La chica del pintalabios marrón

Si no fos per...

Avui ha estat un dia fantàstic. Això, en la meva vida no és massa extrany, perque sóc molt afortunat, feliç, i bastant agraït. Tot ha començat mentre vestia al meu alkahest de 12 kg. La connexió que mantinc amb la meva filla comença a ser devastadora. Si aixeco la comisura del llavi ella ja comença a riure i, si ella riu, jo començo a trencar-me. Aleshores, quan jo m'estic partint, ella comença a riure cap endins ensenyant-me la seva minsa pinyata i aclucant els ulls al màxim, i jo caic a terre perque tinc els pulmons hiperventilats, em fa mal el tórax i m'he encegat de llàgrimes dolces. Això, a la meva Atz, encara li fa més gràcia i la cosa es retroalimenta fins que arriba l'hora d'anar a buscar el pa per anar a esmorzar. Avui, mentre l'Atz es cascava un panet amb moratel.la (el mateix bocata que esmorzem la Gem, el Maharashi i un servidor) m'he posat a tocar. Feia temps que no tocava res a casa i l'Atz ha fet bona cara. He recuperat aquella cançó que he fet pels Account Manager i he deixat de ser pare per ser guitarrista. Immers en el meu món d'afinacions alterades i arpegis melòdics he oblidat que la meva Atz potser reclamava una mica d'atenció o una mica d'aigua. He obert els ulls sense deixar de tocar aquest tema genial que ja recull la nostàlgia de dos estimats difunts i he vist allò que sempre havia somiat sense saber-ho: el meu querubí s'havia enfilat a peu dret a sobre la seva trona de disseny, recolzava les seves mans flanquejant el seu plat amb els bocins de bocata de mortadel.la i assentia amb el cap i els ulls clucs. Seguia la cançó amb atenció... l'entenia! Em mirava, reia i li agradava! Cada cop que jo feia una cara d'aquelles de guitarrista-estrella-afectada-del-rock ella la mimetitzava i reia. Espero que us pogueu fer càrrec de les les tones de plaer que genera una situació com aquesta. Per molt que remeni no trobo res que hi estigui a l'alçada, us ho asseguro.

La cosa ha seguit anant bé tot el dia. Ha arribat un Mac raquític nou a la feina i l'he intal.lat. M'agrada molt instal.lar Macs nous a la feina. És un repte cada vegada més senzill i com menys estona m'hi estic més convenço als meus companys sobre les virtuts d'aquest entrorn tant amigable. He rebut notícies sobre una suposada redecoració del nostre espai laboral, cosa curiosa tenint en compte que fa més d'un any que ningú neteja els serveis. He anat a comprar uns quants contes pels més petitons de la família que aquest mes celebren el seu primer any d'existència i, per fi, he arribat de nou a casa amb un llibre idòni per la meva Atz: Les meves 100 primeres paraules! -Nomès 100? La meva petita en sap moltes de paraules. Poster no les sap dir però quan li demanes un petó mentre té una madalena a les mans, diu: NO! però a vegades quan li preguntes: -Que m'estimes? diu: Sí, i et fa un petó als morros. Quan vol una patata diu: Patata. Quan vol aigua diu: Aigua. Quan vol una galeta diu: Pa, i quan vol dormir no diu res fins que tu li dius: anem a dormir Atz? i ella agafa el seu conillet, s'apropa amb el polze de la dreta ben preparat i aixeca els braços dient: -Sí, a dormir, que ja és hora.

La tarda ha passat fugaç entre configurcions de mails, examens tipogràfics i converses de messenger animades amb padrines de molt bon veure i bastant enyorades. I ha arribat la nit: avui era el concert de WILCO! Ells han estat enormes. Ja m'havien avisat respecte el seu directe: "no es pot ser més pulcre". Pel que fa a la gent amb qui compartia espai tinc moltes coses a dir, però no m'hi vull extendre. Atenció: cago hòsties i insulto si cal. Als paios de la tercer columna de l'esquerra del Razz: heu pensat que potser és més barat explicar-vos les batalletes universitàries a l'Ovella Negra i no davant del meu caretu mentre en Jeff canta On and On and On? A Lucía Jimenez, a la porta dels banys del Raz: Ala! M'has mirat a mi? Què hi fots al concert dels Wilco si t'has de passar l'estona frent gruar a dos obesos mal rapats. Què guapa que ets... Guapa!
A les senyoretes que formaven part de l'escorta d'en Manel Fuentes: el proper cop que comparis Spider de Wilco amb Paco Pil no m'acabaré la cigarreta però ves-te despedint de les teves retines.

En fi, si no fós perque m'ha faltat la meva Trix avui ha estat un dia molt i molt rodó. Amb la meva Trix potser no m'hagués fixat en tantes tonteries però hauria fruït mil cops més d'un dia com avui. Hi ha poques persones que t'arrodoneixin un dia perfecte. I MISS YOU!

entrada de Onofre Bouvila @ 15:20