La chica del pintalabios marrón

Festa Major de La Planura 09

2009-09-14T14:31:00.000-07:00

Ha passat la festa major de la planura sense pena ni glòria i no em puc sentir més decepcionat. Com ja sabeu els lectors més incondicionals, l'èxtasi (per cert, m'encanta que s'hagi introduït la noca acepció del terme com a "Droga sintètica, al·lucinògena i afrodisíaca, presentada en forma de pastilles") de La Planura recau en els dies de festa major. És l'entorn propici per esdevenir un planurià de veritat i passar-se quatre dies, amb les seves llargues nits, a la fresca. Qualsevol excès es justifica en un dogma planurià: "Es la feria"... i punt. Curiosament aquest dogma es repeteix en qualsevol data que resulti propícia per a fer una celebració excesiva, i està clar, a la fresca.

El motiu de la meva decepció arrenca fa un parell de mesos llargs. L'Ajuntament de la Planura va convocar un concurs per al disseny del cartell de la festa major amb un premi tant de tercera fila que vaig estar molt temptat de no presentar-m'hi. Però està clar que un passarell com jo no podia deixar perdre aquesta oportunitat. Un cop més en la meva vida vaig pecar de previsor (uns altres em dirien agonies...).

El motiu pel qual un ajuntament convoca un concurs de cartells és diferent segons la seva capacitat econòmica i cultural, però en tot cas sempre és millor dedicar un petit percentatge de la seva recaptació a triar una obra de 100 dissenyadors morts de gana que no gastar-se un ral i encarregar la cartelleria a la secretària que assegura haver fet un curs de Korel en el seu currículum.

Un servidor ja té un testicle pelat de presentar-se a concursos públics sense cap benefici i en totes les ocasions he après més de política i de mal gust que de disseny. En aquest concurs no tocava passar-se de supercool planificant una sessió fotogràfica a uns molls morts i el.laborar un cardiograma en el seu cos que es perdés en un magma textil. Era el moment per fer un cartell que s'adaptés a les necessitats estètiques d'un poble com el que de manera tant gentil m'ha acollit. Amb els seus defectes i les seves virtuds, un cartell que agradés a grans, joves i petites. Un poble on el 30% dels comerços són bars, despatxos de pa de fireta i perruqueries o salons de bellesa cañí. Un poble on el dia 11 de setembre el vestit de gala són els vestits de flamenca que llueixen el 50% de les nenes i senyores. Heu d'entendre que les txolilles de la planura suden de vestir-se com la seva mare i prefereixen reduir la seva indumentària ordinària fins a la minúscula mostra de roba. (Dr. has de venir a estudiar aquest fenòmen menguant. Caldria fer un treball de camp força rigurós).

El meu cavall guanyador va ser apostar pel perfil imperant de la planura, i és aquí on el meu excès de prudència va caure de nou en un bassal sense sortida. Qui més bé que jo, a través de la meva Gem, és clar, ha conegut el veritable motor de La Planura? La senyora que cuina durant hores els seus "potajes" i cuida els seus clavells gloriosos en balcons que s'encaren a l'autopista. Les seves filles que ratllen la quarentena, treballen d'auxiliar d'administració i porten tatuatges gloriosos que erotitzen per les seves rúbriques florals. Les seves nétes que vesteixen de sevillana amb lunares i flequillos amb una gràcia infantil de querubí folclòric.

El meu error va ser pensar en el poble que jo conec i no en els seus dirigents, els que intenten donar un altre aire al poble, però que dia rera dia de la festa major els trobes en un establiment diferent sota d'un plat de "patas" i dins d' un cubell de rebujito. Ells que han pensat en instal.lar WC portàtils en tots els llocs on mai pixen els excedits en líquids fermentats. Els mateixos que no s'atreveixen a veure el video de presentació de la Banda del Coche Rojo ("¡Nos raparán a todos y violarán a nuestras niñas!") i pensen que si el grup local, La Sra. de González, els pot sol.lucionar la papeleta un altre any no cal dedicar més diners a l'espai jove. Els mateixos que van pensar que Hotel Cochambre creava un entorn musical ideal per al seu nou centre cultural. Els mateixos que, com tots els ajuntaments, pensen que una il.lustració infantil és la única que pot atorgar tot el sentit a una cartelleria de festa major. El gran treball del jurat composat per: "membres del consistori, el regidor de cultura (juas!) i un professional del sector gràfic local (juas-juas!!! el de la copisteria??)

Al concurs es van presentar mig centenar de propostes que m'encataria haver vist exposades al nou cente cultural. D'aquestes crec que en van escollir 5 de finalistes. Com ja sabeu, jo sempre sóc l'etern finalista i estava present durant la sessió plenària que m'hagués pogut alçar a l'olimp florit de clavells de l'estètica planuriana... però no va ser així. Tots els finalistes estaven curtits en el tema, fins hi tot hi havia el gran estafador que havia intentat colar el mateix cartell a un número il.limitat d'ajuntaments i ha recaptat un èxit vergonyosament considerable (crec que ha colat el mateix cartell a Les Corts i a Sants, ergo grans premis i una vergonya pels dos districtes). El cartell guanyador era infantil i bàsic, amb uns acabats puerils de tutorial bàsic de Photoshop 5.

En recollir el meu premi com a finalista, per cert, són un retolador i un boli que van genial, però no em paguen ni les hores (10) ni la impressió uns 30 euros, vaig pirar tant ràpid que no vaig tenir temps d'insultar a ningú. Suposo que es deu a la meva prudència i a la meva poca confiança en els enfrontaments bèl.lics amb autoritats en general. És una llàstima que sempre guanyi el mateix estil allà on vagi. També és una llàstima que jo sigui tan prudent i busqui una coherència estètica que em pot dur per mals averanys. Ja veig que cal conèixer el poder abans que el poble, donat que el poder coneix el poble (rebujito en mà) però no vol acceptar al poble.

Està clar que de cara al 2010 la cosa ha de canviar, és necessari que un servidor passi a ser part de la cúpula directiva que governi l'instint estètic i cultural de la planura. Que no se'n parli més!

Lucas

2009-09-12T17:57:00.000-07:00

Avui he baixat a Barcelona a una cita en tren + bici. És un combinat fantàstic que em permet gaudir de les adorables panoràmiques industrials del vallès oriental a través d'un vidre esquerdat i d'un altíssim risc de perde la vida mentre piloto el meu artilugi a 0'03 km/h per una vorera de l'eixample. Anava tant lent que un octogenari ha tingut temps d'assajar "El salto de la grulla con bastón" i m'ha deixat K.O. al tercer intent.

Un cop feta la feina a la capital, he tornat a agafar la bici + tren i fent ús de la meva bona educació he anat a parar al vagó destinat a mi i el meu molest accessori. Afortunadament els trens de rodalies es van adaptant a les noves tecnologies i els minusvàlids poden practicar unes llargues carreres fins a trobar la porta que hem de compartir un de cada tres vagons. Però estigueu tranquils amics, si aconsegueixen pujar al tren una tarda d'agost a Passeig de Gràcia, els invasors adolescents que es dirigeixen a Sitges (litrona a la mà) els cediràn el lloc que els pertoca i podràn carregar el seu telèfon de franc.

L'espai reservat als paios amb rodes, ja tinguin cames o no, ha estat aprofitat avui de la manera més completa. I jo, afortunadament, l'he gaudit durant 15 minuts sencers.

En Lucas és un nen d'uns 6 anys a qui li agrada ballar. Prové d'una segona generació d'inmigrants (penso que del Perú). En Lucas, al ser un nen, aprofita qualsevol moment per jugar, però ell juga fent street dance i fa aquelles coses que a tots ens semblen tant difícls com donar voltes sobre el seu cap sense perdre la verticalitat. En Lucas és capaç de fer això en un tren en marxa i quan acaba, frivolitza i s'obre de cames en la seva verticalitat, i es deixa caure d'esquenes al terre. Mentre fa questes proeses (amb uns moviments que es corresponen a una musicalitat excel.lent) ell mira al seu pare.

El pare d'en Lucas és un cretí analfabet. Vesteix com el seu fill, però no va tant brut. Arrossega un carretó d'anar a comprar i es baralla amb algú a través d'un telèfon de darrera generació. Quan en Lucas idea un pas genial, el cretí no respòn. Quan en Lucas es juga el coll i mig vagó ja està vibrant amb ell, el cretí segueix insultant a un/a anònim/a a través del seu telèfon. Però en Lucas segueix. És un nen i juga amb allò que li permeten. Jo mai permetria la meitat de les coses que fa en Lucas al tren, però està clar que el seu pare estava massa ocupat esbroncant a algú a través del seu telèfon.

Endavant Lucas! ets un crack! Espero que en algun dels teus intents per a ser un dels grans li fotis una bona patada a la boca del teu pare (El més cretí dels habitants de La Planura!!!!) Ha estat un plaer que m'obrissis la porta per baixar del tren.

Fins aviat Lucas!
Ets un crack!

XXS

2009-09-10T16:34:00.000-07:00

En breu haig d'assistir a una boda. Per a un pardal com jo aquest tipus d'actes socials em cremen a l'estòmac. No és que no m'ho passi bé, no és que no em faci il.lusió que un amic celebri una gran festassa, el que em preocupa és la meva indumentària. Està sociament establert que en aquests actes cal anar disfressat, i no m'hi oposo, si un amic fa una festassa i cal anar disfressat pot ser un luxe de festa, però ja sabeu que no és el cas, i també sabeu que jo no em puc disfressar d'Iggy Pop.

I aquest és el motiu principal del meu lament. Sóc un paio de 31 anys que amb prou feines supera els 50 kg de pes. Els lectors endocrins ja treuràn les seves conclusions per si sols, la veritat és que a mi no em preocupa massa excepte el maleït dia que rebo la invitació per anar a una boda. Aquell dia començo a hiperventilar i poso els ulls en blanc. Pel meu cap se succeeixen totes les dependentes de botigues de mudar que només veure'm entrar per la porta han fet ulls de: "Un altre que ens ha confós per un centre de rehabilitació", fins i tot totes aquelles que han provat d'enviar-me a Cortefiel Niños.

En aquest moment em caic com un plom i m'arrossego lliscant pel meu rastre de suor glaçada cap a una alternativa creativa i graciosa. Però mai un vestit de veritat, mai! Aquesta vegada, en vistes que als meus adorables amics se'ls ha acudit celebrar la seva festassa en temporada estival i a Menorca, no puc aprofitar la indumentaria vintage llanosa heredada del meu sogre barbut, que em vag fer arreglar per un esdeveniment similar, i he tornat a fer riure a dependentes i comerciants textils amb la meva minúscula carcassa.

No sabeu com desitjaria en aquestes ocasions tenir un tallatge comú i que l'americana més esquifida de qualsevol establiment no em fés pessigolles als genolls. Els lectors endocrins ja hauràn deduït que no sóc massa menjador (tot i que adoro la bona cuina) però això dels 3 apats diaris és massa per a mi. I no parlem de l'esport... oi que no val córrer 15 metres un dia de cada 3 per que al bar del costat de casa et deixin comprar tabac abans de tancar? Suposo que tot dependrà de la força de voluntat, i de moment no l'he trobat al feisbug... algú té el seu link?

Elefantes o mamuts?

2009-08-18T14:02:00.000-07:00

Enceto aquest post isolat amb una intenció cordial i amigable. No pretenc ferir sensibilitats (sé que ho faré) ni atacar a ningú (això segur que ho faig, però sense voler...)

El meu dilema paquidèrmic arrenca d'un creumanent de comentaris al tòxic feisbug. Com que no sóc prou estúpid com per enfadar-me amb cap amic, prefereixo explicar-me a través d'un post en el meu necroblog. El fet que ja no el llegeixi ningú em dóna certes garanties d'èxit a l'hora de mantenir meva diplomàcia habitual.

Fa cosa de dos dies vaig veure amb molta curiositat un enllaç que havia publicat una persona especial, ja us n'he parlat, és l'adorable E. Aquella que ens estima tant que deixa saltar a l'Atz sobre el llit amb les sabates posades. El seu enllaç conectava via wifi amb un malson audiovisual. De fet, no em puc queixar de la part visual, el que em va causar les úlceres va ser el que vaig sentir.

El video en qüestió és Cuentame de Elefantes. Jo coneixia l'existència d'aquest grup per algunes aparicions en les revistes musicals on treballava. De fet, penso que en algun moment alguna de les seves cançons van sonar força als mitjans i em vaig quedar amb la idea que eren una banda de rock respectable. No els vaig escoltar, no em van interessar. Però quan l'adorable E. va escriure que Cuéntame era una de les millors que havia escoltat mai vaig pitjar el play amb un interès especial.

Si hagués de fer una llista de les millors cançons que he escoltat es convertiria en la feina més pesada que m'han encarregat mai, i potser només seria capaç de fer-ne un esbòs. Segurament inclouria els tracks indiscutibles reconeguts pels mitjans més reputats i tot i així em deixaria perdre perles a mans plenes. Però de la mateixa manera us dic que si hagués de fer una llista de les pitjors cançons que he escoltat mai, Cuéntame tindria la pole position.

Podria rajar d'aquest tema en concret, però no em sembla oportú. El millor de la música és sens dubte la seva capacitat per sensibilitzar-nos, per evocar sensacions que ens pertanyen mesclades amb il.lusions que mai seràn factibles. Ens fa ser els protagonistes del videocclip situacional que volem ocupar, i està clar que la meva adorable E. se sent ben acollida entre els braços d'en Shuarma i li mola cantar a crit pelat Cuéntame amb un got mig buit de birra que sosté amb la mà dreta ben alçada. De la mateixa manera que a mi em mola fer-ho tant amb els grans com amb qualsevol banda que m'arribi una mica. (ara em vé al cap Vacazul... "playas de chinchetas eran mis excusas"!!)

Però això, a mi no em pot deixar indiferent... Respecto la llibertat personal d'escollir els factors estètics que ens fan fruir, però no puc deixar de pensar que hi ha gent que s'equivoca. Hi ha gent a qui estimo que no puc deixar al lliure albir d'una selecció musical precipitada i tendeixo a recomanar allò que a mi em sembla la dieta més equilibrada, i a sobre la personalitzo. Per mi és important regalar petits tresors a la gent a qui estimo i quan em cau una perla a les mans no puc deixar d'oferir-la. Reconec que no tothom té la paciència, la dedicació i les ganes de buscar perles. És dur i ferregós, però dóna resultats brillants que animen l'esperit i amb una mica de sort et fan ser molt feliç durant 4:56".

La meva Atz no s'adorm si no escolta la seva nana preferida, imagino que la nana preferida de tot el panorama (Giraluna, Sidonie, La Costa Azul), i a sobre la canta paraula sobre paraula... això són molts minuts de plaer intens creieu-me. Tot i que l'Atz i la meva adorable E. siguin persones ben assesorades sempre faràn neteja de les seves llistes i eliminaràn una part de les perles que jo els he regalat, però això és llei de vida, tot i que a mi em rebenti per dins que la gent que més estimi consideri essencial escoltar cançons d'en Perales camuflades en rock. (Encara que sigui amb una birra alçada sobre el cap).

Almenys, penso que algunes perles quedaràn a la seva llista: l'Atz durà sempre al cor Ani DiFranco i a l'adorable E. sempre li quedarà en Josh i la perla brillant que ella em va regalar a mi i que guardo entre cotons, l'adorable Jack.

L'esperit visionari d'en Shummun, l'Azteca.

2009-05-06T15:54:00.000-07:00

Mentre la Nat i la Mar miren què fer amb les seves vides, a un servidor li han recordat que encara regenta un blog de fireta. Tot plegat a arrel d'uns àcars moribunds incrustats en una ampolla de Brandy, ja veus... i jo que no en bevia de Brandy polsegós... i ara faig tremolar copes esveltes que m'enllustren el paladar amb encantadors efluvis de fusta vella...
(Somelier decapitat... procedim:)
Haig de reconèixer que l'arrancada del fre de mà ja havia estat prevista per l'adorable Shummun, que, fent honor al seu esperit més visionari havia anunciat el meu comportament incorregible. Pels averanys més profunds de la Planura hi han passat milers de coses dignes de ser explicades i, sobretot, exagerades fins a la minúscula versemblança. Des de la mestressa de merceria que menja entranyes de colomí per esmorzar, a la nova mestra del querubí, que, si fós més encantadora, es passaria les hores laborals posant el nas com a cirereta a totes les merengues de ca l'Escribà.

El llistat d'excuses és il.limitat. Però només citaré les millors, les que em converteixen en un escriptor de blog de fireta feliç. La primera és, sens dubte, la meva nova situació laboral. Una ocupació vàcua, però reconeguda allà on vaig. Una retribució feliç a canvi d'uns anys en un xipoll tèrbol governat per un miserable prototip d'humanoide paranòïc incapaç de ser sensible a res que no li foti fiblada directa a la punta del seu prepuci fúngic. La meva nova ocupació trimestral consisteix en renovar, corroborar i fer ben gruixudes les llistes de l'atur, per internet, és clar...

La meva nova situació em permet gaudir encara més de tot allò que m'era plaent mentre em distreia fent dibuixets a la revista, mentre el gruix conceptual adquirit del RM (GCApRM) em posava al dia de la darrera distracció profilàctica d'Elvin Jones. Ara, tenint en compte que el país passarà uns mesets amb unes revistes de puta pena, prefereixo fer ulls cecs al tema editorial i fer ullets melosos a qualsevol altra font raquítica d'ingresos, i sobretot, deixar-me anar al plaer d'aprendre i experimentar! Ahhh amics... Jaure a l'hamaca del jardí, de bon matí, amb un café entre mans decidint si tocarà retolador, Flash o una estoneta més de sol i guitarra és un plaer designat en exclusiva a Déus, a paios molt rics o a pelacanyes aturats com jo. Yeah man! Cal ser una mica hippie... però no cal deixar de ser cool! Amén...

(Continuaré?)

Nat i Mar (capítol 6)

2009-02-20T14:02:00.000-08:00

La Nat es va despertar pensant en el seu projecte. Estava molt orgullosa i va decidir que el que quedava de matí el destinaria a a la seva causa. Havia de buscar tot tipus d’informació i havia d’escollir amb cura al pare de la seva filla. Es va liar un porro i va encendre la tele del menjador i hi va posar el mute. Va encendre l’equip de música i va seleccionar la memòria 3. Va encendre l’ordinador i es va passar pel Messenger, el Facebook, el Meetic i el Hi5. Era una sort que la seva mare comencés a treballar tant aviat, d’aquesta manera ella podia disposar de tot el pis sense sentir parlar de feines, instituts i “responsabilitats d’adults”. Què no era prou madura ella per haver pres aquella desició?

Les alertes del Messenger no deixaven de sonar acompassades per Eva de Melocos a tot drap. La Nat ja havia vist amb una primera ullada que els seus interlocutors potencials no complien els requisits indispensables per germinar-la:

Mohm16tiviapinxacomounfal_lafel no era lleig pero era moro. Ella no era gens racista, de fet el seu camell habitual durant les darreres setmanes era un paio bastant moro que es feia dir Yassir Mohammed I era tant encantador que de bon grat hagués acceptat ser la seva 3 esposa, però volia que la seva filla naixés amb un codi genètic perfecte. Per aquest motiu sempre se’l tirava discutien sobre la profilaxi i sobre la necessitat de beure birra enlloc de tè. Dogmes de fe, en deia ell.

Izan_#18/¿¿SUBYDON!!!GFF…zemenvalaboca hagués estat un candidat perfecte si no hagués estat pel seu petit problema amb les drogues. L’Izan si que estava bé, però tenia la sort d’esquena. Era rosset i lluïa un serrell d’aquells tan poc pràctics, d’aquells que cada 25 segons t’obliguen a executar un ràpid moviment de cap que percuteix en les cervicals amb la força d’un estrangulament acarnissat. Un cabell llis i preciós a còpia de cremar tots els assecadors de la seva mare. L’Izan estava bo i tothom ho sabia, però tothom també coneixia el seu punt feble. L’Iz tenia un tic ben molest! Per minsa que fós la dosi de qualsevol fàrmac o substància que hagués près, el seu llavi inferior ocupava l’espai del seu llavi superior. Com si es tractés d’un bigoti tristot i rosadet. Al mateix temps, afluixava el rictus i les celles se li amuntegaven al damunt de les parpelles. Les seves llargues i tupides pestanyes el cegaven. El resultat era un caretu desolador. Amb el serrell flàcid. Incapaç de convèncer a cap noia de la seva altíssima follabilitat en estadis més serens. La Nat el prenia com un amic íntim des del dia que li va anar a fer una mamada als banys del pati de l’escola. D’això ja fa molt de temps, però a ell se li va enfilar tant el llavi inferior que li feien pessigolles les seves fantàstiques pestanyes. D’ençà d’aquells dies, i vés a saber perquè, el rumor es va escampar per totes les vies possibles. I tot i que moltes noies ho van voler desmentir de la forma més empírica, la fortuna de l’Izan no li va fer justícia. Tohom es referia a ell com el pobre Izan, sobretot quan ell explicava als seus amics que s’havia fet el piercing del llavi per encadenar-lo a la cremallera de la jaqueta.

Nat i Mar (capítol 5)

2008-12-02T13:11:00.000-08:00

La Mari va sospesar rapidament la situació mentre el petit nan restava palplantat al seu davant mirant-li les tetes sense desdibuixar aquell semi somriure de fill de puta. Es va apropar lenta cap a ell i li va clavar un cop de puny al nas que el va estendre a terre. Els tacons se li ensorraven en allò que algun dia hagués pogut ser gespa. Tant el Male com els camàlics del petit es van quedar glaçats. Bé, sobretot el Male, que va començar a cridar com un perturbat, aixecant els braços i assenyalant a trot crist. La cavalgada estava a menys de cent mentres quan la Mar va pujar al cotxe del Male i el va fer seure al seient del copilot. Ell encara cridava i movia els braços.
-Ens maten, aquesta penya ens mataràn i ens torturaràn, estàs com una puta cabra…
La Mar ja havia arrencat el cotxe i va sortir disparada en sentit contrari a tota la familia.
Estava làctica. Tensa com com la cinta d’una persiana, però amb el cap clar. Havien d’arribar a Barna. Aquesta penya no s’hi fotia perque els quedava massa gran. L’objectiu era sortir del descampat. Més enllà hi havia l’estació i un bon grapat de fàbriques. Ella ho sabia perque havia sortit molts dies amb un paio de la Llagosta, un d’aquells garrulos de poble que traginen les gàbies amb els seus ocellets per tot arreu. La seva millor opció era, sens dubte, arribar a l’autopista, i tot aquell desgabell s’hauria acabat. No hi tornaria mai més la Mar, aquell no era el seu problema… El problema més gros era que el darrer examen del carnet l’havia suspès pel seu petit descontrol amb l’accelerador: … o condueixes o calces! I en el seu cas preferia calçar uns taconarros de pam. La Iaia no perdia pistonada i, com que la seva sola imatge reflectida al retrovisor del Twingo no tenia desperdici, ella no podia fixar els ulls a la carretera. En Male encara cridava:

-Em tallaràn els ous!! Em cremaràn el carro!! Aqueta penya és molt xunga i tu no tens ni puta idea de conduir. Si no ens follen ells ens donaràn pel cul els fills-de-tura!

-Que et donin ben bé pel sac cara-cul! T’estic salvant d’un marronàs i , a més, aquesta tartana no tira una puta merda! Tenim a la vella guenya clavada a l’esquena…

-Esquerra, gira la rotonda, i passa per sota el pont, espero que no estigui inundada… I ojo amb els baixos del cotxe que valen una pasta.

La Mari no podia de deixar de mirar, pel retrovisor, a la senyora de 80 anys que la perseguia cavalcant aquella màquina ferotge. El vent li feia volar els cabells més enllà del munyó de matèria morta que portava per monyo. Les arrugues naturals s’esbaïen per l’acció de l’aire gèlid que arrossegava la pell elàstica de les seves galtes, cap enrere, repicant als lòbuls, encara més elàstics, de les seves arcaïques orelles. Encara era guapa. Encara era més atractiva al llom d’una moto de gran cilindrada amb adhesius verds.
La Mari es va sentir captivada per la seva imatge i en veure que més enllà de la Iaia ja no hi havia ni rastre de la banda de la Riera Seca, va decidir afluixar.

-Què fas? Estàs sumbada? Encara no hem arribat a l’autopista. Aquesta vella és una (p)sádica!

Després de la rotonda, passat el primer pont, sortint de la Llagosta pel camp de futbol, just on solen haver-hi els campaments de nòmades, la Mari va aturar el cotxe. La Iaia, que ja havia anat entenent la siuació va descavalcar de la moto. La Mar havia desenpolsegat el botonet de la FM del cotxe amb un moviment brusc de volant i ara sonava Jack Johnson a tot drap… (Never Know. In Between dreams)

-Què ens vols? Va dir la Mari mig tremolant en entre boirines.
-Has ofés algú del meu clan i això no es perdona. O pagues o pateixes.
-No tenim res. Ens hem equivocat. Perdonan’s no ha estat tant greu…

A poc a poc anaven apareixent caps i figures per tot arreu. Ombres que significaven un perill que en Male ja havia previst. El soroll dels pneumàtics va fiblar el cor de la Mari i el Twingo va desaparèixer.
-Deus tenir el parell de collons que li falten al teu amic.- Va dir la vella.

Òbviament en Jack havia deixat de sonar fadejat pel soroll de motor del cotxe cremant-se cap a l’autopista.

-Hauràs de venir amb nosaltres maca. Agafeu-la!

En tres segons la Mari estava lligada, amordaçada, absolutament inmobilitzada i arrossegada cap a una rulot propera a la Riera. Mentre es resistia contra els seus sis adversaris dos d’ells ja li havien descordat els botons de la bragueta dels Miss Sixty de pana rosa que havia escollit per aquella tarda. La Iaia encapçalava el viacruci. Tot semblava formar part d’una cerimònia assajada. Els seus moviments, cada cop més violents, només facilitaven la feina dels dits aspres dels seus apressors per accedir a la seva zona seca. La Iaia es va retirar discretament cap a al seu cau luxós i va engegar el gengantí televisor de plasma per ocultar els crits de dolor. Escenas de Matrimonio podria ser un bon remei pel seu malestar, l'ampolla de Sapphire, també. Es va servir un fantàstic gintònic en "balón" mentre escoltava tota aquella colla de gemecs que venien de la tele. Es va asseure en un dels 3 tamborets que flanquejaven l'accés a la seva barra de marbre, mig metre enllà del tirador d'Àguila, i es va fer fregues al front amb els 2 anulars. Allò no era just, no es podia repetir.

Nat i Mar (capítol 4)

2008-11-26T14:28:00.000-08:00

A les 9 del vespre la Mar i el Male estaven fent el sisè porro en un descampat molt proper al peatge de la Llagosta. Feia molt de fred, però els dos estaven fora del cotxe. Ell revisant vés a saber què del portaequipatges i ella asseguda al capó. Estaven rodejats d’autopistes i carreteres comarcals. Ben lluny es veien els llums verds de les fàbriques il.luminant estructures metàl.liques que sugerien figures èpiques. La Mar s’hi trobava bé. Era un paisatge familiar que li proporcionava la tranquilitat necessària per pensar. Sempre li havien agradat aquests paisatges industrials. De sobte van aparèixer tres paios cavalcant ciclomotors trucats (ho va saber per que feien el mateix soroll que la seva moto). En Male va aixecar la mà, aquest cop assenyalant al cel. Els nois van baixar de la moto i es van treure el casc del colze. Eren nens. El més gran debia tenir 13 anys i el que era més petit, que s’havia quedat sobre la moto fent un porro i duia un paper encaixat a l’orella, en debia tenir 11. A la Mar li van fer molta gràcia. Va pensar en el seu instint maternal i va somriure. Gairebé els treia un pam i mig a cada un. El Male s’hi va apropar.

