Arnau!
L'Arnau és un artròpode força viril de la classe dels tèrmits. Una formiga que viu al subsòl de l'andana de l'estació de la Planura. La seva colònia està formada per tota mena d'individus de característiques similars, però ell és més fort i més valent. L'Arnau és un personatge intrèpid que arrisca la seva integritat per buscar aliment. Cada dia surt d'expedició amb la incertesa del seu retorn al confortable habitacle que li ha proporcionat la colònia. Podria morir ofegat pel gargall viscós d'algun veï planurià, sota d'unes Vans amb la llengüeta dreta o socarrimat per la brasa d'un cigarret. Però ell és fort i valent i no es deixa intimidar per una mort tan indigna. L'Arnau es lleva cada dia i mentre fa els escalfaments rutinaris posa la ment en blanc i es concentra en la missió importantíssima que li ha estat encomanada. Després, va a recollir l'esmorzar al menjador de la colònia i mentre camina de manera altiva flanquejant la llarga cua que formen els altres habitants compta els sospirs d'admiració que desperta el seu pas. Ell sap que és un paio afortunat per que és fort i sap que ha de ser valent.
Festa Major de La Planura 09
Ha passat la festa major de la planura sense pena ni glòria i no em puc sentir més decepcionat. Com ja sabeu els lectors més incondicionals, l'èxtasi (per cert, m'encanta que s'hagi introduït la noca acepció del terme com a "Droga sintètica, al·lucinògena i afrodisíaca, presentada en forma de pastilles") de La Planura recau en els dies de festa major. És l'entorn propici per esdevenir un planurià de veritat i passar-se quatre dies, amb les seves llargues nits, a la fresca. Qualsevol excès es justifica en un dogma planurià: "Es la feria"... i punt. Curiosament aquest dogma es repeteix en qualsevol data que resulti propícia per a fer una celebració excesiva, i està clar, a la fresca.
El motiu de la meva decepció arrenca fa un parell de mesos llargs. L'Ajuntament de la Planura va convocar un concurs per al disseny del cartell de la festa major amb un premi tant de tercera fila que vaig estar molt temptat de no presentar-m'hi. Però està clar que un passarell com jo no podia deixar perdre aquesta oportunitat. Un cop més en la meva vida vaig pecar de previsor (uns altres em dirien agonies...).
El motiu pel qual un ajuntament convoca un concurs de cartells és diferent segons la seva capacitat econòmica i cultural, però en tot cas sempre és millor dedicar un petit percentatge de la seva recaptació a triar una obra de 100 dissenyadors morts de gana que no gastar-se un ral i encarregar la cartelleria a la secretària que assegura haver fet un curs de Korel en el seu currículum.
Un servidor ja té un testicle pelat de presentar-se a concursos públics sense cap benefici i en totes les ocasions he après més de política i de mal gust que de disseny. En aquest concurs no tocava passar-se de supercool planificant una sessió fotogràfica a uns molls morts i el.laborar un cardiograma en el seu cos que es perdés en un magma textil. Era el moment per fer un cartell que s'adaptés a les necessitats estètiques d'un poble com el que de manera tant gentil m'ha acollit. Amb els seus defectes i les seves virtuds, un cartell que agradés a grans, joves i petites. Un poble on el 30% dels comerços són bars, despatxos de pa de fireta i perruqueries o salons de bellesa cañí. Un poble on el dia 11 de setembre el vestit de gala són els vestits de flamenca que llueixen el 50% de les nenes i senyores. Heu d'entendre que les txolilles de la planura suden de vestir-se com la seva mare i prefereixen reduir la seva indumentària ordinària fins a la minúscula mostra de roba. (Dr. has de venir a estudiar aquest fenòmen menguant. Caldria fer un treball de camp força rigurós).
El meu cavall guanyador va ser apostar pel perfil imperant de la planura, i és aquí on el meu excès de prudència va caure de nou en un bassal sense sortida. Qui més bé que jo, a través de la meva Gem, és clar, ha conegut el veritable motor de La Planura? La senyora que cuina durant hores els seus "potajes" i cuida els seus clavells gloriosos en balcons que s'encaren a l'autopista. Les seves filles que ratllen la quarentena, treballen d'auxiliar d'administració i porten tatuatges gloriosos que erotitzen per les seves rúbriques florals. Les seves nétes que vesteixen de sevillana amb lunares i flequillos amb una gràcia infantil de querubí folclòric.
