La meva Atz i els tangues desbordants
Anar a passejar quan no et mouries de casa en tot el diumenge és una d'aquelles coses que només es deuen fer si tens fills. Estar a casa, per a mi, és un plaer. A casa hi tinc tot allò que necessito i, a més, no sóc molt amic de les activitats a l'aire lliure, però està clar que una nena de 15 mesos ha de voltar i esbravar-se. La senyal inequívoca que et fa sortir de casa com un esperitat és veure el contingut de tots els calaixos escampat pel terra de la cuina, del menjador, de l'estudi, del bany, del dormitori, del pati... Calces sobre la tele, comandaments al bidet, cables USB als testos i sorra a l'armari dels tapers. Aleshores és quan la Gem i jo ens posem les piles i d'una revolada l'un engrapa la nena i l'altre el material d'intendència bàsic per passar unes horetes fora del campament base (que presenta un aspecte llastimós, clar).
Diumenge, amb l'Atz i una bossa carregada de toallitas, bolquers, aigua, bastonets de pa, galetes, una muda, un suc, el conillet i una jaqueteta per si refresca, ens vam plantar a la a l'epicentre vallesenc.
Granollers és un alè cosmopolita quan vols fugir d'una tarda d'agost a Barcelona. Començava la festa major però presentava un aire desèrtic. La nostra primera parada va ser a unes atraccions de fireta al gol nord de la plaça del cony. Després d'arrencar a la nina de les barres d'acer que sostenien una vuitena de llits elàstics amb nens botant-hi al damunt, i, fer-li entendre que encara és massa petita (això si que ens va portar feina) ens vam dirigir cap al soroll més proper. Afluents d'adolescents s'encaminaven cap a l'activitat principal: una rua bicèfala encapçalada per les dues colles de la festivitat. Els blancs i els blaus.
Un expert en la matèria ja m'havia posat al corrent d'aquesta mena de tradició mercantil. El fet de tenir colles alleuja a l'ajuntament i les seves arques de les despeses i els mal de caps que suposa l'organització de la festa. És per això que és una situació que es repeteix en diversos poblets del voltant que, de manera capciosa, han anat adoptant el model granollerenc. Mollet és l'exemple més penós que conec. Ignoro quin significat tenen els colors en la festa original, però els de Mollet no tenen desperdici: els morats i els torrats. No cal ser astut com una au de rapinya per entendre que els morats són els que s'inflen de teca fins alterar color de les seves galtes empatxades, i els torrats... en fi. Potser no trigarem gaire a veure les colles de fumats i enfarlopats fent curses de sacs. Més endavant ja m'explaiaré amb més calma amb el fenòmen molletà perque em té captivat.
En arribar a l'artèria principal de Granollers ens vam topar amb l'activitat prèvia a la rua. Homenots disfressats amb vestits regionals, senyores d'edat avançada vestides amb tu-tus de vel blanc i xiruques, algun drac, les omnipresents batucades barrueres i molta parella amb un o més nens petits fent el curiós i caminant sense nord. M'agradaria veure com han quedat les cases d'aquests darrers abans de pensar en anar a donar un tomb per la festa. L'Atz em cavalcava i m'acaronava els cabells i les orelles. No li veia la cara però podria jurar que no parava de mirar i assenyalar a tot quisqui mentre cridava: "Hola, ala, apa, papa, pa, aigua, hola". Haviem fet bé de venir.
