Nat i Mar (capítol 4)
A les 9 del vespre la Mar i el Male estaven fent el sisè porro en un descampat molt proper al peatge de la Llagosta. Feia molt de fred, però els dos estaven fora del cotxe. Ell revisant vés a saber què del portaequipatges i ella asseguda al capó. Estaven rodejats d’autopistes i carreteres comarcals. Ben lluny es veien els llums verds de les fàbriques il.luminant estructures metàl.liques que sugerien figures èpiques. La Mar s’hi trobava bé. Era un paisatge familiar que li proporcionava la tranquilitat necessària per pensar. Sempre li havien agradat aquests paisatges industrials. De sobte van aparèixer tres paios cavalcant ciclomotors trucats (ho va saber per que feien el mateix soroll que la seva moto). En Male va aixecar la mà, aquest cop assenyalant al cel. Els nois van baixar de la moto i es van treure el casc del colze. Eren nens. El més gran debia tenir 13 anys i el que era més petit, que s’havia quedat sobre la moto fent un porro i duia un paper encaixat a l’orella, en debia tenir 11. A la Mar li van fer molta gràcia. Va pensar en el seu instint maternal i va somriure. Gairebé els treia un pam i mig a cada un. El Male s’hi va apropar.
-Què teniu?
-10 xapes d’A3, 2 llantes de Golf Sport Line, 10 escuts de BMW i 4 retrovisors de l’Astra nou.
-Molt bé. Em quedo les xapes i les llantes. 30 Euros.
Els nens van fer el gest de começar a riure tímidament. Es van mirar els uns als altres amb cara de: has vist lu que ha dit?
Aleshores el petitó va baixar de la moto i es va dirigir de cap al Male.
-90 euros.
-De cap manera mil-homes. 40 euros i us faig un favor si a sobre també m’enduc els putos escuts de regal.
-90 euros. I sense favors manco de merda. No ens vacilis que no tenim tot el dia.
-40 euros i us convidem a una ratlla a cada un –va afegir la Mari.-
Això sí que els hi va fer gràcia de veritat. Ara no podien parar de riure. Fins i tot el Male estava rient mentre la Mari ja anava treient la papea de la bossa.
-Tu ets imbècil o què? A nosaltres la farlopa ens surt per les orelles. Ens pagues 90 euros o t’apallissem i ens quedem tot el que dus. Ets tu qui ens ha cridat i t’has d’endur la mercancía pels meus collons.
-Pels teus collons calbs- Va afegir al Mari regirant l’interior dels seu minúscul bolso de Mango buscant el cacao pels llavis.
Ara sí que el Male estava acollonit, però la Mari no ho entenía. Només eren uns crios I anaven amb uns fums de mafiós que feien risa. El que havien de fer era pujar al cotxe, tornar a Barna I deixar els tractes amb la “minimafia” per un altre dia. Però el Male no es va moure quan la Mari li va dir el que havien de fer. Es va quedar immòvil davant d’aquell marrec com si l’hagués paralitzat.
-Fotem el camp Male! Deixa aquests merdes d’una puta vegada.
El Male no es va immutar. Estava realment tens en aquella situació. De fet era com si tots menys la Mari sabéssin alguna cosa que ella desconeixia.
El Male va prendre el colze de la Mari amb una discreció ben inútil i es va apropar a la seva orella:
-Tens pasta?
-Ni un duro. Estem pillats, oi?
-Generalment són inofensius, però avui els hi han pujat els fums de narco.
En aquell moment el petit es va girar cap als seus colegues i va assentir amb el cap. Els altres van esbossar un somriure malèvol i va començar tot aquell espectacle acústic que el Male volia evitar de totes les maneres. Van començar a enfonsar els clàxons de les petites motos fent una fresa extraordinària (evidentment estaven trucats). Fins i tot n’hi va haver un que va treure una sirena en spray. Allò era insuportable. En tres segons i mig van començar a aparèixer carros de luxe conduïts amb una execució gens pulcre per l’horitzó del descampat, motos de gran cilindrada, cavalls amb genets invisibles…
-Merda.
En aquell moment la Mari va entendre la gravetat del assumpte. Els minimàfies pertanyien a la colònia de barraques de la Riera Seca. La més xunga i sanguinària dels voltants de la Llagosta. Quan un d’ells necessitava ajuda, tots, absolutament tots, acudien a ajudar-lo. De manera que, al ser una comunitat d’un centenar de membres les batalles solien acabar amb la seva victòria indiscutible i d’aquesta manera, i potser d’alguna altra més, s’havien guanyat a pols la seva inmunitat.
