Imbècil 01: En Genís (3:35)
No puc començar aquest post sense dir que estic encantadíssim amb la recomanació que el meu fidel amic El Doctor m'ha fet arribar:
"Crec que això et molarà" Es tracta d'un blog super cool i graciosament il.lustrat en tons roses, mmm. No deixeu de visitar-lo ni de fer el seu test de '¿eres guay?'. Us asseguro que jo l'he farcit de versemblança i he tret un llastimós 57... en fi, qui sigui més guay que jo que no m'ho digui, ja ho esbrinaré.
Ara que m'he fet l'enterat en l'escena ja podem anar per feina. Tinc un acusat sentit del ridícool, gairebé patològic i aquesta afecció centrifuga amb força cap a individus que em són totalment desconeguts. Hi ha qui ho anomena vergonya aliena, jo només em tapo els ulls amb les mans ben exteses i els dits una mica oberts a veure si guipo alguna cosa que no vull veure. L'extranya afició que tenim moltes persones per allò que ens crea repulsió em captiva. Un columbofòbic com jo no pot deixar de mirar un cadàver de colom esparramat amb tota la carcassa emplomada i plena de vísceres i, sobretot, el bec i les urpes ben ensangonades empastades amb la resta del plomall i una mica de cautxú. Quan considero que algú ha fet alguna cosa realment estúpida no puc deixar de donar-hi voltes i evoco el seu record amb molta freqüència.
L'imbècil d'aquest mes era totalment anònim en la meva vida fins que va aparèixer cagant hòsties pedalant la seva bici per la meva dreta. Jo ja duia una vintena de passos després de baixar del tren. Per norma no m'avança ningú a l'andana, bàsicament per que començo a treballar a l'hora que les iaies van a buscar receptes al CAP. En alguna ocasió, si alguna de les iaies s'ha cregut tot el que diu la Diana Aller en el seu blog i pensen que poden barrejar ansiolítics amb Quina per assolir "aquell benestar", he sentit alguna corredissa asmàtica pel meridió, però no és comú, us en podeu fer el càrrec. L'imbècil, a qui a partir d'avui anomenarem Imbècil 01 o Genís, em va avançar a tota velocitat cavalcant la seva bici per l'espai prudencial que em separava del tren. Pedalava amb intensitat cap al sentit contrari del tren, que romania parat i prudent amb les portes obertes. Jo desava la plana dels encreuats al ventre del diari i ell iniciava l'acció que l'ha dut fins aqui. A 10 cm d'una de les portes del tren, i a uns 5 metres de mi, va encetar el truc que l'havia de fer global.
En Genís es proposava entrar al tren d'una manera peculiar. La típica acció que un adolescent enregistra amb la raquítica càmera del seu mòbil. El seu propòsit era l'automamada: observar com els avorrits passatgers de la C2 saltaven dels seus seients aplaudint i ululant la vàlua de la seva acció. En Genís ja havia estat als càstings dels miserables productors de Fama. Ja havia pidolat el seu ingrés a l'escola per que ell no tenia tècnica però havia nascut per fer espectacle. Per a ell tot allò relacionat amb l'"street" no tenia secrets, però va ser rebutjat per temerari. -"No en tenen ni puta idea"- es va dir mentre es colava a Sants per tornar cap a Fargo.
A mi em va tocar viure la represàlia i n'estic molt agraït per que m'estira de la comisura dels llavis cada cop que penso que m'haig de socialitzar... En Genís, castigat per la indústria audiovisual, es va veure empès al suïcidi streeter. Dos segons abans que sonéssin les alertes de tancament de portes l'intrèpid Imbècil 01 va canalitzar tota la seva ira amb el fre davanter de la seva bici. Es trobava, això sí, ben situat davant d'una de les portes del rodalies. Tal com esteu pensant la roda del darrere el va vèncer amb fúria animal i ell va sortir volant just quan el tren tancava les seves portes. Efectivament, el seu cos va quedar atrapat i repartit entre l'interior i l'exterior del tren i les seves cames intentaven desfer-se del nus que havien generat els camals d'streeter amb la ferralla de la bici. De la seva cara no us en puc parlar gaire per que no la vaig poder veure, en part perque la meva vergonya aliena no m'ho permetia, però sobretot perque va quedar a la part interior del tren. Tot i això no crec que en aquella situació incòmode expressés la seva hilaritat més radiant.
