La chica del pintalabios marrón

Les meves aranyes

Fa un any i mig que visc fora de Barcelona i mai hagués imaginat que m'hauria adaptat tant ràpid. Fa 2 anys ni en volia a sentir parlar de viure fora de la ciutat, quan em deixava caure Verdi avall cavalgant el meu patinet per anar a petar a la terrassa del Canigó. Ara ja no vaig en patinet per que el lloc on visc és pla. No té cap mena de gràcia usar un patinet si sempre l'has d'empènyer.
Vivia al costat del Parc Güell. A l'alçada de les tres creus. Amb la Gem i l'Ani. La majoria de la gent es pensa que el carrer Verdi s'acaba a Travessera de Gràcia i quan són a punt de coronar el cim, esbufegant, tots diuen el mateix: "tant amunt vius?", "Això és Gràcia?", "...però si és com un poble!"

M'encantava pensar que vivia en un poble dintre de la Vila de Gràcia. Una espècie d'unitat mínima indivisible. Però ara és diferent. Ara visc en un poble. Pla. És molt diferent de viure en un lloc apartat dins de Barcelona i hi ha un parell de factors clau que ho demostren. A la meva planura no hi ha cap establiment on puguis comprar un disc o un llibre. Bé, si que pots comprar un llibre. La majoria són de la Danielle Steel i potser algun exemplar del Codi Da Vinci o de Los pilares de la tierra. Això és tot. Ara, discs, no en pots comprar. Parlo d'un lloc amb 13.674 habitants que no han creat una demanda suficient per poder alimentar una llibreria o una tenda de discs.

El segon factor clau és el tamany dels mosquits. Són de complexió robusta i tenen un caràcter diabòlic. Són invulnerables als aparells que els haurien de dissuadir, o eliminar. I campen per tot arreu buscant un turmell on acarnissar-se. Les picades d'aquests mosquits als turmells són terribles. S'inflen tant que els mal·lèols es fonen en una massa carnosa i rogenca. Hi ha poques coses tant poc estiloses com una persona sense turmells, però la manca d'estil no és el més preocupant, la picor és insuportable. En comprovar la proliferació d'aquests gegants hematofàgs vam blindar la casa amb tota mena de productes elèctrics amb pocions químiques, però sembla que no fan efecte.

La segona opció que em va passar pel cap i, tenint en compte el tamany de les bèsties, era que l'Ani se'ls menjaria. Res. L'Ani passa d'ells. A Barcelona cada cop que entrava algun insecte volador per la finestra el perseguia i se'l cruspia rellepant-se els bigotis, però ara és una gata de poble. Té lloc per còrrer i un munt d'insectes molt més interessants per torturar. Ara ja pot en tenir un eixam fent cabrioles damunt del musell i ella badalla avorrida.

Ni química ni gat. El seu depredador directe són les aranyes. El primer cop que vaig presenciar el seu efecte mortífer va ser penjant de la làmpada Matrix del menjador. Quina ubicació tant escaient. D'un dels seus tentacles lluminosos hi penjava el cadàver d'un mosquit embolcallat per una mortalla sedosa. Ara vaig descobrint cementiris inaccessibles on hi descansen les despulles d'aquesta plaga. No crec que el volum de mosquits hagi disminuït, però m'alegra pensar que potser tindran un final terrible quan entrin per la porta de casa. Per la seva part, les aranyes s'han convertit en uns aliats simpàtics que, de tant en tant, es deixen veure gracioses corrent per les parets blanques de casa. Tots ens les estimem. A Barcelona no ens agradaven les aranyes. Ara, al poble, sí.

entrada de Onofre Bouvila @ 13:41