Especialment era reconeguda l’extrema agresivitat que gastava la matriarca de la comunitat. La Iaia Dolores. Una antiga puta del paral.lel a qui un client, diuen que un antic banderilleru de la Monumental, li havia desfigurat el caretu amb una filomatic. De fet va ser ella qui havia engendrat la colònia a l’estèril riba de la Riera de la Llagosta. Anant-hi a viure amb els seus vuit fills un cop acabat el procés de farcit de conca ocular amb un ull de vidre velat per part d’un cirurgià de la més alta alcúrnia a qui ella havia fet un parell de favors. En fi. Era ella, la mateixa Iaia Dolores qui encapçalava la troupe enfilada sobre una CBR 900 i cagant hòsties directament cap a ells dos.
Nat i Mar (capítol 3)
Després de 3 porros van arribar al magatzem. La Mari va fer un parell de trucades perdudes al Nen, les necessàries per que ell treiés el cap per la finestra d’una antiga nau industrial i els fés un senyal indicant-los que abaixéssin el volum i que es dirigissin cap a la persiana del final del carreró. Allà els va obrir.
-Mai!!! sota cap concepte, tornis a venir amb aquesta carrossa de fira al meu garitu.
El Nen semblava molt cabrejat, i això era una cosa que la Mari no es podia permetre de cap de les maneres. Havia de demanar-li “un favor” força especial, una cosa que mai ningú li havia demanat.
-Em pots esperar aquí?
Va dir-li la Mari al Male.
-I una merda. No em penso quedar aquí solíssim si ni tan siquiera puc posar música.
-Sí que pots posar música penjat! Oi que pot provar un dels Bang&Olufsen dels et vas pillar de l’últim carregament?- Va preguntar la Mari al Nen.
- Sí, però que es posi cascos!- Va dir el Nen
- Vale, però aquests trastos són una basura! Tens una play, oi?- El Male va marxar remugant cap a l’habitació on el Nen guardava tot el material amb el que li pagaven les drogues els gitanos.
- Un bon parell de campanes Clarion, això és el que mola, els Bang&Olufsen que se’ls mengin els putos pijos de merda, a veure, m’enduré el Pionner i el Gran Cefauto.
El Nen mirava al Male pensant si en alguna ocasió s’hauria menjat alguna de les seves pastilles. Era possible…
-Què, anem per feina?- Va dir la Mari al Nen
-Sí, anem a la farmàcia, quan vols?
-Aquesta vegada vull una cosa molt especial i necessito consell…
-Li vols fer un regal al teu xorbo?
-Més o menys, però jo no tinc nòvio, és per una amiga.
- No serà per la Nati? Saps que passo molt d’aquesta guarra.
El Nen estava força cremat amb la Natàlia per que ella no té un pèl de tonta i durant una època va fer que ell es creiés que estaven sortint. D’aquesta manera ella aconseguia tot el material gratis. La història va durar força temps per que el Nen no sortia gairebé mai del magatzem de manera que no hi havia perill que la trobés a l’after de torn fent el pendó. El cas és que un dia li van encarregar una bona comanda amb caràcter d’extrema urgència: els porters d’una discoteca de la zona hermètica de Sabadell s’havien quedat amb les butxaques buides a mitja nit i necessitaven fotre’s algo ja. El Nen hi va anar per que eren els millors clients que tenia i calia mantenir-los contents. Quan hi va arribar amb el seu 2 cavalls vintage de color groc va haver de fer de relacions públiques i es va prendre el seu placebo habitual amb els cossos de seguretat. Entre rules i ratlles, la cosa es va anar complicant i a les 10 del matí es va trobar accedint a la zona més ultravip de la disco on els treballadors es reservaven el dret de beneficiar-se a totes les clientes àvides d’una dosi més. I al bell mig d’un majestuós llit rodó, construït amb caixes de Voll-Damm, hi havia la Nati amb els ulls en blanc i el tanga penjant d’un tirador d’Aguila abandonat.
-Sembla mentida que siguis tant lluç! Es veia d’una hora lluny que te l’estava clavant. Com es pot ser tant romàntic dedican-te al que et dediques? Sí que és per la Nat, però no és un regal. A mi també me m’ha donat pel sac i li vull tornar ben gorda.