De sobte em vaig adonar que els adolescents havien proliferat a cabassos. Aquesta franja de la població sempre m'ha fascinat i m'hi vaig començar a fixar detingudament. Cada grup (anava a dir-ne grupet, però és tant típic tractar-los amb aquest tò sarcàstic-infantil que ells odien tant) tenia les seves peculiaritats. Els més hippies seien a terra, duien samarretes retallades i la majoria formaven part de la rua i duien instruments de percussió i mocadors als canells. Elles i ells destacaven per igual. Els més garrulus sabotejaven alguna cosa, des de la higiène urbana fent un escampall de clofolles i llaunes, fins a la moral dels adults demanant paper i tabac, cridant obsenitats innecessàries i vestint xandalls de 150 euros. Ells destacaven més que elles tret d'alguna excepció suada i sorollosa. Els més pijos estaven més quiets. Miraven constantment l'entorn i li dedicaven somriures encantadors mentre feien comentaris exagerats. Elles destacaven molt per sobre d'ells. No vaig veure més d'un parells d'exemplars heavys i algun més gotic o darky per això no els agafaré com a mostra. Una cosa que els unia a tots, a part de la tonteria i la insensatesa que demostren en activitats grupals, eren els tangues. El cent per cent de les noies que estaven una mica primes lluïen unes fines tiretes multicolors que els encerclaven la part septentrional de la pelvis, molt per damunt dels pantalons. Algunes de les noies que no estaven primes també lluïen les tiretes, sobretot del ram dels garrulus. No era la primera vegada que veia un tanga desbordant i pensava que no era apropiat, però els altres cops havia estat sempre per raons estètiques, moment en el que formulava la frase: "...però-on-ta-vas". Tenia la meva filla aferrada al cap i ella m'havia posat a l'altre bàndol dels mascles. Els que pensen que un tanga en una nena que entra a l'adolescència és deltot inapropiat. Els pares! Va ser terrible... La foscor em va invair i només podia reproduir una frase en el meu caparró: "...es que se visten como putas!". Vaig passar de ser un pare jovenet a ser un vellot masclista de 125 anys. Aquestes tiretes les cus el diable. Em fa pànic visualitzar el dia que l'Atz surti per la porta per anar a les festes dels fumats de Mollet amb un tanga desbordant. Afortunadament ara agafa els de la seva mare per calçar-se'ls com a barret, i només hi desborden els seus tirabuixons daurats. Fins que arribi el moment jo ho seguiré fent amb ella.
Les meves aranyes
Fa un any i mig que visc fora de Barcelona i mai hagués imaginat que m'hauria adaptat tant ràpid. Fa 2 anys ni en volia a sentir parlar de viure fora de la ciutat, quan em deixava caure Verdi avall cavalgant el meu patinet per anar a petar a la terrassa del Canigó. Ara ja no vaig en patinet per que el lloc on visc és pla. No té cap mena de gràcia usar un patinet si sempre l'has d'empènyer.
Vivia al costat del Parc Güell. A l'alçada de les tres creus. Amb la Gem i l'Ani. La majoria de la gent es pensa que el carrer Verdi s'acaba a Travessera de Gràcia i quan són a punt de coronar el cim, esbufegant, tots diuen el mateix: "tant amunt vius?", "Això és Gràcia?", "...però si és com un poble!"
M'encantava pensar que vivia en un poble dintre de la Vila de Gràcia. Una espècie d'unitat mínima indivisible. Però ara és diferent. Ara visc en un poble. Pla. És molt diferent de viure en un lloc apartat dins de Barcelona i hi ha un parell de factors clau que ho demostren. A la meva planura no hi ha cap establiment on puguis comprar un disc o un llibre. Bé, si que pots comprar un llibre. La majoria són de la Danielle Steel i potser algun exemplar del Codi Da Vinci o de Los pilares de la tierra. Això és tot. Ara, discs, no en pots comprar. Parlo d'un lloc amb 13.674 habitants que no han creat una demanda suficient per poder alimentar una llibreria o una tenda de discs.
El segon factor clau és el tamany dels mosquits. Són de complexió robusta i tenen un caràcter diabòlic. Són invulnerables als aparells que els haurien de dissuadir, o eliminar. I campen per tot arreu buscant un turmell on acarnissar-se. Les picades d'aquests mosquits als turmells són terribles. S'inflen tant que els mal·lèols es fonen en una massa carnosa i rogenca. Hi ha poques coses tant poc estiloses com una persona sense turmells, però la manca d'estil no és el més preocupant, la picor és insuportable. En comprovar la proliferació d'aquests gegants hematofàgs vam blindar la casa amb tota mena de productes elèctrics amb pocions químiques, però sembla que no fan efecte.
