La chica del pintalabios marrón

Nat i Mar (capítol 4)

A les 9 del vespre la Mar i el Male estaven fent el sisè porro en un descampat molt proper al peatge de la Llagosta. Feia molt de fred, però els dos estaven fora del cotxe. Ell revisant vés a saber què del portaequipatges i ella asseguda al capó. Estaven rodejats d’autopistes i carreteres comarcals. Ben lluny es veien els llums verds de les fàbriques il.luminant estructures metàl.liques que sugerien figures èpiques. La Mar s’hi trobava bé. Era un paisatge familiar que li proporcionava la tranquilitat necessària per pensar. Sempre li havien agradat aquests paisatges industrials. De sobte van aparèixer tres paios cavalcant ciclomotors trucats (ho va saber per que feien el mateix soroll que la seva moto). En Male va aixecar la mà, aquest cop assenyalant al cel. Els nois van baixar de la moto i es van treure el casc del colze. Eren nens. El més gran debia tenir 13 anys i el que era més petit, que s’havia quedat sobre la moto fent un porro i duia un paper encaixat a l’orella, en debia tenir 11. A la Mar li van fer molta gràcia. Va pensar en el seu instint maternal i va somriure. Gairebé els treia un pam i mig a cada un. El Male s’hi va apropar.

-Què teniu?
-10 xapes d’A3, 2 llantes de Golf Sport Line, 10 escuts de BMW i 4 retrovisors de l’Astra nou.
-Molt bé. Em quedo les xapes i les llantes. 30 Euros.

Els nens van fer el gest de começar a riure tímidament. Es van mirar els uns als altres amb cara de: has vist lu que ha dit?
Aleshores el petitó va baixar de la moto i es va dirigir de cap al Male.

-90 euros.
-De cap manera mil-homes. 40 euros i us faig un favor si a sobre també m’enduc els putos escuts de regal.
-90 euros. I sense favors manco de merda. No ens vacilis que no tenim tot el dia.
-40 euros i us convidem a una ratlla a cada un –va afegir la Mari.-

Això sí que els hi va fer gràcia de veritat. Ara no podien parar de riure. Fins i tot el Male estava rient mentre la Mari ja anava treient la papea de la bossa.

-Tu ets imbècil o què? A nosaltres la farlopa ens surt per les orelles. Ens pagues 90 euros o t’apallissem i ens quedem tot el que dus. Ets tu qui ens ha cridat i t’has d’endur la mercancía pels meus collons.

-Pels teus collons calbs- Va afegir al Mari regirant l’interior dels seu minúscul bolso de Mango buscant el cacao pels llavis.

Ara sí que el Male estava acollonit, però la Mari no ho entenía. Només eren uns crios I anaven amb uns fums de mafiós que feien risa. El que havien de fer era pujar al cotxe, tornar a Barna I deixar els tractes amb la “minimafia” per un altre dia. Però el Male no es va moure quan la Mari li va dir el que havien de fer. Es va quedar immòvil davant d’aquell marrec com si l’hagués paralitzat.

-Fotem el camp Male! Deixa aquests merdes d’una puta vegada.

El Male no es va immutar. Estava realment tens en aquella situació. De fet era com si tots menys la Mari sabéssin alguna cosa que ella desconeixia.
El Male va prendre el colze de la Mari amb una discreció ben inútil i es va apropar a la seva orella:
-Tens pasta?
-Ni un duro. Estem pillats, oi?
-Generalment són inofensius, però avui els hi han pujat els fums de narco.

En aquell moment el petit es va girar cap als seus colegues i va assentir amb el cap. Els altres van esbossar un somriure malèvol i va començar tot aquell espectacle acústic que el Male volia evitar de totes les maneres. Van començar a enfonsar els clàxons de les petites motos fent una fresa extraordinària (evidentment estaven trucats). Fins i tot n’hi va haver un que va treure una sirena en spray. Allò era insuportable. En tres segons i mig van començar a aparèixer carros de luxe conduïts amb una execució gens pulcre per l’horitzó del descampat, motos de gran cilindrada, cavalls amb genets invisibles…

-Merda.
En aquell moment la Mari va entendre la gravetat del assumpte. Els minimàfies pertanyien a la colònia de barraques de la Riera Seca. La més xunga i sanguinària dels voltants de la Llagosta. Quan un d’ells necessitava ajuda, tots, absolutament tots, acudien a ajudar-lo. De manera que, al ser una comunitat d’un centenar de membres les batalles solien acabar amb la seva victòria indiscutible i d’aquesta manera, i potser d’alguna altra més, s’havien guanyat a pols la seva inmunitat.

Especialment era reconeguda l’extrema agresivitat que gastava la matriarca de la comunitat. La Iaia Dolores. Una antiga puta del paral.lel a qui un client, diuen que un antic banderilleru de la Monumental, li havia desfigurat el caretu amb una filomatic. De fet va ser ella qui havia engendrat la colònia a l’estèril riba de la Riera de la Llagosta. Anant-hi a viure amb els seus vuit fills un cop acabat el procés de farcit de conca ocular amb un ull de vidre velat per part d’un cirurgià de la més alta alcúrnia a qui ella havia fet un parell de favors. En fi. Era ella, la mateixa Iaia Dolores qui encapçalava la troupe enfilada sobre una CBR 900 i cagant hòsties directament cap a ells dos.

entrada de Onofre Bouvila @ 14:28