-Guai, m’hi apunto, què has pensat? M’ha sortit una farlopa que dóna al.lucinacions bèl.liques. Su juru! Se la van fotre els de l’equip de bàsquet del teu insti i es pensaven que els estaven bombardejant durant un partit… Es veu que tots es van ajupir amb les mans al clatell…
-No, vull una cosa més xunga. Vull algo que l’esterilitzi per que no es pugui quedar preñada. Ho saps fer?
-No t’entenc. Això per aquest pendó és un regal, no?
-No precisament. Es veu que ara vol tenir un fill.
-Però això és molt xungo tia. Potser vol refer la seva vida…
-Ho veus com ets un lluç?
-Tens raó. És una filla de puta. S’ho mereix. Tinc el que necessites, però hauràs de tornar un altre dia. Ho haig de preparar.
-No tinc pressa. De moment ella em va ajudant a enverinar-se. Però ja que estic aquí em podries passar algo inofensiu?
-I tant xurri. Per tu i els teus propòsits de liar-la parda amb la Nat, el que vulguis. Cristal?
-No. Farlopa. M’haig de mantenir desperta i amb els peus ben clavats a terra. Aquesta nit aniré a veure-la.
En sortir de la nau. La Mari va anar a buscar al Male que en aquell moment estava estossinant a una puta virtual.
-Tu, pervertit! Ja estic. Li estàs clavant una bona pallissa, eh? Fem una cleca abans de tornar?
-Ok. Però ràpid que he quedat amb uns paios que m’han de passar embellidors d’A3 a Montcada. Et fa res que ens hi passem una estona?
Nat i Mar (capítol 2)
Pensant en tot això, I mentre es liava el darrer porro del dia, la Mari es va adormir amb el conseqüent desastre que això suposa quan no has acabat la feina que tens entre mans. L’endemà cap al migdia, quan es va llevar, hi havia alguna cosa que la motivava a moure’s. Era una espècie de pensament malèvol que la feia sentir força més alleugerida. La història estava clara i ella havia de prendre algun tipus d’iniciativa per evitar el seu desperdici existencial. Seria massa brut provar de desfer-se de la seva adversaria, però podia provar de fer-se amb la seva esterilitat. De fet, no seria massa difícil tenint en compte que la Natàlia era politoxicòmana i que amb aquell grapat de substàncies diàries que prenia la seva capacitat repruductora penjava d’un fil.
-Nen? Ens podem veure aquesta tarda? Ok. A les sis em passo pel magatzem.
El nen era un camell molt discret que es caracteritzava per passar les drogues més adulterades de tot Barcelona. Havia estudiat dos anys de farmàcia amb un objectiu claríssim. Arribar a ser el que era: un traficant de poca volada amb prou coneixements com per allargar qualsevol tipus de droga més d’un 75%. Evidentment ell no ho reconeixia… però, de tant en tant, el trobaves desolat per algun bar del gòtic per que havia calcinat tot un càrregament de pastilles i debia una quantitat enorme de calers als xinos. De fet, tothom n’estava al corrent, ja que amb el resurgiment del moviment pseudokupa s’havia inflat de fabricar tripis amb matarrates, èxtasi líquid amb fixador fotogràfic i un espit casolà molt i molt passable.
La Mari estava del tot convençuda de la seva missió i, sobretot, que la farmaciola del Nen la podria ajudar. De fet, es trobava absolutament respatllada per antecedents històrics i personatges prou coneguts per ella que havien emprat estratègies similars. Abans d’abandonar l’escola havien estudiat un savi molt influent que xerrava sobre els mitjans, no la tele, sinó sobre les maneres d’aconseguir allò que vols. També veia cada tarda, ara sí, a la tele, gent que per motius més miserables duia a terme bestièses molt més salvatges. Ella actuava per amor maternal i aquest és, sens dubte, un sentiment pur i irrefrenable. Veia com la gent del seu voltant no tenia cap interès en res, no es movien per cap causa ni per cap motivació que no fossin el sexe o les drogues. Ella no era com els altres.
Ara ja estava tot en marxa. Necessitava un mitjà de transport per anar a les afores de Barcelona, de fet, bastant a les afores ja que allà era on estava el Nen. Així doncs, armada amb el seu Motorola customitzat amb els personatges més emblemàtics de la Warner, es va disposar a fer un parell de trucades.
