La chica del pintalabios marrón

Èmuls de rat panat: ¿me copias? (3:20)

Amb aquest comentari tanco la sèrie de posts relacionats amb l'esquí (els focus d'interés perden intensitat, bla, bla...)

D'un temps encà, les conductes dels esportistes hivernals a les estacions d'esquí han anat empitjorant. El primer canvi significatiu va ser l'arribada de les taules d'snow. Aquesta modelitat provenia d'ubicacions on els tous de neu eren insultants i, per tant, no era massa descerebrat projectar la flotabilitat del surf marí a la muntanya. En el nostre païset escarrancit, on els excessos nivals mai han estat el nostre fort, els practicants d'aquest esport van decidir flotar d'una altra manera. No era, ni és, massa extrany trobar congregacions de borders entaulats a mitja pista caragolant porros tomahawk, i d'aquesta manera, estovar més el seu cervell que la neu endurida sota els seus culs semi desproveïts de pantaló. Tot un perill. A més, la sensació acústica de fregament que generaven els seus descensos sobre les autopistes del minineu eren més irritants que la ferum a cànem a primera hora. La cosa, però, podia empitjorar, està clar. El comportament incívic d'alguns borders va anar superant estrats socials i els veritables garrulus suburvials van trobar la manera de fer arribar els seus cotxets tunejats als aparcaments de les pistes. La combinació de border-Yoel-tunning-porro només genera un resultat òbvi: decibels a mansalva (a primera hora, és clar)

La generació suburvial va adoptar una nova doctrina en la matèria. En vistes que la pràctica de l'snow no és gens senzilla, sobretot si t'has cascat un parell de porros a les 8 del matí, van passar-se als big foots (o com es diguin...) Si la dificultat de l'esquí residia en controlar unes fustes llargues amb uns moviments sincrònics i ben executats d'extremitats amb bastons, a ells els suava (i els sua la polla). Considero que és en aquest moment quan comença el decliu de l'esport.

Ara ningú esquia com abans perque la indústria s'ha encarregat durant la meva absència de facilitar-ne la pràctica, l'accés i les ventes. L'esport ha evolucionat, me'n sento al marge i em fa ràbia. El proper cop que pugi a pistes carregaré l'ipod amb beats ben profunds, em fumaré un parell de porros, diré a tothom que vinc de La Planura, em calçaré uns esquis de 1'30 i baixaré carvinejant per amples vials intentant especificar per ràdio freqüència, canal 6, que vull unes patates i unes estrelles (Sense saber si és el teu interlocutor, ni sentir què et demana perque el casc no et deixa ni sentir el fred a les orelles...). Ah, i per suposat oblidar que vaig a disfrutar, en la meva mesura, de la muntanya.

Haig de reconèixer que no sóc massa democràtic (Ni tansols oligàrquic... més aviat tendeixo a la tiranía) pel que fa a l'esquí i poster és per això que me n'allunyo cada cop més. En fi, m'ho pensaré mentre m'arriben els nous esquis que ens hem comprat amb la Gem per internet (amb casc i ràdio incorporada) i de passada aniré oscil.lant pel forn amb les puntes paral.leles mentre faig viratges llargs, carrego en la cama exterior i adopto la posició de les mans a l'alçada dels genolls. Potser, si el Jaume m'acompanya, tanco un ull per afavorir la nova perspectiva i notar noves sensacions.

Amb tota la cordialitat germà botiguer. Tu ets el tungstè que il.lumina les meves pistes i la teva estirp mantidrà encesa la mirada Julbo reflectant el somriure del meu querubí rinxolat en ple descens. Sempre ha estat un plaer compartir una mica de neu aixafada amb tu. I com que saps que no puc suportar la idea d'estar desfassat i que la meva filla té un do especial per lliscar et proposo que ens fem amb un sistema de car-audio que faci rebentar les llunes dels cotxets tunejats amb algun track del Made in Japan (Highway Star per exemple) cada cop que pugem a pistes, t'apuntes?

entrada de Onofre Bouvila @ 12:49