La chica del pintalabios marrón

Retorn al Gros Mercat laboral (5:40")

Dilluns. Avui m'ha costat llevar-me molt més del que és habitual perque he tornat a la feina. És curiós el pes que agafa el meu cos fràgil els dies laborables. Els dies que no haig d'anar a la redacció m'aixeco àgil com la ploma d'un xoriguer. Però avui algú ha encimentat els llençols i no hi ha hagut manera de respectar l'horari. Al cap d'una hora picant pedra dins del llit he aconseguit recuperar la meitat de la mobilitat i un 10% de consciència. Com que ja sóc planurià de soca-rel no m'ha molestat el murmuri del despertador perque tinc una tolerància amplíssima a l'hora de conviure amb els sorolls més irritants i continuats. El despertador s'ha enfadat amb mi tant com jo m'enfado amb la Gem quan la vull enviar al llit després de dues hores dormint al sofà. Ell però ha complert les amenaces que jo sempre li propino a la meva encantadora esposa de manera infructuosa:

-Et deixaré aqui tirada i després et cagaràs et tot. Ja t'he avisat massa vegades, sempre fas igual!

El primer pas que he fet ha estat en fals. He entrapusat amb el cable de la formigonera i m'he estampat contra el mirall que orla la porta de l'armari. En veure la meva cara aixafada a dos milimetres d'un jo lleganyós he vist que l'Ani també em mirava de ben aprop. Què divertit! Ho pots tornar a fer? (m'ha miolat). M'he despertat de cop. Esperitat. He volat a remullar-me i a despertar l'Atz que ja estava escolpint conillets amb les tones de ciment que ella també tenia sobre els seus llençols de cireres. Amb l'agilitat que em caracteritza a l'hora de manejar situacions de crisi, a les 8:00 ja caminàvem els dos ben reclenxinats per l'obrador a la recerca d'un crostonet per esmorzar. A les 9:00 a les portes del frenopàtic xinorri l'Atz ha recordat, després del cap de setmana, que en aquell lloc s'ho passa la mar de bé. Ha assenyalat la porta, m'ha mirat i ha rigut mentre apareixia la directora diabòlica i ens dedicava el bon dia més infantil del món. Un cop més he evitat mirar-la fixament als ulls. A saber què et deu passar si ho fas.

El camí cap a Granollers ha estat tant aborrit com a mi m'agrada, fins i tot RENFE ha tingut el detall de fer-me el regal del temps i he enllestit els encreuats abans de pujar al tren. Com que la flor i nata de la Planura encara no ha començat l'institut, o això sembla, el meu paquet de tabac ha sortit il.lès del tràngol matinal. Arribar a la feina ha estat desolador, la meitat de l'staff encara està de vacances i de l'altra meitat (3), un estava malalt. M'he assegut a la meva cadira de faquir equilibrista i he recordat que durant l'estiu ja havia avançat una de les edicions que haig de publicar aquest mes. I de l'altra no tenia res a fer perque el company que s'ha quedat a casa és qui m'havia de proporcionar el material i no m'havia deixat res preparat. Horror Vacui. He decidit fer una mica de neteja i he escombrat una pila de gigues del minimac octogenàri. He buidat bústies de correus endarrerits i he ajudat als meus companys presents a resoldre un problema fantasma amb unes IP amb poca personalitat. Amb la meva simple presència el conflicte s'ha resolt. Aquest és un dels enigmes més frustrants de la informàtica. Et trenques les banyes per resoldre un problema gravíssim que t'impedeix realitzar cap moviment. Al cap de 30 minuts decideixes demanar ajuda a algú i quan li vols ensenyar la clau de l'apocalipsi el problema ja no hi és i funciona tot perfectament. Ha estat molt frustrant perque jo esperava estar-me una bona estona esbrinant per què un dels macs senils ens deia que un usuari misteriós li havia usurpat la IP. Quan hem reiniciat, l'ordinador mateix ens ha dit:

-IP? No sé de què em parles.- I ha esbufegat lamentant-se de la colla de llondros amb qui havia de tractar a diari.

S'ha fet l'hora de tornar a casa i m'he enfilat al tren. He recuperat el llibre que fa molt dies que vaig deixar abandonat a l'est de l'edèn i he pensat que dedicaria la tarda a estudiar-me els temes del nou grup que m'ha fitxat. Això ja fa tres setmanes que ho penso, però la veritat es que no trobo mai el moment. Avui tampoc. La Gem m'ha demanat ajuda per anar a carregar les arques del magatzem del forn a un lloc màgic: el Gros Mercat. Mai m'hi nego a anar-hi. M'encanta anar a aquests super-supermercats de majoristes de manera que he oblidat totalment que aquesta setmana tinc el primer assaig amb la banda nova, que toquen un estil de música que no he tocat mai. Hi hem anat amb el cotxe nou dels pares de la Gem, tot un luxe motoritzat i com que no teniem cap disc hem escoltat RAC1. D'haver anat amb el nostre cotxe ens hagués acompanyat l'increïble Jeff Tweedy i els seus amics (Wilco. Sky Blue Sky. Nonesuch / Warner, 2007). Com que es tracta d'un lloc especial per a comerços tot agafa una dimensió gegant en aquests establiments. He vist un contenidor de salsa de Soja Kikoman de 5 litres. Era com un d'aquells bidons de benzina. També he vist llaunes de tonyina on l'Atzur s'hi podria banyar. Pots de maionesa que tenen l'alçada dels nans de jardí. Fins i tot els carretons tenen l'eslora d'un Hobie-cat i en poca estona passes d'estar navegant per un passadís de 50 metres innundat d'alcohol per solcar l'afluent que et passeja per un paisatge frondós de rotlles quilomètrics de fregalls Vileda. Hi venen de tot en aquest lloc, desde pissarres per apuntar menús, amb les fotos dels bocates ja fetes i esgrogueïdes, fins a fregidores de la NASA, allà on el Homer va fregir un bou sencer. Reproductors de DVD-DVIX per 35 euros, tendals per a jardineria, tones de carn, tones de formatges, tones de fruita i de verdura, tones d'embotits, des dels més selectes a les mortadel·les amb més contingut plàstic del planeta (més i tot que les del Mickey Mouse).

Una de les coses que és més atraient és que la gent no va a comprar 4 tonteries. Omplen els Hobie-cats amb caixes i caixes d'alcohol, pernils, bosses de frankfurts de 100 unitats!, porcs sencers i llescats per fer bocates de bacó, safatetes de llom per fer llibrets de 4 kg, i, sobretot, més caixes d'alcohol. (Espero que aquesta enumeració tant empalagosa no estronqui la digestió d'aquells qui llegiu el blog mentre dineu davant de l'ordinador de la feina. Em sabria molt greu p!rdre uns lectors tant abnegats i tant estimats.) Nosaltres, per la nostra part, hem estat bastant humils i només hem abarcat la popa de l'embarcació. De tota manera ens hi hem deixat una morteradeta ja que hem comprat 4 gominoles de gurmet cool per celebrar que demà la meva Gem deixa de ser una joveneta adorable per convertir-se, de fet, en una jove madureta mare de família de molt bon veure. Felicitats Gem. Em sembla que ja va sent hora que et dediqui un post monogràfic, no creus? A veure si d'aquesta manera et dignes a llegir el meu blog...

entrada de Onofre Bouvila @ 13:43