La chica del pintalabios marrón

Nat i Mar (capítol 1)

La Natàlia i la la Mari eren molt bones amigues. Anaven sempre juntes a tot arreu. Sempre quedaven al mateix bar per inflar-se de birres, riure i rajar de coneguts i desconeguts. En fi, una relació força comú. Un dia, després de la cinquena canya, la Natàlia li va comentar a la Mari que en la situació en la que es trobava en aquell moment li agradaría quedar-se embarassada. I, que a més, havia tingut una revelació: la nena, per que hauria de ser nena a la força, tindria un nom força especial, el que ella havia somiat. La Mari, en sentir el nom es va quedar gelada perque era el nom que ella sempre havia volgut posar a la seva filla. Segurament la filla que ella havia perdut en el darrer abortament d’urgència. En aquell moment es va desencadenar tot. La Mar li va dir a la Nat, intentant mantenir les bones maneres i la diplomàcia típica de la cinquena birra, que aquell nom no l’havia somiat, que elles ja n’havien parlat abans, però com que la Nat era “una alcohòlica de merda” no es recordava de res. En aquell moment la Natàlia va petar i va començar a propinar una generosa ráfaga d’insults poc atinats mentre aixecava la mà perque el cambrer li fes una mica més de cas.
–Ets una puta miserable i rabiosa i ehstàs absolutament gelosa de la meva vida eshpectacular, plena de glamur i vivències eshtraordinàries al Zas!. El que a tu et passa de veritat és que estàs reprimida i ets una incompetent filla de puta i xupa-polles.-
Pum! I va caure de la cadira. Cosa que curiosament només li passava els dijous a la nit. Com de costum el cambrer va arribar amb la seva canya i la va ajudar a posar-se dreta. En recuperar la conversa va ser com si res hagués passat:
-De què parlàvem?- Va dir la Nat.
- De res, que t’has tornat a caure.
- Collons! Això em comença a emprenyar! Aquests terres tan bruts i plens de serradures em deixen la roba feta un fàstic. D’aquí a poc haurem d’anar a prendre les birres a algun lloc amb un tatami ben tou i polit… però no tenim tanta pasta, oi?
Així doncs, les dues amigues van seguir amb la seva plàcida rutina etíl.lica fins a una hora ben habitual en la que ja tocava anar a emprenyar una mica al camell de torn per que els passés la postura setmanal. Es van enfilar als seus respectius ciclomotors i fent tentines es van obrir camí cap a Príncep d’Astúries.
La Mari no es podia treure del cap la traïció de la seva amiga:
- Coneixent aquesta imbècil és capaç de tirar-se a qualsevol paio per quedar-se embarassada i així sortir-se amb la seva. Si ella li posa aquest nom a la seva nena la meva vida perdrà tot el sentit.
Pum! La Natàlia havia tornat a caure. Aquest cop de la moto. Es veu que un autobús aturat a la seva parada s’havia precipitat sobre seu mentre ella intentava creuar un semàfor que estava clarament en verd, àmbar o vermell. En aixecar-se, amb el colze sagnant, i amb la seva jaqueta de pell de plàstic feta una piltrafa, va començar a insultar al xofer del 24, a les iaies dels seients reservats i, en definitiva, a tot crist que hi hagués per la zona. Com de costum no va aparèixer ningú uniformat i la Mari va convèncer a la seva amiga que era millor anar cap a casa a treure les marques de quitrà de la jaqueta, que són molt “xungues”. En aquell moment la Natàlia es va girar amb una mirada tant serena que va espantar a la Mari i li va dir:
-Sí, anem.
Durant el trajecte no es van parlar. Anaven les dues en una moto per que l’accidentada havia deixat la forquilla com una bola de paper de plata i l’havien abandonat en un contenidor de runa gràcies a l’ajuda d’uns camàlics prou perjudicats com per dur a terme aquesta operació a canvi d’un número de telèfon fals.
En arribar a ca la Natàlia es van despedir amb un petó als morros amb un gust força agre. Suposadament adjudicat a la dosi extra de farlopa que havien consumit el diumenge a la tarda.
La Mari va marxar cap a casa seva-dels-seus-pares pensant en com podia impedir que la seva millor amiga es quedés embarassada abans que ella. Ho havia d’impedir de totes totes. No ho podia permetre. Ja ho havia planificat tot: als 20 deixaria de beure begudes destilades, almenys entre setmana. Deixaria de prendre ketamina i d'esnifar MMDA i es quedaria amb els porros, la coca esporàdica, les birres. Ah, i dinaria al bar de menú enlloc del MagDónals i el Pansand habituals. Volia aquella nena des que tenia 16 anys. Des del primer embaràs frustrat. Volia vestir-la bé, de pal Ikks i tal… Donar-li una bona educació, i que tingués una vida millor. Ja havia estat en agències de casting per a nadons i s’havia informat de quina era l’edat mínima permesa per entrar a l’Eurojunior. Amb una mica de sort aquella nena seria famosa als 4 anys! Però per això necessitava un nom especial, un nom autèntic i no pas un sobrenom. Un nom que l’estigmatitzés de per vida i que deixés clar que ella era especial i única, irrepetible. I tot gràcies a la cura que la seva mare havia tingut d’ella fins i tot abans que existís.

entrada de Onofre Bouvila @ 15:11