La chica del pintalabios marrón

Excés de costelles o com no aixafar-se els pulmons (2:30")

Havent el llegit el fantàstic blog de la Gem(2) (La chica del: "Cada loco con su tema". A partir d'avui li diré Contança perque això dels números és un merder...) on parla de la seva minsa força de voluntat m´he adonat que estic abandonant el projecte que fa un mes era tant important i al qual hi dedicava un munt de temps. Això ja ho tinc jo. Sempre trobo una cosa millor a fer que allò que s'ha de fer. Aquest cap de setmana ha estat penjar videos a Youtube.

Divendres vaig tenir concert amb Account Manager, però no va ser un concert gens normal. La veritat és que hi vaig anar una mica enganyat o, simplement, no havia entès les explicacions dels meus companys. Em vaig trobar abocant dos vehicles carregats de material a una casa particular de les rodalies de Fargo. Ens van obrir la porta una parella de belleses monumentals amb un gos desbocat que em va identificar com un digestiu fantàstic per fer passar els 150 kg de pinso que s'havia cascat per berenar. Quan els meus companys de grup em van convèncer perque sortís de sota el cotxe vam entrar el nostre poderós backline. Els ulls de la parella biopija, macrobiòtica i superedènica es van despenjar mentre articulaven alguna cosa semblant a:

-Us haviem dit concert acústic... oi?

Una casa tant acollidora només podia precedir el germen d'un esperit tant Zen. La cuina habitada per peixets etèris desbocava en un jardinet catàrtic on hi semblava surar l'ànima d'un regiment de lames en plena meditació. El meu esperit cool estava verd d'enveja però el meu comportament caut em feia actuar amb normalitat. Entre bambús, espelmes, pedretes brillants, estores d'escorça rogenca i un minse mobiliari de bímet s'endevinava una porxada celestial. El nostre recinte màgic on abocar les 4 tones d'amplificadors, cablejat i instruments varis. Encara era de dia i els ulls dels nostres amfitrions s'anaven acomodant de nou a les seves òrbites. Vam deduir que el volum que podriem assolir era el que es desprèn dels auriculars de l'Ipod quan algú escolta Maná a l'altra banda del vagó. La pregunta no podia tenir un regust més àcid:

-Com que qui vindrà? Que no feies una festa? Que no tens amics? Que també els haviem de dur? Haver-ho dit! Si encara ens quedava lloc al tub d'escapament...

Fantàstic. Ens esperava un entorn meravellós amb un aforament estimat de 9 persones. Comptant amb la meva Gem(1) i un parell de fans adolescents que ens havien de sumministrar una ampolla polsegosa de brandy. Yu-hu! que comenci la festa...
El resultat va ser esplèndit, almenys segons la nostra percepció. Haver de tocar per tant poca gent a un volum tant i tant baix va ser revelador i, a més, la grabació en video va ser tot un èxit. La meva dona reconvertida en Steady Cam amb vestit de nit cool va ser l'encarregada de restar impertèrrita una pila de cançons i d'ençà que he tingut les imatges a les meves mans no puc fer més que traginar-les. Les volco, les edito, les penjo, les envio, les equalitzo, les equilibro i les veig una vegada i una altra. Com que en Sai debia estar enfeinat i no li agrada el brandy, no va venir. És una sort perque penso que vaig resultar convincent, almenys, per la meva fan adolescent a qui vaig tenir l'honor de conèixer i, de passada, fer a miques les seves aspiracions per treure profit a la carrera de relacions púbiques.

Per cert, he estat xerrant amb el col.lectiu misteriós i hem decidit que demà comença La Conspiració. Segueixin atents. A més, han buidat l'estanyol de la Ciutadella i hi han trobat una pila d'animals extranys que deuen contribuir directament al comportament de la gent que el rodeja. Ho veuen com no sóc tant paranoic? Si el senyor Ribó em fa cas és per alguna cosa.

entrada de Onofre Bouvila @ 0:20