La chica del pintalabios marrón

La meva Atz i els tangues desbordants

Anar a passejar quan no et mouries de casa en tot el diumenge és una d'aquelles coses que només es deuen fer si tens fills. Estar a casa, per a mi, és un plaer. A casa hi tinc tot allò que necessito i, a més, no sóc molt amic de les activitats a l'aire lliure, però està clar que una nena de 15 mesos ha de voltar i esbravar-se. La senyal inequívoca que et fa sortir de casa com un esperitat és veure el contingut de tots els calaixos escampat pel terra de la cuina, del menjador, de l'estudi, del bany, del dormitori, del pati... Calces sobre la tele, comandaments al bidet, cables USB als testos i sorra a l'armari dels tapers. Aleshores és quan la Gem i jo ens posem les piles i d'una revolada l'un engrapa la nena i l'altre el material d'intendència bàsic per passar unes horetes fora del campament base (que presenta un aspecte llastimós, clar).
Diumenge, amb l'Atz i una bossa carregada de toallitas, bolquers, aigua, bastonets de pa, galetes, una muda, un suc, el conillet i una jaqueteta per si refresca, ens vam plantar a la a l'epicentre vallesenc.

Granollers és un alè cosmopolita quan vols fugir d'una tarda d'agost a Barcelona. Començava la festa major però presentava un aire desèrtic. La nostra primera parada va ser a unes atraccions de fireta al gol nord de la plaça del cony. Després d'arrencar a la nina de les barres d'acer que sostenien una vuitena de llits elàstics amb nens botant-hi al damunt, i, fer-li entendre que encara és massa petita (això si que ens va portar feina) ens vam dirigir cap al soroll més proper. Afluents d'adolescents s'encaminaven cap a l'activitat principal: una rua bicèfala encapçalada per les dues colles de la festivitat. Els blancs i els blaus.

Un expert en la matèria ja m'havia posat al corrent d'aquesta mena de tradició mercantil. El fet de tenir colles alleuja a l'ajuntament i les seves arques de les despeses i els mal de caps que suposa l'organització de la festa. És per això que és una situació que es repeteix en diversos poblets del voltant que, de manera capciosa, han anat adoptant el model granollerenc. Mollet és l'exemple més penós que conec. Ignoro quin significat tenen els colors en la festa original, però els de Mollet no tenen desperdici: els morats i els torrats. No cal ser astut com una au de rapinya per entendre que els morats són els que s'inflen de teca fins alterar color de les seves galtes empatxades, i els torrats... en fi. Potser no trigarem gaire a veure les colles de fumats i enfarlopats fent curses de sacs. Més endavant ja m'explaiaré amb més calma amb el fenòmen molletà perque em té captivat.

En arribar a l'artèria principal de Granollers ens vam topar amb l'activitat prèvia a la rua. Homenots disfressats amb vestits regionals, senyores d'edat avançada vestides amb tu-tus de vel blanc i xiruques, algun drac, les omnipresents batucades barrueres i molta parella amb un o més nens petits fent el curiós i caminant sense nord. M'agradaria veure com han quedat les cases d'aquests darrers abans de pensar en anar a donar un tomb per la festa. L'Atz em cavalcava i m'acaronava els cabells i les orelles. No li veia la cara però podria jurar que no parava de mirar i assenyalar a tot quisqui mentre cridava: "Hola, ala, apa, papa, pa, aigua, hola". Haviem fet bé de venir.

De sobte em vaig adonar que els adolescents havien proliferat a cabassos. Aquesta franja de la població sempre m'ha fascinat i m'hi vaig començar a fixar detingudament. Cada grup (anava a dir-ne grupet, però és tant típic tractar-los amb aquest tò sarcàstic-infantil que ells odien tant) tenia les seves peculiaritats. Els més hippies seien a terra, duien samarretes retallades i la majoria formaven part de la rua i duien instruments de percussió i mocadors als canells. Elles i ells destacaven per igual. Els més garrulus sabotejaven alguna cosa, des de la higiène urbana fent un escampall de clofolles i llaunes, fins a la moral dels adults demanant paper i tabac, cridant obsenitats innecessàries i vestint xandalls de 150 euros. Ells destacaven més que elles tret d'alguna excepció suada i sorollosa. Els més pijos estaven més quiets. Miraven constantment l'entorn i li dedicaven somriures encantadors mentre feien comentaris exagerats. Elles destacaven molt per sobre d'ells. No vaig veure més d'un parells d'exemplars heavys i algun més gotic o darky per això no els agafaré com a mostra. Una cosa que els unia a tots, a part de la tonteria i la insensatesa que demostren en activitats grupals, eren els tangues. El cent per cent de les noies que estaven una mica primes lluïen unes fines tiretes multicolors que els encerclaven la part septentrional de la pelvis, molt per damunt dels pantalons. Algunes de les noies que no estaven primes també lluïen les tiretes, sobretot del ram dels garrulus. No era la primera vegada que veia un tanga desbordant i pensava que no era apropiat, però els altres cops havia estat sempre per raons estètiques, moment en el que formulava la frase: "...però-on-ta-vas". Tenia la meva filla aferrada al cap i ella m'havia posat a l'altre bàndol dels mascles. Els que pensen que un tanga en una nena que entra a l'adolescència és deltot inapropiat. Els pares! Va ser terrible... La foscor em va invair i només podia reproduir una frase en el meu caparró: "...es que se visten como putas!". Vaig passar de ser un pare jovenet a ser un vellot masclista de 125 anys. Aquestes tiretes les cus el diable. Em fa pànic visualitzar el dia que l'Atz surti per la porta per anar a les festes dels fumats de Mollet amb un tanga desbordant. Afortunadament ara agafa els de la seva mare per calçar-se'ls com a barret, i només hi desborden els seus tirabuixons daurats. Fins que arribi el moment jo ho seguiré fent amb ella.

entrada de Onofre Bouvila @ 13:21