-Què teniu?
-10 xapes d’A3, 2 llantes de Golf Sport Line, 10 escuts de BMW i 4 retrovisors de l’Astra nou.
-Molt bé. Em quedo les xapes i les llantes. 30 Euros.

Els nens van fer el gest de começar a riure tímidament. Es van mirar els uns als altres amb cara de: has vist lu que ha dit?
Aleshores el petitó va baixar de la moto i es va dirigir de cap al Male.

-90 euros.
-De cap manera mil-homes. 40 euros i us faig un favor si a sobre també m’enduc els putos escuts de regal.
-90 euros. I sense favors manco de merda. No ens vacilis que no tenim tot el dia.
-40 euros i us convidem a una ratlla a cada un –va afegir la Mari.-

Això sí que els hi va fer gràcia de veritat. Ara no podien parar de riure. Fins i tot el Male estava rient mentre la Mari ja anava treient la papea de la bossa.

-Tu ets imbècil o què? A nosaltres la farlopa ens surt per les orelles. Ens pagues 90 euros o t’apallissem i ens quedem tot el que dus. Ets tu qui ens ha cridat i t’has d’endur la mercancía pels meus collons.

-Pels teus collons calbs- Va afegir al Mari regirant l’interior dels seu minúscul bolso de Mango buscant el cacao pels llavis.

Ara sí que el Male estava acollonit, però la Mari no ho entenía. Només eren uns crios I anaven amb uns fums de mafiós que feien risa. El que havien de fer era pujar al cotxe, tornar a Barna I deixar els tractes amb la “minimafia” per un altre dia. Però el Male no es va moure quan la Mari li va dir el que havien de fer. Es va quedar immòvil davant d’aquell marrec com si l’hagués paralitzat.

-Fotem el camp Male! Deixa aquests merdes d’una puta vegada.

El Male no es va immutar. Estava realment tens en aquella situació. De fet era com si tots menys la Mari sabéssin alguna cosa que ella desconeixia.
El Male va prendre el colze de la Mari amb una discreció ben inútil i es va apropar a la seva orella:
-Tens pasta?
-Ni un duro. Estem pillats, oi?
-Generalment són inofensius, però avui els hi han pujat els fums de narco.

En aquell moment el petit es va girar cap als seus colegues i va assentir amb el cap. Els altres van esbossar un somriure malèvol i va començar tot aquell espectacle acústic que el Male volia evitar de totes les maneres. Van començar a enfonsar els clàxons de les petites motos fent una fresa extraordinària (evidentment estaven trucats). Fins i tot n’hi va haver un que va treure una sirena en spray. Allò era insuportable. En tres segons i mig van començar a aparèixer carros de luxe conduïts amb una execució gens pulcre per l’horitzó del descampat, motos de gran cilindrada, cavalls amb genets invisibles…

-Merda.
En aquell moment la Mari va entendre la gravetat del assumpte. Els minimàfies pertanyien a la colònia de barraques de la Riera Seca. La més xunga i sanguinària dels voltants de la Llagosta. Quan un d’ells necessitava ajuda, tots, absolutament tots, acudien a ajudar-lo. De manera que, al ser una comunitat d’un centenar de membres les batalles solien acabar amb la seva victòria indiscutible i d’aquesta manera, i potser d’alguna altra més, s’havien guanyat a pols la seva inmunitat.

Especialment era reconeguda l’extrema agresivitat que gastava la matriarca de la comunitat. La Iaia Dolores. Una antiga puta del paral.lel a qui un client, diuen que un antic banderilleru de la Monumental, li havia desfigurat el caretu amb una filomatic. De fet va ser ella qui havia engendrat la colònia a l’estèril riba de la Riera de la Llagosta. Anant-hi a viure amb els seus vuit fills un cop acabat el procés de farcit de conca ocular amb un ull de vidre velat per part d’un cirurgià de la més alta alcúrnia a qui ella havia fet un parell de favors. En fi. Era ella, la mateixa Iaia Dolores qui encapçalava la troupe enfilada sobre una CBR 900 i cagant hòsties directament cap a ells dos.

Nat i Mar (capítol 3)

2008-11-24T12:09:00.000-08:00

Després de 3 porros van arribar al magatzem. La Mari va fer un parell de trucades perdudes al Nen, les necessàries per que ell treiés el cap per la finestra d’una antiga nau industrial i els fés un senyal indicant-los que abaixéssin el volum i que es dirigissin cap a la persiana del final del carreró. Allà els va obrir.

-Mai!!! sota cap concepte, tornis a venir amb aquesta carrossa de fira al meu garitu.

El Nen semblava molt cabrejat, i això era una cosa que la Mari no es podia permetre de cap de les maneres. Havia de demanar-li “un favor” força especial, una cosa que mai ningú li havia demanat.
-Em pots esperar aquí?
Va dir-li la Mari al Male.
-I una merda. No em penso quedar aquí solíssim si ni tan siquiera puc posar música.
-Sí que pots posar música penjat! Oi que pot provar un dels Bang&Olufsen dels et vas pillar de l’últim carregament?- Va preguntar la Mari al Nen.
- Sí, però que es posi cascos!- Va dir el Nen
- Vale, però aquests trastos són una basura! Tens una play, oi?- El Male va marxar remugant cap a l’habitació on el Nen guardava tot el material amb el que li pagaven les drogues els gitanos.
- Un bon parell de campanes Clarion, això és el que mola, els Bang&Olufsen que se’ls mengin els putos pijos de merda, a veure, m’enduré el Pionner i el Gran Cefauto.

El Nen mirava al Male pensant si en alguna ocasió s’hauria menjat alguna de les seves pastilles. Era possible…
-Què, anem per feina?- Va dir la Mari al Nen
-Sí, anem a la farmàcia, quan vols?
-Aquesta vegada vull una cosa molt especial i necessito consell…
-Li vols fer un regal al teu xorbo?
-Més o menys, però jo no tinc nòvio, és per una amiga.
- No serà per la Nati? Saps que passo molt d’aquesta guarra.
El Nen estava força cremat amb la Natàlia per que ella no té un pèl de tonta i durant una època va fer que ell es creiés que estaven sortint. D’aquesta manera ella aconseguia tot el material gratis. La història va durar força temps per que el Nen no sortia gairebé mai del magatzem de manera que no hi havia perill que la trobés a l’after de torn fent el pendó. El cas és que un dia li van encarregar una bona comanda amb caràcter d’extrema urgència: els porters d’una discoteca de la zona hermètica de Sabadell s’havien quedat amb les butxaques buides a mitja nit i necessitaven fotre’s algo ja. El Nen hi va anar per que eren els millors clients que tenia i calia mantenir-los contents. Quan hi va arribar amb el seu 2 cavalls vintage de color groc va haver de fer de relacions públiques i es va prendre el seu placebo habitual amb els cossos de seguretat. Entre rules i ratlles, la cosa es va anar complicant i a les 10 del matí es va trobar accedint a la zona més ultravip de la disco on els treballadors es reservaven el dret de beneficiar-se a totes les clientes àvides d’una dosi més. I al bell mig d’un majestuós llit rodó, construït amb caixes de Voll-Damm, hi havia la Nati amb els ulls en blanc i el tanga penjant d’un tirador d’Aguila abandonat.

-Sembla mentida que siguis tant lluç! Es veia d’una hora lluny que te l’estava clavant. Com es pot ser tant romàntic dedican-te al que et dediques? Sí que és per la Nat, però no és un regal. A mi també me m’ha donat pel sac i li vull tornar ben gorda.
-Guai, m’hi apunto, què has pensat? M’ha sortit una farlopa que dóna al.lucinacions bèl.liques. Su juru! Se la van fotre els de l’equip de bàsquet del teu insti i es pensaven que els estaven bombardejant durant un partit… Es veu que tots es van ajupir amb les mans al clatell…
-No, vull una cosa més xunga. Vull algo que l’esterilitzi per que no es pugui quedar preñada. Ho saps fer?
-No t’entenc. Això per aquest pendó és un regal, no?
-No precisament. Es veu que ara vol tenir un fill.
-Però això és molt xungo tia. Potser vol refer la seva vida…
-Ho veus com ets un lluç?
-Tens raó. És una filla de puta. S’ho mereix. Tinc el que necessites, però hauràs de tornar un altre dia. Ho haig de preparar.
-No tinc pressa. De moment ella em va ajudant a enverinar-se. Però ja que estic aquí em podries passar algo inofensiu?
-I tant xurri. Per tu i els teus propòsits de liar-la parda amb la Nat, el que vulguis. Cristal?
-No. Farlopa. M’haig de mantenir desperta i amb els peus ben clavats a terra. Aquesta nit aniré a veure-la.

En sortir de la nau. La Mari va anar a buscar al Male que en aquell moment estava estossinant a una puta virtual.
-Tu, pervertit! Ja estic. Li estàs clavant una bona pallissa, eh? Fem una cleca abans de tornar?
-Ok. Però ràpid que he quedat amb uns paios que m’han de passar embellidors d’A3 a Montcada. Et fa res que ens hi passem una estona?

Nat i Mar (capítol 2)

2008-11-22T14:01:00.000-08:00

Pensant en tot això, I mentre es liava el darrer porro del dia, la Mari es va adormir amb el conseqüent desastre que això suposa quan no has acabat la feina que tens entre mans. L’endemà cap al migdia, quan es va llevar, hi havia alguna cosa que la motivava a moure’s. Era una espècie de pensament malèvol que la feia sentir força més alleugerida. La història estava clara i ella havia de prendre algun tipus d’iniciativa per evitar el seu desperdici existencial. Seria massa brut provar de desfer-se de la seva adversaria, però podia provar de fer-se amb la seva esterilitat. De fet, no seria massa difícil tenint en compte que la Natàlia era politoxicòmana i que amb aquell grapat de substàncies diàries que prenia la seva capacitat repruductora penjava d’un fil.

-Nen? Ens podem veure aquesta tarda? Ok. A les sis em passo pel magatzem.

El nen era un camell molt discret que es caracteritzava per passar les drogues més adulterades de tot Barcelona. Havia estudiat dos anys de farmàcia amb un objectiu claríssim. Arribar a ser el que era: un traficant de poca volada amb prou coneixements com per allargar qualsevol tipus de droga més d’un 75%. Evidentment ell no ho reconeixia… però, de tant en tant, el trobaves desolat per algun bar del gòtic per que havia calcinat tot un càrregament de pastilles i debia una quantitat enorme de calers als xinos. De fet, tothom n’estava al corrent, ja que amb el resurgiment del moviment pseudokupa s’havia inflat de fabricar tripis amb matarrates, èxtasi líquid amb fixador fotogràfic i un espit casolà molt i molt passable.
La Mari estava del tot convençuda de la seva missió i, sobretot, que la farmaciola del Nen la podria ajudar. De fet, es trobava absolutament respatllada per antecedents històrics i personatges prou coneguts per ella que havien emprat estratègies similars. Abans d’abandonar l’escola havien estudiat un savi molt influent que xerrava sobre els mitjans, no la tele, sinó sobre les maneres d’aconseguir allò que vols. També veia cada tarda, ara sí, a la tele, gent que per motius més miserables duia a terme bestièses molt més salvatges. Ella actuava per amor maternal i aquest és, sens dubte, un sentiment pur i irrefrenable. Veia com la gent del seu voltant no tenia cap interès en res, no es movien per cap causa ni per cap motivació que no fossin el sexe o les drogues. Ella no era com els altres.
Ara ja estava tot en marxa. Necessitava un mitjà de transport per anar a les afores de Barcelona, de fet, bastant a les afores ja que allà era on estava el Nen. Així doncs, armada amb el seu Motorola customitzat amb els personatges més emblemàtics de la Warner, es va disposar a fer un parell de trucades.

- Hi és el Male? Ah… Ets tu. Doncs vas finet, oi fill? Fots la mateixa veu que La Maña! Perdona si t’he despertat però m’has de fer un favor. Tens algun cotxe que no estigui inmobilitzat? Bé, això ja ho veurem, però avui necessito que em portis a cal Nen cap a les sis. I així ja et pilles algo per al cap de setmana… Doncs si tu no et menges res d’aquell paio ho passes, a mi no em ratllis. Quedem a les cinc? Ok.
Male venia de Mal educat. Aquest personatge era un company de classe del germà de la Mari. Encara estava estudiant mecànica en un centre de formació professional. De fet, era dels pocs que coneixia la Mari que no hagués abandonat els estudis. Era un fanàtic del tunning i es dedicava a arranjar els cotxes de la penya. Es passava tot el dia fumant porros i decorant cotxes. Era un putu artista de l’aerògraf, la modelació del xassís, el car-audio i només vivia per lluir els seus avions per les discos i els afters perifèrics fins que els mossos li immobilitzaven el vehicle de torn i procedien a fer una retirada de carnet fals. Era un bon paio, però el seu sobrenom no li feia justícia. Lo del “mal educat” li venia d’un accident en una concentració de tunnig. En aquestes celebracions hi ha una sèrie de concursos per als més friquis. Un d’ells és el SSPPLL (Sound Preasure Level). Es tracta de veure quin és el cotxe que té més potència en Db. Però medir-ho amb un mesurador de Db no seria prou espectacular i aniria una mica en desacord amb la filosofía del tunnig i la samarreta mullada. Es tracta d’agafar un cotxe de deixalleria, instal.lar el teu sistema d’àudio amb els seus altaveus de 30” i la seva dotzena d’etapes de potència, infiltrar una bona capa de formigó enmig del xassis i mesurar la dilatació que ha provocat el so. El cas és que en un d’aquests concursos el Mal-Educat havia invertit una bona pasta i en el moment de pitjar el play del comandament a distància (evidentment des d’una distància prudencial), allò no va xutar… El Male es va calçar uns auriculars protectors i va anar fins al cotxe a pitjar el botonet de l’equip a través de la finestra, amb tant mala fortuna que ell havia instal.lat l’equip més potent. Tant, que la mà que tenia recolzada a la porta per equilibrar el seu cos mig abocat dins del cotxe es va quedar atrapada en una escletxa entre el xassis i el formigó. I, en dilatar-se, va perdre tots els dits excepte l’índex i el polze.
-…Perfecte! Ja està aquí.
Puntual com sempre, el Male va aparèixer a dos quarts de set, exactament 2 minuts després que el barri tremolés amb el track 5 de “Lo mejor de las catedrales del trance”. Aquesta vegada sí que l’havia fet grossa. Aquell Twingo era un dels seus projectes més ambiciosos. Molt espectacular però poc efectiu per anar a casa d’un camell, sobretot a causa d’aquells ratjos ultraviolats que s’escampaven pel l’asfalt i feien l’efecte que aquell tros de ferralla s’enlairés.
Un cop a dins de la cabina, la Mari va comentar la necessitat de discreció que mereixia el seu viatge i ell ho va entendre: sense abaixar el volum de la música va prèmer un parell de botonets i la catedral del trance es va convertir en “el Café del Mar Vol.3"

-Mp3. 40 Gb. 5 dies en reproducció nonestop. Ho flipes!

Nat i Mar (capítol 1)

2008-11-20T15:11:00.000-08:00

La Natàlia i la la Mari eren molt bones amigues. Anaven sempre juntes a tot arreu. Sempre quedaven al mateix bar per inflar-se de birres, riure i rajar de coneguts i desconeguts. En fi, una relació força comú. Un dia, després de la cinquena canya, la Natàlia li va comentar a la Mari que en la situació en la que es trobava en aquell moment li agradaría quedar-se embarassada. I, que a més, havia tingut una revelació: la nena, per que hauria de ser nena a la força, tindria un nom força especial, el que ella havia somiat. La Mari, en sentir el nom es va quedar gelada perque era el nom que ella sempre havia volgut posar a la seva filla. Segurament la filla que ella havia perdut en el darrer abortament d’urgència. En aquell moment es va desencadenar tot. La Mar li va dir a la Nat, intentant mantenir les bones maneres i la diplomàcia típica de la cinquena birra, que aquell nom no l’havia somiat, que elles ja n’havien parlat abans, però com que la Nat era “una alcohòlica de merda” no es recordava de res. En aquell moment la Natàlia va petar i va començar a propinar una generosa ráfaga d’insults poc atinats mentre aixecava la mà perque el cambrer li fes una mica més de cas.
–Ets una puta miserable i rabiosa i ehstàs absolutament gelosa de la meva vida eshpectacular, plena de glamur i vivències eshtraordinàries al Zas!. El que a tu et passa de veritat és que estàs reprimida i ets una incompetent filla de puta i xupa-polles.-
Pum! I va caure de la cadira. Cosa que curiosament només li passava els dijous a la nit. Com de costum el cambrer va arribar amb la seva canya i la va ajudar a posar-se dreta. En recuperar la conversa va ser com si res hagués passat:
-De què parlàvem?- Va dir la Nat.
- De res, que t’has tornat a caure.
- Collons! Això em comença a emprenyar! Aquests terres tan bruts i plens de serradures em deixen la roba feta un fàstic. D’aquí a poc haurem d’anar a prendre les birres a algun lloc amb un tatami ben tou i polit… però no tenim tanta pasta, oi?
Així doncs, les dues amigues van seguir amb la seva plàcida rutina etíl.lica fins a una hora ben habitual en la que ja tocava anar a emprenyar una mica al camell de torn per que els passés la postura setmanal. Es van enfilar als seus respectius ciclomotors i fent tentines es van obrir camí cap a Príncep d’Astúries.
La Mari no es podia treure del cap la traïció de la seva amiga:
- Coneixent aquesta imbècil és capaç de tirar-se a qualsevol paio per quedar-se embarassada i així sortir-se amb la seva. Si ella li posa aquest nom a la seva nena la meva vida perdrà tot el sentit.
Pum! La Natàlia havia tornat a caure. Aquest cop de la moto. Es veu que un autobús aturat a la seva parada s’havia precipitat sobre seu mentre ella intentava creuar un semàfor que estava clarament en verd, àmbar o vermell. En aixecar-se, amb el colze sagnant, i amb la seva jaqueta de pell de plàstic feta una piltrafa, va començar a insultar al xofer del 24, a les iaies dels seients reservats i, en definitiva, a tot crist que hi hagués per la zona. Com de costum no va aparèixer ningú uniformat i la Mari va convèncer a la seva amiga que era millor anar cap a casa a treure les marques de quitrà de la jaqueta, que són molt “xungues”. En aquell moment la Natàlia es va girar amb una mirada tant serena que va espantar a la Mari i li va dir:
-Sí, anem.
Durant el trajecte no es van parlar. Anaven les dues en una moto per que l’accidentada havia deixat la forquilla com una bola de paper de plata i l’havien abandonat en un contenidor de runa gràcies a l’ajuda d’uns camàlics prou perjudicats com per dur a terme aquesta operació a canvi d’un número de telèfon fals.
En arribar a ca la Natàlia es van despedir amb un petó als morros amb un gust força agre. Suposadament adjudicat a la dosi extra de farlopa que havien consumit el diumenge a la tarda.
La Mari va marxar cap a casa seva-dels-seus-pares pensant en com podia impedir que la seva millor amiga es quedés embarassada abans que ella. Ho havia d’impedir de totes totes. No ho podia permetre. Ja ho havia planificat tot: als 20 deixaria de beure begudes destilades, almenys entre setmana. Deixaria de prendre ketamina i d'esnifar MMDA i es quedaria amb els porros, la coca esporàdica, les birres. Ah, i dinaria al bar de menú enlloc del MagDónals i el Pansand habituals. Volia aquella nena des que tenia 16 anys. Des del primer embaràs frustrat. Volia vestir-la bé, de pal Ikks i tal… Donar-li una bona educació, i que tingués una vida millor. Ja havia estat en agències de casting per a nadons i s’havia informat de quina era l’edat mínima permesa per entrar a l’Eurojunior. Amb una mica de sort aquella nena seria famosa als 4 anys! Però per això necessitava un nom especial, un nom autèntic i no pas un sobrenom. Un nom que l’estigmatitzés de per vida i que deixés clar que ella era especial i única, irrepetible. I tot gràcies a la cura que la seva mare havia tingut d’ella fins i tot abans que existís.

3000 entrades?

2008-11-20T15:08:00.000-08:00

Entenc que és una fita a celebrar, i ho faré amb un conte per fascicles... Avui comencen les aventures de la Mar i la Nat.

L'esquitx del mal

2008-11-20T12:17:00.000-08:00

Avui ha arribat el cable de xarxa de 50 metres que vam encarregar ja fa 3 setmanes a l'informàtic de La Planura. No es poden dir moltes coses a favor d'aquest personatge (...).

Aquesta tarda he procedit a cablejar l'extensa distància que separa la meva llar del router inicial que m'ha de proporcionar una robusta cobertura wifi de franc. Després de perdre 3 dits de la mà esquerre he recordat amb nostàlgia com n'éren de toves les parets del carrer Verdi. Viure en un piset atrotinat de gràcia et manté lluny de manipular la façana o qualsevol prototip de paret mestre. L'humitat em feia sentir herculi mentre clavava llargs espàrregs amb un dit i una cigarreta penjant de la comisura.

Avui, just quan anava a martellar-me el quart dit han sortit els nens de l'escola veïna a jugar al seu pati adhosat al nostre terrat. Odio als nens que no estimo. No tinc terme mig. La meva filla no em molesta mai, els meus familiars nans, tampoc. Però no puc amb els aliens, sobretot si la seva educació és tant minsa com el seu pèl púbic. De fet, dubto que la finalitat d'airejar-los al pati de l'escola respongui a motius curriculars i m'inclino més a pensar en la l'autopreservació de la salut mental dels seus pobres educadors. Aquests mocs no entenen l'oci sense crits de bèstia escorxada, però el pitjor són les al.lusions personals cada cop que et veus obligat a compartir-hi l'espai exterior. El seu tracte de senyor pot enganyar als ignorants en matèria preescolar, però no és més que un saborós esquer que amaga un ham espinós. Avui, el mal estat d'un condó durant una situació crítica de fa 4 anys ha estat la penosa causa d'aquest post.

Les Conspiqües Humanitats Omni(-)Lletrades d'Excel.lència Suprema, les CHOLES de La Planura solen anomenar als infants que no deixen de profanar la seva serena activitat vespertina com a "Semen". Utilitzen "Semen" com a nom genèric i sempre que parlin amb algun ésser suprem de la seva mateixa condició. És a dir:

-"No me puedo venir a tomar una caña a los Candiles con este SEMEN que me va a pedir de todo, y yo no he cogido ni el bolso."

Està clar que no penso renunciar a un substantiu tant sucós per referir-me a aquesta bestiota imberbe, de manera que a partir d'ara li diré Semen.

Cablejar un garbuix de 50 metres d'ethernet no és fàcil, sobretot si has de salvar balconades, baranes, desnivells de 2 pisos per façanes alienes, conductes de gas i tones de maquinària industrial ensorrada en farina i àcars. La cosa es complica si com a material bàsic per aferrar el cable a diferents suports has escollit una caixeta encantadora de material IKEA per jugar a ser el tècnic de manteniment informàtic de les princeses Disney. Però es fa realment impossible si ets el flanc dels insults del Semen mentre perds el compte dels dits que ja no tens, simplement perque ja no tens amb què comptar.

Se li clavaven les urpes al palmell de la mà vorejant amb els dits negres, de sutge pneumàtic, els barrots de la barana. Només els seus ulls encesos, amb l'ira que t'atorga ser l'esquitx del mal, sobresortien del petit mur que subjecta la barana. I sense pensar ha començat a insultar-me i a riure's de mi amb la companyonia dels seus amics imaginaris (deuen ser terribles), feia servir l'idioma de les altes esferes planurianes, les CHOLES:

-Este señor está loco. ¡Este tío es un capullo! Eres un tonto. Yo soy más listo que tú. ¿Qué haces? Eres un inútil. ¿Has visto qué tío más gilipollas? Yo soy más fuerte que tú. ¡Eres un kiwi! ¡Motivado!

No he pogut fer més que tancar els ulls i acariciar amb els dits el gruixut cable que tenia entre les mans. M'he encarat cap al cel i he invocat en el meu record la terrible acció que uns exemplars de semen adulterat en estadi de Latin King van perpetrar contra el meu Shummun fa pocs dies. És increïble l'estrebada que pot suportar un cable ethernet sense perdre tots els filaments.

Després de penjar a la petita lleterada per un cel obert anex he sentit una ovació per part del professorat i una bona part dels alumnes. Fins i tot una representant de l'excel.lentíssima acadèmia de les CHOLES m'ha guardonat amb una placa de metacrilat de metre vint i unes taronges del mercat. Crec que l'energia que ha generat el seu cos durant la fugaç autocombustió m'ha donat més cobertura wifi a casa.

A partir d'avui duré sempre a la bossa un cable de red d'un metre. Penso que serà necessari per resoldre alguns conflictes que poden resultar desicius per al meu futur. Cal estar online.

La meva pinyata (II)

2008-10-07T13:15:00.000-07:00

Deu fer gairebé un any que vaig sortir elisi com un pardal de la consulta del dentista. Feia saltirons d'alegria per que havia sortit airós d'una situació d'abandonament sanitari buco-dental. En aquella ocasió la cosa va anar sobre rodes de seda amb ampolles bufades immers en unes basses d'oli. En l'ocasió que avui m'ocupa, m'han pintat bastos. El mateix sentiment d'autoengany que en la darrera ocasió em feia pensar que jo visitava el dentista de manera anual, havia tornat a mi amb una mutació força notable. Ara l'aura de la meva saludable pinyata em resseguia el contorn gingival possant-me les mans al culet i parapetant-me a un estadi superior. Sortir il.lès d'un conflicte m'havia capgirat les mires i el meu sentiment d'autoengany havia anat a petar cap a uns superpoders ficticis.

Tenir hora a les 16:00 a can Minerva només és una bona notícia per l'adorable Gem. Ella hi arriba 30 minuts abans per:

1- Contemplar la fotografia ampliada del seu fabulós somriure al vestíbul de la clínica.
2- Rebre la condecoració anual de Miss Esmalt Perfecte.
3- Signar un parell d'autògrafs a pacients desdentegats.
4- Poder escollir la piruleta que li oferiràn les Odontòlogues després de la seva vista de 2 minuts.

Per a la resta dels mortals no és tant agradable. Aquest any, però, jo tenia una motivació especial per accedir al tron mecànic i ésser enlluernat. El meu sentiment d'autoengany (a qui d'ara endavant anomenaré Sae) m'havia preparat per un esdeveniment de caire festiu, amb bengaletes, confeti, i fins i tot en el millor dels casos, algun osito de goma ensucrat. Quina malícia que té en Sae, el molt cabró! Just quan començava a oblidar les frases fetes d'aquell dentista de botifarrons llanuts que masacrava els meus croquis dentals amb creuetes vermelles... PAM!

-Hola Francesc, tens una caries a la peça sis. Si vols deixa la bossa aqui i seu a la cadira.
-(???!!!-glups...) Sae? On ets maleït xarlatà? No fugis miserable! Vine, vine.... Agafam la mà!!!

Em vaig posar a esprintar darrere d'aquell ésser menyspreable, pudent i pelut durant uns 65 cm. Després em vaig estampar contra la porta que l'auxiliar s'havia encarregat de tancar amb una patada voladora Shaolí. Mentre desitjava haver perdut la peça afectada a causa de l'impacte frontal, la doctora va prosseguir el seu discurs amb serenor:

-Has vingut amb en Sae? Sempre fa aquestes coses durant la segona visita anual, no tinguis por. Obre la boca.
-Ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh....

La doctora anava ben amagada darrere la seva màscara, el seu gorret i la seva bata. Armada amb el seu retrovisor micromachine anava cantant xifres per bingo. La ninja anotava mentre excertiava algunes posicions bàsiques de Tai Chi per preservar la seva longevitat. En Sae ja havia saltat a l'interior del seu Aston Martin descapotat biplaça de color verd ampolla (de cava Rovellats) i l'apretava destí a Castelldefels. (Escoltava el darrer disc de Mazoni a tot drap: Ulls de canica què bonica!!) Jo encreuava extremitats, apretava esfínters i sumava les xifres i les peces que la doctora cantava.