En fi Genís, has inaugurat la nova secció que anticipava en el penós post anterior i això t'ha de donar suficient alè per millorar i seguir fent coses estúpides. L'honor d'aquest títol té una durada aproximada de 30 dies en els que has de lluitar cada minut per superar-te. No estàs aquí per un antull, t'he triat perque t'ho mereixes i has treballat de valent. Demostra tot allò de que ets capaç, treu aquesta màscara que no et deixa mostrar-te íntegre i pots arribar a guanyar l'eternitat en l'olimp dels teus. Endvavant Genís, l'andana és teva!
Tifarada editorial i Los Candiles (4:24)
Estimats, com podeu veure la meva activitat blogger es troba al llinda del traspàs per un seguit de causes que intentaré resumir en aquest post(um?). Totes giren a l'entorn de la manca de temps excepte una. La principal té tant de trista com previsible.
L'empresa editorial que ens encarrega la producció de les revistes ha decidit prescindir d'una de les que jo feia. Això situa a la petita productora a qui venc els meus serveis en un bassal de merda pudenta de garrí i, a mi personalment, en un raconet d'aquest bassal lluitant per escapar d'una tifarada més gran i sucosa de la vaca magre que ens alimenta. Immers de la tristesa que suposa la clausura d'un projecte de gairebé tres anys, amb els acomiadaments i les reduccions de jornal pertinents, s'hi troba una flama d'ira canalitzada en la figura d'aquell que no ha sabut fer allò que havia de fer perque, simplement, no ho sap fer o (li ha suat la polla). Un servidor es proposa, en aquesta situació, nedar ben estilós cap a un oasi laboral que l'allunyi de la femta editorial que l'envolta abans de l'apocalipsi. El camí que em mena ara és un reciclatge ferotge que em permeti accedir a un estadi superior, edènic, lluny de la incompetència i de la mandra, de la deixadesa d'aquells qui broden "qui fa el que pot no està obligat a més" en el seu esma. Per això cal que dediqui tant de temps com sigui possible a estudiar manuals de software desconeguts per a mi per obrir-me a les amplíssimes possibilitats internàutiques, perfeccionar l'ús d'eines prou conegudes, configurar un book collonut, posar moltes espelmes a Sant Gràfic i fer un munt visites i entrevistes (socialitzar-me... quin horror!). Si aixafar una caca de gos et proveeix de bona sort (tres vegades amb el mateix peu, si ho voleu) que et caigui una tifarada a sobre t'ha d'obrir alguna porta, no?
La segona causa és molt més curta i feliç: cada cop estem més a prop de grabar el disc amb Account Manager. Les etapes de pre-producció estan resultant molt profitoses i tothom s'hi implica d'allò més. La fortuna de comptar amb talents envejables que no posen pegues a la creativitat personal és inmensa, i si a més et llepen una miqueta la cosa s'enravena de mala manera i, és clar, amb la cosa enravenada sobren vèrtebres per passar-te el dia escoltant per fer-ho cada cop millor. Percebre que no sentiràs vergonya a l'hora d'ensenyar un projecte seriós que t'ha hipotecat tants mesos és molt gratificant i una mica nou per a mi... sobretot per allò de l'esperit cool que sempre m'acompanya, és un llast, ho sé, en fi... Moltes gràcies a la resta dels Account Manager & The Finantial Deppartment. Si la cosa (erta) s'escau, ben aviat gaudireu d'uns quants tracks en el reproductor enterenyinat del blog.
La tercera, tot i que no s'allunya del tema escatològic, és més feliç que la primera, però menys que la segona... El tió o tronca (sóc poliglot) ens ha cagat una blanquíssima Nintendo DS!! Amb aquell cartutxet tant cabró que et posa els fums 'a puesto'! Quin horror, jo a part de tenir un esperit cool tinc un cert ego cerebral que aquesta maquinota s'ha encarregat d'aniquilar. Ara, durant un temps indeterminat de la meva vida, només tracto de recordar aquelles taules de multiplicar tant oblidades, aquelles operacions tant putes que ens formulava la carona asexuada de la Carme de Quart, nascuda a Pont (per a més senyals). Ella va ser el botxí catalitzador que ens va menar als quatre trèmuls genets de les acaballes de les divisions de dos dígits a ubicacions curriculars de lletres (o lletres mixtes en el millor dels casos). Feliç puc dir que he rejovenit uns set anyets l'edat mental que em pertoca però la inversió temporal en pràctiques de "calculo mental 20" ha estat considerable.