- Hi és el Male? Ah… Ets tu. Doncs vas finet, oi fill? Fots la mateixa veu que La Maña! Perdona si t’he despertat però m’has de fer un favor. Tens algun cotxe que no estigui inmobilitzat? Bé, això ja ho veurem, però avui necessito que em portis a cal Nen cap a les sis. I així ja et pilles algo per al cap de setmana… Doncs si tu no et menges res d’aquell paio ho passes, a mi no em ratllis. Quedem a les cinc? Ok.
Male venia de Mal educat. Aquest personatge era un company de classe del germà de la Mari. Encara estava estudiant mecànica en un centre de formació professional. De fet, era dels pocs que coneixia la Mari que no hagués abandonat els estudis. Era un fanàtic del tunning i es dedicava a arranjar els cotxes de la penya. Es passava tot el dia fumant porros i decorant cotxes. Era un putu artista de l’aerògraf, la modelació del xassís, el car-audio i només vivia per lluir els seus avions per les discos i els afters perifèrics fins que els mossos li immobilitzaven el vehicle de torn i procedien a fer una retirada de carnet fals. Era un bon paio, però el seu sobrenom no li feia justícia. Lo del “mal educat” li venia d’un accident en una concentració de tunnig. En aquestes celebracions hi ha una sèrie de concursos per als més friquis. Un d’ells és el SSPPLL (Sound Preasure Level). Es tracta de veure quin és el cotxe que té més potència en Db. Però medir-ho amb un mesurador de Db no seria prou espectacular i aniria una mica en desacord amb la filosofía del tunnig i la samarreta mullada. Es tracta d’agafar un cotxe de deixalleria, instal.lar el teu sistema d’àudio amb els seus altaveus de 30” i la seva dotzena d’etapes de potència, infiltrar una bona capa de formigó enmig del xassis i mesurar la dilatació que ha provocat el so. El cas és que en un d’aquests concursos el Mal-Educat havia invertit una bona pasta i en el moment de pitjar el
play del comandament a distància (evidentment des d’una distància prudencial), allò no va xutar… El Male es va calçar uns auriculars protectors i va anar fins al cotxe a pitjar el botonet de l’equip a través de la finestra, amb tant mala fortuna que ell havia instal.lat l’equip més potent. Tant, que la mà que tenia recolzada a la porta per equilibrar el seu cos mig abocat dins del cotxe es va quedar atrapada en una escletxa entre el xassis i el formigó. I, en dilatar-se, va perdre tots els dits excepte l’índex i el polze.
-…Perfecte! Ja està aquí.
Puntual com sempre, el Male va aparèixer a dos quarts de set, exactament 2 minuts després que el barri tremolés amb el track 5 de “Lo mejor de las catedrales del trance”. Aquesta vegada sí que l’havia fet grossa. Aquell Twingo era un dels seus projectes més ambiciosos. Molt espectacular però poc efectiu per anar a casa d’un camell, sobretot a causa d’aquells ratjos ultraviolats que s’escampaven pel l’asfalt i feien l’efecte que aquell tros de ferralla s’enlairés.
Un cop a dins de la cabina, la Mari va comentar la necessitat de discreció que mereixia el seu viatge i ell ho va entendre: sense abaixar el volum de la música va prèmer un parell de botonets i la catedral del trance es va convertir en “el Café del Mar Vol.3"
-Mp3. 40 Gb. 5 dies en reproducció nonestop. Ho flipes!
Nat i Mar (capítol 1)
La Natàlia i la la Mari eren molt bones amigues. Anaven sempre juntes a tot arreu. Sempre quedaven al mateix bar per inflar-se de birres, riure i rajar de coneguts i desconeguts. En fi, una relació força comú. Un dia, després de la cinquena canya, la Natàlia li va comentar a la Mari que en la situació en la que es trobava en aquell moment li agradaría quedar-se embarassada. I, que a més, havia tingut una revelació: la nena, per que hauria de ser nena a la força, tindria un nom força especial, el que ella havia somiat. La Mari, en sentir el nom es va quedar gelada perque era el nom que ella sempre havia volgut posar a la seva filla. Segurament la filla que ella havia perdut en el darrer abortament d’urgència. En aquell moment es va desencadenar tot. La Mar li va dir a la Nat, intentant mantenir les bones maneres i la diplomàcia típica de la cinquena birra, que aquell nom no l’havia somiat, que elles ja n’havien parlat abans, però com que la Nat era “una alcohòlica de merda” no es recordava de res. En aquell moment la Natàlia va petar i va començar a propinar una generosa ráfaga d’insults poc atinats mentre aixecava la mà perque el cambrer li fes una mica més de cas.