-La caries que tenies s'ha fet gran. L'hem d'arreglar. En tens dues de petites que caldria arreglar. Com ho fem? T'en faig una avui i passes a la neteja, o dues o tres sense neteja?
-Francesc? estàs bé?

(Bplof!)

-Déu meu... l'estem perdent! 10 mg de lidocaïna, 3 unitats de desenfriol infantil, plaques i avisa a l'auxiliar de la sala 2 per que porti la Ouija de la seva cunyada a veure si podem invocar a en Sae per que el desperti!

(Continuarà...)

Post Mortem (1): El pelat sonat del tren

2008-10-03T13:26:00.001-07:00

El pelat sonat del tren és exactament això, un paio foll i calb. El veig cada matí de manera intermitent durant el meu trajecte en rodalies i el seu comportament és, si fa no fa, tant alarmant com el seu aspecte.

El primer que crida l'atenció de l'insà és la seva afició per no parar quiet ni un segon. Entra per la porteta que comunica els vagons amb el seu caminar herculi. Camina intentat salvar el fregament que poden generar les seves extremitats amb el seu tronc. Escull un seient buit, hi seu, s'aixeca i marxa del vagó per tornar a aparèixer 30 segons més tard amb la mateixa intenció. Un cop ha segut en un altre seient, agafa i torna a marxar per repetir la mateixa acció fins al final del seu trajecte, que casualment també és el meu. Tots els seus moviments són sempre molt enèrgics i rudes.

L'insà no és massa alt, però és ample, molt ample i bastant malforjat. Té un aire boterut que la seva indumentària esportiva mercadillera no acaba d'afavorir. L'insà sempre du una bossa penjada a l'esquena de mides ridícules i, a jutjar pel seu aspecte exterior, buida. La bossa de P3 encara atorga més amplada al seu perímetre corporal.

L'insà, tot i la seva mobilitat exagerada, podria passar per desapercebut, però l'insà canta molt fort i fa comentaris a éssers que la resta no veiem. Sempre du uns auriculars trepanant les orelletes del seu petit crani pelat. Sembla ser que hi escolta algun tipus de música que el motiva sobremanera i ell es deixa anar per la passió esbombant tot tipus de consignes esportives i violentes. La seva veu no pot estar més d'acord amb el seu aspecte. Treu molt d'aire quan verbalitza les seves tirallongues i ho fa al més pur estil hooligan neci, brut i begut. En alguna ocasió he tingut l'horror de desxifrar algun dels seus critots de perturbat, però com que ja el tinc calat, no m'he cagat a les calces (cosa que per a un servidor resulta sorprenent, creieu-me.) Resen amb tarannà de "xico malo de la calle", en plan:

-¡Somos las brigadas blanquiazules i vamos a acabar con todos vosotros! ¡Puta escoria social de mierda! ¡Los hermanos os vamos a joder cabrones hijos de puta!

Intenteu llegir això treient molt d'aire, amb una mica de pollastret esofàgic i, molt important, amb la mandívula en plan calaixera i el llabi inferior duret i prominent.... L'heu clavat!

L'insà du el cap rapat, però no és només per això que et té tant boterut. El paio té la closca cosida de cicatrius. Algunes d'elles llargues com els meus dits, i sembla ser que li agrada molt mostrar-les a la resta de viatjants. A més, no té ni dos dits de front en sentit estrictament literal. Tres centímetres més amunt del nas la closca se li dispara cap enrere de manera bastant aerodinàmica. La seva pell facial és un xipoll d'acné virulent que de tant en tant ens ofereix peces infectades de gran tonatge.

L'insà té per costum regirar i seleccionar els exemplars de premsa gratuïta que roden pel tren. Quan en té un no el llegeix, però ho fa veure desplegant-lo de manera molt enèrgica i passant les pàgines amb ira mentre canta i crida. Al cap de 5 o 10 segons l'enrotlla i es fabrica una arma de joguina per domesticar cans. Un cop armat es colpeja a la mà lliure mentre canta, canvia de seient i s'apuja els pantalons. De tant en tant dona un cop d'actualitat a algun element inert del vagó i desapareix per tornar a escena al cap de 15 segons.

Quan falta un minut per arribar al nostre destí l'activitat neuronal de l'insà es multiplica. Comença a bellugar més que mai i va seleccionant les portes dels vagons de manera ben estreta. El tren l'escup amb energia i ell l'aprofita per sortir disparat, marxar corrents i cridant molt fort les seves consignes. L'insà ha d'estar molt segur de que tothom que l'ha envoltat sap que ell és temible, i sobretot, que pertany a un grup de combatents que netegen l'honor d'una causa futbolística, amb la sang i les llàgrimes dels seus adversaris. Amb aquest motiu grabat en la petita part en blanc del seu crani es fon en els carrers de Fargo executant escrupulós la seva conducta. Corre, crida, dóna cops als fanals i mira al seu entorn preguntant-se si queda algú per assabentar-se de la seva temible presència.

Ahir vaig decidir que avui escriuria un post sobre l'insà, i avui, com és habitual, he gaudit de la seva presència. Ha mirat la totxana de llibre que carrego darrerament i deu haber pensat que amb allò pot lesionar més que amb la seva bareta per gossets. Després s'ha fós i ha tornat a aparèixer a l'etern semàfor del C.A.P. Allà m'ha mirat més estona del que acostuma a fer-ho, com si més enllà d'aquest aspecte de botifarró bàrbar s'hi amagués l'enteniment d'un profeta. Jo no li he aguantat massa la mirada per si de cas. En fi... si a partir de dilluns no sabeu res de mi, busqueu a l'insà i pregunteu-li si el Barça de Guardiola guanyarà la lliga.

Estimada part lectora amb llacets roses de consanguinitat, qualsevol dubte respecte els termes desnaturalitzar, ingerir i gasolina els podeu formular a la part de comentaris del blog. D'aquesta manera L'Honorable Dr. no se sentirà tant sol i jo potser deixo de ser tant descastat. Agraïria molt una mica més d'interacció en la meva tornada.

Post Mortem (0)

2008-09-27T12:43:00.000-07:00

No donaré gaires explicacions. Aquest post l'he escrit per que he begut, per que hi gent que em pregunta sobre la Chica del pintalabios marrón, i sobretot per que un amic m'ha dit que la seva mare el reclamava. Jo contra això no hi puc lluitar. Aqui el teniu... disposeu-ne.

Avui hem celebrat l'aniversari de la Gem amb una costellada al terrat de casa. M'agrada molt que vingui gent a casa per que no és una cosa habitual. La Gem i jo som uns amfitrions excel.lents i hem encomanat aquesta bonica afició al querubí. Passades unes hores de timidesa i d'addicció als camals materns, l'Atz juga i riu amb els hostes.

Les relacions personals m'interessen més del que el comú dels meus familiars es pensen. Entenc que de vegades pondero amb incertesa i això em pot fer semblar un ésser descastat, però mai desnaturalitzat. Ja sabem que això és una paraula molt lletja i, que jo sàpiga, ningú ha begut gasolina*! (Això és una queixa formal a una acusació lògica i amb fonament)

*(Això d'ésser desnaturalitzat, juntament amb l'ingesta de gasolina correspòn a una etapa familiar bastant punk molt prèvia al meu feliç i desitjat natalici. És poc provable que m'hagi afectat a nivell neuronal.)

M'encanta barrejar amics de procedències llunyanes a casa. D'aquesta manera han nascut grans relacions d'amistat, sexuals, emocionals, musicals, audiovisuals amb premi, i laborals:

Avui M li ha tirat una mica la canya a D, i com és habitual, D s'ha deixat tirar la canya. No ha passat d'aquí, m'hi jugo el coll. Però M ha mantingut l'espinada erta, per si les mosques, i no ha deixat cap mostra de la seva humanitat sobre el mantell. Una llàstima.

RM ha estat un convidat selecte. S'ha encarregat de la brasa i ha ordenat les botifarres de manera morfològica i cromàtica. Si hagués tingut una mica més de temps hagués esbrinat la seva composició i procedència i hagués buscat algun tipus de música per cada una d'elles. "Per la més rodanxona alguna cosa ben soul, i per la més esprimatxada alguna cosa aspre i divertida en plan Espalda Mazeta, aquesta costella té pinta de Jonah Smith" Ha poder ser en vinil, clar...

La dona de RM, E(2) juntament amb D i E(1) han expressat la seva afició a la sang menjant botifarres crues. Jo, com que sóc molt bon amfitrió, tot i que em repugna, els he preparat un plat amb uns bocins força simètrics. X i jo hem arribat a la conclusió universal que aquesta tendència estrictament femenina arrenca d'algun transtorn eròtic de tipus fel.latiu. La síndrome de la vagina dentada, vampirisme, amantis putilla o guarra adolescent.

L'individu varó E, al qui d'ara en endavant anomenaré L'Honorable Dr. ha estat pulit com sempre. Sense excessos ni mancances. Amb la seva Ixus a l'abast, L'Honorable Dr. pot passar estones llarguíssimes en silenci observant com M li llança les primeres totxanes a D mentre està fent un all i oli de puta pena adduint excessiva graduació de l'oli. (A mi m'ha molat amic...). M'ha entristit veure com transportava la seva guitarra amb una funda que reclama eutanàsia per via esofàgica. Per desgràcia no em sobren fundes de guitarra i no li he pogut oferir una de nova. També m'ha entristit que tornés a fumar, tot i que el seu atractiu innat es potencia amb una cigarreta manufacturada entre les dents. També m'ha entristit que la seva C no hi fós. Jo li hagués preparat una selecció de tempures fantàstica. L'individu L'Honorable Dr. és d'aquelles persones a qui mola fer la pilota per que saps que es deixen caure pel blog. Més endavant us en parlaré.

L'adorable T, (ja sé que molts l'anomeneu adorable P) en la seva condició de llauna vermouthera, ha arribat lluïnt un somriure irisat. Sempre cool, com procedeix en una recepció d'aquesta "alcúrnia", no s'ha deixat endur pels efluvis amargs de les xibeques dringants que la resta fèiem dansar. Autèntica comunió amb l'Atz, com sempre. L'estimat Ru, aquell que sincopa les passes de la T., ha estat just. Tocant quarts i hores en tot moment, i amb una enfilació progressiva en les meves percepcions humorístiques i emotives.

A és excepcional. A és la persona que reclama amor per que sap que ja t'ha robat el cor. A fa els petons als llabis i, tot i que ja molt temps que ens coneixem, encara em ruboritzo quan ho faig. Sobretot quan després del primer, s'apropa el segon. Sobretot quan C. ens mira. A em va regalar un disc de Jeff Buckley quan jo no el coneixia i això no es pot oblidar. A és fan d'Ani DiFranco i per això li faig petons als llabis. Avui hem cuit espàrrecs a la brasa.

C és la parella d'A. M'agrada molt. Sempre té tema de conversa, sempre té propostes fantàstiques que mai s'acaben de realitzar, a més, C és la parella d'A, i això mola.

E és, i ha estat sempre, la gran amiga compartida entre la Gem i jo. L'estimo com l'exuberancia dels seus pits i enyoro tant les seves violacions lèxiques que avui he estat a punt de segrestar-la amb un ganivet del pa. E ens estima tant que prefereix estar amb l'Atz i per això la deixa saltar sobre el llit amb les sabates calçades. E és tan guay com A i és per això què jo sóc una mica desviat mental: m'encanten les amigues de la Gem.

R és un paio encantador a qui conec poc. Sempre és alegre la visita d'algú nou a casa, sobretot quan ets un amfitrió excel.lent amb moltes ganes de mostrar una llar fantàstica. R ha estat atent a tota mena d'explicacions arquitectòniques, decoratives, domèstiques i emocionals. R s'ha endut a casa el premi a la persona atenta per proveïr a l'Atz dels agents minerals tant saludables que ens proporciona l'aigua de la Llagosta.

Els veïns fumetes ens han donat pel cul posant el seu miserable reproductor d'àudio a la finestra amb les seves escarrancides campanes de 3" mirant-nos inquisitives. Ens ha fet molta gràcia a tots, i atès que som força educats, amb esperit cívic i bio cool, no hem respost amb rencúnia. Tot i això, estimat veí fill_de_puta, la propera vegada que trepanis als meus amics amb house desfassat i sardaneru de rave ansiolítica, et juro que et rebento els timpans, l'escrot i tot allò que et pengi, amb una PA de 3500 bilions de watts. Montaré una banda amb l'ajuda de RM, X, D, L'Honorable Dr., i el T.O. de versions de Maiden amb un quintet de gralles... Si sobrevius no caldrà empalar-te via rectal amb un ast carregat de punxes roents, et donarem per boig i et tiraràs per la finestra en poc temps.

Em moleu tots un munt. Ben aviat una calçotada!!!!

Veniu?

2008-07-14T16:17:00.001-07:00

Gala Regional Cibernètica dels Imbècils de La Planura i més enllà (9:44"!)

2008-05-21T13:21:00.000-07:00

No he estat seleccionat per a la feina que explicava en el darrer post. En fi, es veu que hi havia un candidat més cool que jo... Seguiré un temps més en el xipoll de la lletra i la música.

Avui he pujat al tren amb totes les eines que solen fer-me passar un bon viatge: els encreuats, un boli i l'ipod. Escoltava algun track d'In Rainbows quan la pila del perifèric ha fet llufa, però no m'ha molestat massa perque estava inmers en la solució de les definicions salades d'en Màrius, de fet, no m'he tret ni els auriculars. Això mateix m'ha connectat amb la parella octogenària que havia pres possessió dels seients que em flanquejaven. La dona era un corconet observador de procedència planuriana que no parava d'enumerar totes les activitats que veia dins del vagó. L'home era un ésser esquerp i caragirat que remugava cada cop que la dona feia un incís efímer. Per que us feu una idea de a dimensió posaré un exemple:

A l'entrar al tren els tres hem optat per accedir per la mateixa porta, però ens han alertat que no s'obria i hem hagut d'usar-ne una altra que hi havia a uns tres metres. Això a ells els ha semblat un malson apocalíptic enunciant l'ocàs de la nostra pàtria. I esbufegant tota mena d'insectes verinosos han decidit seure al meu costat. Ja veieu que darrerament sóc molt afortunat. Cada una de les parades que feia el tren esperaven una reacció per part del mecanisme averiat i, cada cop, es mostraven més sorpresos i plens de ràbia. Aixecaven l'avantbraç dret amb la mà extesa i de gairell com a símbol inequívoc d'indignació senil. I seguien esbufegant aranyes i sargantanes embadurnades de bilis.

Generalment no m'hagués fixat en el seu comportament gràcies a l'aïllament que em proporciona l'Ipod, però avui el meu destí de liti havia planejat les coses a la seva manera. Quan estava rebentant tots els rècords en la solució de la graella verbívora he notat un caperró planurià que sobrevolava tímidament les pàgines salmó del meu diari. Ella s'havia cansat de mirar fixament la porta averiada i havia decidit emprendre noves aventures en solitari. Per uns moments m'he sentit esplèndid i he pensat que la dona estava admirada per la meva habilitat (adquirida), buscava la seva aprovació mentre enllestia les darreres llacunes a tota velocitat, però jo no sabia que ella no mirava el diari i ella no sabia que jo li sentiria dir:

-¡Has visto como tiene puestos los pies este! Pasa una persona mayor por aquí y se hace daño. Es que no tienen respeto.

Un servidor mantenia la seva posició habitual des de que va entrar en la pubertat, amb les cames creuades a l'estil femení, és a dir, amb un genoll per damunt de l'altre. Sí, el meu peu podria resultar un impediment per algú que volgués passar pel passadís del tren sempre i quant pesés 280 kg, però està clar que encara que hi passés un angelet alat jo hagués corregit la meva postura per fer-li el trànsit més viable.

-¡Son todos unos idiotas!- Això és el que ha contestat l'avi dels llimacs al paladar aixecant una mica el seu avantbraç. Quan m'he girat amb la cara de bulldog ja estaven pendents de l'entrada del tren a Montmeló a veure si la porta s'obriria o no, però no he pogut deixar d'observar com el miserable anarcofacha irrespectuós tenia el vici de creuar les cames al més pur estil femení "tapa calcetes", de manera que ocupava, si fa no fa, el mateix espai que jo.

Parelleta senil de la planura: el primer guardó de la Gala Regional Cibernètica dels Imbècils és per a vosaltres dos. El jurat us entrega el premi per la vostra constància i dedicació, i a deduir pel vostre aspecte agre, per la llarga experiència que us avala. Felicitats, a partir d'ara només podeu millorar.

El segon premi a la imbecilitat més atroç és per aquells qui ENCARA TIREN MENJAR ALS ANIMALS DEL ZOO!!!!!
Aquest cap de setmana vam anar al Zoo de Barcelona amb l'Atz. Feia temps que ho rumiavem però voliem dur-hi a l'Atz quan pogués disfrutar mínimament de l'entorn. Després de repassar una infinitat de contes i cançons d'animals ens vam sentir preparats. Va ser un dia fantàstic tret d'algunes coses que ja podeu deduir... El primer que va veure l'Atz van ser els flamencs que campaven força lliures per un tancat amb una mica d'aigua. Jo em vaig fer càrrec de la situació i em vaig agenollar a l'alçada del seus ulls desorbitats:

-Atz, això són flamencs, són uns ocells molt bonics amb unes cames molt llargues i un bec negre i molt corbat, ho veus? Són de color rosa i quan descansen ho fan només sobre una pota. De quin color són els flamencs?
-Dósaaaa!
(...Snif! Llàgrimes d'orgull...)

Així va anar tot, està clar que abans de l'explicació hi havia la pertinent presentació: "Hola senyor Guacamai, jo sóc l'Atzur..." Fins que un personatge em va esguerrar la meva posició bucòlica davant de la gàbia del gat cerval. Caminàvem per la pobra zona dels magnífics felins i ja haviem saludat i descrit curosament a les panteres, als guepards i als jaguars (tigres i lleons tenen més privilegis). L'Atz i jo comentavem de manera molt discreta i silenciosa les orelles punxegudes del linx, els seus bigotis i el seu pelatge quan un paio molt greixós va arribar espetant:

-¡Izan, has visto qué bisho!

L'Izan era el seu fill d'uns tres anys a qui els animals li suaven tant com al seu pare. Una espècie de persona que pensa que dominar a un animal salvatge incrementa el seu poder genital, sempre i quant els separin una pila de barrots i somnífers. Per això no té cap mena de respecte a l'hora de tractar als animals, més o menys domèstics, inclòs el seu fill.

L'aparició de l'indomable Izan i el seu progenitor em va aigualir una mica el dia i em van començar a fer molta llàstima tota aquella colla d'animals engarjolats, però haig de reconèixer (no sé si és molt cool...) que jo adoro als animals i considero que un zoo és una institució propícia per a l'estudi, la divulgació i la preservació de les espècies, oi? De tota manera és una llàstima veure un linx en un espai tant reduït i, per més I.N.R.I, ultratjat per una bola tapissada amb una samarreta sense mànigues i pèls a les espatlles. Quin festí se n'hauria d'haver fet en un altre context!

De tota manera, el clan de l'Izan no es mereix cap guardó avui. Hi ha altres personatges que el superen, i sobretot d'altres que em sorprenen. Està clar que una activitat com anar al zoo significa una bona inversió familiar... L'entrada no és una ganga, però l'astillada resideix en els productes interns: lloguer de cotxets elèctrics, trenets, menjar, veure, visites guiades... res! Nosaltres serem absolutament autosuficients! Anirem a una àrea de picnic amb els nostres bocates de truita i serem la hòstia gastronòmica... Arghhhhh, Us podeu creure que la gent es duia estovalles de fil, coberts i fiambreres amb pasta fresca. Qui els va parir! A la propera em porto unes tallarines amb ceba, sushi, espardenyes i em casco una ampolla de Vall LLach, a veure si em faig baixar el tràngol de l'Izan.

Després de dinar va arribar el veritable tràngol. Vam fer cap a la zona dels primats. A l'atz li fa molta gràcia el tema de les mones arrel de la meva interpretació tòpica i genètica de gratar-me el cap i les aixelles mentre poso els morros d'en Jagger a Miss You. El cas és que després d'anys d'informació en vena al respecte, milons d'ndicacions escrites i constants alertes per megafonía, a part del més estricte sentit comú, hi ha gent que segueix TIRANT MENJAR ALS ANIMALS!!!!!!!!! No es pot ser més imbècil, llondro i neci. Està clar que aquells que s'atreveixen a saltar-se les normes establertes, per més bàsiques que siguin, mentre facin còrrer a un primat seguint el seu instint i mantinguin a un grupuscle d'admiradors més curts que el simi, espectants pel proper projectil de tonyina de llauna, mantindràn la seva trempera durant els propers minuts, però val la pena condicionar la nutrició i la salut d'uns animals salvatges? Val la pena que els preservadors del Zoo decideixin tancar-los, encara més, entre parets de metacrilat, perque els visitants no sabem seguir un parell de normes de conducta tant bàsiques? Era un espectacle tant desolador que vaig mentir a la meva Atz i li vaig dir que les mones amb careta de Jagger havien anat a fer bolos amb el Doctor... (espero que es mantingui la meva coartada!!) i vam anar a l'aviari. La propera vegada que el zoo de barcelona recapti amebes per a les seves arques espero trobar-hi als veritables imbècils, que s'enduràn tots els honors en aquesta gala, i els pugui llançar enormes caques de camell mentre ells es barallen per endrapar-les. Es tractava de demostrar instints primaris, oi? Si us porteu bé potser us llenço enormes polles de silicona (Size Vidal) a veure qui de vosaltres la paeix millor, inútils. La Gem ja us va avisar, però ho va fer en català: error.

Imbècils bípedes del Zoo: el segon guardó de la Gala Regional Cibernètica dels Imbècils és per a vosaltres. El jurat us entrega el premi per la vostra constància i dedicació, i a deduir per la vostra conducta, per la llarga trajectòria que us espera: "Imbècil rebelació". Felicitats, a partir d'ara només podeu millorar.

1/6 part de 300...

2008-05-13T14:42:00.000-07:00

Vinc de surar en els darrers posts del Dr. Cada cop que llegeixo els seus relats em desfaig d'enveja, però avui un servidor no està per orgues, ni per a PA a mig carburar. Estic inmers en la fase final de selecció per a un canvi rotund de vida. Avui només sóc a 1/6 part de 300 a ocupar un càrrec de dissenyador en una agència bio-cool del carrer Tusset. Sé poques coses de l'entorn en qüestió, de les seves entranyes vull dir, però sóc observador i he detectat que és un destí propici per invair un Imac de grans dimensions i teclat ultra fí. Porto uns quants dies preparant l'entrevista definitiva, el tercer i letal pas de la seva particular selecció. No he menjat, però he dormit, fumat i begut el necessari com per que el resultat fós, com a mínim, curiós. (També he jugat amb l'Atz, cal dir-ho, és de justícia).

La pots tornar a tocar, Nes? (1:30")

2008-05-01T15:29:00.000-07:00

Avui he inaugurat la temporada de la xancleta i la baixa temporal dels mitjons, però no ha estat tant fàcil com en altres ocasions. Quan comença la calor els meus amics, als que no acostumo a veure massa sovint, desapareixen. Es fonen en el corpus industrial de les festes majors. Alguns dels meus grans amics són, si s'escau, encara més grans músics i com a tals es dediquen a animar l'ampollisme subvencionat de la temporada estival. Avui mentre m'acomiadava dels mitjons (alguns emparellats) del calaix, també m'he acomiadat dels meus amics músics a qui no veuré fins ben entrat el fred, just en el moment en que em retrobaré amb els meus mitjons de ratlles i el meu calçat d'hivern. És una llàstima que no puguin apreciar la bellesa dels meus peus nus perque és un veritable espectacle sensorial, us ho asseguro. No hi ha res més atractiu que el meu parell de pinrels al sol, torrant-se a l'ast descansant en una cadira de la terrassa d'algun lloc per vermouthejar.

Aquest any n'he estat conscient abans de deixar-los milers de trucades perdudes una matinal de diumenge en ple agost. Aquest any la temporada de bolos m'ha estomacat la nàpia en llegir els posts del Dr. Comencen a ser més suculents, més tèrbols i arriben a llocs on un servidor no us podria acompanyar degut a la seva plàcida vida familiar i a la seva empatia amb els ampollaires subvencionats. Jo, al meu fidel amic el seguiré trucant (sí adolescents femenívoles, tinc el seu contacte...) per convidar-lo a tastar el veritable pollastre a l'ast de la Llagosta: el genial producte estrella del comerç "Si vuela, ¡a la cazuela!" amb doble ració de pell i ossets a les ales.

Say it to me now Trx (2:28")

2008-04-22T15:14:00.000-07:00

Ja van tres persones, a qui confiaria la meva integritat genital, que m'asseguren una bona experiència veient Once. Però jo ja no en miro pel.lícules, i no es tracta d'una posició ultracool que m'allunya d'algunes activitats populars, no en veig per que em fa mandra. Però aquesta l'he escoltat dibuixada en plastidecor multicolor i m'ha fiblat en especial una escena, que no he vist. Say It To Me Now és la cançó més real de l'univers. Tot el que busquis escoltant música es troba en la interpretació d'una idea que t'allunya de la terra per contemplar-te actuant en potència davant d'una situació clau. Fantasia real, futurible, potencial. És aixi com volem viure, inmersos en un videoclip. Sent els protagonistes d'una campanya melancòlica televisiva dels millors publicitaris de Volkswagen, tot i que crec que una seqüència de la Coixet no ens aniría malament (però no ho sé del cert perque no he vist cap de les seves pelis, perque em fa mandra).

Jo tendeixo a evocar situacions imaginàries i molt tràgiques relacionades amb la desaparició d'algú molt apreciat, i això em posiciona en un nínxol de persona melancohòl.lica i nostàlgica, i escoltar una cançó com Say It To Me Now estimula els meus canalicles lacrimals amb àcid cítric de vermouth. Admiro cada un dels valors que em proporciona la nostàlgia, estimo més i enyoro a parts iguals, a tota hora. Quan arribo a casa m'extirpo l'Ipod i abraço ben fort al meu querubí durant molts segons. Segueixo escoltant la cançó i contemplo l'única pel.lícula que vull veure. Surto ben lluny des nostres cossos per contemplar-nos i emocionar-me. No hi ha res millor que ser conscient de tot allò que pots perdre mentre encara ho conserves, i si no... Say it to me now.

No és el post més indicat per fer-te una al.lusió personal, però jo tampoc sóc massa indicat i no deixo de pensar en tu, segueixes sent el N de la meva constel.lació angelical. Altres consanguinis ja coneixen la meva devoció per la seva estirp, però el teu primogènit tardà serà la meva nineta... T'enyoro tant com t'estimo, a parts iguals, oi Trx?

Do you remember... (3:11)

2008-04-06T13:56:00.000-07:00

L'Atz té un ninot-amic-talismà. Es tracta d'un conill força graciós que va rebre com a regal el dia que va nèixer. L'arrossega per les orelles per tots els sòls que trepitja i seguramet que l'estima més que a mi, per això no puc permetre que li passi res i el cuido tant com a ella. Fa poc, el conill, esperonat per la personalitat que li atorgat el meu querubí, va empendre un destí incert i prou allunyat. Et trenca el cor veure com una nineta d'aura rinxolada somica pidolant el consol del seu ninot-amic-talismà. En vistes que l'addicció era massa profunda, l'equip GC vam optar per intentar enganyar a la nostra filla i ens vam fer amb una rèplica gairebé exacta del ninot, però no va colar, ella coneixia al seu amic i no li podien vendre gat per conill. Afortunadament vam recuperar el primer ninot i ara juga amb els dos, però dorm amb el primer.
Avui, mentre menjava la seva carn d'olla per dinar, hem jugat a canviar les caques dels conills. Els hem tret els pantalonets i en el moment de tornar-los a vestir els GC hem intentat enganyar a l'Atz de nou. La cosa està en que els bitxos són iguals, però un d'ells du la roba viada i està més net (està clar que és el reserva, oi?) i preferim que dormi envoltada de menys paràsits urbans. No ha colat... ni de conya! No-no-no-no-nooooooooooooo!!!!!