Finalment hi ha dos raons que no m'han pres temps per farcir el blog. La primera es s'erigeix a 50 metres de casa. Des de fa uns dies quan les reserves de nicotina minven em veig obligat a caminar més de l'habitual. No sé per què l'Ambòlia (cambrer del bar La Avenida especialitzat en menjar incomestible de procedència molt dubtosa i una mica gallega, i us asseguro que no l'he batejat jo) ha decidit tancar el bar quan a mi em fa falta fum. Aleshores, calçat amb les Crocks de la meva Gem, m'encamino cap a Los Candiles sempre a pocs minuts del punt horari de la seva clausura. Los Candiles és el paradís dels lípids encriptats, de les Maruixes de cigaló matinal, dels àrabs ludòpates i dels progenitors fatigats i àvids d'una copa més, que els serà útil tant per allargar l'hora de tornar a casa com per alterar l'estat de consciència per suportar a a Maruixa del cigaló un cop els nens siguin al llit. Fa unes setmanes m'hi vaig presentar tremolós a quarts d'onze. Em vaig apropar a la barra per demanar el permís governamental i demostrar amb el meu aspecte físic que supero la majoria d'edat, però no vaig poder articular paraula. El meu nas sobresortia per les espatlltes arrodonides d'un sexagenari exagerat i rabassut que seia en un tamburet i contemplava extasiat una sèrie de cartes de noies en pilota brava amb fons blau cel. Les mirava i acariciava... Enteneu el referent gràfic que intento evocar, oi? Per favor que algu li ensenyi a fer anar internet a l'avi, però que no sigui en un locutori... Vaig intentar fugir tant aviat com la màquina va escopir l'objecte del meu desig, però vaig topar amb la segona raó que m'ha deixat K.O. durant tot aquest temps: l'àrab ludòpata. Sostenia un cigarret negre amb una tirallonga llarguíssima de cendra entre el dit índex i l'anular de la mà dreta, amb la mateixa que donava vida als bonus de la màquina i a les arques de Cirsa. El seu bigotet impertèrrit feia de fris ideal per suportar un parell de galtes ensopides i tibades cap avall. Amb la mà esquerra acaronava intencionat el costat de la màquina i les parpelles mig tancades feien pensar que potser demanava algun tipus de senyal. El flanquejaven dues criatures de menys de cinc anys envadalits (i mig drogats per l'ambient fumat i alcohòlic del local) per les llumetes circulars i les geometries de la interfície escura butxaques. Vaig caure rodó al terre i em vaig embrutar molt, però afortunadament l'avi del consum pornogràfic arcaïc i l'àrab ludopata em van apropar fins a la porta de casa. Som bona gent a la PLanura.
Uns dies més tard vaig trobar-me amb la poc saludable obligació de tornar, però aquest cop m'havia fet amb una cuirassa ideal i igualment poc saludable: pel meu estòmac ballaven un treset d'estrelles. Amb la respiració continguda i una moleskine a la mà vaig obrir la porta de Los Candiles. No sé que em va tombar primer, la ferum a cansalada recuita o el comentari següent:
-Vamos a tener que alargarnos el pene, eh Manaolo..."- L'home fullejava una revista greixosa i l'altre responia.
-¡Pues yo conozco a mucha gente que se lo ha hecho!- (?!!!!)
- Algo habrá que hacer, ¿no? si todo el mundo lo hace...- (cubata en ristre)
- Esto es lo del 'botos', te pinshan un poquito y ala. (Pues venga...)
En fi, crec que queda bastant clar que no gaudeixo de tant de temps com voldria per treballar en el blog, si més no, no tant temps com al principi, cal que digui que la mandra en les hores d'oci i el fet que avorreixo bastant ràpid algunes situacions que només depenen de mi han ajudat molt a l'enterinyamenta general. Però haig de dir que és i ha estat una experiència molt divertida i he rebut una resposta fantàstica per part vostra. Almenys, en aquesta nova etapa blogger que ara inauguro (més aviat mensual que diària) espero no perdre el 50% dels meus lectors... Botiguer simpàtic, si tu em segueixes llegint cumpliré amb les meves expectatives. Señorita Trixie no em feu aquest lleig d'imprimir les pàgines del blog. Doctor, si ens veiem a la Bakanal i no m'has llegit et faré xixines. Shumun, t'enyoro. Príncep Mishkin feu el que us dicti la vostra cosciència, però en tot cas, em comprometo a ser fidel durant un parell de mesos a una secció que inauguraré ben aviat: "Imbècil durant 30 dies", us agradarà, n'estic segur.
Disculpeu l'ensopiment, si la 'P' torna al tupper jo torno al blog. Ah, per cert, si algú de vosaltres em pot proporcionar algun tipus de feineta per complementar el retall de la tifarada us estaré molt agraït. Fins aviat!