–Ets una puta miserable i rabiosa i
ehstàs absolutament gelosa de la meva vida
eshpectacular, plena de glamur i vivències
eshtraordinàries al Zas!. El que a tu et passa de veritat és que estàs reprimida i ets una incompetent filla de puta i xupa-polles.-
Pum! I va caure de la cadira. Cosa que curiosament només li passava els dijous a la nit. Com de costum el cambrer va arribar amb la seva canya i la va ajudar a posar-se dreta. En recuperar la conversa va ser com si res hagués passat:
-De què parlàvem?- Va dir la Nat.
- De res, que t’has tornat a caure.
- Collons! Això em comença a emprenyar! Aquests terres tan bruts i plens de serradures em deixen la roba feta un fàstic. D’aquí a poc haurem d’anar a prendre les birres a algun lloc amb un tatami ben tou i polit… però no tenim tanta pasta, oi?
Així doncs, les dues amigues van seguir amb la seva plàcida rutina etíl.lica fins a una hora ben habitual en la que ja tocava anar a emprenyar una mica al camell de torn per que els passés la postura setmanal. Es van enfilar als seus respectius ciclomotors i fent tentines es van obrir camí cap a Príncep d’Astúries.
La Mari no es podia treure del cap la traïció de la seva amiga:
- Coneixent aquesta imbècil és capaç de tirar-se a qualsevol paio per quedar-se embarassada i així sortir-se amb la seva. Si ella li posa aquest nom a la seva nena la meva vida perdrà tot el sentit.
Pum! La Natàlia havia tornat a caure. Aquest cop de la moto. Es veu que un autobús aturat a la seva parada s’havia precipitat sobre seu mentre ella intentava creuar un semàfor que estava clarament en verd, àmbar o vermell. En aixecar-se, amb el colze sagnant, i amb la seva jaqueta de pell de plàstic feta una piltrafa, va començar a insultar al xofer del 24, a les iaies dels seients reservats i, en definitiva, a tot crist que hi hagués per la zona. Com de costum no va aparèixer ningú uniformat i la Mari va convèncer a la seva amiga que era millor anar cap a casa a treure les marques de quitrà de la jaqueta, que són molt “xungues”. En aquell moment la Natàlia es va girar amb una mirada tant serena que va espantar a la Mari i li va dir:
-Sí, anem.
Durant el trajecte no es van parlar. Anaven les dues en una moto per que l’accidentada havia deixat la forquilla com una bola de paper de plata i l’havien abandonat en un contenidor de runa gràcies a l’ajuda d’uns camàlics prou perjudicats com per dur a terme aquesta operació a canvi d’un número de telèfon fals.
En arribar a ca la Natàlia es van despedir amb un petó als morros amb un gust força agre. Suposadament adjudicat a la dosi extra de farlopa que havien consumit el diumenge a la tarda.
La Mari va marxar cap a casa seva-dels-seus-pares pensant en com podia impedir que la seva millor amiga es quedés embarassada abans que ella. Ho havia d’impedir de totes totes. No ho podia permetre. Ja ho havia planificat tot: als 20 deixaria de beure begudes destilades, almenys entre setmana. Deixaria de prendre ketamina i d'esnifar MMDA i es quedaria amb els porros, la coca esporàdica, les birres. Ah, i dinaria al bar de menú enlloc del MagDónals i el Pansand habituals. Volia aquella nena des que tenia 16 anys. Des del primer embaràs frustrat. Volia vestir-la bé, de pal Ikks i tal… Donar-li una bona educació, i que tingués una vida millor. Ja havia estat en agències de casting per a nadons i s’havia informat de quina era l’edat mínima permesa per entrar a l’Eurojunior. Amb una mica de sort aquella nena seria famosa als 4 anys! Però per això necessitava un nom especial, un nom autèntic i no pas un sobrenom. Un nom que l’estigmatitzés de per vida i que deixés clar que ella era especial i única, irrepetible. I tot gràcies a la cura que la seva mare havia tingut d’ella fins i tot abans que existís.
3000 entrades?
Entenc que és una fita a celebrar, i ho faré amb un conte per fascicles... Avui comencen les aventures de la Mar i la Nat.
L'esquitx del mal
Avui ha arribat el cable de xarxa de 50 metres que vam encarregar ja fa 3 setmanes a l'informàtic de La Planura. No es poden dir moltes coses a favor d'aquest personatge (...).