No sé si l'Atz hagués pensat massa en el seu conill (1) si no l'hagués recuperat durant molt de temps. Tampoc sé quines expectatives vitals en tenia. Jo, per la meva part sí que penso en la gent que ja no veig i els darrers dies m'han fet prendre consciència de com gira el món encara que jo no hi sigui. La vida del conill hagués acabat en aquell canal de regadiu si l'Atz no hagués plorat amb tota la seva nostàlgia. En diferents moments de la meva vida jo vaig plorar de manera tant intensa per intentar no perdre l'accés a dues persones, però no va donar resultat i van desocupar el seu nínxol emocional. Aquesta setmana he rebut notícies molt favorables de les dues. La meva ex es casa... i el meu ex cunyat preferidíssim, el meu molt-més-que-la-barreja-entre-un-pare-i-un-germà (Com es pot considerar a algú que et regala un disc de Led Zeppelin als 12 anys?) espera un fill als 57 (pffff!). Felicitats als 2!, tot i que jo comptava que seguieu inmutables degut a la meva absència, per allò del soroll de l'arbre que cau en el bosc, o per altres motius més relacionades amb EL MEU egocentrisme...

Per cert, no estic convidat al casament de la meva ex, que s'ha alliberat de la meva insistència amb la popularíssima excusa:
-"Serà una cerimònia molt íntima... unes 30 persones, família i amics..."-

També recordo molt bé el casament del meu ex cunyat preferidíssim, el meu molt-més-que-la-barreja-entre-un-pare-i-un-germà...

Molesta la nova interface més "trasnotxada" del blog? Es deu als nous coneixements adquirits en matèria HTML... encara sóc bastant patata bullida però al final us faré molta ràbia. Sr. Botiguer ara ja sabeu comentar, no us talleu, podem esperar un parell de dies a que dugueu a terme tot el procés... Grandíssim Àlex et mereixes un post enorme, espera a que et vegi i el tindràs... fins aviat

Èmuls de rat panat: ¿me copias? (3:20)

2008-03-29T12:49:00.000-07:00

Amb aquest comentari tanco la sèrie de posts relacionats amb l'esquí (els focus d'interés perden intensitat, bla, bla...)

D'un temps encà, les conductes dels esportistes hivernals a les estacions d'esquí han anat empitjorant. El primer canvi significatiu va ser l'arribada de les taules d'snow. Aquesta modelitat provenia d'ubicacions on els tous de neu eren insultants i, per tant, no era massa descerebrat projectar la flotabilitat del surf marí a la muntanya. En el nostre païset escarrancit, on els excessos nivals mai han estat el nostre fort, els practicants d'aquest esport van decidir flotar d'una altra manera. No era, ni és, massa extrany trobar congregacions de borders entaulats a mitja pista caragolant porros tomahawk, i d'aquesta manera, estovar més el seu cervell que la neu endurida sota els seus culs semi desproveïts de pantaló. Tot un perill. A més, la sensació acústica de fregament que generaven els seus descensos sobre les autopistes del minineu eren més irritants que la ferum a cànem a primera hora. La cosa, però, podia empitjorar, està clar. El comportament incívic d'alguns borders va anar superant estrats socials i els veritables garrulus suburvials van trobar la manera de fer arribar els seus cotxets tunejats als aparcaments de les pistes. La combinació de border-Yoel-tunning-porro només genera un resultat òbvi: decibels a mansalva (a primera hora, és clar)

La generació suburvial va adoptar una nova doctrina en la matèria. En vistes que la pràctica de l'snow no és gens senzilla, sobretot si t'has cascat un parell de porros a les 8 del matí, van passar-se als big foots (o com es diguin...) Si la dificultat de l'esquí residia en controlar unes fustes llargues amb uns moviments sincrònics i ben executats d'extremitats amb bastons, a ells els suava (i els sua la polla). Considero que és en aquest moment quan comença el decliu de l'esport.

Ara ningú esquia com abans perque la indústria s'ha encarregat durant la meva absència de facilitar-ne la pràctica, l'accés i les ventes. L'esport ha evolucionat, me'n sento al marge i em fa ràbia. El proper cop que pugi a pistes carregaré l'ipod amb beats ben profunds, em fumaré un parell de porros, diré a tothom que vinc de La Planura, em calçaré uns esquis de 1'30 i baixaré carvinejant per amples vials intentant especificar per ràdio freqüència, canal 6, que vull unes patates i unes estrelles (Sense saber si és el teu interlocutor, ni sentir què et demana perque el casc no et deixa ni sentir el fred a les orelles...). Ah, i per suposat oblidar que vaig a disfrutar, en la meva mesura, de la muntanya.

Haig de reconèixer que no sóc massa democràtic (Ni tansols oligàrquic... més aviat tendeixo a la tiranía) pel que fa a l'esquí i poster és per això que me n'allunyo cada cop més. En fi, m'ho pensaré mentre m'arriben els nous esquis que ens hem comprat amb la Gem per internet (amb casc i ràdio incorporada) i de passada aniré oscil.lant pel forn amb les puntes paral.leles mentre faig viratges llargs, carrego en la cama exterior i adopto la posició de les mans a l'alçada dels genolls. Potser, si el Jaume m'acompanya, tanco un ull per afavorir la nova perspectiva i notar noves sensacions.

Amb tota la cordialitat germà botiguer. Tu ets el tungstè que il.lumina les meves pistes i la teva estirp mantidrà encesa la mirada Julbo reflectant el somriure del meu querubí rinxolat en ple descens. Sempre ha estat un plaer compartir una mica de neu aixafada amb tu. I com que saps que no puc suportar la idea d'estar desfassat i que la meva filla té un do especial per lliscar et proposo que ens fem amb un sistema de car-audio que faci rebentar les llunes dels cotxets tunejats amb algun track del Made in Japan (Highway Star per exemple) cada cop que pugem a pistes, t'apuntes?

Operació retorn (3:50)

2008-03-27T14:53:00.000-07:00

Des de que era ben petit acostumo a fer un joc visual ben bàsic. M'agrada fixar la mirada en un punt i veure com canvia la seva perspectiva amb l'un o l'altre ull. D'aquesta manera, no és difícil poder-me veure al tren mirant per la finestra i tancant els ulls de manera successiva. Els tanco tant fort que la pell més septentrional del meu nas arriba a agermanar-se amb unes celles de Sr. Burns iradíssim. La mandívula m'acompanya estilosa i, possiblement per això, els meus germans d'andana es pensen que sóc el típic farlopero de La Planura.

El mateix salt espai-temps m'aclapara cada cop que pujo al Pallars. Allà on alguna gent de la meva sang comparteix aquesta pugna. Ens agrada anar-hi de tant en tant, però hi ha factors indeterminats que n'impedeixen la freqüència. Aquests factors serien llargs d'explicar, a més, potser massa personals, però està clar que tots recauen en l'adversitat que el nostre clan ha generat en els pseudo-indígenes. Ser un descastat pot arribar a generar, a la llarga, tants problemes com la fidelitat més aferrada a una fe ben idiota.

Un espai opac on l'entorn arquitectònic canvia més ràpid que els seus habitants no m'acava de fer el pes. Sobretot quan el seguit de salutacions mantenen invariables les corresponents sentències:

-Fa molt de temps que no vens...-
-Fins quin dia et quedes?- (vés a cagar! -penso-)

Doncs aquests dies de ferum a cera cremada he tancat l'ull dret i tot ha canviat de perspectiva. He renunciat a la visió gobal per accedir còmode a una realitat més a la meva mida i, d'aquesta manera untar-ho tot amb una cordialitat i un saber fer bastant inèdits per a mi. És pràctic, funciona! Cal fer front amb un gran somriure (que a la llarga no resulta tant impostat) a diverses situacions que t'esgargamellen i sembla ser que tot va tant finet com en una cançó de Van Morrison amb la seva Big Band. Els altres pensen que t'has fet gran i que la maduresa t'impedeix detectar els defectes socials que sempre t'han nafrat i tu assenteixes intentant detectar aquella protuverancia rectal que t'ha generat la seva salutació apretant les natges. Està clar que aprofites l'ocasió per segrestar a algú del teu clan perque et conduiexi a casa "Leopoldo" a engollir un (o tres) gintònic en "balón".

Inmers en l'obscuritat de la vall, i només amb l'ull esquerre, he descobert algunes coses que molen:

-A la nostra Atz li ha agradat esquiar i té un estil bastant free. No sé si és massa acadèmic baixar xisclant: "Més, més" pel telebaby... Esperem heredar material actualitzat.
-Els embotits de la zona fosca, així com els formatges, són cosa fina!
-Em sembla recordar que un cubata val menys de 3 euros...
-Hi ha nous habitants ocasionals de la foscor que mereixen unes quantes hores d'atenció.
-Anar a dormir amb els llençols a 0º t'assegura el membre ert, sobretot si t'has deixat 10 euros en gintònics al "Leopoldo"... però cal tenir en compte que les dolces natges de la teva companya de viatge poden estar a -5º.

Uf! M'he oblidat d'allò que volia explicar: Tu esquies o fas volar ratapinyades? Oi que esperareu un parell de dies?...

Made in Japan (4:00)

2008-03-20T13:54:00.000-07:00

Si no escric alguna cosa aviat perdré una amistat intemporal. No cal que sigui massa graciós, ni massa descriptiu, cal que mantingui encès el darrer filament escarrancit que queda en aquest blog moribund. És per això que seré breu i no faré cap promesa parlamentària.

Avui he arrossegat al meu carregament aònic al Decathlon de Montigalà. La idea era fer-se amb un vestit ben folrat de matèria aïllant per a la meva Atz, ja que aquests dies de ferum a ciri els passarem ben aprop del nostre Pallars i, possiblement, anirem a esquiar. Uf! un altre cop. Quina vergonya. La darrera vegada que vaig anar a esquiar algú em va dir que la meva imatge estilosa en plena descendència li recordava al Made in Japan en vinil. Fins fa ben poc no estava gens acostumat a sentir-me desfassat en res, però ara ja no és així. Els focus d'interès perden intensitat i quan t'has despistat el resultat de la teva deixadesa et propina un mastegot a contrapeu. Ara mateix el dilema recau en el meu comportament sobre els Salomon de 1'70 diumenge de Rams(?). Seré fidel a la meva tècnica arcaïca i faré veure que sóc feliç fent-ho a la meva manera? O, intentaré emular el que penso que destrueix les maneres estètiques d'un esport que va perdre tot el seu glamour durant els 90?

Acabo:

- El Decathlon de Montigalà no mola. No tenen res, els nens desbocats xuten pilotes trabucades contra els stands que prèviament han desendreçat. Hi ha una nena gorda i bastant imbècil provant una màquina de fitness i fot una ferum a escudella rebullida que espanta. Els dependents universitaris et tracten com el cul perque estan fins a la polla del Kevin de torn que els infla el cap preguntant pels millors esquers per pescar al Besós. M'agrada molt veure-hi els nous kayacs inflables.

- Els locutors d'esports de Rac1 són uns fonamentalistes capbuits i bipolars propenços a l'embriaguesa que s'equivoquen en tot el que diuen i es pensen que són l'elit de les ones. A sobre, la lien tant com poden emparant-se en el dret a la informació. Com més oients té aquesta emisora menys qualitat té. És normal, no?

- Un ganivet que no talla és més perillós que un que talla massa?

- Em comporto d'una manera molt extranya amb un/a perruquer/a que es disposi a canviar-me la imatge. Em fa molta vergonya explicar què vull semblar. Si algú m'entén amb les explicacions abraonades que dóno, m'acabo enamorant, i és possible que m'hagi passat fa poc. M'ho haig de pensar. Ja no porto el cabell llarg.

- El disc d'Egon Soda és pretenciós però això no és dolent, oi? Mola.

- La nena gorda del Decathlon era més imbècil que gorda.

- Si tens una casa rural a l'Empordà, a pocs km de l'Escala, no pots fer un flyer de redacció creativa on apareix la paraula Ampurdán, perque fa més mal que el menjar que et donen. (M'hi explaiaré més endavant... quin mal de panxa!).

- Lost mola, però crea conflictes matrimonials. Maleït Soyer!! Beneïda Kate...

- El blog del Dr. mola cada dia més i al seu costat em sento part de l'entranyable Made in Japan, lluny. Sort que ell m'ho perdona i ben afaitat deu ser més benèvol.

- L'Onofre torna a estudiar i en un lloc on només hi ha PC i és lleig. A partir del proper dimecres durant un temps indefinit... Ja us explicaré. I'm afraid amb un lot.

Imbècil 01: En Genís (3:35)

2008-01-11T15:14:00.000-08:00

No puc començar aquest post sense dir que estic encantadíssim amb la recomanació que el meu fidel amic El Doctor m'ha fet arribar: "Crec que això et molarà" Es tracta d'un blog super cool i graciosament il.lustrat en tons roses, mmm. No deixeu de visitar-lo ni de fer el seu test de '¿eres guay?'. Us asseguro que jo l'he farcit de versemblança i he tret un llastimós 57... en fi, qui sigui més guay que jo que no m'ho digui, ja ho esbrinaré.

Ara que m'he fet l'enterat en l'escena ja podem anar per feina. Tinc un acusat sentit del ridícool, gairebé patològic i aquesta afecció centrifuga amb força cap a individus que em són totalment desconeguts. Hi ha qui ho anomena vergonya aliena, jo només em tapo els ulls amb les mans ben exteses i els dits una mica oberts a veure si guipo alguna cosa que no vull veure. L'extranya afició que tenim moltes persones per allò que ens crea repulsió em captiva. Un columbofòbic com jo no pot deixar de mirar un cadàver de colom esparramat amb tota la carcassa emplomada i plena de vísceres i, sobretot, el bec i les urpes ben ensangonades empastades amb la resta del plomall i una mica de cautxú. Quan considero que algú ha fet alguna cosa realment estúpida no puc deixar de donar-hi voltes i evoco el seu record amb molta freqüència.

L'imbècil d'aquest mes era totalment anònim en la meva vida fins que va aparèixer cagant hòsties pedalant la seva bici per la meva dreta. Jo ja duia una vintena de passos després de baixar del tren. Per norma no m'avança ningú a l'andana, bàsicament per que començo a treballar a l'hora que les iaies van a buscar receptes al CAP. En alguna ocasió, si alguna de les iaies s'ha cregut tot el que diu la Diana Aller en el seu blog i pensen que poden barrejar ansiolítics amb Quina per assolir "aquell benestar", he sentit alguna corredissa asmàtica pel meridió, però no és comú, us en podeu fer el càrrec. L'imbècil, a qui a partir d'avui anomenarem Imbècil 01 o Genís, em va avançar a tota velocitat cavalcant la seva bici per l'espai prudencial que em separava del tren. Pedalava amb intensitat cap al sentit contrari del tren, que romania parat i prudent amb les portes obertes. Jo desava la plana dels encreuats al ventre del diari i ell iniciava l'acció que l'ha dut fins aqui. A 10 cm d'una de les portes del tren, i a uns 5 metres de mi, va encetar el truc que l'havia de fer global.

En Genís es proposava entrar al tren d'una manera peculiar. La típica acció que un adolescent enregistra amb la raquítica càmera del seu mòbil. El seu propòsit era l'automamada: observar com els avorrits passatgers de la C2 saltaven dels seus seients aplaudint i ululant la vàlua de la seva acció. En Genís ja havia estat als càstings dels miserables productors de Fama. Ja havia pidolat el seu ingrés a l'escola per que ell no tenia tècnica però havia nascut per fer espectacle. Per a ell tot allò relacionat amb l'"street" no tenia secrets, però va ser rebutjat per temerari. -"No en tenen ni puta idea"- es va dir mentre es colava a Sants per tornar cap a Fargo.

A mi em va tocar viure la represàlia i n'estic molt agraït per que m'estira de la comisura dels llavis cada cop que penso que m'haig de socialitzar... En Genís, castigat per la indústria audiovisual, es va veure empès al suïcidi streeter. Dos segons abans que sonéssin les alertes de tancament de portes l'intrèpid Imbècil 01 va canalitzar tota la seva ira amb el fre davanter de la seva bici. Es trobava, això sí, ben situat davant d'una de les portes del rodalies. Tal com esteu pensant la roda del darrere el va vèncer amb fúria animal i ell va sortir volant just quan el tren tancava les seves portes. Efectivament, el seu cos va quedar atrapat i repartit entre l'interior i l'exterior del tren i les seves cames intentaven desfer-se del nus que havien generat els camals d'streeter amb la ferralla de la bici. De la seva cara no us en puc parlar gaire per que no la vaig poder veure, en part perque la meva vergonya aliena no m'ho permetia, però sobretot perque va quedar a la part interior del tren. Tot i això no crec que en aquella situació incòmode expressés la seva hilaritat més radiant.

En fi Genís, has inaugurat la nova secció que anticipava en el penós post anterior i això t'ha de donar suficient alè per millorar i seguir fent coses estúpides. L'honor d'aquest títol té una durada aproximada de 30 dies en els que has de lluitar cada minut per superar-te. No estàs aquí per un antull, t'he triat perque t'ho mereixes i has treballat de valent. Demostra tot allò de que ets capaç, treu aquesta màscara que no et deixa mostrar-te íntegre i pots arribar a guanyar l'eternitat en l'olimp dels teus. Endvavant Genís, l'andana és teva!

Tifarada editorial i Los Candiles (4:24)

2008-01-07T11:58:00.000-08:00

Estimats, com podeu veure la meva activitat blogger es troba al llinda del traspàs per un seguit de causes que intentaré resumir en aquest post(um?). Totes giren a l'entorn de la manca de temps excepte una. La principal té tant de trista com previsible.

L'empresa editorial que ens encarrega la producció de les revistes ha decidit prescindir d'una de les que jo feia. Això situa a la petita productora a qui venc els meus serveis en un bassal de merda pudenta de garrí i, a mi personalment, en un raconet d'aquest bassal lluitant per escapar d'una tifarada més gran i sucosa de la vaca magre que ens alimenta. Immers de la tristesa que suposa la clausura d'un projecte de gairebé tres anys, amb els acomiadaments i les reduccions de jornal pertinents, s'hi troba una flama d'ira canalitzada en la figura d'aquell que no ha sabut fer allò que havia de fer perque, simplement, no ho sap fer o (li ha suat la polla). Un servidor es proposa, en aquesta situació, nedar ben estilós cap a un oasi laboral que l'allunyi de la femta editorial que l'envolta abans de l'apocalipsi. El camí que em mena ara és un reciclatge ferotge que em permeti accedir a un estadi superior, edènic, lluny de la incompetència i de la mandra, de la deixadesa d'aquells qui broden "qui fa el que pot no està obligat a més" en el seu esma. Per això cal que dediqui tant de temps com sigui possible a estudiar manuals de software desconeguts per a mi per obrir-me a les amplíssimes possibilitats internàutiques, perfeccionar l'ús d'eines prou conegudes, configurar un book collonut, posar moltes espelmes a Sant Gràfic i fer un munt visites i entrevistes (socialitzar-me... quin horror!). Si aixafar una caca de gos et proveeix de bona sort (tres vegades amb el mateix peu, si ho voleu) que et caigui una tifarada a sobre t'ha d'obrir alguna porta, no?

La segona causa és molt més curta i feliç: cada cop estem més a prop de grabar el disc amb Account Manager. Les etapes de pre-producció estan resultant molt profitoses i tothom s'hi implica d'allò més. La fortuna de comptar amb talents envejables que no posen pegues a la creativitat personal és inmensa, i si a més et llepen una miqueta la cosa s'enravena de mala manera i, és clar, amb la cosa enravenada sobren vèrtebres per passar-te el dia escoltant per fer-ho cada cop millor. Percebre que no sentiràs vergonya a l'hora d'ensenyar un projecte seriós que t'ha hipotecat tants mesos és molt gratificant i una mica nou per a mi... sobretot per allò de l'esperit cool que sempre m'acompanya, és un llast, ho sé, en fi... Moltes gràcies a la resta dels Account Manager & The Finantial Deppartment. Si la cosa (erta) s'escau, ben aviat gaudireu d'uns quants tracks en el reproductor enterenyinat del blog.

La tercera, tot i que no s'allunya del tema escatològic, és més feliç que la primera, però menys que la segona... El tió o tronca (sóc poliglot) ens ha cagat una blanquíssima Nintendo DS!! Amb aquell cartutxet tant cabró que et posa els fums 'a puesto'! Quin horror, jo a part de tenir un esperit cool tinc un cert ego cerebral que aquesta maquinota s'ha encarregat d'aniquilar. Ara, durant un temps indeterminat de la meva vida, només tracto de recordar aquelles taules de multiplicar tant oblidades, aquelles operacions tant putes que ens formulava la carona asexuada de la Carme de Quart, nascuda a Pont (per a més senyals). Ella va ser el botxí catalitzador que ens va menar als quatre trèmuls genets de les acaballes de les divisions de dos dígits a ubicacions curriculars de lletres (o lletres mixtes en el millor dels casos). Feliç puc dir que he rejovenit uns set anyets l'edat mental que em pertoca però la inversió temporal en pràctiques de "calculo mental 20" ha estat considerable.

Finalment hi ha dos raons que no m'han pres temps per farcir el blog. La primera es s'erigeix a 50 metres de casa. Des de fa uns dies quan les reserves de nicotina minven em veig obligat a caminar més de l'habitual. No sé per què l'Ambòlia (cambrer del bar La Avenida especialitzat en menjar incomestible de procedència molt dubtosa i una mica gallega, i us asseguro que no l'he batejat jo) ha decidit tancar el bar quan a mi em fa falta fum. Aleshores, calçat amb les Crocks de la meva Gem, m'encamino cap a Los Candiles sempre a pocs minuts del punt horari de la seva clausura. Los Candiles és el paradís dels lípids encriptats, de les Maruixes de cigaló matinal, dels àrabs ludòpates i dels progenitors fatigats i àvids d'una copa més, que els serà útil tant per allargar l'hora de tornar a casa com per alterar l'estat de consciència per suportar a a Maruixa del cigaló un cop els nens siguin al llit. Fa unes setmanes m'hi vaig presentar tremolós a quarts d'onze. Em vaig apropar a la barra per demanar el permís governamental i demostrar amb el meu aspecte físic que supero la majoria d'edat, però no vaig poder articular paraula. El meu nas sobresortia per les espatlltes arrodonides d'un sexagenari exagerat i rabassut que seia en un tamburet i contemplava extasiat una sèrie de cartes de noies en pilota brava amb fons blau cel. Les mirava i acariciava... Enteneu el referent gràfic que intento evocar, oi? Per favor que algu li ensenyi a fer anar internet a l'avi, però que no sigui en un locutori... Vaig intentar fugir tant aviat com la màquina va escopir l'objecte del meu desig, però vaig topar amb la segona raó que m'ha deixat K.O. durant tot aquest temps: l'àrab ludòpata. Sostenia un cigarret negre amb una tirallonga llarguíssima de cendra entre el dit índex i l'anular de la mà dreta, amb la mateixa que donava vida als bonus de la màquina i a les arques de Cirsa. El seu bigotet impertèrrit feia de fris ideal per suportar un parell de galtes ensopides i tibades cap avall. Amb la mà esquerra acaronava intencionat el costat de la màquina i les parpelles mig tancades feien pensar que potser demanava algun tipus de senyal. El flanquejaven dues criatures de menys de cinc anys envadalits (i mig drogats per l'ambient fumat i alcohòlic del local) per les llumetes circulars i les geometries de la interfície escura butxaques. Vaig caure rodó al terre i em vaig embrutar molt, però afortunadament l'avi del consum pornogràfic arcaïc i l'àrab ludopata em van apropar fins a la porta de casa. Som bona gent a la PLanura.

Uns dies més tard vaig trobar-me amb la poc saludable obligació de tornar, però aquest cop m'havia fet amb una cuirassa ideal i igualment poc saludable: pel meu estòmac ballaven un treset d'estrelles. Amb la respiració continguda i una moleskine a la mà vaig obrir la porta de Los Candiles. No sé que em va tombar primer, la ferum a cansalada recuita o el comentari següent:

-Vamos a tener que alargarnos el pene, eh Manaolo..."- L'home fullejava una revista greixosa i l'altre responia.
-¡Pues yo conozco a mucha gente que se lo ha hecho!- (?!!!!)
- Algo habrá que hacer, ¿no? si todo el mundo lo hace...- (cubata en ristre)
- Esto es lo del 'botos', te pinshan un poquito y ala. (Pues venga...)

En fi, crec que queda bastant clar que no gaudeixo de tant de temps com voldria per treballar en el blog, si més no, no tant temps com al principi, cal que digui que la mandra en les hores d'oci i el fet que avorreixo bastant ràpid algunes situacions que només depenen de mi han ajudat molt a l'enterinyamenta general. Però haig de dir que és i ha estat una experiència molt divertida i he rebut una resposta fantàstica per part vostra. Almenys, en aquesta nova etapa blogger que ara inauguro (més aviat mensual que diària) espero no perdre el 50% dels meus lectors... Botiguer simpàtic, si tu em segueixes llegint cumpliré amb les meves expectatives. Señorita Trixie no em feu aquest lleig d'imprimir les pàgines del blog. Doctor, si ens veiem a la Bakanal i no m'has llegit et faré xixines. Shumun, t'enyoro. Príncep Mishkin feu el que us dicti la vostra cosciència, però en tot cas, em comprometo a ser fidel durant un parell de mesos a una secció que inauguraré ben aviat: "Imbècil durant 30 dies", us agradarà, n'estic segur.

Disculpeu l'ensopiment, si la 'P' torna al tupper jo torno al blog. Ah, per cert, si algú de vosaltres em pot proporcionar algun tipus de feineta per complementar el retall de la tifarada us estaré molt agraït. Fins aviat!

Taaaaaaaaat!

2007-12-11T01:49:00.000-08:00

Fer riure a l'Atz és una de les coses més fàcils de l'univers, però si algun dia no ho aconsegueixo empro la tècnica Taaaaaaaat! Aquesta tècnica és fulminant. Consisteix en fer-se invisible als ulls del querubí i aparèixer al cap d'un lapse de temps indeterminat amb la cara desencaixada per un somriure gegant i els ulls tant oberts com platets de postre. És importantíssim articular el nom de la tècnica mentre s'usa de manera que no hi hagi cap dubte del propòsit de l'acció. En acabat, l'èxit està assegurat i l'Atz es pixa de riure.

Aquest és el primer cop que uso la tècnica en unes condicions radicalment diferents: vosaltres sou majors de 18 mesos, peseu més de 14 kg i, en la majoria dels casos teniu totes les dents. A més, el lapse de temps indeterminat que he usat per amagar-me, més que crear suspens, deu haver creat ensopiment. De tota manera, com que em veig obligat a fer algun tipus de maniobra de distracció, procediré a concloure la tècnica amb un taaaaaaaaaaaaaaaat cibernètic amb la intenció d'arrencar-vos un petit somriure que us faci oblidar tots els cops que heu entrat en el blog i heu vist el mateix post dia rere dia. Som-hi:

Taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaat! (Ja sóc aquí...)

Si no fos per...