El meu error va ser pensar en el poble que jo conec i no en els seus dirigents, els que intenten donar un altre aire al poble, però que dia rera dia de la festa major els trobes en un establiment diferent sota d'un plat de "patas" i dins d' un cubell de rebujito. Ells que han pensat en instal.lar WC portàtils en tots els llocs on mai pixen els excedits en líquids fermentats. Els mateixos que no s'atreveixen a veure el video de presentació de la Banda del Coche Rojo ("¡Nos raparán a todos y violarán a nuestras niñas!") i pensen que si el grup local, La Sra. de González, els pot sol.lucionar la papeleta un altre any no cal dedicar més diners a l'espai jove. Els mateixos que van pensar que Hotel Cochambre creava un entorn musical ideal per al seu nou centre cultural. Els mateixos que, com tots els ajuntaments, pensen que una il.lustració infantil és la única que pot atorgar tot el sentit a una cartelleria de festa major. El gran treball del jurat composat per: "membres del consistori, el regidor de cultura (juas!) i un professional del sector gràfic local (juas-juas!!! el de la copisteria??)
Al concurs es van presentar mig centenar de propostes que m'encataria haver vist exposades al nou cente cultural. D'aquestes crec que en van escollir 5 de finalistes. Com ja sabeu, jo sempre sóc l'etern finalista i estava present durant la sessió plenària que m'hagués pogut alçar a l'olimp florit de clavells de l'estètica planuriana... però no va ser així. Tots els finalistes estaven curtits en el tema, fins hi tot hi havia el gran estafador que havia intentat colar el mateix cartell a un número il.limitat d'ajuntaments i ha recaptat un èxit vergonyosament considerable (crec que ha colat el mateix cartell a Les Corts i a Sants, ergo grans premis i una vergonya pels dos districtes). El cartell guanyador era infantil i bàsic, amb uns acabats puerils de tutorial bàsic de Photoshop 5.
En recollir el meu premi com a finalista, per cert, són un retolador i un boli que van genial, però no em paguen ni les hores (10) ni la impressió uns 30 euros, vaig pirar tant ràpid que no vaig tenir temps d'insultar a ningú. Suposo que es deu a la meva prudència i a la meva poca confiança en els enfrontaments bèl.lics amb autoritats en general. És una llàstima que sempre guanyi el mateix estil allà on vagi. També és una llàstima que jo sigui tan prudent i busqui una coherència estètica que em pot dur per mals averanys. Ja veig que cal conèixer el poder abans que el poble, donat que el poder coneix el poble (rebujito en mà) però no vol acceptar al poble.
Està clar que de cara al 2010 la cosa ha de canviar, és necessari que un servidor passi a ser part de la cúpula directiva que governi l'instint estètic i cultural de la planura. Que no se'n parli més!
Lucas
Avui he baixat a Barcelona a una cita en tren + bici. És un combinat fantàstic que em permet gaudir de les adorables panoràmiques industrials del vallès oriental a través d'un vidre esquerdat i d'un altíssim risc de perde la vida mentre piloto el meu artilugi a 0'03 km/h per una vorera de l'eixample. Anava tant lent que un octogenari ha tingut temps d'assajar "El salto de la grulla con bastón" i m'ha deixat K.O. al tercer intent.
Un cop feta la feina a la capital, he tornat a agafar la bici + tren i fent ús de la meva bona educació he anat a parar al vagó destinat a mi i el meu molest accessori. Afortunadament els trens de rodalies es van adaptant a les noves tecnologies i els minusvàlids poden practicar unes llargues carreres fins a trobar la porta que hem de compartir un de cada tres vagons. Però estigueu tranquils amics, si aconsegueixen pujar al tren una tarda d'agost a Passeig de Gràcia, els invasors adolescents que es dirigeixen a Sitges (litrona a la mà) els cediràn el lloc que els pertoca i podràn carregar el seu telèfon de franc.
L'espai reservat als paios amb rodes, ja tinguin cames o no, ha estat aprofitat avui de la manera més completa. I jo, afortunadament, l'he gaudit durant 15 minuts sencers.
En Lucas és un nen d'uns 6 anys a qui li agrada ballar. Prové d'una segona generació d'inmigrants (penso que del Perú). En Lucas, al ser un nen, aprofita qualsevol moment per jugar, però ell juga fent street dance i fa aquelles coses que a tots ens semblen tant difícls com donar voltes sobre el seu cap sense perdre la verticalitat. En Lucas és capaç de fer això en un tren en marxa i quan acaba, frivolitza i s'obre de cames en la seva verticalitat, i es deixa caure d'esquenes al terre. Mentre fa questes proeses (amb uns moviments que es corresponen a una musicalitat excel.lent) ell mira al seu pare.