La segona opció que em va passar pel cap i, tenint en compte el tamany de les bèsties, era que l'Ani se'ls menjaria. Res. L'Ani passa d'ells. A Barcelona cada cop que entrava algun insecte volador per la finestra el perseguia i se'l cruspia rellepant-se els bigotis, però ara és una gata de poble. Té lloc per còrrer i un munt d'insectes molt més interessants per torturar. Ara ja pot en tenir un eixam fent cabrioles damunt del musell i ella badalla avorrida.
Ni química ni gat. El seu depredador directe són les aranyes. El primer cop que vaig presenciar el seu efecte mortífer va ser penjant de la làmpada Matrix del menjador. Quina ubicació tant escaient. D'un dels seus tentacles lluminosos hi penjava el cadàver d'un mosquit embolcallat per una mortalla sedosa. Ara vaig descobrint cementiris inaccessibles on hi descansen les despulles d'aquesta plaga. No crec que el volum de mosquits hagi disminuït, però m'alegra pensar que potser tindran un final terrible quan entrin per la porta de casa. Per la seva part, les aranyes s'han convertit en uns aliats simpàtics que, de tant en tant, es deixen veure gracioses corrent per les parets blanques de casa. Tots ens les estimem. A Barcelona no ens agradaven les aranyes. Ara, al poble, sí.
La meva dona va de putes?
Ahir, arrel d'una demostració de capullisme extrem per la meva part vaig descobrir que la meva estimadíssima dona està molt estressada i un pèl angoixada. Avui, amb una demostració de recolzament i d'un "perdona carinyo-meu he estat un capullo extrrrem" he recordat que no havia fet ús d'aquell val tant prometedor que havia de bescanviar per un massatge amb tota regla. En el seu moment, ara ja fa 11 mesos, vaig fer una recerca exhaustiva de centres de massatges, balnearis i spas urbans a Barcelona per tal d'oferir a la meva estimada un regal que ella desitjava. Era una magnífica idea per que fer regals a la Gem mai ha estat massa fàcil. A més, és una d'aquelles coses que empitjora amb el temps. Quan comences a tenir massa coses ets un blanc difícil per rebre un regal. No podia fer ús del tòpic de la roba per que feia poc que acabava de nèixer l'Atz i la Gem no havia recuperat el seu endimoniat cos espigat. No era un bon regal. Un massatge era perfecte. Un massatge era un moment de solitud, relax, un moment per dedicar-se en exclusiva al plaer. No buscava un massatge terapèutic d'aquells que et recargolen les costelles i t'endinsen les urpes sota dels homoplats. Pretenia comprar un moment de felicitat per la meva dona.
Amb una àgil cerca al Google ja tenia una llista considerable de llocs on enviar la meva dona a tastar l'ambrosia d'uns ditets ben experimentats. L'oferta era variada, i com és normal en aquests casos, la prudència es va apoderar de mi. No vaig reservar cap cita. Li vaig dir:
-Tri'an un i ves-hi quan vulguis!
Quin paio estic fet!
Li vaig regalar un val. Com aquell nadal que li vaig regalar el disc de l'Ani DiFranco. La seva cara entumida va dir gràcies, què guay. Jo li vaig demanar que arrenqués el plàstic retractilat del disc.
-Ara l'haig d'obrir?- va fer la Gem
-Clar! l'has d'obrir ara! és importantíssim!
Dins hi havia la meva millor intenció de fer un viatge plegats a qualsevol racó d'Europa que tingués vols amb una companyia Low Cost. Vam decidir anar a Turquia. Quin moment més bonic! Fins i tot ho vam explicar als amics.
-Anirem a Turquia!
