La chica del pintalabios marrón

La germana gran de Mike Tyson viu al JFK i una mica de jet lag (5:00)

Seria molt covard per part meva atribuir la meva poca presència al blog a la descompensació horària que he sofert arrel de la meva estada a Nova York. Tampoc ho puc atribuir al llibertinatge de la noia del pintallabis, no ha estat ella qui m'ha abandonat... Abans de marxar ja tenia el blog una mica empolsegat i amb els preparatius del viatge les capes de pols s'hi anaven estratificant en forma de dates vacants en el directori de posts. No puc fer més que lamentar la meva manca de constància i pidolar la vostra més sincera indulgència.

Plantejar d'entrada un viatge transatlàntic per una personeta com jo és com empènyer un hàmster a rodar enmig d'una pista de la Nascar. La sensació de vèrtig i un munt de temors acumulades es transformen en un cop de puny perenne a la boca de l'estòmac. No puc fer-hi més, sóc un agonies. Em cago a les calces cada cop que penso que potser no entendré l'anglès, que no em sabré expressar quan em rentinguin a l'aeroport Kennedy, que quan arribi a l'hotel només hi haurà una bogaderia regentada per coreans que negaran amb el cap i amb les mans quan els pregunti per l'existència d'un misteriós Imperial Court Hotel al West Side, o que simplement morirem joves i atractius en un accident aèri causat per un milà despistat deixant a la nostra primogènita en mans d'amables familiars i sense herència. Afortunadament res d'això ha passat, ni en aquest viatge ni en cap altre, però no tinc cap dubte que les cagarrines tornaràn la propera vegada que la Gem em proposi marxar uns dies, ni que sigui a Sant Carles de la Ràpita.

La primera apnea va tenir lloc al superar els controls d'entrada a la zona d'embarcaments de l'aeroport del Prat. Hi fèiem una cua a l'espanyola amb les nostres safates desbordants d'objectes pitables i els pantalons ben avall. Una de les eficients treballadores de l'aeroport ens recordava le necessitat de desfer-nos de relotges, braçalets, penjolls i cinturons. Pel seu aspecte es podia deduir que era una treballadora abnegada que havia decidit viure als banys del mateix recinte a més d'ingerir una quantitat prou sucosa d'estimulants per tal de restar ben desperta durant la seva jornada laboral. De la seva boca situada a metre vint dels peus anava sortint una tirallonga de paraulotes en anglès que acompanyava graciosa amb pulsions successives del dit índex:

-El guach, quítese el guach- li deia a una ciutadana xinesa d'edat avançada. Després em mirava i em deia:
-Es que no se enteran de nada, no-guach, no-belts, no-niclases, coño!

Havent superat l'arc metàl.lic i contemplant atònit com uns ciutadans rumanesos amb clares evidències facials d'un estomacament acarnissat pretenien passar ampolles de lleixiu i detergent un agent em va retenir. La Gem encara lluitava per desfer-se de les seves botes cool i l'amable agent em va demanar el passaport. El va obrir, em va fitar i va anar a petar a l'apartat dels visats. Va fer cara de trobar alguns cosa interessant i em va dir:

-Quédese aqui y no se mueva- (Òbvi oi?)
-¡Tengo uno que ha estado en China!- va dir mentre anava a buscar el que podria ser el seu superior.

En aquest moment jo ja havia deixat de respirar i quan va arribar el meu suport descalç no vaig poder fer més que intentar agafar aire de manera totalment infructuosa. Vaig anar a parar al raconet dels personatges sospitosos on vaig retrobar els caretus magrejats dels rumanesos, els seus collarins i les seves litrones de lleixiu. L'eficient treballadora de l'aeroport havia creuat els arcs detectors amb una agilitat sorprenent i ara increpava als paios en un espanyol perfecte:

-¿Pero dónde váis con eso? ¡Habráse visto! ¿No tenéis de esto en vuestro país, o qué?- El seu accent em va resultar molt familiar. Deu ser que té parents a la planura.