El pare d'en Lucas és un cretí analfabet. Vesteix com el seu fill, però no va tant brut. Arrossega un carretó d'anar a comprar i es baralla amb algú a través d'un telèfon de darrera generació. Quan en Lucas idea un pas genial, el cretí no respòn. Quan en Lucas es juga el coll i mig vagó ja està vibrant amb ell, el cretí segueix insultant a un/a anònim/a a través del seu telèfon. Però en Lucas segueix. És un nen i juga amb allò que li permeten. Jo mai permetria la meitat de les coses que fa en Lucas al tren, però està clar que el seu pare estava massa ocupat esbroncant a algú a través del seu telèfon.
Endavant Lucas! ets un crack! Espero que en algun dels teus intents per a ser un dels grans li fotis una bona patada a la boca del teu pare (El més cretí dels habitants de La Planura!!!!) Ha estat un plaer que m'obrissis la porta per baixar del tren.
Fins aviat Lucas!
Ets un crack!
XXS
En breu haig d'assistir a una boda. Per a un pardal com jo aquest tipus d'actes socials em cremen a l'estòmac. No és que no m'ho passi bé, no és que no em faci il.lusió que un amic celebri una gran festassa, el que em preocupa és la meva indumentària. Està sociament establert que en aquests actes cal anar disfressat, i no m'hi oposo, si un amic fa una festassa i cal anar disfressat pot ser un luxe de festa, però ja sabeu que no és el cas, i també sabeu que jo no em puc disfressar d'Iggy Pop.
I aquest és el motiu principal del meu lament. Sóc un paio de 31 anys que amb prou feines supera els 50 kg de pes. Els lectors endocrins ja treuràn les seves conclusions per si sols, la veritat és que a mi no em preocupa massa excepte el maleït dia que rebo la invitació per anar a una boda. Aquell dia començo a hiperventilar i poso els ulls en blanc. Pel meu cap se succeeixen totes les dependentes de botigues de mudar que només veure'm entrar per la porta han fet ulls de: "Un altre que ens ha confós per un centre de rehabilitació", fins i tot totes aquelles que han provat d'enviar-me a Cortefiel Niños.
En aquest moment em caic com un plom i m'arrossego lliscant pel meu rastre de suor glaçada cap a una alternativa creativa i graciosa. Però mai un vestit de veritat, mai! Aquesta vegada, en vistes que als meus adorables amics se'ls ha acudit celebrar la seva festassa en temporada estival i a Menorca, no puc aprofitar la indumentaria vintage llanosa heredada del meu sogre barbut, que em vag fer arreglar per un esdeveniment similar, i he tornat a fer riure a dependentes i comerciants textils amb la meva minúscula carcassa.
No sabeu com desitjaria en aquestes ocasions tenir un tallatge comú i que l'americana més esquifida de qualsevol establiment no em fés pessigolles als genolls. Els lectors endocrins ja hauràn deduït que no sóc massa menjador (tot i que adoro la bona cuina) però això dels 3 apats diaris és massa per a mi. I no parlem de l'esport... oi que no val córrer 15 metres un dia de cada 3 per que al bar del costat de casa et deixin comprar tabac abans de tancar? Suposo que tot dependrà de la força de voluntat, i de moment no l'he trobat al feisbug... algú té el seu link?
Elefantes o mamuts?
Enceto aquest post isolat amb una intenció cordial i amigable. No pretenc ferir sensibilitats (sé que ho faré) ni atacar a ningú (això segur que ho faig, però sense voler...)
El meu dilema paquidèrmic arrenca d'un creumanent de comentaris al tòxic feisbug. Com que no sóc prou estúpid com per enfadar-me amb cap amic, prefereixo explicar-me a través d'un post en el meu necroblog. El fet que ja no el llegeixi ningú em dóna certes garanties d'èxit a l'hora de mantenir meva diplomàcia habitual.
Fa cosa de dos dies vaig veure amb molta curiositat un enllaç que havia publicat una persona especial, ja us n'he parlat, és l'adorable E. Aquella que ens estima tant que deixa saltar a l'Atz sobre el llit amb les sabates posades. El seu enllaç conectava via wifi amb un malson audiovisual. De fet, no em puc queixar de la part visual, el que em va causar les úlceres va ser el que vaig sentir.