2007-11-08T15:20:00.000-08:00

Avui ha estat un dia fantàstic. Això, en la meva vida no és massa extrany, perque sóc molt afortunat, feliç, i bastant agraït. Tot ha començat mentre vestia al meu alkahest de 12 kg. La connexió que mantinc amb la meva filla comença a ser devastadora. Si aixeco la comisura del llavi ella ja comença a riure i, si ella riu, jo començo a trencar-me. Aleshores, quan jo m'estic partint, ella comença a riure cap endins ensenyant-me la seva minsa pinyata i aclucant els ulls al màxim, i jo caic a terre perque tinc els pulmons hiperventilats, em fa mal el tórax i m'he encegat de llàgrimes dolces. Això, a la meva Atz, encara li fa més gràcia i la cosa es retroalimenta fins que arriba l'hora d'anar a buscar el pa per anar a esmorzar. Avui, mentre l'Atz es cascava un panet amb moratel.la (el mateix bocata que esmorzem la Gem, el Maharashi i un servidor) m'he posat a tocar. Feia temps que no tocava res a casa i l'Atz ha fet bona cara. He recuperat aquella cançó que he fet pels Account Manager i he deixat de ser pare per ser guitarrista. Immers en el meu món d'afinacions alterades i arpegis melòdics he oblidat que la meva Atz potser reclamava una mica d'atenció o una mica d'aigua. He obert els ulls sense deixar de tocar aquest tema genial que ja recull la nostàlgia de dos estimats difunts i he vist allò que sempre havia somiat sense saber-ho: el meu querubí s'havia enfilat a peu dret a sobre la seva trona de disseny, recolzava les seves mans flanquejant el seu plat amb els bocins de bocata de mortadel.la i assentia amb el cap i els ulls clucs. Seguia la cançó amb atenció... l'entenia! Em mirava, reia i li agradava! Cada cop que jo feia una cara d'aquelles de guitarrista-estrella-afectada-del-rock ella la mimetitzava i reia. Espero que us pogueu fer càrrec de les les tones de plaer que genera una situació com aquesta. Per molt que remeni no trobo res que hi estigui a l'alçada, us ho asseguro.

La cosa ha seguit anant bé tot el dia. Ha arribat un Mac raquític nou a la feina i l'he intal.lat. M'agrada molt instal.lar Macs nous a la feina. És un repte cada vegada més senzill i com menys estona m'hi estic més convenço als meus companys sobre les virtuts d'aquest entrorn tant amigable. He rebut notícies sobre una suposada redecoració del nostre espai laboral, cosa curiosa tenint en compte que fa més d'un any que ningú neteja els serveis. He anat a comprar uns quants contes pels més petitons de la família que aquest mes celebren el seu primer any d'existència i, per fi, he arribat de nou a casa amb un llibre idòni per la meva Atz: Les meves 100 primeres paraules! -Nomès 100? La meva petita en sap moltes de paraules. Poster no les sap dir però quan li demanes un petó mentre té una madalena a les mans, diu: NO! però a vegades quan li preguntes: -Que m'estimes? diu: Sí, i et fa un petó als morros. Quan vol una patata diu: Patata. Quan vol aigua diu: Aigua. Quan vol una galeta diu: Pa, i quan vol dormir no diu res fins que tu li dius: anem a dormir Atz? i ella agafa el seu conillet, s'apropa amb el polze de la dreta ben preparat i aixeca els braços dient: -Sí, a dormir, que ja és hora.

La tarda ha passat fugaç entre configurcions de mails, examens tipogràfics i converses de messenger animades amb padrines de molt bon veure i bastant enyorades. I ha arribat la nit: avui era el concert de WILCO! Ells han estat enormes. Ja m'havien avisat respecte el seu directe: "no es pot ser més pulcre". Pel que fa a la gent amb qui compartia espai tinc moltes coses a dir, però no m'hi vull extendre. Atenció: cago hòsties i insulto si cal. Als paios de la tercer columna de l'esquerra del Razz: heu pensat que potser és més barat explicar-vos les batalletes universitàries a l'Ovella Negra i no davant del meu caretu mentre en Jeff canta On and On and On? A Lucía Jimenez, a la porta dels banys del Raz: Ala! M'has mirat a mi? Què hi fots al concert dels Wilco si t'has de passar l'estona frent gruar a dos obesos mal rapats. Què guapa que ets... Guapa!
A les senyoretes que formaven part de l'escorta d'en Manel Fuentes: el proper cop que comparis Spider de Wilco amb Paco Pil no m'acabaré la cigarreta però ves-te despedint de les teves retines.

En fi, si no fós perque m'ha faltat la meva Trix avui ha estat un dia molt i molt rodó. Amb la meva Trix potser no m'hagués fixat en tantes tonteries però hauria fruït mil cops més d'un dia com avui. Hi ha poques persones que t'arrodoneixin un dia perfecte. I MISS YOU!

Ebay, pfff...

2007-11-05T14:40:00.000-08:00

A vegades em passejo per l'Ebay amb l'esperança d'entropessar amb una pedrota i trobar-hi una gemma. Sempre hi busco una cosa molt concreta: guitarres molt bones i molt barates. Quan la pàgina de subhastes no era el calaix de sastre dels copiadors asiàtics i de distribuïdors germànics d'Alba Guitars s'hi podien trobar veritables joies a l'abast de qualsevol pardal com jo. Però d'un temps ençà tot és diferent. La meva opinió es va veure bastant afectada deu fer cosa de 6 mesos. Feia una ronda de reconeixement vintage en una jornada laboral tediosa i sense haver d'escombrar massa faramalla va aparèixer un instrument que em feia recargolar els budells de gana. Un Steinway de 6 cordes nacarat fins a la nàusea, un veritable armari encastat de 3 cossos que faria les delícies de qualsevol ebenista. A la pala s'hi llegia de manera clara el motiu de la meva excitació: Martin D45 i la darrera puja a unes vint hores del final era irrisòria: uns 400 euros... Em vaig informar mínimament del preu i de la categoria de la guitarra i vaig caure rodó: pblof!

El fet de tenir una cadira de faquir equilibrista va ajudar força, però el resultat de la meva cerca no mereixia una resposta menys explícita. Si feia una bona jugada em podia quedar amb aquella perla per uns 800 euros. La subhasta finalitzava a les 4:00 del mati i com que sóc molt previsor vaig posar el despertador a les 3:45 i vaig resar perque el meu amadíssim veï hagués deixat el router inalàmbric encès. Un agonies com jo no es pot permetre el luxe d'estar relaxat en una situació com aquesta i, com és evident, tampoc pot deixar viure als qui hi comparteixen llit. Després d'haver sentit uns 4000 cops que tenia l'aprovació de la meva Gem vaig decidir encendre les atxes. A 3 minuts del final (hora oficial d'Ebay) vaig fer la darrera puja: 1000 euros! Sóc la rehòstia tinc la millor acústica del món!! Saltava i balllava pel menjador de casa en pilota brava i només m'acollonia no estar a l'alçada del monument que acabava d'adquirir. En tot cas, si no era bon músic era un geni de les finances perque el moble en qüestió estava valorat en 7000 euros... ai, ai, ai... a 15 segons del final de la subhasta un personate misteriós em va sobrepujar! -Qui t'ha parit! Això no quedarà així cabrit! em faré amb la D45!-
(Continuarà...)

Morir d'èxit fora de la planura i les 8.000 diferències (5:00)

2007-11-01T13:21:00.000-07:00

Aquesta setmana la meva Gem ha obert un nou despatx de pa en un poble proper a La Planura. Curiosament aquest poble també és pla. Deu ser que la topografia tant característica de la meva població s'estira més enllà de l'Intermarché. Aquesta desició tant emprenedora arrenca de l'estrangulament exercit per un empresari sonat que s'ha encaparrat en minar La Planura amb el seu pa de plàstic i els seus preus tant elàstics com el seu producte. De fet l'emplaçament que ha triat la cúpula familiar del forn que m'acull no és gens fortuït. Es tracta de trencar el monopoli d'aquest panificador encabritat i penso que és una decisió tant valenta com encertada, perque el públic objectiu d'aquest poble pla no tenia cap altra opció a l'hora d'anar a comprar el pa. En tot cas, el podia comprar més car o més barat depenent de la zona que triava per comprar-lo, i això és força lleig. Com us podeu imaginar dur a terme una acció empresarial d'aquesta eslora ha deixat a la meva Gem amb els nivells de reserves energètiques somicant una mica de fuel. Això seria devastador si els resultats haguéssin estat dolents, però afortunadament, la població de l'altra planura ha acollit de molt bon grat una mica de pa de veritat. Amb tres dies d'existència ha superat amb molt les millors expectatives.

Per tal de fer saber la presència del forn al poble vam decidir fer el típic "buzoneo". Jo, òbviament, vaig ser l'encarregat de dissenyar un fyer explicatiu, baratet i resultón per tal que els "buzos" escampéssin la notícia. La premisa estava clara:

-Onofre, no em vull gastar ni un duro més en aquesta botiga, fes-lo en escala de grisos perque en faré fotocòpies. No t'hi matis... Ah, i que es pugui llegir sense lents d'augment!

Feina feta en dues hores, exportació en PDF amb marques de tall, sense sangs per evitar guillotinades fora de lloc, sense muntatge en A4 que ho facin ells. Suport: CD. S'ha d'anar a recollir a les 19:00 a la copisteria. A les 19:30 el vindràn a buscar els "buzos"... Comença el tràngol!

A les 18:58 em vaig presentar per primera i última vegada a la meva vida a la copisteria "La Copisteria", situada a la rambla de la Planura al costat de la perruqueria pija a la que anem amb la Gem i l'Atz. Un individu sobrepesat de procedència sud-ibèrica comentava alguna futilesa amb un altre personatge mentre col.locava un full en una fotocopiadora destartalada. Quan li vaig demanar les 1000 còpies dels flyers va esbufegar estràbic i va dir:

-¡Tu mujé ej una-mbujtera! Dáte una vueltita y en una horita larga lo tienej.

Molt professional, oi?. A les 20:30 vaig anar a recollir un paquetot embolicat amb paper de diari (possiblement tacat amb oli de bocata de tonyina) i m'empassava els comentaris capciosos sobre la suposada bona marxa del negoci de la meva Gem i la seva familia. Quan em va començar a sagnar la llengua em vaig calçar l'Ipod i vaig tocar el dos. Suposo que sonava alguna de les meves últimes obsessions, segurament algun tema de l'Antàrtica de Madee (consulteu el reproductor de la sidebar). En arribar a casa es va desencadenar el mal de panxa i el terrible joc de les 8.000 diferències. M'havien estampat 1000 paperets totalment diferents del document que els havia entregat, a part d'una qualitat pèssima i un talls costeruts. Quin drama. Eren quarts de 10 quan la Gem arribava a casa i els ulls se li encenien d'ira. Va agafar el paperot i va anar cap a la botigueta del potiner. La cagada estava clara. Havien obert el PDF amb una aplicació incorrecta que els demanava les fonts i les havien substituït al lliure albir creant un caos monumental i s'havien quedat tant amples. Quan la Gem els va llançar els flyers pel cap es van defensar dient que allò era disseny i que ells no en sabien de disseny. Molt professional, oi? El portent de la informàtica era una senyora sudamericana que es barallava amb un PC geriàtric. La Gem em feia cinc cèntims de la lamentable situació del negociet d'enganxines i els seus operaris de fireta a través del mòbil. Les meves intruccions eren precises: obre el document amb Acrobat o en el seu defecte rasteritza el PDF en Photoshop. Era inútil. La senyora no parava de repetir que ella ho feia tot amb Korel i del Korel no sortia. Fotoxop?

Vaig demanar una connexió de Messenger per alleugerir la comunicació i els possibles errors a l'hora d'intercanviar adreces de mail ja que no parava de sentir repicar les campanetes del Messeger pel telèfon. Van respondre que no en tenien de Messenger com ho faria un nen que assegura no haver menjat xocoloata amb la cara tacada. A quarts de 11 la Gem tornava a casa després d'haver-se posat a l'ordinador i deixan-t'ho tot llest perque l'endemà pel matí enviéssin a imprimir. Van obrir a quarts de 12! Quins paios. Dels 1000 flyers errònis en vam fer llibretes d'una cara, en voleu?

Al final sembla que els flyers han tingut el seu efecte i la Gem no para de despatxar pa. Com que vol arrancar ben amunt, durant un temps ella hi serà cada dia donant la cara i deixant-s'hi la veu i l'energia. A casa, l'Atz i jo l'enyorem molt a l'hora d'esmorzar però estem molt contents que a l'altra planura també puguin disfrutar de la nostra Gem i del seu magnífic pa de veritat. Felicitats Gem!

Per cert, demano un minut de silenci pel meu primer Mac que ha passat a millor vida. eMac G4. ACS. M'has donat moments gloriosos i t'enyoraré moltíssim però està clar que el teu delicat estat de salut no ha suportat la xafugor de l'estudi. De moment estic buscant una altra màquina per substituir el buit anímic que m'has deixat i ja he començat a negociar per un PowerBook G4 de segona mà i de procedència planuriana, però si algú té una bona oferta serà benvinguda.

Escarn public? Jo m'apunto!

2007-10-25T15:00:00.000-07:00

Xavier M. és el paradigma més recent del garrulisme radical que pot arribar a assolir un individu. Ja fa un cert temps que contemplo aquest tipus de conducta del tot irracional que arrossega a un grapat de personatges i em susciten una pila de reaccions adverses, tant a nivell moral com intestinal. El seu comportament anarco-facha i la seva patent ignorància d'uns valors socials mínims són un càncer que infecta el nostre entorn més proper. En Xavier M., o aquesta cagarada amb carcassa òssia, com vulgueu anomenar-lo, ha estat el detonant per aixecar el vel de l'opinió pública al respecte d'aquest tipus de persones tita-toves que només senten fluir la sang pels seus prepucis quan cometen alguna acció que els faci sentir importants. Necessiten transgredir alguna norma establerta pel funcionament harmònic de la societat perque segons el seu decàl.leg "ells ho poden fer". Tant se val si es tracta de fumar porros al tren o estomacar una noia de l'Equador, el cas és perpetrar algun tipus d'acció amb tres finalitats ben determinades. 1: Exercir la seva superioritat al vexar algun altre ésser viu. 2: Sentir-se molt bé i molt trempats quan ho expliquin als seus iguals i es puguin penjar condecoracions honorífiques com "qué huevos tienes, eres la polla..." 3: Sortir-ne relativament il.lès per gaudir dels plaers que els proporcionen les anteriors finalitats. O us penseu que el cagalló hagués aixecat mig dit davant de quatre Equatorians ben fornits? Està clar, doncs, que un altre tret que els caracteritza és la covardia del pseudopotent en la seva lluita constant per esdevenir la nostra pústula sanguinolenta anus endins.

Tanta baixesa humana només pot ser fruit de l'esforç propi, cosa que encara abaixa més el llistó d'un llondrisme aferrissat. Dins del seu nou entorn mediàtic el mil homes està fruïnt en un estira i arronsa entre càmeres, micròfons, telèfons i el seu grup d'inseparables, que ara mateix deu estar recitant mantres per provar d'elevar-l'ho una mica mica més en els llimbs de la tumoració social. En aquest maremàgnum el personatge s'hi sent molt trempat perque s'acull a la segona finalitat esmentada però la seva obnubilació perenne no el deixa preveure un desenllaç terrible. La seva acció purament masturbatòria comesa en la intimitat d'un vagó de rodalies i presenciada, només, per la pròpia víctima i per un noi a qui ningú voldria canviar-li la pell, ha saltat a la palestra i, aqui hi sóm tots, virus. A part dels quatre que t'ensumaràn els calçotets estràbics d'èxtasi estem la resta que et repudiem com a espècie.

En la teva situació, la que tu has creat, no és molt recomanable que segueixis amb el teu tarannà, nen. Perque el nostre despreci pot no tenir mesura i la opinió pública ben canalitzada pot fer a miques el teu miserable futur. La chica del pintalabios marrón ja va viure una lapidació similar i això que en Sherman et superava molt com a persona. Déu vulgui que ara estiguis escoltant atentament els motors tunejats de les bandes llatines que custodien el teu portal i que els teus deixebles puguin ensumar alguna cosa amb més substància que el teu proïsme en els teus calçotets. De fet, amb la teva actuació de hàmster infectat, has aconseguit consolidar una ferma comunió entre Latin Kings i Ñetas. Potser encara en trobaràs algun de ben melós com a company de cel·la.

Procedim a l'escarn. Penso que una bona manera de fer entendre el nostre rebuig a aquest mil homes cretí és fer-ne un escarni públic. Una mofa global, més que merescuda, que d'alguna manera el rebaixi tant que arribi a plantejar-se la seva conducta. Si m'ho permeteu començaré jo mateix:

Ets una rata miserable, un gargall ensangonat, un beneit, un dropo, un pixa calces, un cap tou, un mamonàs, un cabró estúpid i sense criteri. Ets un raig de bilis, un gra de pus remenant pel recte, una lacra social, un ignorant, un llimac, un dropo, molt menys que una tifa amb pèls de cul, un llondro, un tumor, un imbècil, no arribes a ser la ronya de les ungles dels peus del yonki més begut del Monegros Festival, ets la larva de la repugnància, ets 5 litres de greix a la deixalla d'un cirurgià plàstic, ets faramalla pura, estúpid. Ets un esput víric, molt curt d'enteniment, optús, presumptuós, molest i neci. Ets una cagarrina, un excrement de colom a l'ull, un residu fecal, un donat pel cul, un garrí. Ets com una frega de lleixiu, fas mal.

Tinc un reproductor de música al blog i un mecenes fantàstic (4:30)

2007-10-19T16:04:00.000-07:00

Ha estat un treball de recerca digne de qualsevol universitari novell, però finalment ha aparegut el desitjat reproductor (tot i que pel que he pogut comprovar hi ha cops que no funciona... ups!). Està clar que els temes de llenguatge HTML no em són massa propers i m'he hagut de barallar de valent en blogs d'especialistes que es llancen a l'altruïsme com si ho féssin en una piscifactoria arrebossada d'àvids llondros de la blogosfera. El cas és que des de fa cert temps vaig acumulant una gran quantitat de noves referències discogràfiques que el meu estimat mecenes em cedeix juntament amb la seva inestimable amistat i col.laboració laboral. I, està clar que a mesura que les vaig païnt em resulta imprescindible compartir-les d'una o altra manera. La meva Trix sap exactament de què parlo perque és ella qui es queda amb les gemmes més polides i costumitzades, oi?

El meu ritme d'adquisicions musicals ha estat força irregular. Hi ha hagut époques en les que un servidor somiava en tenir la col.lecció més gran de l'univers. Una acumulació de material sonor tant inmens que fés tremolar els forjats dels magatzems més llaminers del Sgh. Taghdà. Però una col.lecció d'aquesta magnitud val una pila de calers i cal tenir una cultura musical digne de la pasta que t'hi has deixat. A més, cal tenir temps i ganes per poder-ne gaudir. En aquesta época acumuladora on es van desencadenar tantíssims aspectes clau de la meva vida actual tenia tractes amb un yonki de la plaça Medinacel.li. No recordo el seu nom (Alfonso? Alfredo?), però tinc el seu caretu grabat a foc en la meva memòria. Llàstima que al ser un yonki recalcitrant enganxat al cavall la seva fesomia deu haver saltat tant enllà com la seva pinyata.

En aquells temps un servidor malvaratava el seu futur cursant els estudis de comunicació audiovisual i encenia el germen d'un esperit cool d'acer en un tuguri fashionetter de l'escena guay BCNina franquiciat pel descordinadíssim grup Margarita Blue. Tota la gent que em rodeajava aleshores semblava farcida de confeti i els seus caps es movien com putxinel.lis empalats per Sant Germain i les seves "zampoñas". Era un veritable espectacle d'escaparatisme fashion-llondro amb títols potencials d'arts dramàtiques.

El yonki en qüestió es deixava caure a diari pel Taco a veure si podia treure alguna cosa pel pico de torn. Al principi traginava el material a l'atzar, però al cap d'uns mesos ja funcionava per encàrrec. Si li demanaves el que volies et treia qualsevol CD de la FNAC o del Corte Inglés per 300 pts. Una ganga! L'homenet raquític es resistia a desvetllar les claus del seus furts però a còpia d'isnistir li vaig arribar a treure. Tot un anacronisme comparat amb la finesa amb la que estem acostumats a robar música en l'actualitat. El senyor yonky es folrava les butxaques interiors de la seva jaqueta amb tetrabricks, d'aquesta manera evitava que els detectors el delatéssin a l'hora de sortir victoriós de la gran superfície. És per això que tenia una taxa comú pels CD de tamany popular i altres més arbitràries per les rareses. El preu també depenia bastant del seu síndrome d'abstinència, però era fàcil de camelar amb una canya de franc. Tinc un molt bon amic que regentava el bar del costat que en un estat d'embriaguesa simultàni va arribar a negociar 250 pts. per un vestit de neoprè que es va acabar quedant i que no era de la seva mida, ni tampoc sabia com i per què calçar-se'l. El nostre Ciro! Si algun dia em dediqués a narrar les seves cròniques al blog tindria als redactors del què fem? als meus peus... Us n'haig de parlar d'ell algun dia. Sortir amb ell és redescobrir una ciutat i uns personatges de còmic sinistre de carn i óssos. Feu-m'ho recordar. Tu, Dr. no te n'oblidis que ets l'únic que interactua!

El cas és que el Sr. Yonki era un portent a l'hora d'aportar una bona pila de CD a la meva col.lecció però no prenia les funcions de filtre fantàstic. Ara tinc un mecenes preocupat pels meus dèficits musicals i encaparrat a fer de mi una persona millor amb una selecció ben dolça que estic decidit a deixar-vos tastar de tant en tant. Si algú de vosaltres opta per enviar-me un pernil de nadal com a agraïment per una aportació tant altruïsta com musical penseu que el rebré de bon grat però de l'ós en faré un bona escudella pel grandíssim Maharashi of Soul.

De moment al reproductor de la sidebar hi podeu escoltar el conte dels Sidonie (Giraluna. La Costa Auzul, 2007) i Lost Realism (TRAPT. Someone In Control). Per cert, estic molt i molt content d'haver arribat a les 1000 visites. Entenc que un alt percentatge són visites meves, perque quan haig de provar una nova aportació com la d'avui vaig entrant i sortint sense fi el comptador no em discrimina. De tota manera estic molt content encara que només siguem quatre els que ens passem per aqui. Que segueixi la rajamenta de l'agonies! Gràcies.

La germana gran de Mike Tyson viu al JFK i una mica de jet lag (5:00)

2007-10-18T09:36:00.000-07:00

Seria molt covard per part meva atribuir la meva poca presència al blog a la descompensació horària que he sofert arrel de la meva estada a Nova York. Tampoc ho puc atribuir al llibertinatge de la noia del pintallabis, no ha estat ella qui m'ha abandonat... Abans de marxar ja tenia el blog una mica empolsegat i amb els preparatius del viatge les capes de pols s'hi anaven estratificant en forma de dates vacants en el directori de posts. No puc fer més que lamentar la meva manca de constància i pidolar la vostra més sincera indulgència.

Plantejar d'entrada un viatge transatlàntic per una personeta com jo és com empènyer un hàmster a rodar enmig d'una pista de la Nascar. La sensació de vèrtig i un munt de temors acumulades es transformen en un cop de puny perenne a la boca de l'estòmac. No puc fer-hi més, sóc un agonies. Em cago a les calces cada cop que penso que potser no entendré l'anglès, que no em sabré expressar quan em rentinguin a l'aeroport Kennedy, que quan arribi a l'hotel només hi haurà una bogaderia regentada per coreans que negaran amb el cap i amb les mans quan els pregunti per l'existència d'un misteriós Imperial Court Hotel al West Side, o que simplement morirem joves i atractius en un accident aèri causat per un milà despistat deixant a la nostra primogènita en mans d'amables familiars i sense herència. Afortunadament res d'això ha passat, ni en aquest viatge ni en cap altre, però no tinc cap dubte que les cagarrines tornaràn la propera vegada que la Gem em proposi marxar uns dies, ni que sigui a Sant Carles de la Ràpita.

La primera apnea va tenir lloc al superar els controls d'entrada a la zona d'embarcaments de l'aeroport del Prat. Hi fèiem una cua a l'espanyola amb les nostres safates desbordants d'objectes pitables i els pantalons ben avall. Una de les eficients treballadores de l'aeroport ens recordava le necessitat de desfer-nos de relotges, braçalets, penjolls i cinturons. Pel seu aspecte es podia deduir que era una treballadora abnegada que havia decidit viure als banys del mateix recinte a més d'ingerir una quantitat prou sucosa d'estimulants per tal de restar ben desperta durant la seva jornada laboral. De la seva boca situada a metre vint dels peus anava sortint una tirallonga de paraulotes en anglès que acompanyava graciosa amb pulsions successives del dit índex:

-El guach, quítese el guach- li deia a una ciutadana xinesa d'edat avançada. Després em mirava i em deia:
-Es que no se enteran de nada, no-guach, no-belts, no-niclases, coño!

Havent superat l'arc metàl.lic i contemplant atònit com uns ciutadans rumanesos amb clares evidències facials d'un estomacament acarnissat pretenien passar ampolles de lleixiu i detergent un agent em va retenir. La Gem encara lluitava per desfer-se de les seves botes cool i l'amable agent em va demanar el passaport. El va obrir, em va fitar i va anar a petar a l'apartat dels visats. Va fer cara de trobar alguns cosa interessant i em va dir:

-Quédese aqui y no se mueva- (Òbvi oi?)
-¡Tengo uno que ha estado en China!- va dir mentre anava a buscar el que podria ser el seu superior.

En aquest moment jo ja havia deixat de respirar i quan va arribar el meu suport descalç no vaig poder fer més que intentar agafar aire de manera totalment infructuosa. Vaig anar a parar al raconet dels personatges sospitosos on vaig retrobar els caretus magrejats dels rumanesos, els seus collarins i les seves litrones de lleixiu. L'eficient treballadora de l'aeroport havia creuat els arcs detectors amb una agilitat sorprenent i ara increpava als paios en un espanyol perfecte:

-¿Pero dónde váis con eso? ¡Habráse visto! ¿No tenéis de esto en vuestro país, o qué?- El seu accent em va resultar molt familiar. Deu ser que té parents a la planura.

Quan ja havia pres mides mentals a la meva nova cel.la de quarentena el simpàtic agent em va deixar lliure. El meu ritme cardíac es va normalitzar durant les hores de vol i només es va veure alterat al següent control fronterer: el temudíssim accés als Estats Units. A la cua, aquest cop a l'amerciana, anava flagel.lant-me de valent per haver especificat a la targeta verda que el darrer pais que havia visitat, tot just feia un any, era la República Popular de la Xina. Havia optat per la opció més honesta i sensata que és fer ús de la veritat més estricta ja que de tota manera el meu passaport havia de ser revisat sense cap mena de dubte. Feia un parell de setmanes que les relacions dels Estats Units amb la Xina estaven més tibants que mai per allò de que els dos països s'havien dedicat a retirar-se productes del mercat de manera mútua. La cua es feia interminable però no hi havia una ànima que s'atrevís a realitzar un moviment en fals. No sabeu com les gasten els yankis amb el tema de les cues. En veure que la cosa no avançava la germana gran de Mike Tyson, que treballa al JFK i que pel seu aspecte també deu viure-hi, es va posar a reorganitzar als expectants visitants de manera impetuosa. A la Gem i a un servidor ens va fer encapçalar la cua d'accés a la finstreta d'un homenàs negre-llatí d'aspecte terrible. Just a sobre del seu cap rapat hi havia un cartell que, de manera inequívoca, deia que només atendria als ciutadants americans. Jo no em podia treure l'afer xinès del cap i mentre el meu passaport comunitari em relliscava de les meves mans tremoloses vaig deixar de respirar un altre cop. Una adorable familia empenyia al seu capistost en una cadira de rodes seguits per una altra funcionaria igualment discapacitada. A la rebesàvia de la Woopi Golperg li faltava un ull, però caminava tant encorvada que gairebé no s'advertia la conca ocular clausurada. La fermesa del nostre inspector fronterer no es va fer esperar, va prendre les dades del senil capitost però no va deixar passar a la resta de la seva família. Pel que vaig entendre allà tothom qui es podia mantenir dret havia de fer la sacra cua. D'aquesta manera la Woopi senior va abandonar al vell amb la seva cadira al costat de la cinta dels equipatges i la resta de la saga va anar a tancar la cua.