Quan ja havia pres mides mentals a la meva nova cel.la de quarentena el simpàtic agent em va deixar lliure. El meu ritme cardíac es va normalitzar durant les hores de vol i només es va veure alterat al següent control fronterer: el temudíssim accés als Estats Units. A la cua, aquest cop a l'amerciana, anava flagel.lant-me de valent per haver especificat a la targeta verda que el darrer pais que havia visitat, tot just feia un any, era la República Popular de la Xina. Havia optat per la opció més honesta i sensata que és fer ús de la veritat més estricta ja que de tota manera el meu passaport havia de ser revisat sense cap mena de dubte. Feia un parell de setmanes que les relacions dels Estats Units amb la Xina estaven més tibants que mai per allò de que els dos països s'havien dedicat a retirar-se productes del mercat de manera mútua. La cua es feia interminable però no hi havia una ànima que s'atrevís a realitzar un moviment en fals. No sabeu com les gasten els yankis amb el tema de les cues. En veure que la cosa no avançava la germana gran de Mike Tyson, que treballa al JFK i que pel seu aspecte també deu viure-hi, es va posar a reorganitzar als expectants visitants de manera impetuosa. A la Gem i a un servidor ens va fer encapçalar la cua d'accés a la finstreta d'un homenàs negre-llatí d'aspecte terrible. Just a sobre del seu cap rapat hi havia un cartell que, de manera inequívoca, deia que només atendria als ciutadants americans. Jo no em podia treure l'afer xinès del cap i mentre el meu passaport comunitari em relliscava de les meves mans tremoloses vaig deixar de respirar un altre cop. Una adorable familia empenyia al seu capistost en una cadira de rodes seguits per una altra funcionaria igualment discapacitada. A la rebesàvia de la Woopi Golperg li faltava un ull, però caminava tant encorvada que gairebé no s'advertia la conca ocular clausurada. La fermesa del nostre inspector fronterer no es va fer esperar, va prendre les dades del senil capitost però no va deixar passar a la resta de la seva família. Pel que vaig entendre allà tothom qui es podia mantenir dret havia de fer la sacra cua. D'aquesta manera la Woopi senior va abandonar al vell amb la seva cadira al costat de la cinta dels equipatges i la resta de la saga va anar a tancar la cua.

Jo anava pel rècord de 5 minuts d'apnea i la meva pell s'empolsinava cada cop que imaginava el caretu de l'homenàs yanki revisant la meva fulla de visats. L'exercici consistia en relaxar els esfínters per evitar trencaments fibrilars durant l'eploració, el problema és que m'estava pixant de valent i és molt dificíl relaxar res si no respires i si no vols perdre res pel camí. Per fi va arribar el nostre torn i vaig arrossegar a la Gem a passar el control al meu costat.

-What relation you have?
-She's my wife- (Vaig mentir)

Quin paio. Va escrutar el meu passaport i la meva cara de fit a fit. Per fi va grunyir, amb la boca molt tancada, alguna cosa que no vaig entendre... però em faig afanyar a respondre:

-Yes, I'm guilty. Excuse-me, I'm a little idiot.
-Nasiste el mismo día que yo.
-¿Del mismo año?
-Good year guy!

Ara entenc moltes coses del caràcter impertinent d'aquell homenàs que em va acabar semblant simpatiquíssim. Els meus pulmons i el meu reg sanguini en general van agrair que aquella conversa cordial de 5 paraules no s'allargués més del necessàri. Al cap de 5 minuts ja sortiem per la porta de la terminal amb una àura d'ingenuïtat tant evident que vam ser el blanc perfecte per a un taxista parent de Dennis Chambers, resident al barri jamaicà i estafador de professió. Però això ho escriuré en el proper post, ok? No cal que us digui que vaig pensar que ens lligaria, torturaria, violaria i ens llançaria al riu Hudson sense haver pogut veure l'Empire State. Sóc un agonies. Per cert, no deixeu d'escoltar We'll Never Turn Back de Mavis Staples, feia molt de temps que no trobava tant de groove acumulat en 12 cançons repicades per l'increïble Jim Keltner i produïdes per un menystingut Ray Cooder. A veure si us sona el tall We Shall Not Be Moved...

entrada de Onofre Bouvila @ 9:36