La chica del pintalabios marrón

Tinc un reproductor de música al blog i un mecenes fantàstic (4:30)

Ha estat un treball de recerca digne de qualsevol universitari novell, però finalment ha aparegut el desitjat reproductor (tot i que pel que he pogut comprovar hi ha cops que no funciona... ups!). Està clar que els temes de llenguatge HTML no em són massa propers i m'he hagut de barallar de valent en blogs d'especialistes que es llancen a l'altruïsme com si ho féssin en una piscifactoria arrebossada d'àvids llondros de la blogosfera. El cas és que des de fa cert temps vaig acumulant una gran quantitat de noves referències discogràfiques que el meu estimat mecenes em cedeix juntament amb la seva inestimable amistat i col.laboració laboral. I, està clar que a mesura que les vaig païnt em resulta imprescindible compartir-les d'una o altra manera. La meva Trix sap exactament de què parlo perque és ella qui es queda amb les gemmes més polides i costumitzades, oi?

El meu ritme d'adquisicions musicals ha estat força irregular. Hi ha hagut époques en les que un servidor somiava en tenir la col.lecció més gran de l'univers. Una acumulació de material sonor tant inmens que fés tremolar els forjats dels magatzems més llaminers del Sgh. Taghdà. Però una col.lecció d'aquesta magnitud val una pila de calers i cal tenir una cultura musical digne de la pasta que t'hi has deixat. A més, cal tenir temps i ganes per poder-ne gaudir. En aquesta época acumuladora on es van desencadenar tantíssims aspectes clau de la meva vida actual tenia tractes amb un yonki de la plaça Medinacel.li. No recordo el seu nom (Alfonso? Alfredo?), però tinc el seu caretu grabat a foc en la meva memòria. Llàstima que al ser un yonki recalcitrant enganxat al cavall la seva fesomia deu haver saltat tant enllà com la seva pinyata.

En aquells temps un servidor malvaratava el seu futur cursant els estudis de comunicació audiovisual i encenia el germen d'un esperit cool d'acer en un tuguri fashionetter de l'escena guay BCNina franquiciat pel descordinadíssim grup Margarita Blue. Tota la gent que em rodeajava aleshores semblava farcida de confeti i els seus caps es movien com putxinel.lis empalats per Sant Germain i les seves "zampoñas". Era un veritable espectacle d'escaparatisme fashion-llondro amb títols potencials d'arts dramàtiques.

El yonki en qüestió es deixava caure a diari pel Taco a veure si podia treure alguna cosa pel pico de torn. Al principi traginava el material a l'atzar, però al cap d'uns mesos ja funcionava per encàrrec. Si li demanaves el que volies et treia qualsevol CD de la FNAC o del Corte Inglés per 300 pts. Una ganga! L'homenet raquític es resistia a desvetllar les claus del seus furts però a còpia d'isnistir li vaig arribar a treure. Tot un anacronisme comparat amb la finesa amb la que estem acostumats a robar música en l'actualitat. El senyor yonky es folrava les butxaques interiors de la seva jaqueta amb tetrabricks, d'aquesta manera evitava que els detectors el delatéssin a l'hora de sortir victoriós de la gran superfície. És per això que tenia una taxa comú pels CD de tamany popular i altres més arbitràries per les rareses. El preu també depenia bastant del seu síndrome d'abstinència, però era fàcil de camelar amb una canya de franc. Tinc un molt bon amic que regentava el bar del costat que en un estat d'embriaguesa simultàni va arribar a negociar 250 pts. per un vestit de neoprè que es va acabar quedant i que no era de la seva mida, ni tampoc sabia com i per què calçar-se'l. El nostre Ciro! Si algun dia em dediqués a narrar les seves cròniques al blog tindria als redactors del què fem? als meus peus... Us n'haig de parlar d'ell algun dia. Sortir amb ell és redescobrir una ciutat i uns personatges de còmic sinistre de carn i óssos. Feu-m'ho recordar. Tu, Dr. no te n'oblidis que ets l'únic que interactua!

El cas és que el Sr. Yonki era un portent a l'hora d'aportar una bona pila de CD a la meva col.lecció però no prenia les funcions de filtre fantàstic. Ara tinc un mecenes preocupat pels meus dèficits musicals i encaparrat a fer de mi una persona millor amb una selecció ben dolça que estic decidit a deixar-vos tastar de tant en tant. Si algú de vosaltres opta per enviar-me un pernil de nadal com a agraïment per una aportació tant altruïsta com musical penseu que el rebré de bon grat però de l'ós en faré un bona escudella pel grandíssim Maharashi of Soul.

De moment al reproductor de la sidebar hi podeu escoltar el conte dels Sidonie (Giraluna. La Costa Auzul, 2007) i Lost Realism (TRAPT. Someone In Control). Per cert, estic molt i molt content d'haver arribat a les 1000 visites. Entenc que un alt percentatge són visites meves, perque quan haig de provar una nova aportació com la d'avui vaig entrant i sortint sense fi el comptador no em discrimina. De tota manera estic molt content encara que només siguem quatre els que ens passem per aqui. Que segueixi la rajamenta de l'agonies! Gràcies.

entrada de Onofre Bouvila @ 16:04