Jo anava pel rècord de 5 minuts d'apnea i la meva pell s'empolsinava cada cop que imaginava el caretu de l'homenàs yanki revisant la meva fulla de visats. L'exercici consistia en relaxar els esfínters per evitar trencaments fibrilars durant l'eploració, el problema és que m'estava pixant de valent i és molt dificíl relaxar res si no respires i si no vols perdre res pel camí. Per fi va arribar el nostre torn i vaig arrossegar a la Gem a passar el control al meu costat.

-What relation you have?
-She's my wife- (Vaig mentir)

Quin paio. Va escrutar el meu passaport i la meva cara de fit a fit. Per fi va grunyir, amb la boca molt tancada, alguna cosa que no vaig entendre... però em faig afanyar a respondre:

-Yes, I'm guilty. Excuse-me, I'm a little idiot.
-Nasiste el mismo día que yo.
-¿Del mismo año?
-Good year guy!

Ara entenc moltes coses del caràcter impertinent d'aquell homenàs que em va acabar semblant simpatiquíssim. Els meus pulmons i el meu reg sanguini en general van agrair que aquella conversa cordial de 5 paraules no s'allargués més del necessàri. Al cap de 5 minuts ja sortiem per la porta de la terminal amb una àura d'ingenuïtat tant evident que vam ser el blanc perfecte per a un taxista parent de Dennis Chambers, resident al barri jamaicà i estafador de professió. Però això ho escriuré en el proper post, ok? No cal que us digui que vaig pensar que ens lligaria, torturaria, violaria i ens llançaria al riu Hudson sense haver pogut veure l'Empire State. Sóc un agonies. Per cert, no deixeu d'escoltar We'll Never Turn Back de Mavis Staples, feia molt de temps que no trobava tant de groove acumulat en 12 cançons repicades per l'increïble Jim Keltner i produïdes per un menystingut Ray Cooder. A veure si us sona el tall We Shall Not Be Moved...

els videos de l'Atz

2007-10-08T08:43:00.000-07:00

Aquesta setmana penjarem uns quants videos destinats exclusivament a la nostra Atz. Ho fem perque no oblidi els nostres caretus. Fins la setmana vinent no publicare cap post escrit perque cada cop que m'acosto a una tenda Mac la Gem em mira molt malament. De moment pero, us puc anticipar agunes coses mentre es penja el video d'avui. Aixo es bastant collonut en general tret del menjar i del cafe... topic, oi? Haig de reconeixer que he fet el llondro en un parell d'ocasions i aixo m'ha comportat perdre uns quants US Dollars, pero en general ens n'estem sortint bastant be. Hi ha tantes coses a explicar que quan arribi em passare un grapat de dies fent un lot de posts monografics...

Suposo que us feu el carrec que els computers yankis no tenen accents, oi? A mes, la distribucio d'alguns simbols al teclat son prou peculiars. Per anar fent boca us dire que el segon dia ens vam fer amb uns Hellys, que son unes bambes que duen una rodeta al talo de manera que les pots usar tant per caminar com per patinar. Lacosa te la seva conya perque quan has agafat certa velocitat pot ser que clavis la punta de la sabata per error i t'estampis contra el terre. Aixo mateix em va passar a mi al bell mig de central park metre una parella d'afro americans es feien el video bucolic del seu casament. No us preocupeu, la camera woman, que era latina em va dir que ho tenia tot enregistrat i que ho penjaria ben aviat a you tube. Suposo que m'hi podreu trobar com a Sopapo-monumental-blancucho-Hellys-Hispano.

Fins aviat!!!

Des de NY..

2007-10-05T12:50:00.000-07:00

Excés de costelles o com no aixafar-se els pulmons (2:30")

2007-10-01T00:20:00.000-07:00

Havent el llegit el fantàstic blog de la Gem(2) (La chica del: "Cada loco con su tema". A partir d'avui li diré Contança perque això dels números és un merder...) on parla de la seva minsa força de voluntat m´he adonat que estic abandonant el projecte que fa un mes era tant important i al qual hi dedicava un munt de temps. Això ja ho tinc jo. Sempre trobo una cosa millor a fer que allò que s'ha de fer. Aquest cap de setmana ha estat penjar videos a Youtube.

Divendres vaig tenir concert amb Account Manager, però no va ser un concert gens normal. La veritat és que hi vaig anar una mica enganyat o, simplement, no havia entès les explicacions dels meus companys. Em vaig trobar abocant dos vehicles carregats de material a una casa particular de les rodalies de Fargo. Ens van obrir la porta una parella de belleses monumentals amb un gos desbocat que em va identificar com un digestiu fantàstic per fer passar els 150 kg de pinso que s'havia cascat per berenar. Quan els meus companys de grup em van convèncer perque sortís de sota el cotxe vam entrar el nostre poderós backline. Els ulls de la parella biopija, macrobiòtica i superedènica es van despenjar mentre articulaven alguna cosa semblant a:

-Us haviem dit concert acústic... oi?

Una casa tant acollidora només podia precedir el germen d'un esperit tant Zen. La cuina habitada per peixets etèris desbocava en un jardinet catàrtic on hi semblava surar l'ànima d'un regiment de lames en plena meditació. El meu esperit cool estava verd d'enveja però el meu comportament caut em feia actuar amb normalitat. Entre bambús, espelmes, pedretes brillants, estores d'escorça rogenca i un minse mobiliari de bímet s'endevinava una porxada celestial. El nostre recinte màgic on abocar les 4 tones d'amplificadors, cablejat i instruments varis. Encara era de dia i els ulls dels nostres amfitrions s'anaven acomodant de nou a les seves òrbites. Vam deduir que el volum que podriem assolir era el que es desprèn dels auriculars de l'Ipod quan algú escolta Maná a l'altra banda del vagó. La pregunta no podia tenir un regust més àcid:

-Com que qui vindrà? Que no feies una festa? Que no tens amics? Que també els haviem de dur? Haver-ho dit! Si encara ens quedava lloc al tub d'escapament...

Fantàstic. Ens esperava un entorn meravellós amb un aforament estimat de 9 persones. Comptant amb la meva Gem(1) i un parell de fans adolescents que ens havien de sumministrar una ampolla polsegosa de brandy. Yu-hu! que comenci la festa...
El resultat va ser esplèndit, almenys segons la nostra percepció. Haver de tocar per tant poca gent a un volum tant i tant baix va ser revelador i, a més, la grabació en video va ser tot un èxit. La meva dona reconvertida en Steady Cam amb vestit de nit cool va ser l'encarregada de restar impertèrrita una pila de cançons i d'ençà que he tingut les imatges a les meves mans no puc fer més que traginar-les. Les volco, les edito, les penjo, les envio, les equalitzo, les equilibro i les veig una vegada i una altra. Com que en Sai debia estar enfeinat i no li agrada el brandy, no va venir. És una sort perque penso que vaig resultar convincent, almenys, per la meva fan adolescent a qui vaig tenir l'honor de conèixer i, de passada, fer a miques les seves aspiracions per treure profit a la carrera de relacions púbiques.

Per cert, he estat xerrant amb el col.lectiu misteriós i hem decidit que demà comença La Conspiració. Segueixin atents. A més, han buidat l'estanyol de la Ciutadella i hi han trobat una pila d'animals extranys que deuen contribuir directament al comportament de la gent que el rodeja. Ho veuen com no sóc tant paranoic? Si el senyor Ribó em fa cas és per alguna cosa.

Groove injection (4:38")

2007-09-24T13:33:00.000-07:00

Dilluns un altre cop? Ostres si que m'he penjat... Em sap greu.
La setmana anterior comentava la poca disposició que tenia a l'hora de posar-me a estudiar els temes de la nova banda de funk. No és que només em fés mandra, també em feia pànic pensar que no seria capaç de treure cap so similar a les fantàstiques demos que m'havien passat els meus nous companys. Com sempre, havia accedit a la seva petició fent-me una mica el desmenjat i presentant d'antuvi les meves reserves i limitacions. Provem-ho -els dèia- a vuere si me'n surto.
La cosa estava clara: com que no sóc un guitarrista massa talentós havia d'invertir un munt d'estona a entendre les cançons i calcar-ne cada una de les notes, almenys per no fer el lluç en el primer assaig i no fer perdre el temps als altres components. Aquesta inversió de temps no va acabar de concretar-se fins a última hora.

Generalment no tinc massa clars els dies d'assaig perque, donat que jo tinc una bona disponibilitat en aquesta franja horària, els meus companys més atrafegats a nivell social solen fer i desfer segons els seus compromisos. D'aquesta manera, doncs, és normal que m'avisin amb unes hores d'antel.lació. Dimecres passat quan el meu nou mentor i mecenes musical es va aixecar de la cadira de la redacció per anar a dinar em va citar per aquell mateix vespre per fer el meu primer assaig amb Mama Funk / The Cinesse Restaurant.

-Què? NO! Encara no m'he tret els temes...
-Però si encara tens tota la tarda. Au, fins a les 20:00!

-T'ho mereixes, vaig pensar. Era molt conscient que no tindria prou temps per fer la feina perque estava sotmés als imperatius d'un jove pare de família amb una dona molt atrafegada i un espinguet esbravat. Vaig comptar les hores que restaven amb la mirada estràbica i amb el vertigen d'aquell qui ha agafat una feina de relacions internacionals i no sap un borrall d'anglès. Com que gestiono millor les situacions de crisi del que toco la guitarra, vaig enfilar-me al tren amb l'Ipod enganxat al cervell i amb el repeat etern a la llista dels 4 temes. Això, tot i que era útil, no va ajudar massa a millorar el meu estat anímic. A qui diantre se li havien acudit aquells riffs llarguíssims que es recargolaven endimoniats? Aquells ritmes desprenien una ferum exagerada a sobredosi de reflex al canell. Durant el trajecte que em separava de la meva obligada reclusió a l'altell de casa vaig estar a punt de caure un parell de cops. Afortunadament la for i nata de la Planura havia anat d'excursió cultural als dics de la Riera Seca i no van tenir l'oportunitat de cardarse de mi, rematar-me amb una ampolla de Xandy i cisar-me el tabac. Un cop a casa, vaig dinar a contrarrelotge i vaig entaforar la nina entre les urpes acollidores de la directora diabòlica del mini frenopàtic. Em vaig tancar a l'altell i als 20 segons d'escoltar el primer track em vaig encastar al terre.

-Perdona. T'he fet mal?

Un homenot tèrbol m'oferia la mà mentre sostenia, amb l'altra, la Les Paul Gold Top més robusta que mai havia vist. Precisament era amb el cos d'aquest musculat instrument amb el que m'havia propinat la immensa galeta.

-Em presento. Sóc el teu sentiment agudíssim d'inseguretat, però em pots dir Sai.

Mentre m'eixugava la sagnada que em brollava del nas i em recolzava trèmul a la pota de la taula li vaig preguntar:

-És autèntica la Les Paul o és xinesa?
-No, és un miratge. De fet és una totxana que sempre duc a la butxaca i que es transforma segons les necessitats del client.

En Sai era un paio educat a qui un col.lectiu misteriós havia enviat per espavilar-me una mica. Ràpidament es va apoltronar en els cubs d'Ikea i em va fer tocar. La seva missió era estomacar-me de valent fins a fer sortir la mescla necessària d'orgull, valentia i sentit comú per afrontar el primer assaig. La veritat és que veure aquell paio tant lleig i pudent clavar-me un mastegot amb una Les Paul imaginària cada cop que em lamentava va donar un resultat òptim. Quina ràbia que feia el miserable. Ell mateix, al cap de 90 minuts em va fer parar.

-Ho has fet molt bé. Penso que per avui ja ho podem deixar còrrer.
-D'acord. Gràcies. Vols pendre alguna cosa? Un cafetó?
-Tens moscatell?

En Sai era un autèntic fanàtic del Moscatell. Es va cascar una ampolla de Sardà en petites copetes que resultaven invisibles dins de les seves urpes tenyides de ronya. Quan anava pels dos terços del brevatge se li va afluixar la llengua i va fer el salt a les estrictes normes de confidencialitat que dicta, de manera tant severa, el col.lectiu misteriós. Em va explicar la quantitat de vegades que havia hagut de pegar a paios amb penis (imaginaris) gegants farcits de totxanes. Fins i tot n'hi va haver un (un cas perdut en deia ell) a qui va apallissar amb un penis gegant, una ampolla de Bourbon i dues totxanes que imitaven les Twin Towers en el seu esplendor. També em va parlar d'un guitarrista Osonenc que havia estat irrecuperable perque havia mutat el sentiment d'inseguretat per una insensatesa atroç. Quin paio en Sai. Les havia vist de tots colors. Quan va acabar l'ampolla la totxana va recuperar la seva forma original i se la va amagar a la butxaca.

-No vull donar la nota pel carrer- Va dir. -D'ara en endavant has de fer una mica més de cas a la gent que confia en tu i d'aquesta manera t'estalviaràs un bon gec d'hòsties. De totes maneres, no oblidis comprar una altra ampolla de Moscatell perque és possible que em deixi caure per aqui un altre dia- I em va clucar l'ull palpant-se la totxana.
-D'acord. Gràcies per tot Sai, ets un paio molt trempat.

En arribar a l'assaig les coses van anar més aviat rodades. Es veu que els meus nous companys tampoc esperaven que jo fós un monstre del groove i els van semblar força bé els udols que emetia la meva telecaster nova. Cada cop que m'atrevia amb una tímida aportació pròpia, abaixava el cap esperant un mastegot letal, però en vaig sortir il.lès i, sobretot molt content. Com és habitual en mi, cada cop que surto d'un assaig amb temes nous, em desperto l'endemà cantant-ne un riff o una melodia. Dijous mentre esmorzavem amb l'Atz li vaig tocar tres o quatre trocets ultra funkys que la van fer saltar de la trona. Va ser fantàstic. Del pati estant, vaig veure a en Sai que entrava a casa dels veïns amb una parabòlica gegant mentre em feia la senyal de la victòria. Quin paio en Sai.

Retorn al Gros Mercat laboral (5:40")

2007-09-17T13:43:00.000-07:00

Dilluns. Avui m'ha costat llevar-me molt més del que és habitual perque he tornat a la feina. És curiós el pes que agafa el meu cos fràgil els dies laborables. Els dies que no haig d'anar a la redacció m'aixeco àgil com la ploma d'un xoriguer. Però avui algú ha encimentat els llençols i no hi ha hagut manera de respectar l'horari. Al cap d'una hora picant pedra dins del llit he aconseguit recuperar la meitat de la mobilitat i un 10% de consciència. Com que ja sóc planurià de soca-rel no m'ha molestat el murmuri del despertador perque tinc una tolerància amplíssima a l'hora de conviure amb els sorolls més irritants i continuats. El despertador s'ha enfadat amb mi tant com jo m'enfado amb la Gem quan la vull enviar al llit després de dues hores dormint al sofà. Ell però ha complert les amenaces que jo sempre li propino a la meva encantadora esposa de manera infructuosa:

-Et deixaré aqui tirada i després et cagaràs et tot. Ja t'he avisat massa vegades, sempre fas igual!

El primer pas que he fet ha estat en fals. He entrapusat amb el cable de la formigonera i m'he estampat contra el mirall que orla la porta de l'armari. En veure la meva cara aixafada a dos milimetres d'un jo lleganyós he vist que l'Ani també em mirava de ben aprop. Què divertit! Ho pots tornar a fer? (m'ha miolat). M'he despertat de cop. Esperitat. He volat a remullar-me i a despertar l'Atz que ja estava escolpint conillets amb les tones de ciment que ella també tenia sobre els seus llençols de cireres. Amb l'agilitat que em caracteritza a l'hora de manejar situacions de crisi, a les 8:00 ja caminàvem els dos ben reclenxinats per l'obrador a la recerca d'un crostonet per esmorzar. A les 9:00 a les portes del frenopàtic xinorri l'Atz ha recordat, després del cap de setmana, que en aquell lloc s'ho passa la mar de bé. Ha assenyalat la porta, m'ha mirat i ha rigut mentre apareixia la directora diabòlica i ens dedicava el bon dia més infantil del món. Un cop més he evitat mirar-la fixament als ulls. A saber què et deu passar si ho fas.

El camí cap a Granollers ha estat tant aborrit com a mi m'agrada, fins i tot RENFE ha tingut el detall de fer-me el regal del temps i he enllestit els encreuats abans de pujar al tren. Com que la flor i nata de la Planura encara no ha començat l'institut, o això sembla, el meu paquet de tabac ha sortit il.lès del tràngol matinal. Arribar a la feina ha estat desolador, la meitat de l'staff encara està de vacances i de l'altra meitat (3), un estava malalt. M'he assegut a la meva cadira de faquir equilibrista i he recordat que durant l'estiu ja havia avançat una de les edicions que haig de publicar aquest mes. I de l'altra no tenia res a fer perque el company que s'ha quedat a casa és qui m'havia de proporcionar el material i no m'havia deixat res preparat. Horror Vacui. He decidit fer una mica de neteja i he escombrat una pila de gigues del minimac octogenàri. He buidat bústies de correus endarrerits i he ajudat als meus companys presents a resoldre un problema fantasma amb unes IP amb poca personalitat. Amb la meva simple presència el conflicte s'ha resolt. Aquest és un dels enigmes més frustrants de la informàtica. Et trenques les banyes per resoldre un problema gravíssim que t'impedeix realitzar cap moviment. Al cap de 30 minuts decideixes demanar ajuda a algú i quan li vols ensenyar la clau de l'apocalipsi el problema ja no hi és i funciona tot perfectament. Ha estat molt frustrant perque jo esperava estar-me una bona estona esbrinant per què un dels macs senils ens deia que un usuari misteriós li havia usurpat la IP. Quan hem reiniciat, l'ordinador mateix ens ha dit:

-IP? No sé de què em parles.- I ha esbufegat lamentant-se de la colla de llondros amb qui havia de tractar a diari.

S'ha fet l'hora de tornar a casa i m'he enfilat al tren. He recuperat el llibre que fa molt dies que vaig deixar abandonat a l'est de l'edèn i he pensat que dedicaria la tarda a estudiar-me els temes del nou grup que m'ha fitxat. Això ja fa tres setmanes que ho penso, però la veritat es que no trobo mai el moment. Avui tampoc. La Gem m'ha demanat ajuda per anar a carregar les arques del magatzem del forn a un lloc màgic: el Gros Mercat. Mai m'hi nego a anar-hi. M'encanta anar a aquests super-supermercats de majoristes de manera que he oblidat totalment que aquesta setmana tinc el primer assaig amb la banda nova, que toquen un estil de música que no he tocat mai. Hi hem anat amb el cotxe nou dels pares de la Gem, tot un luxe motoritzat i com que no teniem cap disc hem escoltat RAC1. D'haver anat amb el nostre cotxe ens hagués acompanyat l'increïble Jeff Tweedy i els seus amics (Wilco. Sky Blue Sky. Nonesuch / Warner, 2007). Com que es tracta d'un lloc especial per a comerços tot agafa una dimensió gegant en aquests establiments. He vist un contenidor de salsa de Soja Kikoman de 5 litres. Era com un d'aquells bidons de benzina. També he vist llaunes de tonyina on l'Atzur s'hi podria banyar. Pots de maionesa que tenen l'alçada dels nans de jardí. Fins i tot els carretons tenen l'eslora d'un Hobie-cat i en poca estona passes d'estar navegant per un passadís de 50 metres innundat d'alcohol per solcar l'afluent que et passeja per un paisatge frondós de rotlles quilomètrics de fregalls Vileda. Hi venen de tot en aquest lloc, desde pissarres per apuntar menús, amb les fotos dels bocates ja fetes i esgrogueïdes, fins a fregidores de la NASA, allà on el Homer va fregir un bou sencer. Reproductors de DVD-DVIX per 35 euros, tendals per a jardineria, tones de carn, tones de formatges, tones de fruita i de verdura, tones d'embotits, des dels més selectes a les mortadel·les amb més contingut plàstic del planeta (més i tot que les del Mickey Mouse).

Una de les coses que és més atraient és que la gent no va a comprar 4 tonteries. Omplen els Hobie-cats amb caixes i caixes d'alcohol, pernils, bosses de frankfurts de 100 unitats!, porcs sencers i llescats per fer bocates de bacó, safatetes de llom per fer llibrets de 4 kg, i, sobretot, més caixes d'alcohol. (Espero que aquesta enumeració tant empalagosa no estronqui la digestió d'aquells qui llegiu el blog mentre dineu davant de l'ordinador de la feina. Em sabria molt greu p!rdre uns lectors tant abnegats i tant estimats.) Nosaltres, per la nostra part, hem estat bastant humils i només hem abarcat la popa de l'embarcació. De tota manera ens hi hem deixat una morteradeta ja que hem comprat 4 gominoles de gurmet cool per celebrar que demà la meva Gem deixa de ser una joveneta adorable per convertir-se, de fet, en una jove madureta mare de família de molt bon veure. Felicitats Gem. Em sembla que ja va sent hora que et dediqui un post monogràfic, no creus? A veure si d'aquesta manera et dignes a llegir el meu blog...

Onofre Bouvila torna a la Ciutadella 120 anys més tard (7:15")

2007-09-16T12:01:00.000-07:00

Diumenge. Dia de sortida obligada per tot aquell qui té una criatura cosida als camals. Avui, com la majoria de diumenges, no hi havia cap pla traçat i la cosa pintava bastant magre. Un servidor es veia obligat a regirar la imatge corporativa del Forn de cara a la propera obertura d'un nou despatx de pa. Ja se sap que fer una feina per a un familiar és un tràngol. I si les expectatives d'èxit són minses el tràngol es converteix en una úlcera al recte. Avui preveia un malestar que havia anat postposant des de feia un parell de dies. En el món del grafisme hi ha conceptes tant hetèris com aquell que diu: canviar però que no es noti. Modernitzar una imatge mantenint tots els seu elements: el color, el logo, les tipografies... Quan veus que algú demana a crits una cirurgía completa no li pots fer una punxadeta de botox. Se seguirà sentint fatal i molt desencaixada amb el món que l'envolta. En altres casos hagués reaccionat de dues maneres: passar de tot, oblidar les directrius i fer el que jo crec que s'ha de fer, o limitar-me a corregir els errors més flagrants d'un disseny que es va fer ràpid i corrents fa uns 17 anys. Avui no podia fer cap de les dues coses per això m'he començat a trobar malament des que obert el pack Creative Suite. Hi ha dies, però, que et sents tocat per la mà d'un angelet inspirador i les coses més difícils surten niquelades. He aprofitat la presència del meu salvador alat i l'he acomodat al costat del mouse. Li he servit un didal de nèctar i mentre versionava temes de Bill Evans amb la seva arpa diminuta jo he enllestit 10 propostes de cartell de les quals n'hi ha 8 que són més que aprofitables. Tot un èxit. No li he pogut agrair la seva presència perque s'ha esfumat quan l'Ani se li ha llançat al damunt (amb una intenció més lúdica que gastronòmica, cal admetre-ho). Ha fet un pbloff i ha deixat un nuvolet ple de lluentons que s'ha anat escampant davant dels bigotis atònits de la gata.

Un cop enllestida la feina la Gemma m'ha mostrat l'aspecte desolador de la casa. Ha direccionat les ninetes al cel i ha extès la mà donant-me la benvinguda a un món sense lleis. El típic caos generat per l'Atz quan necessita esbravar-se i va caminant com una boja buidant el contingut de tots els armaris i repartint-lo per tota la casa (Vegeu "La meva Atz i els tangues desbordants").

-Aquesta nena ha de sortir. On anem? Quedem amb algú? Qui estarà despert?

Aquest és el problema més comú a l'hora de passar una matinal de diumenge amb algun amic. És gairebé impossible trobar-ne un que s'hagi llevat aviat i estigui llest per sortir de casa una mica abans de les 14:00. Avui, però n'hi havia un que sí que ho estava de despert. El saludable Doctor m'havia trucat ben aviat per un problema que ha tingut amb un post fantasma. Un d'aquells que hi és i més tard, per algun afer tèrbol, deixa de ser-hi. A vegades el Doctor és massa bo i perd el son pels seu pacients més tocacollons. Però no us preocupeu pel Doctor. No hi ha cap problema que ell no pugui resoldre. He tornat a contactar amb ell, però després de solucionar el primer problema n'ha tingut un altre. Aquest també el resoldrà però haurà d'usar un bisturí Sovereign del 10.

Així doncs, un altre cop sols en plan parella jove amb filla encantadora, hem decidit tornar al parc de la Ciutadella. En arribar al Born els residus lluents de l'angelet ens han proporcionat un lloc legal i gratuït per entaforar el coxte just al davant del Suborn. Com que ja era l'hora de dinar hi hem dinat. Mai havia estat al Suborn amb llum de dia i menys assegut a la porxada que comparteix amb els locals de lloguer de bicicletes. Ens ha semblat molt graciós veure com tots els nens estaven encantats amb els milers de models que hi tenen. L'Atz ha al.lucinat amb aquells carretons de 4 places i que tenen un sostre groc de lona. Hi havia molt de moviment i, per descomptat, tantíssimes coses susceptibles de ser enumerades en un post que he hagut de seure i demanar un vaset d'Aromes de Montserrat. Una mica abans de recuperar la visió, mentre la Gem i l'Atz em ventaven la cara amb un programa de la Mercè, m'ha semblat escoltar una guitarra de nylon desafinada que repetia els acords d'una conegudíssima cançó de Bob Marley una vegada i una altra i una altra. La imatge s'ha anat fent clara i ha anat apareixent un rasta negre assegut a uns deu metres de la nostra taula. Ell compartia la seva amb l'amo d'un dels locals de lloguer i bebia una substància embotellada dins d'una bossa de plàstic. No deixava de tocar els acords (Sol-Re-Do, amb alguna alteració armònica donat que la guitarra estava totalment desafinada) mentre contemplava el seu entorn.

Hi ha poques coses que suporti menys que algú toqui la guitarra en un lloc públic sense que ningú li hagi demanat. Hi ha situacions i moments ideals per fer-ho i fora d'aquetes ocasions es converteix en una actitud que proclama: "has vist nena? toco la guitarra i sóc molt guay". Tampoc m'agrada gens la gent que transporta la guitarra sense funda. Representen una amenaça constant. Com un paio que vagi pel carrer amb una pistola carregada a les mans. Fins hi tot m'he trobat amb algun individu tocant la guitarra en un bar musical en ple bullici (!). El negre-rasta ratllava tant que el seu company li ha demanat l'instrument per afinar-lo, però malhauradament, li ha tornat. Almenys ha tallat la meva hemorràgia cerebral. Ell ha seguit amb el seu xafarranxo el.ludint les baixes per lipotímia i les convulsions de 3 o 4 britànics. Ha continuat amb la seva intro durant 20 minuits i, a la fi, s'ha posat a cantar. Quin cabró... cantava de puta mare! Llàstima que hi hagi hagut gent que no l'ha arribat a sentir. Per cert, tampoc suporto la gent que canta pel carrer sense que ningú li hagi demanat i amb l'únic propòsit de fer-se veure, sobretot si canten especialment bé perque està clar que atrauràn més l'atenció. Hi ha una persona que estimo molt i que m'ho fa passar molt malament quan es fa la distreta i entona algun tema dificilíssim a un volum terrible dins del metro.