-Què bé. És molt xulo!
L'antic imperi Otomà, la porta d'Àsia a Europa! Deu ser molt bonic, però nosaltres no ho hem vist. Només era un val carregat de bones intencions i d'aquella emoció que proporciona fer un regal. Aquella emoció que et faria saltar amb els peus ben juntets mentre piques de mans i assenteixes amb el cap. Com aquell val que prometia un curs d'escalada. Afortunadament era un val!
S'han acabat els vals! Avui he decidit que la Gem ha de rebre aquell regal que li vaig fer amb tant bones intencions ara fa 11 mesos. Encara que m'hagi de trencar les banyes a veure què collons li regalaré el mes vinent. He tornat al Google. Hi ha aparegut una bona llista d'ofertes. Però una em cridava especialment l'atenció. Tenint en compte el meu esperit cool, el retard en rebre un regal que, està clar, ella ja no esperava i els remordiments que tenia a causa de la meva actitud capullo-radical, m'he decantat per la versió més fashion-fengshuiera i vanguardista que m'oferia la xarxa. El Wayang Center. Spa Balinés. La veritat és que tenia pressa, perque quan estàs decidit a fer un regal, l'emoció de picar de mans i saltar amb els peus ben juntets és massa embriagadora. No podia permetre que la Gem iniciés la seva migdiada obligada. He optat pel massatge tibetà:
Masaje Tibetano
Masaje de relajación extrema, se realiza en camilla y sirve para mitigar el estrés y mejorar la respiración. Se aplican aceites esenciales a elegir, con combinación de temperaturas para distintas zonas del cuerpo, invitando a la desintoxicación física y mental. Aplicado con el cuerpo.
Duración: 55 min. de tratamiento
Preu: un escàndol. Però ella s'ho val...
He imprès una pàgina i he corregut a picar de mans. Ella ho ha acceptat de bon grat i hem quedat en una data per formalitzar la reserva. I ho he fet! M'he posat en contacte amb el centre d'Spa balinès per tal que la meva dona pugui gaudir del moment de felicitat que jo li he comprat! En 10 minuts ja tenia la resposta al meu mail. Havia superat la crisi dels vals!
- Pot venir quan vulgui Sr. Però hauria d'especificar l'hora a la que vindrà.
- De fet és un regal per la meva dona. Vindrà a les 18:00. Si no és cap molèstia voldria pagar l'import mitjançant una transferència bancària que abonaré previ al servei. Penso que és molt lleig que ella hagi de fer efectiu el pagament tenint en compte que es tracta d'un regal. (I no d'un val!)
Minuts més tard...
- Em sap greu... però el centre és exclusiu masculí. (Tot això sense accents, que ho fa més difícil de pair)
Ostres, pobre Gem... No hi pot anar. Però? On s'ha vist un centre de massatges exclusivament masculí? Què més dóna si és un home o una... a no ser que...
Efectivament! He estat a punt d'enviar a la meva dona a una casa de putes! (o alguna cosa similar). Dintre del meu capullisme-radical no estava segur d'arribar a les altes esferes, però ara ja hi tinc plaça de per vida. Val?
Benvingut vei anonim, t'hem enyorat tant...
Ja fa molts dies que penso en iniciar una etapa com a blogger. Avui és el dia idòni, ha tornat de vacances el meu amadíssim veï anònim que em proporciona una connexió wireless, tant estable, que em permet prescindir d'operadores xucla sangs.
Estar sense internet durant tres setmanes ha estat força frustrant. La raquítica imatge que m'oferia el visualitzador de senyal pelat de ralletes m'entristia. Pensava, ostres, si ara tingués connexió podria fer un munt de coses. Si ara tingués internet faria un blog per parlar de la cagarada humana que hi ha al passadís de l'estació de rodalies de la Llagosta i dels intents fallits de l'operària de torn per mitigar l'efecte amb un ambientador en spray. Doncs el miracle ha arribat de nou amb un blog a sota del braç.
