La chica del pintalabios marrón

No li donis un ganivet a un psicopata. No li donis un megafon a un planuria

Yu-hu! Segueix la festa major a la Planura. Ara he entrat al bloc aprofitant un lapse de temps ociós en el meu timming festiu i, segons resa el comptador de visites que he introduït fa poc, veig que heu fet els deures i us ho agraeixo de veritat. Us ho compensaré tant aviat com pugui trobar un reproductor de música que em permeti posar les cançons que jo vull.

Les expectatives de la festa eren altíssimes i, sens dubte, han estat superades un any més. La follia va començar amb el tràngol de la Gem. Ahir, després de passar una tarda magnífica amb el Dr., la Fiu (& Castefa's partner) en un establiment on et roben de manera bipolar (legal i il.legal), tornava a casa escoltant un bonic conte d'un giralluna enregistrat al darrer disc de Sidonie (Costa Azul, Sony/Columbia 2007). No em podia imaginar la dimensió del marronàs que ens esperava.
Yu-hu, la festa seguia, i amb ella, el prodigiós ritme que els planurians agafem quan es tracta de socialitzar-nos a la fresca. Els planurians som així. Al carrer no hi cabia ni una ànima. Les terrasses dels bars eren nius de polls a la caça d'una tapa de patas i una mahou. I amb aquest panorama si hi havia un complement indispensable era el pa. Els missatges desbordaven del Centrex com tangues d'adolescents: els bars estaven estaven al límit i necessitaven pa. La Gem, jo i les nostres instal.lacions érem la única oportunitat de fer front a una nit molt llarga amb molt de planurià àvid de fresca. La mestressa va treure el fuet i va començar a engegar màquines mentre el colibrí camàlic (Jo. Em podeu dir Cecé) revolava inútil preguntant -Què faig? T'ajudo?. La cosa va durar poc. En mitja hora haviem cuit i repartit cent barres a bars i casetas regionales i, és clar, deixant a l'Atz dormint serena en un racó allunyat de les tones de dB's que despilfarrava l'orquestra Cadillac i els sangrinaris endorsers de Don Simón. (Nota pels que pensen que som uns pares desnaturalitzats per deixar a la nostra filla dormint sola a casa: a la Planura les distàncies més llargues són de 3 minuts, sense pujades. La nostra filla no es desperta mai abans de les 8:00 A.M. un cop ha agafat el son i el seu conillet. I, la ameva mare, que és la persona més naturalitzada que conec, també ho havia fet amb mi en un poble que no vull anomenar i ara, no sóc un Tio Normal, però sóc bon paio. Qui em vulgui fer sentir culpable que m'escrigui un comentari, però no el convidaré a dinar i ha d'acreditar amb proves d'ADN que és progenitor)

Els planurians festius que ens creuàvem en la nostra ruta ens miraven curiosos mentre voleiàvem la depresió amb caixes de pa calent. A la Planura la nostra saga s'ha guanyat la fama de pija. No sé per què? Veure a la fornereta, que alterna la regència del forn amb fenyetes de model a Barcelona treballant de valent mentre ells apuren l'enèssima Mahou, i una pata de calamar els sobresurt dels llavis, els altera. A més, qui és el secallones que l'ajuda? ¡Te miro dos veses y no te veo! ¿No serà el notes que es passeja pel carrer de l'Estació amb vàries guitarres i que no dóna tabac? Un xoc.

En acabar la feina vaig sentir un sentiment planurià tan fort que no vaig dubtar en abandonar la meva llar i visitar la següent creueta del meu timming festiu: l'epai jove al recinte firal (antic pàquing de camions). Fantàstic. Arribar ja va ser tota una proesa. El recinte comptava amb una estructura blindada que el feia impenetrable. Vaig voltejar-lo per prats negres minats de rates elefantines. Les típiques extensions de matoll cremat que veieu entre vies rapides. I jo amb unes sandàlies super cool que vénen a cobrir, només, la planta del peu i una miqueta del dit gros. Molt cool i molt poc apropiades per no conèixer un ruta rural entre autopistes. Vaig arribar en el millor moment. Era el canvi de grup en un escenari tant llarg com les roderes de tràiler que cobrien l'esplanada. Com que no oferia dB's a dojo les quatre guinguetes que el flanquejaven van aprofitar el seu moment daurat per definir-se. Tossien temes de Rosendo, Shakira, Andy y Lucas y algun track brillant de Catedrales del Trance de manera simultànea i lluitant per fer-se amb el poder de la meva atenció. Pilla'm la birra a mi. Això del màrqueting ho tenim molt arrelat els planurians. Fins i tot els joves. El concert que vaig presenciar era de la banda que havia guanyat el mític concurs Amfirock. Després de ser-ne finalista com a músic i com a dissenyador l'any passat començo a entendre els paràmetres del jurat. Ja en parlaré més endavant dels concursos de música i de disseny. Mereixen una setmaneta ben bona de posts.

El nido de el cuco intentava trobar l'estímul idòni per fer reaccionar a la planura, però es veu que nosaltres, havent sortit de la guingueta, encara lluitavem per coronar la rodera més profunda de l'antic pàrquing de camions. La interacció va ser mínima tot i que la suma d'ingredients que presentava el grup era la més escaient pels planurians. Una mica de Sabina, una mica de Rosendo, una mica de Los Suaves, una mica d'Extremoduro en els temes propis, i fins i tot van proposar versions com Message In A Bottle i Video Killed The Radio Star per fer moure, lleugerament, els apèndix més allunyats dels cors dels planurians presents. El cas és que el planurians, i jo això no ho sabia, portem els nostres fills als concerts. A les 1:30 A.M. i apoltronat a la meva rodera vaig veure a una nena d'uns 6 anys fent castells de sorra en els típics 10 metres de timidesa que separen un escenari d'un públic xungo. Els feia amb aquelles vasos de plàstic dur que compres a preu d'euro i que vas reomplint. La nena és Jean Nouvel perque les torres eren la polla!. Una altra nena lluitava per domir. Estava aplatanada en un cotxet McLaren amb una manta de felpa que la cobria sencera. I estar clar que no volia/no volia dormir. Cada reacció de la nena era un calfred de puteig en el pare. ¿Es que no puedo ni salir de fiesta?

Aquest planurià en concret em va fer marxar cap a casa. i, d'aquetsa manera, saltar-me la creueta de la disco mobil programada per després dels Cucos. La tornada a casa no va ser tan plana i curta com esperava, però el meu querubí seguia amb el seu non-non serè mentre la seva mare dormia profundament esperant un nou dia de festa major. Yu-hu!
Jo, per la meva part, intentaré acabar les cròniques de la festa en breu. Avui no he estat prou home per enllestir el post d'una manera raonable, ho sé, però les festes de la planura són excessives i , a casa, ja m'han dit que sóc un plasta. De manera que deixaré la resolució dels psicòpates i els megàfons per demà, si no us fa res. La festa em té massa ocupat.

entrada de Onofre Bouvila @ 14:41