La chica del pintalabios marrón

La pots tornar a tocar, Nes? (1:30")

Avui he inaugurat la temporada de la xancleta i la baixa temporal dels mitjons, però no ha estat tant fàcil com en altres ocasions. Quan comença la calor els meus amics, als que no acostumo a veure massa sovint, desapareixen. Es fonen en el corpus industrial de les festes majors. Alguns dels meus grans amics són, si s'escau, encara més grans músics i com a tals es dediquen a animar l'ampollisme subvencionat de la temporada estival. Avui mentre m'acomiadava dels mitjons (alguns emparellats) del calaix, també m'he acomiadat dels meus amics músics a qui no veuré fins ben entrat el fred, just en el moment en que em retrobaré amb els meus mitjons de ratlles i el meu calçat d'hivern. És una llàstima que no puguin apreciar la bellesa dels meus peus nus perque és un veritable espectacle sensorial, us ho asseguro. No hi ha res més atractiu que el meu parell de pinrels al sol, torrant-se a l'ast descansant en una cadira de la terrassa d'algun lloc per vermouthejar.

Aquest any n'he estat conscient abans de deixar-los milers de trucades perdudes una matinal de diumenge en ple agost. Aquest any la temporada de bolos m'ha estomacat la nàpia en llegir els posts del Dr. Comencen a ser més suculents, més tèrbols i arriben a llocs on un servidor no us podria acompanyar degut a la seva plàcida vida familiar i a la seva empatia amb els ampollaires subvencionats. Jo, al meu fidel amic el seguiré trucant (sí adolescents femenívoles, tinc el seu contacte...) per convidar-lo a tastar el veritable pollastre a l'ast de la Llagosta: el genial producte estrella del comerç "Si vuela, ¡a la cazuela!" amb doble ració de pell i ossets a les ales.

entrada de Onofre Bouvila @ 15:29