La chica del pintalabios marrón

Onofre Bouvila torna a la Ciutadella 120 anys més tard (7:15")

Diumenge. Dia de sortida obligada per tot aquell qui té una criatura cosida als camals. Avui, com la majoria de diumenges, no hi havia cap pla traçat i la cosa pintava bastant magre. Un servidor es veia obligat a regirar la imatge corporativa del Forn de cara a la propera obertura d'un nou despatx de pa. Ja se sap que fer una feina per a un familiar és un tràngol. I si les expectatives d'èxit són minses el tràngol es converteix en una úlcera al recte. Avui preveia un malestar que havia anat postposant des de feia un parell de dies. En el món del grafisme hi ha conceptes tant hetèris com aquell que diu: canviar però que no es noti. Modernitzar una imatge mantenint tots els seu elements: el color, el logo, les tipografies... Quan veus que algú demana a crits una cirurgía completa no li pots fer una punxadeta de botox. Se seguirà sentint fatal i molt desencaixada amb el món que l'envolta. En altres casos hagués reaccionat de dues maneres: passar de tot, oblidar les directrius i fer el que jo crec que s'ha de fer, o limitar-me a corregir els errors més flagrants d'un disseny que es va fer ràpid i corrents fa uns 17 anys. Avui no podia fer cap de les dues coses per això m'he començat a trobar malament des que obert el pack Creative Suite. Hi ha dies, però, que et sents tocat per la mà d'un angelet inspirador i les coses més difícils surten niquelades. He aprofitat la presència del meu salvador alat i l'he acomodat al costat del mouse. Li he servit un didal de nèctar i mentre versionava temes de Bill Evans amb la seva arpa diminuta jo he enllestit 10 propostes de cartell de les quals n'hi ha 8 que són més que aprofitables. Tot un èxit. No li he pogut agrair la seva presència perque s'ha esfumat quan l'Ani se li ha llançat al damunt (amb una intenció més lúdica que gastronòmica, cal admetre-ho). Ha fet un pbloff i ha deixat un nuvolet ple de lluentons que s'ha anat escampant davant dels bigotis atònits de la gata.

Un cop enllestida la feina la Gemma m'ha mostrat l'aspecte desolador de la casa. Ha direccionat les ninetes al cel i ha extès la mà donant-me la benvinguda a un món sense lleis. El típic caos generat per l'Atz quan necessita esbravar-se i va caminant com una boja buidant el contingut de tots els armaris i repartint-lo per tota la casa (Vegeu "La meva Atz i els tangues desbordants").

-Aquesta nena ha de sortir. On anem? Quedem amb algú? Qui estarà despert?

Aquest és el problema més comú a l'hora de passar una matinal de diumenge amb algun amic. És gairebé impossible trobar-ne un que s'hagi llevat aviat i estigui llest per sortir de casa una mica abans de les 14:00. Avui, però n'hi havia un que sí que ho estava de despert. El saludable Doctor m'havia trucat ben aviat per un problema que ha tingut amb un post fantasma. Un d'aquells que hi és i més tard, per algun afer tèrbol, deixa de ser-hi. A vegades el Doctor és massa bo i perd el son pels seu pacients més tocacollons. Però no us preocupeu pel Doctor. No hi ha cap problema que ell no pugui resoldre. He tornat a contactar amb ell, però després de solucionar el primer problema n'ha tingut un altre. Aquest també el resoldrà però haurà d'usar un bisturí Sovereign del 10.

Així doncs, un altre cop sols en plan parella jove amb filla encantadora, hem decidit tornar al parc de la Ciutadella. En arribar al Born els residus lluents de l'angelet ens han proporcionat un lloc legal i gratuït per entaforar el coxte just al davant del Suborn. Com que ja era l'hora de dinar hi hem dinat. Mai havia estat al Suborn amb llum de dia i menys assegut a la porxada que comparteix amb els locals de lloguer de bicicletes. Ens ha semblat molt graciós veure com tots els nens estaven encantats amb els milers de models que hi tenen. L'Atz ha al.lucinat amb aquells carretons de 4 places i que tenen un sostre groc de lona. Hi havia molt de moviment i, per descomptat, tantíssimes coses susceptibles de ser enumerades en un post que he hagut de seure i demanar un vaset d'Aromes de Montserrat. Una mica abans de recuperar la visió, mentre la Gem i l'Atz em ventaven la cara amb un programa de la Mercè, m'ha semblat escoltar una guitarra de nylon desafinada que repetia els acords d'una conegudíssima cançó de Bob Marley una vegada i una altra i una altra. La imatge s'ha anat fent clara i ha anat apareixent un rasta negre assegut a uns deu metres de la nostra taula. Ell compartia la seva amb l'amo d'un dels locals de lloguer i bebia una substància embotellada dins d'una bossa de plàstic. No deixava de tocar els acords (Sol-Re-Do, amb alguna alteració armònica donat que la guitarra estava totalment desafinada) mentre contemplava el seu entorn.