Tot va començar el dia que vaig desembalar el meu nou ordinador. Jo, a diferència d'un il.lustrat redactor blogger, adoro els Macs i els seus enlluernadors perifèrics. Sobretot per que tinc un esperit cool i per que mai m'han fallat com li ha passat a ell. En aquest cas, no dubtaria en titllar-los de xarlatants. El procés d'instal.lació va ser tant o més senzill del que esperava però constantment em deanava que registrés la meva màquina a través d'internet i m'oferia actualitzacions que només podia trobar a la xarxa. Jo responia NO a tot. "T'he dit que NO, no tinc connexió", "La de telefònica em sembla massa cara i Ono no dóna cobertura a la Llagosta" "Encara NO tinc connexió!". La llum va aribar en forma de finestra. Entrava en un món desconegut i com un xaiet lletó m'aferrava a la santa innocència de la ignorància. AirPort? Buf, què em vol aquest ara? "Se han detectado redes disponibles. ¿Quiere acceder a las redes disponibles?.
La darrera vegada que havia intentat configurar una connexió va ser tant desolador... Van venir uns individus uniformats amb vestits de Zara hombre estampats d'arrugues. Quan vaig aparèixer darrera la porta de fusta flanquejat per una màquina escura butxaques reconvertida en calaix de sastre els seus quatre ulls tristos i cansats es van fer lluerna. El valent va vomitar tota la presentació amb una rapidesa feroç fins arribar a la pregunta binària que els havia de salvar la tarda i, sobretot, justificar un ascens vertical al cim del carrer Verdi, allà on no hi arriba el glamour biopijo de gràcia, allà on pots anar al bar Montreal a comprar ous i vi a granel.
-¿Tiene internet? ¿Quiere que Ono le proporcione un servicio integral de internet i telefonía fija?
-No. Sí.
Aquest va ser l'inici d'un calvari que es va extendre durant dos mesos en els que em vaig sentir l'home més inútil, frustrat, incompetent, estafat, indignat i per últim, amb la humiliant ajuda ajuda d'un miserable PC, feliç i connectat a la xarxa de manera intermitent.
No és d'extranyar, doncs, que al veure que el meu preciós Imac nou em preguntés ¿Quiere acceder a las redes disponibles? em comencés a tremolar la barbeta descontrolada.
-Sí!
Tot va anar molt ràpid. Van aparèixer mitja dotzena de xarxes ordenades, crec, de manera arbitrària, i vaig escollir la primera. (Quina si no?). Va ser un èxit rotund. Vaig veure crèixer les ralletes del visualitzador de senyal. I per acabar de comprendre la meva fortuna vaig obrir el navegador i vaig anar al Google. A l'obrir els ulls i desentortolligar totes les extremitats les letretes repintades del buscador em donaven la benvinguda a un l'oasi virtual de franc. Conscient que en qualsevol moment es podia acabar, vaig iniciar un procés de recel digne d'una fera. Constantment buscava les ralletes. Veure'n 4 de 5 m'omplia d'alegria. Menys de 3, de nerviosisme. Sempre hi ha aquella amargor que suposa perdre un tresor magnífic que guardes en secret. Quan en parlava amb la Gem al pati de casa recolzava el dit índex de la mà dreta sobre els llavis, acotava el cap i axinava els ulls en senyal inequívoca de silenci. -A veure si ens ho pendran!
D'això ja fa 9 mesos i ja he entés les rutines i els horaris del meu amadíssim i altruïsta veï anònim. Era inhumà enfadar-se amb ell per prendre's 3 setmanes de vacances. No es pot negar la seva humanitat, de manera que jo no li negaré la meva. Benvingut a casa! T'hem enyorat, però ara ja ets aquí i tots som més feliços. Ens espera molta feina per fer, i jo encara haig de parlar de la cagarada humana del passadís de l'estació de rodalies de la Llagosta.
