La chica del pintalabios marrón

Post Mortem (1): El pelat sonat del tren

El pelat sonat del tren és exactament això, un paio foll i calb. El veig cada matí de manera intermitent durant el meu trajecte en rodalies i el seu comportament és, si fa no fa, tant alarmant com el seu aspecte.

El primer que crida l'atenció de l'insà és la seva afició per no parar quiet ni un segon. Entra per la porteta que comunica els vagons amb el seu caminar herculi. Camina intentat salvar el fregament que poden generar les seves extremitats amb el seu tronc. Escull un seient buit, hi seu, s'aixeca i marxa del vagó per tornar a aparèixer 30 segons més tard amb la mateixa intenció. Un cop ha segut en un altre seient, agafa i torna a marxar per repetir la mateixa acció fins al final del seu trajecte, que casualment també és el meu. Tots els seus moviments són sempre molt enèrgics i rudes.

L'insà no és massa alt, però és ample, molt ample i bastant malforjat. Té un aire boterut que la seva indumentària esportiva mercadillera no acaba d'afavorir. L'insà sempre du una bossa penjada a l'esquena de mides ridícules i, a jutjar pel seu aspecte exterior, buida. La bossa de P3 encara atorga més amplada al seu perímetre corporal.

L'insà, tot i la seva mobilitat exagerada, podria passar per desapercebut, però l'insà canta molt fort i fa comentaris a éssers que la resta no veiem. Sempre du uns auriculars trepanant les orelletes del seu petit crani pelat. Sembla ser que hi escolta algun tipus de música que el motiva sobremanera i ell es deixa anar per la passió esbombant tot tipus de consignes esportives i violentes. La seva veu no pot estar més d'acord amb el seu aspecte. Treu molt d'aire quan verbalitza les seves tirallongues i ho fa al més pur estil hooligan neci, brut i begut. En alguna ocasió he tingut l'horror de desxifrar algun dels seus critots de perturbat, però com que ja el tinc calat, no m'he cagat a les calces (cosa que per a un servidor resulta sorprenent, creieu-me.) Resen amb tarannà de "xico malo de la calle", en plan:

-¡Somos las brigadas blanquiazules i vamos a acabar con todos vosotros! ¡Puta escoria social de mierda! ¡Los hermanos os vamos a joder cabrones hijos de puta!

Intenteu llegir això treient molt d'aire, amb una mica de pollastret esofàgic i, molt important, amb la mandívula en plan calaixera i el llabi inferior duret i prominent.... L'heu clavat!

L'insà du el cap rapat, però no és només per això que et té tant boterut. El paio té la closca cosida de cicatrius. Algunes d'elles llargues com els meus dits, i sembla ser que li agrada molt mostrar-les a la resta de viatjants. A més, no té ni dos dits de front en sentit estrictament literal. Tres centímetres més amunt del nas la closca se li dispara cap enrere de manera bastant aerodinàmica. La seva pell facial és un xipoll d'acné virulent que de tant en tant ens ofereix peces infectades de gran tonatge.

L'insà té per costum regirar i seleccionar els exemplars de premsa gratuïta que roden pel tren. Quan en té un no el llegeix, però ho fa veure desplegant-lo de manera molt enèrgica i passant les pàgines amb ira mentre canta i crida. Al cap de 5 o 10 segons l'enrotlla i es fabrica una arma de joguina per domesticar cans. Un cop armat es colpeja a la mà lliure mentre canta, canvia de seient i s'apuja els pantalons. De tant en tant dona un cop d'actualitat a algun element inert del vagó i desapareix per tornar a escena al cap de 15 segons.

Quan falta un minut per arribar al nostre destí l'activitat neuronal de l'insà es multiplica. Comença a bellugar més que mai i va seleccionant les portes dels vagons de manera ben estreta. El tren l'escup amb energia i ell l'aprofita per sortir disparat, marxar corrents i cridant molt fort les seves consignes. L'insà ha d'estar molt segur de que tothom que l'ha envoltat sap que ell és temible, i sobretot, que pertany a un grup de combatents que netegen l'honor d'una causa futbolística, amb la sang i les llàgrimes dels seus adversaris. Amb aquest motiu grabat en la petita part en blanc del seu crani es fon en els carrers de Fargo executant escrupulós la seva conducta. Corre, crida, dóna cops als fanals i mira al seu entorn preguntant-se si queda algú per assabentar-se de la seva temible presència.

Ahir vaig decidir que avui escriuria un post sobre l'insà, i avui, com és habitual, he gaudit de la seva presència. Ha mirat la totxana de llibre que carrego darrerament i deu haber pensat que amb allò pot lesionar més que amb la seva bareta per gossets. Després s'ha fós i ha tornat a aparèixer a l'etern semàfor del C.A.P. Allà m'ha mirat més estona del que acostuma a fer-ho, com si més enllà d'aquest aspecte de botifarró bàrbar s'hi amagués l'enteniment d'un profeta. Jo no li he aguantat massa la mirada per si de cas. En fi... si a partir de dilluns no sabeu res de mi, busqueu a l'insà i pregunteu-li si el Barça de Guardiola guanyarà la lliga.

Estimada part lectora amb llacets roses de consanguinitat, qualsevol dubte respecte els termes desnaturalitzar, ingerir i gasolina els podeu formular a la part de comentaris del blog. D'aquesta manera L'Honorable Dr. no se sentirà tant sol i jo potser deixo de ser tant descastat. Agraïria molt una mica més d'interacció en la meva tornada.

entrada de Onofre Bouvila @ 13:26