Hi ha poques coses que suporti menys que algú toqui la guitarra en un lloc públic sense que ningú li hagi demanat. Hi ha situacions i moments ideals per fer-ho i fora d'aquetes ocasions es converteix en una actitud que proclama: "has vist nena? toco la guitarra i sóc molt guay". Tampoc m'agrada gens la gent que transporta la guitarra sense funda. Representen una amenaça constant. Com un paio que vagi pel carrer amb una pistola carregada a les mans. Fins hi tot m'he trobat amb algun individu tocant la guitarra en un bar musical en ple bullici (!). El negre-rasta ratllava tant que el seu company li ha demanat l'instrument per afinar-lo, però malhauradament, li ha tornat. Almenys ha tallat la meva hemorràgia cerebral. Ell ha seguit amb el seu xafarranxo el.ludint les baixes per lipotímia i les convulsions de 3 o 4 britànics. Ha continuat amb la seva intro durant 20 minuits i, a la fi, s'ha posat a cantar. Quin cabró... cantava de puta mare! Llàstima que hi hagi hagut gent que no l'ha arribat a sentir. Per cert, tampoc suporto la gent que canta pel carrer sense que ningú li hagi demanat i amb l'únic propòsit de fer-se veure, sobretot si canten especialment bé perque està clar que atrauràn més l'atenció. Hi ha una persona que estimo molt i que m'ho fa passar molt malament quan es fa la distreta i entona algun tema dificilíssim a un volum terrible dins del metro.

Hem dinat, hem pagat i hem marxat amb la satisfacció de ser els únics pares que hem pogut convèncer a la nostra filla que agafar un d'aquells tratos amb 4 rodes no era el que més ens convenia amb l'estómac a vessar i en plena canícula. Els altres pares amb qui compartiem cambrer encara apuren els revolts de la circunvalàció del parc. Ens hi hem introduït i hem anat a petar en una zona lúdica molt biopija. Hi havia atraccions estrafolàries que no sabies com agafar, nens políglotes de totes les races, tobogans metàl.lics de matrimoni, rampes amb obstacles i el terra era tou. Fins i tot hi havia un joc super integrador que ensenyava als nens vidents a llegir braillie. No cal dir que aquesta visió m'ha conmogut d'allò més i he lliscat pel tobogan unes 46 vegades. Mirava al meu voltant amb els ulls vidrosos i ningú cridava més del compte, ningú llançava clofolles al terre, ningú gronxava al seu fill amb un cigarret encès i al sorral només hi havia sorra. Edènic. El meu angelet deu viure per aquí. Hem aconseguit que l'Atzur abandonés el tancat de barres daurades pel seu propi peu i per la seva pròpia voluntat. El motiu és que ha vist un gos cridaner reorganitzant un grupet de lesbianes fumetes i multiracials. Ens hi hem acostat i l'Atz els hi ha donat una fulla que ha trobat al terre. Segur que li sabràn treure partit.

A partir d'aquest moment ha començat a desfilar la passarel·la que jo ja em temia: un ventall i.imitat de d'éssers humans escalibant-se sobre l'herba i desenvolupant una pila d'activitats diverses. Milicians sanguinaris armats amb guitarres desafinades i amb algun tambor carregat de metralla, guiris fregides fins al tornassol, adolescents descamisats llepant-se sota una palmera, famílies senceres escarxofades sobre una manta i bebent cava calent amb copes de plàstic, cicles de 4 rodes fent tentines cap a l'estanyol de les cascades i un senyor rodó com una pilota d'escudella, i vestit amb una samarreta Imperi, que es parava contemplatiu davant de cada una de les parelles que manifestaven el seu amor amb les mans plenes. Quin festival! No m'extranya que aquell animaló hagi quedat petrificat. Es veu que també era de poble, com un servidor, i davant d'aquella orgia de ciutadans ociosos qualsevol es queda petri. Quan he vist una italiana d'uns 60 anys, camacurta i conjuntada de blau cel, fent un demi-plié amb un somriure estirat durant els 3 minuts que el seu acompanyant ha trigat a fer-li la foto davant les cascades, m'he tornat a marejar. La gem m'ha agafat de la mà i m'ha dut fins a la sortida, però allà hi feien un campionat oficial de petanca i he caigut rodó al terre. M'he despertat al cotxe de camí a la planura escoltant Corinne Bailey Rae. La setmana vinent tinc hora al neurocirurgià perque m'extirpi el trocet de cervell destinat a la vergonya aliena. Es veu que tinc una anomalia i s'està fent inmens.

(A partir d'avui estreno un indicador de temps de lectura estimat al costat del títol. Espero que aquells a qui els meus posts els semblen massa llargs i es tornen estràbics baixant i pujant la boleta scroll els sigui d'utilitat a l'hora de valorar si val la pena invertir aquest temps. Espero també que, d'ara en endavant, els comentaris que rebi d'aquells que diuen:

-Ei he llegit el teu blog... Buf! escrius molt, no? mmm... però està molt bé, eh! ...ànims!

estiguin dedicats al contingut del post i no a la quantitat de caràcters que el composen. Per cert, segueix oberta la convocatòria del dinar a tot aquell qui enviï un comentari, ahir vaig fer espatlles de xai al forn i Dr., Shumhun, Milena, Miskha i el paio de Reus: podeu flipar...)

entrada de Onofre Bouvila @ 12:01