribava a casa i els ulls se li encenien d'ira. Va agafar el paperot i va anar cap a la botigueta del potiner. La cagada estava clara. Havien obert el PDF amb una aplicació incorrecta que els demanava les fonts i les havien substituït al lliure albir creant un caos monumental i s'havien quedat tant amples. Quan la Gem els va llançar els flyers pel cap es van defensar dient que allò era disseny i que ells no en sabien de disseny. Molt professional, oi? El portent de la informàtica era una senyora sudamericana que es barallava amb un PC geriàtric. La Gem em feia cinc cèntims de la lamentable situació del negociet d'enganxines i els seus operaris de fireta a través del mòbil. Les meves intruccions eren precises: obre el document amb Acrobat o en el seu defecte rasteritza el PDF en Photoshop. Era inútil. La senyora no parava de repetir que ella ho feia tot amb Korel i del Korel no sortia. Fotoxop?
Vaig demanar una connexió de Messenger per alleugerir la comunicació i els possibles errors a l'hora d'intercanviar adreces de mail ja que no parava de sentir repicar les campanetes del Messeger pel telèfon. Van respondre que no en tenien de Messenger com ho faria un nen que assegura no haver menjat xocoloata amb la cara tacada. A quarts de 11 la Gem tornava a casa després d'haver-se posat a l'ordinador i deixan-t'ho tot llest perque l'endemà pel matí enviéssin a imprimir. Van obrir a quarts de 12! Quins paios. Dels 1000 flyers errònis en vam fer llibretes d'una cara, en voleu?
Al final sembla que els flyers han tingut el seu efecte i la Gem no para de despatxar pa. Com que vol arrancar ben amunt, durant un temps ella hi serà cada dia donant la cara i deixant-s'hi la veu i l'energia. A casa, l'Atz i jo l'enyorem molt a l'hora d'esmorzar però estem molt contents que a l'altra planura també puguin disfrutar de la nostra Gem i del seu magnífic pa de veritat. Felicitats Gem!
Per cert, demano un minut de silenci pel meu primer Mac que ha passat a millor vida. eMac G4. ACS. M'has donat moments gloriosos i t'enyoraré moltíssim però està clar que el teu delicat estat de salut no ha suportat la xafugor de l'estudi. De moment estic buscant una altra màquina per substituir el buit anímic que m'has deixat i ja he començat a negociar per un PowerBook G4 de segona mà i de procedència planuriana, però si algú té una bona oferta serà benvinguda.