Aquesta tarda he procedit a cablejar l'extensa distància que separa la meva llar del router inicial que m'ha de proporcionar una robusta cobertura wifi de franc. Després de perdre 3 dits de la mà esquerre he recordat amb nostàlgia com n'éren de toves les parets del carrer Verdi. Viure en un piset atrotinat de gràcia et manté lluny de manipular la façana o qualsevol prototip de paret mestre. L'humitat em feia sentir herculi mentre clavava llargs espàrregs amb un dit i una cigarreta penjant de la comisura.
Avui, just quan anava a martellar-me el quart dit han sortit els nens de l'escola veïna a jugar al seu pati adhosat al nostre terrat. Odio als nens que no estimo. No tinc terme mig. La meva filla no em molesta mai, els meus familiars nans, tampoc. Però no puc amb els aliens, sobretot si la seva educació és tant minsa com el seu pèl púbic. De fet, dubto que la finalitat d'airejar-los al pati de l'escola respongui a motius curriculars i m'inclino més a pensar en la l'autopreservació de la salut mental dels seus pobres educadors. Aquests mocs no entenen l'oci sense crits de bèstia escorxada, però el pitjor són les al.lusions personals cada cop que et veus obligat a compartir-hi l'espai exterior. El seu tracte de senyor pot enganyar als ignorants en matèria preescolar, però no és més que un saborós esquer que amaga un ham espinós. Avui, el mal estat d'un condó durant una situació crítica de fa 4 anys ha estat la penosa causa d'aquest post.
Les Conspiqües Humanitats Omni(-)Lletrades d'Excel.lència Suprema, les CHOLES de La Planura solen anomenar als infants que no deixen de profanar la seva serena activitat vespertina com a "Semen". Utilitzen "Semen" com a nom genèric i sempre que parlin amb algun ésser suprem de la seva mateixa condició. És a dir:
-"No me puedo venir a tomar una caña a los Candiles con este SEMEN que me va a pedir de todo, y yo no he cogido ni el bolso."
Està clar que no penso renunciar a un substantiu tant sucós per referir-me a aquesta bestiota imberbe, de manera que a partir d'ara li diré Semen.
Cablejar un garbuix de 50 metres d'ethernet no és fàcil, sobretot si has de salvar balconades, baranes, desnivells de 2 pisos per façanes alienes, conductes de gas i tones de maquinària industrial ensorrada en farina i àcars. La cosa es complica si com a material bàsic per aferrar el cable a diferents suports has escollit una caixeta encantadora de material IKEA per jugar a ser el tècnic de manteniment informàtic de les princeses Disney. Però es fa realment impossible si ets el flanc dels insults del Semen mentre perds el compte dels dits que ja no tens, simplement perque ja no tens amb què comptar.
Se li clavaven les urpes al palmell de la mà vorejant amb els dits negres, de sutge pneumàtic, els barrots de la barana. Només els seus ulls encesos, amb l'ira que t'atorga ser l'esquitx del mal, sobresortien del petit mur que subjecta la barana. I sense pensar ha començat a insultar-me i a riure's de mi amb la companyonia dels seus amics imaginaris (deuen ser terribles), feia servir l'idioma de les altes esferes planurianes, les CHOLES:
-Este señor está loco. ¡Este tío es un capullo! Eres un tonto. Yo soy más listo que tú. ¿Qué haces? Eres un inútil. ¿Has visto qué tío más gilipollas? Yo soy más fuerte que tú. ¡Eres un kiwi! ¡Motivado!
No he pogut fer més que tancar els ulls i acariciar amb els dits el gruixut cable que tenia entre les mans. M'he encarat cap al cel i he invocat en el meu record la terrible acció que uns exemplars de semen adulterat en estadi de Latin King van perpetrar contra el meu Shummun fa pocs dies. És increïble l'estrebada que pot suportar un cable ethernet sense perdre tots els filaments.
Després de penjar a la petita lleterada per un cel obert anex he sentit una ovació per part del professorat i una bona part dels alumnes. Fins i tot una representant de l'excel.lentíssima acadèmia de les CHOLES m'ha guardonat amb una placa de metacrilat de metre vint i unes taronges del mercat. Crec que l'energia que ha generat el seu cos durant la fugaç autocombustió m'ha donat més cobertura wifi a casa.
A partir d'avui duré sempre a la bossa un cable de red d'un metre. Penso que serà necessari per resoldre alguns conflictes que poden resultar desicius per al meu futur. Cal estar online.