El video en qüestió és Cuentame de Elefantes. Jo coneixia l'existència d'aquest grup per algunes aparicions en les revistes musicals on treballava. De fet, penso que en algun moment alguna de les seves cançons van sonar força als mitjans i em vaig quedar amb la idea que eren una banda de rock respectable. No els vaig escoltar, no em van interessar. Però quan l'adorable E. va escriure que Cuéntame era una de les millors que havia escoltat mai vaig pitjar el play amb un interès especial.
Si hagués de fer una llista de les millors cançons que he escoltat es convertiria en la feina més pesada que m'han encarregat mai, i potser només seria capaç de fer-ne un esbòs. Segurament inclouria els tracks indiscutibles reconeguts pels mitjans més reputats i tot i així em deixaria perdre perles a mans plenes. Però de la mateixa manera us dic que si hagués de fer una llista de les pitjors cançons que he escoltat mai, Cuéntame tindria la pole position.
Podria rajar d'aquest tema en concret, però no em sembla oportú. El millor de la música és sens dubte la seva capacitat per sensibilitzar-nos, per evocar sensacions que ens pertanyen mesclades amb il.lusions que mai seràn factibles. Ens fa ser els protagonistes del videocclip situacional que volem ocupar, i està clar que la meva adorable E. se sent ben acollida entre els braços d'en Shuarma i li mola cantar a crit pelat Cuéntame amb un got mig buit de birra que sosté amb la mà dreta ben alçada. De la mateixa manera que a mi em mola fer-ho tant amb els grans com amb qualsevol banda que m'arribi una mica. (ara em vé al cap Vacazul... "playas de chinchetas eran mis excusas"!!)
Però això, a mi no em pot deixar indiferent... Respecto la llibertat personal d'escollir els factors estètics que ens fan fruir, però no puc deixar de pensar que hi ha gent que s'equivoca. Hi ha gent a qui estimo que no puc deixar al lliure albir d'una selecció musical precipitada i tendeixo a recomanar allò que a mi em sembla la dieta més equilibrada, i a sobre la personalitzo. Per mi és important regalar petits tresors a la gent a qui estimo i quan em cau una perla a les mans no puc deixar d'oferir-la. Reconec que no tothom té la paciència, la dedicació i les ganes de buscar perles. És dur i ferregós, però dóna resultats brillants que animen l'esperit i amb una mica de sort et fan ser molt feliç durant 4:56".
La meva Atz no s'adorm si no escolta la seva nana preferida, imagino que la nana preferida de tot el panorama (Giraluna, Sidonie, La Costa Azul), i a sobre la canta paraula sobre paraula... això són molts minuts de plaer intens creieu-me. Tot i que l'Atz i la meva adorable E. siguin persones ben assesorades sempre faràn neteja de les seves llistes i eliminaràn una part de les perles que jo els he regalat, però això és llei de vida, tot i que a mi em rebenti per dins que la gent que més estimi consideri essencial escoltar cançons d'en Perales camuflades en rock. (Encara que sigui amb una birra alçada sobre el cap).
Almenys, penso que algunes perles quedaràn a la seva llista: l'Atz durà sempre al cor Ani DiFranco i a l'adorable E. sempre li quedarà en Josh i la perla brillant que ella em va regalar a mi i que guardo entre cotons, l'adorable Jack.
L'esperit visionari d'en Shummun, l'Azteca.
Mentre la Nat i la Mar miren què fer amb les seves vides, a un servidor li han recordat que encara regenta un blog de fireta. Tot plegat a arrel d'uns àcars moribunds incrustats en una ampolla de Brandy, ja veus... i jo que no en bevia de Brandy polsegós... i ara faig tremolar copes esveltes que m'enllustren el paladar amb encantadors efluvis de fusta vella...
(Somelier decapitat... procedim:)
Haig de reconèixer que l'arrancada del fre de mà ja havia estat prevista per l'adorable Shummun, que, fent honor al seu esperit més visionari havia anunciat el meu comportament incorregible. Pels averanys més profunds de la Planura hi han passat milers de coses dignes de ser explicades i, sobretot, exagerades fins a la minúscula versemblança. Des de la mestressa de merceria que menja entranyes de colomí per esmorzar, a la nova mestra del querubí, que, si fós més encantadora, es passaria les hores laborals posant el nas com a cirereta a totes les merengues de ca l'Escribà.
El llistat d'excuses és il.limitat. Però només citaré les millors, les que em converteixen en un escriptor de blog de fireta feliç. La primera és, sens dubte, la meva nova situació laboral. Una ocupació vàcua, però reconeguda allà on vaig. Una retribució feliç a canvi d'uns anys en un xipoll tèrbol governat per un miserable prototip d'humanoide paranòïc incapaç de ser sensible a res que no li foti fiblada directa a la punta del seu prepuci fúngic. La meva nova ocupació trimestral consisteix en renovar, corroborar i fer ben gruixudes les llistes de l'atur, per internet, és clar...
