La chica del pintalabios marrón

Nat i Mar (capítol 2)

Pensant en tot això, I mentre es liava el darrer porro del dia, la Mari es va adormir amb el conseqüent desastre que això suposa quan no has acabat la feina que tens entre mans. L’endemà cap al migdia, quan es va llevar, hi havia alguna cosa que la motivava a moure’s. Era una espècie de pensament malèvol que la feia sentir força més alleugerida. La història estava clara i ella havia de prendre algun tipus d’iniciativa per evitar el seu desperdici existencial. Seria massa brut provar de desfer-se de la seva adversaria, però podia provar de fer-se amb la seva esterilitat. De fet, no seria massa difícil tenint en compte que la Natàlia era politoxicòmana i que amb aquell grapat de substàncies diàries que prenia la seva capacitat repruductora penjava d’un fil.

-Nen? Ens podem veure aquesta tarda? Ok. A les sis em passo pel magatzem.

El nen era un camell molt discret que es caracteritzava per passar les drogues més adulterades de tot Barcelona. Havia estudiat dos anys de farmàcia amb un objectiu claríssim. Arribar a ser el que era: un traficant de poca volada amb prou coneixements com per allargar qualsevol tipus de droga més d’un 75%. Evidentment ell no ho reconeixia… però, de tant en tant, el trobaves desolat per algun bar del gòtic per que havia calcinat tot un càrregament de pastilles i debia una quantitat enorme de calers als xinos. De fet, tothom n’estava al corrent, ja que amb el resurgiment del moviment pseudokupa s’havia inflat de fabricar tripis amb matarrates, èxtasi líquid amb fixador fotogràfic i un espit casolà molt i molt passable.
La Mari estava del tot convençuda de la seva missió i, sobretot, que la farmaciola del Nen la podria ajudar. De fet, es trobava absolutament respatllada per antecedents històrics i personatges prou coneguts per ella que havien emprat estratègies similars. Abans d’abandonar l’escola havien estudiat un savi molt influent que xerrava sobre els mitjans, no la tele, sinó sobre les maneres d’aconseguir allò que vols. També veia cada tarda, ara sí, a la tele, gent que per motius més miserables duia a terme bestièses molt més salvatges. Ella actuava per amor maternal i aquest és, sens dubte, un sentiment pur i irrefrenable. Veia com la gent del seu voltant no tenia cap interès en res, no es movien per cap causa ni per cap motivació que no fossin el sexe o les drogues. Ella no era com els altres.
Ara ja estava tot en marxa. Necessitava un mitjà de transport per anar a les afores de Barcelona, de fet, bastant a les afores ja que allà era on estava el Nen. Així doncs, armada amb el seu Motorola customitzat amb els personatges més emblemàtics de la Warner, es va disposar a fer un parell de trucades.

- Hi és el Male? Ah… Ets tu. Doncs vas finet, oi fill? Fots la mateixa veu que La Maña! Perdona si t’he despertat però m’has de fer un favor. Tens algun cotxe que no estigui inmobilitzat? Bé, això ja ho veurem, però avui necessito que em portis a cal Nen cap a les sis. I així ja et pilles algo per al cap de setmana… Doncs si tu no et menges res d’aquell paio ho passes, a mi no em ratllis. Quedem a les cinc? Ok.
Male venia de Mal educat. Aquest personatge era un company de classe del germà de la Mari. Encara estava estudiant mecànica en un centre de formació professional. De fet, era dels pocs que coneixia la Mari que no hagués abandonat els estudis. Era un fanàtic del tunning i es dedicava a arranjar els cotxes de la penya. Es passava tot el dia fumant porros i decorant cotxes. Era un putu artista de l’aerògraf, la modelació del xassís, el car-audio i només vivia per lluir els seus avions per les discos i els afters perifèrics fins que els mossos li immobilitzaven el vehicle de torn i procedien a fer una retirada de carnet fals. Era un bon paio, però el seu sobrenom no li feia justícia. Lo del “mal educat” li venia d’un accident en una concentració de tunnig. En aquestes celebracions hi ha una sèrie de concursos per als més friquis. Un d’ells és el SSPPLL (Sound Preasure Level). Es tracta de veure quin és el cotxe que té més potència en Db. Però medir-ho amb un mesurador de Db no seria prou espectacular i aniria una mica en desacord amb la filosofía del tunnig i la samarreta mullada. Es tracta d’agafar un cotxe de deixalleria, instal.lar el teu sistema d’àudio amb els seus altaveus de 30” i la seva dotzena d’etapes de potència, infiltrar una bona capa de formigó enmig del xassis i mesurar la dilatació que ha provocat el so. El cas és que en un d’aquests concursos el Mal-Educat havia invertit una bona pasta i en el moment de pitjar el play del comandament a distància (evidentment des d’una distància prudencial), allò no va xutar… El Male es va calçar uns auriculars protectors i va anar fins al cotxe a pitjar el botonet de l’equip a través de la finestra, amb tant mala fortuna que ell havia instal.lat l’equip més potent. Tant, que la mà que tenia recolzada a la porta per equilibrar el seu cos mig abocat dins del cotxe es va quedar atrapada en una escletxa entre el xassis i el formigó. I, en dilatar-se, va perdre tots els dits excepte l’índex i el polze.
-…Perfecte! Ja està aquí.
Puntual com sempre, el Male va aparèixer a dos quarts de set, exactament 2 minuts després que el barri tremolés amb el track 5 de “Lo mejor de las catedrales del trance”. Aquesta vegada sí que l’havia fet grossa. Aquell Twingo era un dels seus projectes més ambiciosos. Molt espectacular però poc efectiu per anar a casa d’un camell, sobretot a causa d’aquells ratjos ultraviolats que s’escampaven pel l’asfalt i feien l’efecte que aquell tros de ferralla s’enlairés.
Un cop a dins de la cabina, la Mari va comentar la necessitat de discreció que mereixia el seu viatge i ell ho va entendre: sense abaixar el volum de la música va prèmer un parell de botonets i la catedral del trance es va convertir en “el Café del Mar Vol.3"

-Mp3. 40 Gb. 5 dies en reproducció nonestop. Ho flipes!

entrada de Onofre Bouvila @ 14:01