La chica del pintalabios marrón

Benvingut vei anonim, t'hem enyorat tant...

Ja fa molts dies que penso en iniciar una etapa com a blogger. Avui és el dia idòni, ha tornat de vacances el meu amadíssim veï anònim que em proporciona una connexió wireless, tant estable, que em permet prescindir d'operadores xucla sangs.
Estar sense internet durant tres setmanes ha estat força frustrant. La raquítica imatge que m'oferia el visualitzador de senyal pelat de ralletes m'entristia. Pensava, ostres, si ara tingués connexió podria fer un munt de coses. Si ara tingués internet faria un blog per parlar de la cagarada humana que hi ha al passadís de l'estació de rodalies de la Llagosta i dels intents fallits de l'operària de torn per mitigar l'efecte amb un ambientador en spray. Doncs el miracle ha arribat de nou amb un blog a sota del braç.

Tot va començar el dia que vaig desembalar el meu nou ordinador. Jo, a diferència d'un il.lustrat redactor blogger, adoro els Macs i els seus enlluernadors perifèrics. Sobretot per que tinc un esperit cool i per que mai m'han fallat com li ha passat a ell. En aquest cas, no dubtaria en titllar-los de xarlatants. El procés d'instal.lació va ser tant o més senzill del que esperava però constantment em deanava que registrés la meva màquina a través d'internet i m'oferia actualitzacions que només podia trobar a la xarxa. Jo responia NO a tot. "T'he dit que NO, no tinc connexió", "La de telefònica em sembla massa cara i Ono no dóna cobertura a la Llagosta" "Encara NO tinc connexió!". La llum va aribar en forma de finestra. Entrava en un món desconegut i com un xaiet lletó m'aferrava a la santa innocència de la ignorància. AirPort? Buf, què em vol aquest ara? "Se han detectado redes disponibles. ¿Quiere acceder a las redes disponibles?.

La darrera vegada que havia intentat configurar una connexió va ser tant desolador... Van venir uns individus uniformats amb vestits de Zara hombre estampats d'arrugues. Quan vaig aparèixer darrera la porta de fusta flanquejat per una màquina escura butxaques reconvertida en calaix de sastre els seus quatre ulls tristos i cansats es van fer lluerna. El valent va vomitar tota la presentació amb una rapidesa feroç fins arribar a la pregunta binària que els havia de salvar la tarda i, sobretot, justificar un ascens vertical al cim del carrer Verdi, allà on no hi arriba el glamour biopijo de gràcia, allà on pots anar al bar Montreal a comprar ous i vi a granel.
-¿Tiene internet? ¿Quiere que Ono le proporcione un servicio integral de internet i telefonía fija?
-No. Sí.
Aquest va ser l'inici d'un calvari que es va extendre durant dos mesos en els que em vaig sentir l'home més inútil, frustrat, incompetent, estafat, indignat i per últim, amb la humiliant ajuda ajuda d'un miserable PC, feliç i connectat a la xarxa de manera intermitent.

No és d'extranyar, doncs, que al veure que el meu preciós Imac nou em preguntés ¿Quiere acceder a las redes disponibles? em comencés a tremolar la barbeta descontrolada.
-Sí!

Tot va anar molt ràpid. Van aparèixer mitja dotzena de xarxes ordenades, crec, de manera arbitrària, i vaig escollir la primera. (Quina si no?). Va ser un èxit rotund. Vaig veure crèixer les ralletes del visualitzador de senyal. I per acabar de comprendre la meva fortuna vaig obrir el navegador i vaig anar al Google. A l'obrir els ulls i desentortolligar totes les extremitats les letretes repintades del buscador em donaven la benvinguda a un l'oasi virtual de franc. Conscient que en qualsevol moment es podia acabar, vaig iniciar un procés de recel digne d'una fera. Constantment buscava les ralletes. Veure'n 4 de 5 m'omplia d'alegria. Menys de 3, de nerviosisme. Sempre hi ha aquella amargor que suposa perdre un tresor magnífic que guardes en secret. Quan en parlava amb la Gem al pati de casa recolzava el dit índex de la mà dreta sobre els llavis, acotava el cap i axinava els ulls en senyal inequívoca de silenci. -A veure si ens ho pendran!

D'això ja fa 9 mesos i ja he entés les rutines i els horaris del meu amadíssim i altruïsta veï anònim. Era inhumà enfadar-se amb ell per prendre's 3 setmanes de vacances. No es pot negar la seva humanitat, de manera que jo no li negaré la meva. Benvingut a casa! T'hem enyorat, però ara ja ets aquí i tots som més feliços. Ens espera molta feina per fer, i jo encara haig de parlar de la cagarada humana del passadís de l'estació de rodalies de la Llagosta.

entrada de Onofre Bouvila @ 13:20