La meva nova situació em permet gaudir encara més de tot allò que m'era plaent mentre em distreia fent dibuixets a la revista, mentre el gruix conceptual adquirit del RM (GCApRM) em posava al dia de la darrera distracció profilàctica d'Elvin Jones. Ara, tenint en compte que el país passarà uns mesets amb unes revistes de puta pena, prefereixo fer ulls cecs al tema editorial i fer ullets melosos a qualsevol altra font raquítica d'ingresos, i sobretot, deixar-me anar al plaer d'aprendre i experimentar! Ahhh amics... Jaure a l'hamaca del jardí, de bon matí, amb un café entre mans decidint si tocarà retolador, Flash o una estoneta més de sol i guitarra és un plaer designat en exclusiva a Déus, a paios molt rics o a pelacanyes aturats com jo. Yeah man! Cal ser una mica hippie... però no cal deixar de ser cool! Amén...
(Continuaré?)
Nat i Mar (capítol 6)
La Nat es va despertar pensant en el seu projecte. Estava molt orgullosa i va decidir que el que quedava de matí el destinaria a a la seva causa. Havia de buscar tot tipus d’informació i havia d’escollir amb cura al pare de la seva filla. Es va liar un porro i va encendre la tele del menjador i hi va posar el mute. Va encendre l’equip de música i va seleccionar la memòria 3. Va encendre l’ordinador i es va passar pel Messenger, el Facebook, el Meetic i el Hi5. Era una sort que la seva mare comencés a treballar tant aviat, d’aquesta manera ella podia disposar de tot el pis sense sentir parlar de feines, instituts i “responsabilitats d’adults”. Què no era prou madura ella per haver pres aquella desició?
Les alertes del Messenger no deixaven de sonar acompassades per Eva de Melocos a tot drap. La Nat ja havia vist amb una primera ullada que els seus interlocutors potencials no complien els requisits indispensables per germinar-la:
Mohm16tiviapinxacomounfal_lafel no era lleig pero era moro. Ella no era gens racista, de fet el seu camell habitual durant les darreres setmanes era un paio bastant moro que es feia dir Yassir Mohammed I era tant encantador que de bon grat hagués acceptat ser la seva 3 esposa, però volia que la seva filla naixés amb un codi genètic perfecte. Per aquest motiu sempre se’l tirava discutien sobre la profilaxi i sobre la necessitat de beure birra enlloc de tè. Dogmes de fe, en deia ell.
Izan_#18/¿¿SUBYDON!!!GFF…zemenvalaboca hagués estat un candidat perfecte si no hagués estat pel seu petit problema amb les drogues. L’Izan si que estava bé, però tenia la sort d’esquena. Era rosset i lluïa un serrell d’aquells tan poc pràctics, d’aquells que cada 25 segons t’obliguen a executar un ràpid moviment de cap que percuteix en les cervicals amb la força d’un estrangulament acarnissat. Un cabell llis i preciós a còpia de cremar tots els assecadors de la seva mare. L’Izan estava bo i tothom ho sabia, però tothom també coneixia el seu punt feble. L’Iz tenia un tic ben molest! Per minsa que fós la dosi de qualsevol fàrmac o substància que hagués près, el seu llavi inferior ocupava l’espai del seu llavi superior. Com si es tractés d’un bigoti tristot i rosadet. Al mateix temps, afluixava el rictus i les celles se li amuntegaven al damunt de les parpelles. Les seves llargues i tupides pestanyes el cegaven. El resultat era un caretu desolador. Amb el serrell flàcid. Incapaç de convèncer a cap noia de la seva altíssima follabilitat en estadis més serens. La Nat el prenia com un amic íntim des del dia que li va anar a fer una mamada als banys del pati de l’escola. D’això ja fa molt de temps, però a ell se li va enfilar tant el llavi inferior que li feien pessigolles les seves fantàstiques pestanyes. D’ençà d’aquells dies, i vés a saber perquè, el rumor es va escampar per totes les vies possibles. I tot i que moltes noies ho van voler desmentir de la forma més empírica, la fortuna de l’Izan no li va fer justícia. Tohom es referia a ell com el pobre Izan, sobretot quan ell explicava als seus amics que s’havia fet el piercing del llavi per encadenar-lo a la cremallera de la jaqueta.