Hem dinat, hem pagat i hem marxat amb la satisfacció de ser els únics pares que hem pogut convèncer a la nostra filla que agafar un d'aquells tratos amb 4 rodes no era el que més ens convenia amb l'estómac a vessar i en plena canícula. Els altres pares amb qui compartiem cambrer encara apuren els revolts de la circunvalàció del parc. Ens hi hem introduït i hem anat a petar en una zona lúdica molt biopija. Hi havia atraccions estrafolàries que no sabies com agafar, nens políglotes de totes les races, tobogans metàl.lics de matrimoni, rampes amb obstacles i el terra era tou. Fins i tot hi havia un joc super integrador que ensenyava als nens vidents a llegir braillie. No cal dir que aquesta visió m'ha conmogut d'allò més i he lliscat pel tobogan unes 46 vegades. Mirava al meu voltant amb els ulls vidrosos i ningú cridava més del compte, ningú llançava clofolles al terre, ningú gronxava al seu fill amb un cigarret encès i al sorral només hi havia sorra. Edènic. El meu angelet deu viure per aquí. Hem aconseguit que l'Atzur abandonés el tancat de barres daurades pel seu propi peu i per la seva pròpia voluntat. El motiu és que ha vist un gos cridaner reorganitzant un grupet de lesbianes fumetes i multiracials. Ens hi hem acostat i l'Atz els hi ha donat una fulla que ha trobat al terre. Segur que li sabràn treure partit.

A partir d'aquest moment ha començat a desfilar la passarel·la que jo ja em temia: un ventall i.imitat de d'éssers humans escalibant-se sobre l'herba i desenvolupant una pila d'activitats diverses. Milicians sanguinaris armats amb guitarres desafinades i amb algun tambor carregat de metralla, guiris fregides fins al tornassol, adolescents descamisats llepant-se sota una palmera, famílies senceres escarxofades sobre una manta i bebent cava calent amb copes de plàstic, cicles de 4 rodes fent tentines cap a l'estanyol de les cascades i un senyor rodó com una pilota d'escudella, i vestit amb una samarreta Imperi, que es parava contemplatiu davant de cada una de les parelles que manifestaven el seu amor amb les mans plenes. Quin festival! No m'extranya que aquell animaló hagi quedat petrificat. Es veu que també era de poble, com un servidor, i davant d'aquella orgia de ciutadans ociosos qualsevol es queda petri. Quan he vist una italiana d'uns 60 anys, camacurta i conjuntada de blau cel, fent un demi-plié amb un somriure estirat durant els 3 minuts que el seu acompanyant ha trigat a fer-li la foto davant les cascades, m'he tornat a marejar. La gem m'ha agafat de la mà i m'ha dut fins a la sortida, però allà hi feien un campionat oficial de petanca i he caigut rodó al terre. M'he despertat al cotxe de camí a la planura escoltant Corinne Bailey Rae. La setmana vinent tinc hora al neurocirurgià perque m'extirpi el trocet de cervell destinat a la vergonya aliena. Es veu que tinc una anomalia i s'està fent inmens.

(A partir d'avui estreno un indicador de temps de lectura estimat al costat del títol. Espero que aquells a qui els meus posts els semblen massa llargs i es tornen estràbics baixant i pujant la boleta scroll els sigui d'utilitat a l'hora de valorar si val la pena invertir aquest temps. Espero també que, d'ara en endavant, els comentaris que rebi d'aquells que diuen:

-Ei he llegit el teu blog... Buf! escrius molt, no? mmm... però està molt bé, eh! ...ànims!

estiguin dedicats al contingut del post i no a la quantitat de caràcters que el composen. Per cert, segueix oberta la convocatòria del dinar a tot aquell qui enviï un comentari, ahir vaig fer espatlles de xai al forn i Dr., Shumhun, Milena, Miskha i el paio de Reus: podeu flipar...)

La meva pinyata i altres possesions més recents

2007-09-13T14:40:00.000-07:00

Ja fa un parell o tres de setmanes que la Gem va demanar hora al dentista per anar a fer una neteja conjunta. Bé, més aviat consecutiva. Quan m'ho va dir vaig pensar que ja anava sent hora que trepitgés de nou una consulta odontològica perque la veritat és que m'havia penjat una mica. Jo sempre he estat convençut que al dentista hi vaig de manera anual, però és un d'aquells mecanismes d'autoengany tant habituals en les persones despreocupades. Quan la meva doctora anterior m'esbroncava per aquells intervals tant llargs entre visites jo li jurava que només feia un any que no ens haviem vist i, de passada, li comentava tot el que l'havia enyorat. Ella era escrupulosa i em mostrava la meva fitxa clínica on hi figurava la data pretèrita de la darrera visita. Ostres, sempre em penjava. No em podeu enviar un mail per recordar-me que haig de venir? El meu veterinari ho fa amb les vacunes de l'Ani... Seu i obre la boca, deia ella.
Aquest cop, però, m'havia penjat de valent. Debia fer uns tres anys que no hi anava i, a més, havia perdut la fèrula que elimina el desgast de les meves dents quan les apreto per la nit. Sí, jo sóc dels que fa nyic-nyic per les nits. Bé, la fèrula no l'he perdut, la Gem deu saber on és però jo em faig l'orni perque dormir amb allò és una tortura medieval.

La veritat és que tenia un cert nivell d'angoixa perque, a sobre, la Gem em duia al seu dentista de tota la vida i jo abandonava el meu centre odontològic urbà que tantes alegries m'havia donat. La Gem és d'aquelles persones amb una dentadura perfecta en quant a col.locació i en quant a salut. Era dels pocs infants escollits que sortia de la consulta ben riallera i amb una piruleta gegant que li donava la infermera. Jo en sortia amb la boca anestesiada i amb vàries creuetes al croquis dental. De fet, anar amb ella al dentista és com fer un 21 amb en Gasol, s'agraeix la companyia però les possibilitats d'exit són inexistents. Jo em temia el pitjor perque el mecanisme d'autoengany et deixa tirat sempre que t'has d'enfrontar als teus temors de manera imminent. Aleshores tot es torna fosc i penses que t'arrencaràn 14 peces i que et renyaràn de valent i que et faràn molt de mal i que sempre més aniràs desdentegat pel món justifican-te:

-Fi jo fempre he anat al fdentifta cada 2 femeftref... Ef que lef mevef dentf em tenien mania!

Vam deixar a l'Atz al seu minirecinte i ens vam dirigir cap a Montcada. Era dia de mercat i l'aparcament era inexistent, de manera que em vaig veure obligat a abandonar a la Gem a la recerca d'algun espai legal per desempallegar-se del cotxe i a anar jo sol cap a la consulta. Vaja, el meu reforç moral errava per un poble rebentat de cotxes i jo anava cagadet a que m'extirpèssin l'ànima uns desaprensius desconeguts amb màscares bucals. Vaig arribar i em vaig presentar.

-Ah, ets el marit de la Gem? (la nena de les piruletes, què maca! pensava la recepcionista)

Ens van fer esperar una pila de minuts i les tones d'ansietat s'apoderaven del meu cos. Totes les revistes de decoració de la sala d'espera em semblaven insulses i antiquades. La Gem fullejava un Hola i em preguntava si en Buenafuente estava enrotllat amb no sé qui del seu equip d'actors. De tant en tant mirava cap al sostre i pensava de quin color li donarien la piruleta. Jo feia inventari de totes les receptes de purés que li havia fet a l'Atzur i n'imaginava un que inclogués pop a la gallega amb tàperes. Finalment ens van cridar i ens van oferir la possibilitat d'entrar plegats. Davant del dubte entre el reforç moral o la més estrepitosa humiliació em vaig decantar per la primera opció. Amb la visita de la Gem no hi va haver cap sorpresa. Jo, per la meva part, vaig tancar els ulls i vaig obrir la boca tan bon punt com vaig seure a la poltrona mòbil. Buf! va dir la doctora, fa molt que no et fas una neteja oi? No vaig tenir collons per dir-li que jo vaig al dentista de manera anual, entre altres coses perque tenia les seves mans dins de la meva boca i un tub em succionava els resquicis del meu autoengany. Va agafar la radial i es va disposar a treure totes les impureses impregnades. De tant en tant em deia coses molt importants que jo no sentia. La fresa de les màquines treballant a l'interior del meu crani ho feia gairebé impossible. Feia que sí amb un lleuger moviment de llengua i ella seguia excavant. En acabar em va donar el temut diagnòstic:

-Estàs perfecte però has de venir una vegada a l'any, ho sabies oi? (Mutis)

La fluixera de cames que em va causar la notícia em va fer perdre l'equilibri i em vaig haver de recolzar sobre la metgessa que ho va interpretar com una proposta sexual a tres bandes sobre la butaca articulada. Un cop resolt el conflicte em va indicar que un dels tres queixals del seny que encara conservo estava començant a picar-se. I em va demanar una radiografia per determinar-ne l'estat i prendre la mesura corresponent. Els queixals del seny són una imatge exacta del que no ha de ser una cosa assenyada. A la radiografia que em van fer mostro un dels meus millors somriures i us el brindo a vosaltres. Ole.
Vaig sortir de la consulta tant content que vaig decidir que avui, aprofitant el meu trànsit vacacional, aniria a Barcelona a lluir la meva renovada pinyata.

I així ho he fet. He agafat el tren de rodalies però a l'alçada del Clot la musculatura facial ha desistit en el meu intent per mantenir la boca ben oberta. Quina llàstima. He aprofitat per donar un volt i anar a comprar unes quantes coses imprescindibles per la subsistència d'un esperit cool que podeu veure a la imatge que tanca el post. També he aprofitat per visitar dos botiguers fantàstics. Un, artesà de les guitarres i l'altre, artesà de la fotografia. Un d'ells em cau una mica més aprop per llaços de consanguinitat i des d'aquí li agraeixo que estigui tant atent a les desventures de la planura.

Megafonia, megaòhmmetres i megarectes

2007-09-12T14:31:00.000-07:00

S'ha acabat la festa major de la planura. Yu-hu! Tot i això, no puc de fer un repàs nostàlgic als feliços dies que hem passat sense que se m'entumeixi la gola. Hi ha hagut una pila d'escenes i comportaments que mai oblidaré. Com la senyora de la caseta dels gallegos que va apropar-se fins al forn a buscar més existències.

Veniem de passar una tarda fantàstica a Barcelona. La Gem va anar amb la Trix i l'Atz a comprar coses per Gràcia i jo vaig anar a veure el meu amic Such al seu estudi de grabació a interessar-me sobre les tarifes i la disponibilitat horària per anar a grabar el disc d'Account Manager. La disponibilitat va quedar a l'aire, les tarifes no. El disc el grabarem al nostre estudi de Mollet. Anavem cap a la planura escoltant el darer disc d'Interpol (Our Love To Admire, Capitol 2007) i comentant que al ser el darrer dia de festa la cosa afluixaria una mica. Ingenus. Un cop més la passió descontrolada que sentim els planurians per l'activitat a la fresca ens havia agafat en calça curta. Només aterrar al forn, donar de sopar i acotxar a la nina, el Centrex vessava de missatges. La Gem va sortir a fer una primera ruta de distribució i jo em vaig quedar al comandament de la nau. Sóc un paio eficient que resol àgil els problemes laborals sempre i quant no em posin massa impediments. El telèfon de la Gem es va posar a cantar i en la seva absència em vaig fer titular. Eren els de La tapa i la brasa. Volien pa. Tres quadrats d'un, un i mig o dos Kg. Mentre li explicava a la simpàtica i sorda octogenària que no sabia si li podriem servir els quadrats perque no sabia si en teniem, però que no es quedaria sense pa i que en qüestió de 3 minuts tindria una resposta o una tona de pa, la gallega va aparèixer en escena. Amb una habilitat digital sense precedents, va aconseguir que el timbre no deixés de sonar durant tres minuts (el temps que vaig trigar a fer-li entendre a la senil chef de la brasa que: -Ahora venimos.) La gallega va espetar:
- Necesitamos pan. Urgente. Mucho.
Jo li vaig cantar la tornada de rigor:
- No sé si tenemos suficiente. Dime lo que quieres y en tres minutos te decimos alguna cosa o te traemos el pan directamente.
- ¿No está la chica?
- No. Ha salido a repartir.
- ¿La puedes llamar? es que no sé si habrá pasado por ahí... Uf. Necesitamos pan. Urgente. Mucho.
- No la puedo llamar. Tengo su móbil en la mano. (Li vaig ensenyar el telèfon de la Gem amb un moviment de: has entès el què t'he dit?
- ¡Uf! Es que no sé si habrá pasado por ahí y si nos traes dos veces será demasiado...
- Mi mujer volverá en menos de dos minutos y sé que tiene pan en el horno pero no sé cuanto. Cuando vuelva sabré si ha pasado por tu caseta y si no, sabré el pan que te puedo servir. Pero tienes que decirme lo que te hace falta.
- ¡Uf! No sé. Mucho. Urgente.

Em va faltar molt poc per enfonsar-li un ull amb un bastonet dels que menja l'Atz, però després de batallar una estona més li vaig treure la quantitat, unes 20 o 30 barres. Com són els planurians d'ascendent gallega! Quan li vaig explicar a la Gem va assentir constatant-me que allò era la més estricta rutina.

Vam sortir a fer el volt de rigor amb el carretó ben inflat de barres calentes. Ja feia dies que unes veuetes repicaven els meus timpans. Ho vaig atribuir a un estat d'exaltació festiu i al volum ferotge que ens ofereix el baixista d'Account Manager, però, un cop més, la Gem havia donat al clau. Els "regals" més preuats de l'autocaravana reconvertida en tómbola eren uns quads minúsculs. L'any passat eren les mini bikes que les autoritats competents ja es van encarregar de titllar de vehícles mortífers per la seva péssima construcció. Cuantes vegades he vist curses trepidants, del tren estant, al pàrquing desèrtic de la discoteca Eibisí? No cal ser gros de mena per quedar com un gegant escarxofat de la manera més aerodinàmica possible. Fins hi tot jo, si em dignés a rebaixar-me a una postura tant indecorosa, resultaria enorme. Aquest any eren els mateixos vehicles però amb dues rodes més i explícitament dedicats als nostres infants.
Què bé!

Aquest, era el "regal", sens dubte, més desitjat, però el que tocava sempre era un magàfon de joguina molt real. Igualment, amb efectes devastadors, sobretot en mans d'un planurià. Per defecte els planurians nèixen amb unes cordes vocals tant gruixudes com un got de tub. No importa el tamany corporal, les seves cordes són com les que subjecten les àncores més pesades dels transatlàntics. I no hi ha dubte que les saben usar. Els planurians criden a tota hora. Jo com que no sóc planurià de naixement no tinc aquesta habilitat tant singular, però la sento. Criden els vells, els joves i sobretot els adolescents seguits dels nens. Criden a tota hora. Pel matí, tarda, nit i matinada. Es criden pel carrer i es criden a casa. A tota hora i a tot arreu. Era possible amplificar-ho? Està clar que els amistosos firaires de la tómbola ho han aconseguit. Ara mateix no hi ha cap família de la planura que no tingui un d'aquests artilugis penjat sobre la pantalla de plasma. És un producte que neix d'una necessitat. Com que tothom, a la planura, és un superdotat en el gruix de les cordes cal trobar una enginy per sobresortir. Pots tenir unes cordes d'acer per saludar al teu veï que fa 3 hores que no veus, però si la resta de gent amplifica la seva senyal de manera biònica et quedaràs en un tímid murmuri, i això, als planurians, es veu que no ens fa massa gràcia. El resultat és corprenedor. Els megàfons injecten una potència desmesurada a la ja sobrenatural habilitat dels planurians. A més, n'extreuen les freqüències extremes i el resultat és una conversa telefònica múltiple i amplificada a nivell comarcal. Tot un èxit.

L'extrema necessitat de gaudir d'una posició tant privilegiada queda palesa en la figura d'un personatge prototip de la planura. Li direm Berenguer. En Berenguer errava pel solar annex a l'antic pàrquing de camions on hi pasturaven una pila de firaires amb les seves máquines mastodòntiques. Les màquines d'entreteniment planurià per excel.lència se situen en aquest emplaçament emblemàtic. A quarts de cinc de la tarda la cosa no estava molt animada, però en Berenguer era un planurià afortunat. Vestia les seves millors gales. Un xandall tot conjuntat de color blanc amb ratlles laterals. Els pantatons li quèien entre el genoll i el turmell, en la justa alçada per lluir uns mitjons i unes sabatilles Nike de color negre. Tot ell era ben esprimatxat i el pentinat que lluïa encara potenciava més el seu raquistisme facial. Curt de serrell i llargues grenyes esgrogueïdes que feien un contrast molt bonic amb la gran quantitat d'or que l'orlava. Piercings daurats, arrecades daurades, cadenes daurades i no-me-olvides daurat. En Berenguer estava més eufòric que la resta de planurians que rondàvem per la zona. Ell anava acompanyat de tres o quatre femelles tant, o més, engalanades. En Berenguer palpava l'ambrosia de la seva fortuna i, està clar, cridava. Feia una demostració patent de les seves habilitats paonejant-se amb les seves cordes fins que va aparèixer una família que ja disposava del nou artilugi dels firaires. El tro mal equalitzat venia del pare, que li havia arrebassat a la seva filla l'enginy malèfic i havia començat a explicar acudits divertidíssims. En poc més de tres segons en Berenguer havia passat a ser poc més que un condó usat en un solar annex a un pàrquing de camions. Les seves ninfes ara estaven embadalides per l'atronadora veu que les feia riure. En Berenguer va seure derrotat sobre un pneumàtic cremat i, tot lliscat una àurea llàgrima pel seu pòmul angulós, es va prometre que no passarien més de tres hores fins que ell pogués fruir d'aquell enginy prodigiós.

D'aquesta manera la planura ha incrementat el seu nivell de dB's i ara ja no ens molesta el soroll de les autopistes que ens flanquegen. Els planurians, però, es resenteixen de les seves goles perque ara criden més que abans tot i l'ús dels megàfons. La seva oïda, encara que està exercitada, no ha pogut suportar la popularitat dels enginys i ara són tots tant sords com la senil chef de la tapa i la brasa. Suposo que el "regal" de l'any vinent dels nostres amics firaires serà una ampli Fender Twin Reverb de 100w de vàlvules amb unes rodetes. Quin luxe viure a la planura!

Mmm... voleu venir?

2007-09-12T03:24:00.000-07:00

Feu doble click a la imatge per ampliar

No li donis un ganivet a un psicopata. No li donis un megafon a un planuria

2007-09-10T14:41:00.000-07:00

Yu-hu! Segueix la festa major a la Planura. Ara he entrat al bloc aprofitant un lapse de temps ociós en el meu timming festiu i, segons resa el comptador de visites que he introduït fa poc, veig que heu fet els deures i us ho agraeixo de veritat. Us ho compensaré tant aviat com pugui trobar un reproductor de música que em permeti posar les cançons que jo vull.

Les expectatives de la festa eren altíssimes i, sens dubte, han estat superades un any més. La follia va començar amb el tràngol de la Gem. Ahir, després de passar una tarda magnífica amb el Dr., la Fiu (& Castefa's partner) en un establiment on et roben de manera bipolar (legal i il.legal), tornava a casa escoltant un bonic conte d'un giralluna enregistrat al darrer disc de Sidonie (Costa Azul, Sony/Columbia 2007). No em podia imaginar la dimensió del marronàs que ens esperava.
Yu-hu, la festa seguia, i amb ella, el prodigiós ritme que els planurians agafem quan es tracta de socialitzar-nos a la fresca. Els planurians som així. Al carrer no hi cabia ni una ànima. Les terrasses dels bars eren nius de polls a la caça d'una tapa de patas i una mahou. I amb aquest panorama si hi havia un complement indispensable era el pa. Els missatges desbordaven del Centrex com tangues d'adolescents: els bars estaven estaven al límit i necessitaven pa. La Gem, jo i les nostres instal.lacions érem la única oportunitat de fer front a una nit molt llarga amb molt de planurià àvid de fresca. La mestressa va treure el fuet i va començar a engegar màquines mentre el colibrí camàlic (Jo. Em podeu dir Cecé) revolava inútil preguntant -Què faig? T'ajudo?. La cosa va durar poc. En mitja hora haviem cuit i repartit cent barres a bars i casetas regionales i, és clar, deixant a l'Atz dormint serena en un racó allunyat de les tones de dB's que despilfarrava l'orquestra Cadillac i els sangrinaris endorsers de Don Simón. (Nota pels que pensen que som uns pares desnaturalitzats per deixar a la nostra filla dormint sola a casa: a la Planura les distàncies més llargues són de 3 minuts, sense pujades. La nostra filla no es desperta mai abans de les 8:00 A.M. un cop ha agafat el son i el seu conillet. I, la ameva mare, que és la persona més naturalitzada que conec, també ho havia fet amb mi en un poble que no vull anomenar i ara, no sóc un Tio Normal, però sóc bon paio. Qui em vulgui fer sentir culpable que m'escrigui un comentari, però no el convidaré a dinar i ha d'acreditar amb proves d'ADN que és progenitor)

Els planurians festius que ens creuàvem en la nostra ruta ens miraven curiosos mentre voleiàvem la depresió amb caixes de pa calent. A la Planura la nostra saga s'ha guanyat la fama de pija. No sé per què? Veure a la fornereta, que alterna la regència del forn amb fenyetes de model a Barcelona treballant de valent mentre ells apuren l'enèssima Mahou, i una pata de calamar els sobresurt dels llavis, els altera. A més, qui és el secallones que l'ajuda? ¡Te miro dos veses y no te veo! ¿No serà el notes que es passeja pel carrer de l'Estació amb vàries guitarres i que no dóna tabac? Un xoc.

En acabar la feina vaig sentir un sentiment planurià tan fort que no vaig dubtar en abandonar la meva llar i visitar la següent creueta del meu timming festiu: l'epai jove al recinte firal (antic pàquing de camions). Fantàstic. Arribar ja va ser tota una proesa. El recinte comptava amb una estructura blindada que el feia impenetrable. Vaig voltejar-lo per prats negres minats de rates elefantines. Les típiques extensions de matoll cremat que veieu entre vies rapides. I jo amb unes sandàlies super cool que vénen a cobrir, només, la planta del peu i una miqueta del dit gros. Molt cool i molt poc apropiades per no conèixer un ruta rural entre autopistes. Vaig arribar en el millor moment. Era el canvi de grup en un escenari tant llarg com les roderes de tràiler que cobrien l'esplanada. Com que no oferia dB's a dojo les quatre guinguetes que el flanquejaven van aprofitar el seu moment daurat per definir-se. Tossien temes de Rosendo, Shakira, Andy y Lucas y algun track brillant de Catedrales del Trance de manera simultànea i lluitant per fer-se amb el poder de la meva atenció. Pilla'm la birra a mi. Això del màrqueting ho tenim molt arrelat els planurians. Fins i tot els joves. El concert que vaig presenciar era de la banda que havia guanyat el mític concurs Amfirock. Després de ser-ne finalista com a músic i com a dissenyador l'any passat començo a entendre els paràmetres del jurat. Ja en parlaré més endavant dels concursos de música i de disseny. Mereixen una setmaneta ben bona de posts.

El nido de el cuco intentava trobar l'estímul idòni per fer reaccionar a la planura, però es veu que nosaltres, havent sortit de la guingueta, encara lluitavem per coronar la rodera més profunda de l'antic pàrquing de camions. La interacció va ser mínima tot i que la suma d'ingredients que presentava el grup era la més escaient pels planurians. Una mica de Sabina, una mica de Rosendo, una mica de Los Suaves, una mica d'Extremoduro en els temes propis, i fins i tot van proposar versions com Message In A Bottle i Video Killed The Radio Star per fer moure, lleugerament, els apèndix més allunyats dels cors dels planurians presents. El cas és que el planurians, i jo això no ho sabia, portem els nostres fills als concerts. A les 1:30 A.M. i apoltronat a la meva rodera vaig veure a una nena d'uns 6 anys fent castells de sorra en els típics 10 metres de timidesa que separen un escenari d'un públic xungo. Els feia amb aquelles vasos de plàstic dur que compres a preu d'euro i que vas reomplint. La nena és Jean Nouvel perque les torres eren la polla!. Una altra nena lluitava per domir. Estava aplatanada en un cotxet McLaren amb una manta de felpa que la cobria sencera. I estar clar que no volia/no volia dormir. Cada reacció de la nena era un calfred de puteig en el pare. ¿Es que no puedo ni salir de fiesta?

Aquest planurià en concret em va fer marxar cap a casa. i, d'aquetsa manera, saltar-me la creueta de la disco mobil programada per després dels Cucos. La tornada a casa no va ser tan plana i curta com esperava, però el meu querubí seguia amb el seu non-non serè mentre la seva mare dormia profundament esperant un nou dia de festa major. Yu-hu!
Jo, per la meva part, intentaré acabar les cròniques de la festa en breu. Avui no he estat prou home per enllestir el post d'una manera raonable, ho sé, però les festes de la planura són excessives i , a casa, ja m'han dit que sóc un plasta. De manera que deixaré la resolució dels psicòpates i els megàfons per demà, si no us fa res. La festa em té massa ocupat.

Festa Major de la Planura 07. Yu-hu!

2007-09-07T04:06:00.000-07:00

Comença la festa Major de la Planura amb unes expectatives altíssimes. A partir d'avui i fins al proper dimarts em veuré tant immers en la celebració de les festes que és possible que no tregui massa el nas pel blog. Com podreu comprovar el programa d'activitats no té desperdici. Estic tant desolat per haver-me perdut el 15è memorial de petanca Ramón López, on va reeixir la tripleta del Club Trinitat Vella de Barcelona, que a partir d'avui engego tot un timming personal per no faltar a cap dels esdeveniments que us detallo més endavant.

Un tema que no puc ni vull passar per alt és el disseny del cartell de la festa major de la planura. Està clar que el sofert professional que l'ha creat no s'ha impregnat tant dels libres de disseny com dels catàlegs de supermercats de segona categoria. Però conscient com és de l'entorn pel que treballa ha entès que a la planura els supermercats de nyigui-nyogui són el prototip estètic que ens és més proper. A això se li diu documentar-se. Quin treball de camp! L'estructura orgànica que dibuixa el fons, que suposo que es deu tractar d'una foto digital de la festa anterior filtrada per tots els mitjans que ofereix el photoshop de manera aleatòria, omple de color i de dinamisme la imatge global del cartell. Està clar que el motiu és que nosaltres, els planurians, sóm alegres, extrovertits, dinàmics i orgànics per naturalesa. En la senzillesa del seu procés rau la veritable bellesa d'aquesta obra. Lluny de plantejar-se altres tècniques que podrien resultar massa complexes per les nostres limitades capacitats perceptives empra a les mil meravelles el concepte de la perspectiva atmosfèrica. Com que el fons està desenfocat se situa mentalment a darrer terme atorgant tota la importància a la càrrega textual que tot seguit passaré a comentar. Cerca-lejos. Quin paio! Empra el fons com a símbol inequívoc del bullici i l'alegria de la nostra festa. Em sembla que s'hi ho analitzéssim detingudament encara podriem veure-hi les cares somrients d'uns nens molt alegres i dinàmics que deboren una poma ensucrada. Per què tenir en compte altres característiques estructurals de la imatge si amb una sola ja aconsegueix el seu propòsit.

El tractament tipogràfic i la seva situació són, però, els factors clau de l'obra. L'autor ens proposa un repte mental. Un joc visual per concentrar l'atenció de les nostres mirades. Es tracta de fer una frase coherent amb unes paraules desordenades, què divertit! Juguem-hi! Tenim quatre elements bàsics: festa, (.), '07, major. Tenint en compte que el punt de la j se situa just al darrere d'una paraula, el prenem també com a signe de puntuació perque és òbvi que en la primera lectura és l'element gràfic que segueix la paraula festa. D'aquesta manera el resultat primer és el següent: festa. '07 major. Apa xatos, espero que passeu una estona entretinguda i ho pogueu resoldre...

Si us heu preguntat quin és l'element que us angoixa ja ho s'ho resolc jo mateix. És el desequilibri en la situació del lema perque està tot desplaçat a la dreta i a la part superior esquerre hi ha els logos institucionals de rigor. Aquest fet és un émfasi en el dinamisme i un missatge clar cap als seus lectors: el factor desequilibrant que posseïm els planurians. Una altra cosa no tindrem, però en desequilibrats no ens guanya ningú. A part, l'audaç creador, aprofita aquest desplaçament per crear un espai hetèri a la part inferior esquerre que s'ha d'usar a l'hora d'agafar el programa amb la mà esquerra i, sense tapar la llegenda, anar passant les pàgines amb la dreta. No ho indica a la portada del llibret per no ferir la nostra intel.ligència dinàmica, orgànica i desequilibrada amb una cosa tant òbvia. Esteu gelats oi? Crèieu que només Barcelona era la ciutat del disseny. Com aquesta obra no guanyi un FAD n'hi ha per llogar-hi cadires!
No puc ometre, tampoc, la idònia indicació de la utilitat pròpia del llibret. A la part dreta, en sentit ascendent i remarcant l'eix sentit de l'estructura hi podem llegir: programa. Està clar que de no haver-ho indicat tots els planurians haguéssim pensat que es tractava del darrer catàleg de Bang & Olufsen i l'haguéssim llançat a la bassa.

Activitats destacades:

"Ball de nit amb l’orquestra Cadillac al carrer de l’Estació durant el descans, es realitzarà la tradicional sangriada, amb el repartiment de sangria Don Simón a càrrec dels Sangrinaris amb la col·laboració del Mercat Municipal (només per als majors de 18 anys) i després cercavila popular a la fira (els Sangrinaris conviden a tothom a anar conjuntament a la fira) inici carrer de l’Estació."

Què n'és de nostrada la tradició de remullar les festes amb sangria Don Simón. Omplim contenidors de sangria en tetrabrik que anem arrossegant pel carrer per tal de millorar-ne la distribució. Aquestes coses s'han de seguir fent perque sap greu que es perdin.

"Cucanya, tots els participants rebran com a obsequi una samarreta de la Peña Bética"
"Paella popular, porta’t la cadira i els coberts. No portis plats, que te’ls dóna La Murga"
"Campionat de futbolí humà, campionat amistós entre diversos equips i el duel esperat entre Sangrinaris i la Murga.
"Sucada popular repartiment de sucs Don Simón a càrrec de Sangrinaris"
"XXVI Jornades Internacionals Folklòriques amb el grup de l’estat Qian Dongnan (Xina)"

D'ençà que els envio la farina que reciclo del terre de casa ens hem agermanat amb el llegendari poble xinès.

"Ball de nit amb l’orquestra Taxman al carrer de l’Estació. Durant el descans, es realitzarà la tradicional Xampanyada, a càrrec
de la Murga" (...!)
"Playback Petites estrelles els millors playbacks de la música preferida de tots els nens i les nenes"
"Ball de Festa Major amb el Duo Amanecer"
"Castell de focs. Antic pàrquing de camions"
"Homenatge a Catalunya amb la participació de la Casa de Andalucía de la Llagosta, el grup Abent Jot del Centro Cultural
Aragonés de Mollet, un esbart a determinar i el Grup de Ball de Gitanes de la Llagosta."

En fi, aquestes són les activitats seleccionades com a imprescindibles en el meu timming festiu, però com us podeu imaginar la resta d'events no tenen pèrdua. Si us voleu apropar a la planura us rebré encantats a casa i podrem gaudir-ne tots plegats. A més des de casa, que està molt ben situada dins del call, podreu contemplar l'ambient festiu i escoltar els concerts de dos escenaris diferents. Si no em trobéssiu, que és extrany, pregunteu per mi al mil homes del pedrís de la immobiliària (no té pèrdua) o a la directora de la guarderia de l'Atz (la identificareu clarament).
Que comenci la festa. Yu-hu!

Un tal Shumhun...

2007-09-05T14:41:00.000-07:00

Avui un tal Shumhun m'ha visitat a la feina. No és que hagi vingut a veure'm a mi, ha vingut a resoldre uns afers lusitans amb un tal... Bé, el cas és que he pogut gaudir de la seva presència el dia més atrafegat del mes. Aquest Shumhun em té el cor robat. És una d'aquelles persones a qui no et fa res donar-li tot el que tens. La darrera vegada que em va visitar, aquest cop a casa, es va endur la meva màquina escura-butxaques vintage reconvertida en calaix de sastre, el meu acordió i una coctelera. L'Atz la va haver de deixar perque no li cabia a la motxilla. Està clar que és tot un personatge. Hem anat a fer un mos, sense gambes, i s'ha cascat un bocata de truita de carn picada, una Nostrum i un cafetó. Amb aquesta pitança un sevidor perdria tota la tarda pidolant un Alka-Seltzer. El tal Shumhun és tant fàcil d'estimar perque és la persona més detallista del cosmos. Mai s'oblida d'un aniversari, mai s'oblida d'enviar la postal més hortera desde Brasil, Austràlia, Vietnam, Berlín o des d'on s'hagi amagat, i mai s'oblida de dur-te un regal. Un regal dels que molen. D'aquells que tant agraden a la persona que els fa com a la persona que els ha de rebre. Mai s'oblida de cap història mediocre que li hagis explicat tu, la teva dona o la teva filla, però ell en té un repertori tant freak i tant extens que si fés un blog nostàlgic ara mateix el perseguiria Nike per posar-li un banner. Jo, tot i que me'n moro de ganes, no penso escriure'n ni mitja paraula.

El tal Shumhun sempre m'entén. Fins i tot quan divago buscant una paraula que no existeix o una idea que encara no entenc ell ja sap de què li estic parlant. El tal Shumhun té una miopia prodigiosa que li permet veure-ho tot amb claredat. És una atxa a l'hora de calar a la gent, però, tot i ser molt comprensiu amb els defectes aliens, si l'apreteu massa us arribarà el vostre Sant Martí. Jo ja el tinc: mai seré "ni la meitat de bona persona que el Xavi Puigbó!" Si jo tingués aquesta clarividència i la meitat del seu cervell seria un dèspota víric. Ho veieu fins a quin nivell la clava? Però jo sempre m'equivoco jutjant a qui no conec i ell no va ser cap excepció.

Va aparèixer a la redacció de la mà de l'estimat Gabriel. Seia lluny de tots perque li havien assignat una taula perifèrica i lluïa un aspecte llastimós (des d'una perspectiva cool, és clar). Un dia em vaig acreditar pel concert d'AC/DC i vaig pensar que m'hi podria acompanyar el meu amic Such. El cas és que el friki nou també hi havia d'anar i un tal... bé, és igual... ens va suggerir que hi anéssim plegats. Buf! és tan poc cool (vaig pensar), però per anar a veure els AC/DC tampoc passa res. No es tracta d'una perfomance de The Dresden Dolls amb Gregg Dulli harmonitzada pels Iron & Wine i amb Meg White a les bases. De fet, ha estat la darrera bona idea que li he sentit al paio que ens va unir. No recordo si va ser aquell dia fent unes birres després del concert, ni recordo el temps que fa, però està clar que em va captivar i el vaig batejar com a Teo. De fet, tampoc recordo si vaig ser jo o l'amadíssim i pagesívol Carcassona. Segur que en Shumhun ho recorda tot i m'esbronca per la meva poca memòria, pel contingut d'aquest post i per les faltes amb que l'he minat. El cas és que aviat va arribar la prova fefaent que el feia digne d'una posició privilegiada en el rànquing d'amics i coneguts: es va fer bon amic i notable conegut entre els meus. Així no és extranya una simbiosi perfecta entre en Shumhun i el Doctor. Tampoc és rar que siguin, gairebé (Milena et duc al cor), les úniques persones que han interactuat en el blog. I, de moment, les úniques i legítimes guanyadores d'un dinar amb gambes. La convocatòria segueix oberta: convidaré a dinar a tot aquell qui escrigui un comentari. Si ho he fet bé, cosa que dubto, no cal registrar-se. I, a més si us conec, us dedicaré un post. Doctor i Milena segueixin atents.

En fi, cada cop que veig al tal Shumhun ho passo molt bé i mai plegaríem veles. És un amic en alça i em moro de ganes de poder dedicar una bona pila d'hores i canyes a compartir-lo amb tots els nostres amics. Funs aviut Shumhun!

El sindic de greuges llegeix el meu bloc?

2007-09-05T10:18:00.000-07:00

Dilluns passat em lamentava de la poca accessibilitat a les escoles bresol municipals. Avui "el Síndic de Greuges recomana un nou pla de guarderies públiques més equitatiu". Pel que sembla el senyor Ribó no perd detall de cap dels meus comentaris. D'ara endavant us insto a que em traslladeu les vostres queixes i jo em comprometo a fer de catalitzador social. No esperava que batejar-me com a Onofre Bouvila en la meva nova etapa com a blogger tingués cap resultat, però sembla que m'estic inflant de poder mediàtic. D'aquí a uns anyets la ciutat serà meva!

La venedora de bitllets que m'assetja

2007-09-04T13:40:00.000-07:00

Cada matí agafo el tren. El temps indeterminat que m'ofereix el meu viatge cap a la feina m'omple de plaer. Surto del forn per la part del darrere, d'aquesta manera em catapulto directament cap a la papereria Cases. Hi compro La Vanguardia i connecto l'Ipod en opció de reproducció aleatòria. Si tinc sort el diminut Dj albí que hi du a la panxa rodona m'ofereix una sessió matinal ben entretinguda i, si tinc molta sort, no hi ha cap anomalia en el meu desplaçament que em faci aixecar la vista dels mots encreuats d'en Màrius. M'horroritza haver de parlar amb algú que no conec, especialment durant aquest espai de temps. És per això que les senyores Cases, mare i filla suposo, deuen pensar que sóc mut o imbècil. Per tal d'agilitzar el tràmit de la compra del diari sempre duc un euro preparat a la butxaca, agafo el diari i em colo deliberadament a tothom aixecant la mà dreta, on hi porto l'euro, i les dues celles. Deixo la moneda sobre el mostrador mentre la senyora Cases assenteix. Ni una paraula, quina delícia.

Miro la contra mentre passo davant del mil homes que ven loteria assegut al pedrís d'una immobiliària. Sempre el rodeja molta gent i tothom li parla. Em mira i tracta d'esbrinar qui sóc, on visc, a què em dedico i perque no compro l'As. La seva, deu ser una d'aquelles feines que et permet conèixer molta gent i saber-ne tota la vida perque fa una jornada completa assegut al pedrís, al costat de la porta del mercat. Encenc un cigarro i llenço els suplements de bellesa i del sector immobiliàri a la paperera.

De tant en tant, si no tinc molta sort, haig de renyar a l'homenet pinxa-discos amb una bona pessigada al seu costat dret. El carrer que em porta a l'estació es diu carrer de l'Estació. A la planura som molt pràctics. Al carrer de l'Estació hi ha l'institut que acull la flor i la nata de la juventut llagostenca. A tota hora, en curs escolar, trobo aplicats alumnes menjant pipes als bancs de davant de l'institut. Aquest és el moment d'amagar els ulls a l'entrevista de l'Amela i acariciar la panxona del nan. Vull evitar de totes maneres que alguna d'aquestes ments prometedores em sablegi un cigarret. Com que estàn en procés de formació encara no tenen clars un parell de conceptes. Si pretens que algú que no coneixes et regali qualsevol cosa t'hi has de digrigir amb educació i tacte. En lloc d'això, ells usen una tàctica diferent. Del banc estant i escopint clofolles t'increpen:
-¿Tieneh un sigarro-nen?
Aquesta norma fonètica que cambia les s per h aspirades deu ser nova. La deuen haver estudiat fa poc i l'apliquen entusiasmats a les seves activitats acadèmiques transversals.
Com que jo he renunciat als estímuls exteriors i ho faig ben evident segueixo fent la meva. Els menys esforçats segueixen cridant. Altres, inicien una persecució. La meva reacció és variable i depèn del nivell de puteig que duc al pap i de la por que em faci el manso. Quan m'enxampen em faig el despistat, m'extrec un auricular i etzibo un moviment ascendent de closca. Ells iteren i ho acompanyen amb els ulls ben oberts, les celles ben amut i fumant convulsivament un cigarret enorme i invisible.

El meu trànsit continua, si tinc sort no em molestarà ningú més fins que arribi a Granollers. Fa uns dies vaig ser molt afortunat ningú va voler establir cap comunicació amb mi i, a més, van aparèixer una sèrie de pintades successives al terre del carrer de l'Estació. Més enllà de l'institut, entre el solar abandonat i la fàbrica Hebron. A banda i banda de la cera, en spray vermell, s'hi llegia: "CRISTO BIENE PRONTO". Em va fer molta gràcia i quan encara no m'havia recuperat n'hi havia un altre que resava: "¡CREETELO!". Quin creatiu.

A l'estació és quan el moment és més delicat perque hi pot ser la venedora de bitllets que m'assetja. Es tracta d'una jove sudamericana que du la vestimenta de Renfe i quan em veu arribar fa cares extranyes i intenta mantenir comunicació amb mi de manera molt poc efectiva. La poca interacció que he vist amb els altres usuàris de rodalies és exagerada però entra dins la normalitat. A mi, però, em posa negre i em fa passar moltíssima vergonya quan em fa senyals des de l'altra andana. Ensorro el cap al diari i apujo el volum de l'Ipod als decibels d'un jumbo. Les definicions d'en Màrius s'entortolliguen a la graella i ella no para de fer senyals que lluito per no veure. Amago el cap sota terre i penso: "això no està passant". La gent ens va mirant alternativament fent-se testimonis d'una funció fàtica esquerdada. Reso perque desisteixi i no entenc per què sento la necessitat de mirar si ja ha acabat de fer el lluç. Si miro pot ser que encara me la trobi i sigui jo qui recuperi la comunicació, almenys la visual. Afortunadament ella no pot abandonar l'area de venda de bitllets perque sinó es llançaria a les vies. Una vegada, al principi, una vella em va trair. En veure que la meva assetjadora emb feia senyals la senyora em va agafar pel braç i no vaig tenir més remei que fer-li cas. Encuriosit i mort de vergonya vaig fer-me el despistat i vaig demanar què volia. Des de l'altra andana em va dir:
-¡Qué viene el tren!

I, efectivament, venia el meu tren i es va posar a riure de manera capciosa. És boja i/o es deu pensar que sóc subnormal.
Dies després vaig deixar de veure-la i el meu trànsit va tornar a ser plaent. Només havia d'esquivar els estudiants. Però avui l'he trobat pel carrer, m'ha agafat amb la guàrdia als turmells i m'ha tornat a fer cares extranyes. He passat molta por i m'he fet el despistat apujant el volum del diminut Dj albí i clavant la vista a les puntes dels peus.

L'Atz estrena vida academica

2007-09-03T12:32:00.005-07:00

Avui l'Atz ha anat a la guarderia per primer cop i d'aquesta manera ha tibat el llaç de la seva flamant i llarga trajectòria acadèmica. La guarderia on l'hem dut és la única guarderia que hi ha a la planura on vivim, i òbviament, és privada. Quan vam venir a viure aqui l'Atz encara formava part de la Gem i l'Ajuntament ja prometia una escola bresol municipal. Ho vam parlar i vam decidir que l'apuntariem a les llistes per quan arribés el moment. Està clar que l'Ajuntament de la Llagosta no és una excepció dintre de la incompetència administrativa a la que estem acostumats, per aquest motiu el moment ha arribat, però la guarderia municipal no hi és. El més lamentable és que nosaltres ja ho sabiem que no hi seria i per això la vam apuntar a la guarderia privada quan tot just comptava amb una setmana de vida.

Les guarderies públiques acostumen a estar més ben equipades i a ser més maques que les privades ja que al ser municipals és contrueixen amb l'únic propòsit de donar servei al seu ús. En canvi, les privades acostumen a ser cases adaptades que no acaben de reunir les característiques desitjables. No tenen jardins i patis tant grans i no els tenen tant ben cuidats que les municipals perque no tenen un personal amb sou públic que es dediqui a tenir-ne cura. Acostumen a tenir força trams d'escales, cosa que dificulta la mobilitat dels nens que tot just caminen. I són terriblement cares. La nostra, com que gaudeix d'un monopòli que li ha proporcionat l'Ajuntament, no té cap mena de mirament a l'hora fer el que més li convingui en qüestió de taxes, horaris i suplements extra. Un d'aquests suplements és el preu de les bates i les bossetes per la muda i el berenar. Quan, a la segona visita, em van indicar que s'havia de fer efectiu l'import dels quatre drapets vaig treure la cartera i vaig mentir:
-Me'n faig el càrrec.
Això no entra dintre de la morterada que m'estàs sablejant cada mes? (vaig pensar...). Què en sóc d'innocent.
-Quan és doncs?
-25 euros per bata. (x2)
-Mmm... Portes pasta Gem?

A part, has de dur de la teva butxaca la infraestructura bàsica pel teu querubí: bolquers, toallitas, berenar... Sense comptar que si algun dia s'ha de quedar a dinar... patapam! I si es queda més enllà de l'hora establerta... un plus de patapam!
Una altra cosa més que em rebentava d'aquesta guarderia en concret era l'extranya personalitat de la seva directora. Hi havia alguna cosa que em feia apretar les dents i aclucar els ulls amb força. No sé si és molt comú en la gent que està sempre rodejada de nens però ella em parlava com si ho fés amb un nen molt petit i una mica subnormal. M'havia abduït el compte corrent i m'ho explicava com si em digués:
-Que t'has fet cacotes? (Cal entendre que movia el cap amb un assentiment lentíssim, els ulls oberts com platets de café i un somriure de titella de ventríloc, a part d'anar vestida amb una bata de quadrets verds).
-Quin pànic! Jo no deixo la meva filla en aquest frenopàtic xinorri amb mini tassetes de vàter ni borratxo!
A més el lloc m'evocava uns records que creia oblidats. Aquella flaire de caca impregnada en les parets tatuades de fulles de tardor em va desplaçar inmediatament a la caseta on jo vaig iniciar la meva vida acadèmica. No és que en tingui un mal record, més aviat el contrari, allà hi vaig conèixer a un il.lustre redactor blogger (un tio normal, El Doctor) i a molt d'altres amics que encara conservo enllaunats a Barcelona, però no m'agradaria tornar-hi per res del món.

El cas és que, com era normal, l'Atzur estava encantada amb les seves primeres visites i, si a ella li agrada i me la cuiden, a mi ja m'està bé. Decidit, doncs anirà a la guarderia privada de la Llagosta per que ens agrada molt i per que no tenim cap altre lloc on entaforar-la!
Avui ha estat el gran dia. Fent gala d'una força de voluntat sobrehumana m'he llevat una hora abans del que és habitual en mi (i en la meva Atz que també és una dormilega). Però us haig de confessar que ja m'havia despertat molt abans i això sí que és realment extranyíssim per que jo mai em desperto abans de res. Suposo que debia estar nerviós, però m'he calmat pensant que era ella qui havia de conèixer nens nous i no jo, perque a mi conèixer gent nova mai m'ha fet massa gràcia. A ella sí, afortunadament. Hem esmorzat el bocata de pernil dolç i hem fet cap al debut. Plorarà i farà un drama i a la Gem i a mi ens farà molta pena deixar-la allà, i jo ploraré perque sóc un somicaire i al darrer moment decidirem escapar-nos i robarem un cotxe amb cadireta i anirem a viure a un lloc sense guarderies, pensava mentre l'hi agafava la mà i ella ho mirava tot i reia (papa-pa-hola-aigua-pa-ma-hola-aigua...). Hem arribat davant de la porta, hi havia nens fent drames, pares experimentats que ens miraven amb cara de ja-veuràs-tu-ara, pares novells lluitant amb els nens. La Gem i jo ens hem esperat a que algú sortís a buscar la nena, però ella s'hi ha endinsat arrossegant la seva bosseta sense mirar enrere. I a sobre quan a vist a la directora de l'infern ha rigut i li ha donat la mà. Adéu Atz! Ets una nena fantàstica! Que tinguis molta sort en la teva llarga i exitosa vida acadèmica.

Ostres, s'ha apujat preu del pa...

2007-09-01T04:38:00.000-07:00

Mai havia trobat massa sentit a usar l'increment de preus en el pa per designar un rebombori social de grans dimensions. Està bé, el pa s'apuja... però també s'apugen els enciams i ningú els ha près com a paradigma revolucionari. Això és el que pensava fa uns anys. Ara no. Ara visc al forn familiar que regenta la Gem i ja entenc a què es referien amb això.

Hi visc en una casa a la part superior del forn. Això fa que l'habitatge tingui unes característiques particulars. No té una porta d'entrada com la resta de les cases: o entres per la botiga on es despatxa el pa, o entres pel garatge per on se surt a l'hora de repartir-lo. El terrat del forn és el pati de casa, de manera que hi tenim tota la maquinària que requereixen les instal.lacions. Els motors que s'engeguen a tota hora són a costat de les margarides, els ventiladors els tenim al costat dels rosers i les xemeneies que s'enlairen al cel són al costat del llimoner i l'alvocater. Sempre tenim la casa plena de farina. Si el terre fós blanc passaria una mica més inadvertida però no lligaria massa amb el nostre esperit cool. La meitat del paviment de casa és de grans rajoles negres mate que sempre estan empolisandes de farina. Quan acabes d'escombrar després d'haver-ho fet mitja jornada abans, arriba algú i, com que sempre passa pel forn, torna a deixar-t'ho tot fet un desastre. D'aqui arrenca l'obsessió de la Gem per adquirir un aspirador autònom que erra solet per tots els racons de la casa, però d'això ja en parlaré més endavant.

Una de les particularitats més satisfactòries és poder fer ús dels productes que emmagatzema el forn. A casa no s'hi compra res del que es pugui treure d'aquest magnífic rebost que està sempre carregat de pa, pastes, farina, pa rallat, ous, oli d'oliva, embotits, refrescos, cerveses, gelats, tomàquet en conserva, bastonets, sucs, xocolata i xocolatines, llet, sucre, sal, fruites confitades, fruita seca, i un munt de coses més.

Quan la gent entra per primer cop al forn per accedir a la nostra llar posen una cara de plaer similar a la d'un nen que entra a la fàbrica de palotes. El que els meravella a tots, a part de poder cascar-se tantes pastes ensucrades com el cos els demani, és l'olor que desprèn el pa quan s'està coent. És una olor fantàstica de debò, però, per a mi, la millor de les sensacions és gaudir del pa quan és a punt d'entrar al forn. La massa crua però amb la seva morfologia final és una d'aquelles coses que no et pots reprimir de clavar-li el dit. A més la seva olor és senzillament embriagadora.

Viure al forn és fantàstic, però està clar que hi ha coses que no m'acaben d'agradar. La Gem és susceptible de menjar-se qualsevol tràngol que es pugui originar, no només pel fet de regentar-lo, sinó per la seva accessibilitat. A qualsevol hora pot trucar un client que necessita més pa. A la matinada pot picar a casa el paio de la farina. El mateix que després de molts anys de donar servei al forn no ha après que hi ha un timbre per l'obrador i un altre per la casa. I quan arribes a les 3 de la matinada és una diferència abismal, creieu-me. La Gem és qui ha de substituir la treballadora dels diumenges quan no pot venir perque té ulls de poll. I la Gem és la que es torna boja quan s'apuja el preu del pa.

La veritat és que el gremi dels forners és un sector sacrificat de mena. A part de ser uns equilibristes dels horaris, se les han de veure amb el noranta per cent de la població que creu que el pa és un producte bàsic i se'ls ha de servir a tota hora. A més, ara hi ha la proliferació del pa de plàstic o, altrament dit, pa pre-precuit. Grans fabriques confeccionen barres que es deixen a mig coure i les inflen de conservants i additius. Després, les distribuieixen a qualsevol tuguri que hagi decidit vendre pa de plàstic i aquest les acaba de coure en un petit forn elèctric (més semblant al microones de casa que als forns que cada matí contemplo a l'obrador). Està clar que no hi ha cap punt de connexió ni en el procés, ni en el producte final. Ja sabeu de què us parlo. És el pa que trobareu a supermercats, benzineres, colmadets orientals, xarcuteries, i a tota una xarxa de mal anomenats forns de pa. Fins hi tot n'hi ha que venen pa fet en forn de llenya. Això si que és gran, quins pàjarus. Aquests són els pitjors. T'asseguren l'extrema qualitat del seu pa fet amb forn de llenya mentre l'extreuen del seu petit microones, elèctric, clar. Com que té farina pel damunt, l'Antònia de torn està contentíssima d'haver trobat un establiment on fan un pa tant autèntic i que, a sobre, és 10 cèntims més barat que al forn de tota la vida. Està tant cofoia que no s'adona de l'esforç que ha de fer la seva dentadura de plàstic per tal de fer passar aquell bol esòfag avall.
Els xarlatans i els ignorants sempre han tingut molt feeling.

Doncs aquest cap de setmana s'ha apujat el preu del pa. Ostres, quin horror. La gem porta dos o tres dies fent llistats de preus, maquetant, imprimint i plastificant cada una de les etiquetes que ha de dur cada varietat de pa: amb el seu nom, el seu pes i el seu preu. Tot multiplicat per les cinc botigues que regenta. I tot això no és el pitjor. Cada increment catastròfic en el preu del pa suposa una pèrdua de clients, Antònies que s'estimen més el pa de llenya de microones, o llargues discussions amb els clients que vénen cada dia i que tenen la sensació que els estàs arrancant el jornal. Les converses a l'entrada del forn es carreguen de mala llet i tothom es torna esquerp i agressor armat amb baguette en potència.

La pregunta està clara: Per què apuges el preu si el super del costat el ven més barat que tu? A més, t'estalviaries tots aquests mals de cap...
La resposta també: T'asseguro que jo no vull apujar el preu del pa. Però les farineres han apujat el preu per que ens estem quedant sense farina per la gran demanda del mercat oriental.

Què?? Ja sabia allò de les tonyines (per això ja no en menjo), però la farina també?
En una tèrbola explicació acabo entenent que el conreu de cereal de Xina i altres potències asiàtiques està sent usat com a biocombustible i la manca d'aquest producte per al seu ús domèstic ha motivat la recerca a nous mercats. Concretament el nostre. Aquesta demanda tant gran ha fet que el preu s'estigui inflant com un globus aerostàtic que puja i puja sense fre, fins que es fa inaccessible.

Realment, sí que tenen raó els que parlen del preu del pa com a explicació a un gran enrenou. Ara li direm a l'Antònia que la culpa és dels xinesos, a veure si la podem convèncer que torni a comprar el nostre pa, que no és de forn de llenya però és de veritat i no cal cap altre producte per fer-lo passar avall. El problema serà quan l'Antònia deixi de comprar als basars xinesos. Aleshores la trifulca arribarà a una dimensió socio-política-econòmica internacional i es desencadenarà una apocalíptica guerra on podrem usar com a projectils mortífers totes les barres de pa plàstic de forn llenya elèctric.
Jo, per si les mosques, em comprometo a reciclar tota la farina que escombri del terre de casa i enviar-la periòdicament a la seu olímpica de Beijin amb sobrets Din-A 5. Segur que rebràn el meu suport de molt bon grat i em convidaràn a visitar les seves lluents instal.lacions olímpiques com a agraïment. Quan torni ja us explicaré com m'ha anat.

La meva Atz i els tangues desbordants

2007-08-30T13:21:00.000-07:00

Anar a passejar quan no et mouries de casa en tot el diumenge és una d'aquelles coses que només es deuen fer si tens fills. Estar a casa, per a mi, és un plaer. A casa hi tinc tot allò que necessito i, a més, no sóc molt amic de les activitats a l'aire lliure, però està clar que una nena de 15 mesos ha de voltar i esbravar-se. La senyal inequívoca que et fa sortir de casa com un esperitat és veure el contingut de tots els calaixos escampat pel terra de la cuina, del menjador, de l'estudi, del bany, del dormitori, del pati... Calces sobre la tele, comandaments al bidet, cables USB als testos i sorra a l'armari dels tapers. Aleshores és quan la Gem i jo ens posem les piles i d'una revolada l'un engrapa la nena i l'altre el material d'intendència bàsic per passar unes horetes fora del campament base (que presenta un aspecte llastimós, clar).
Diumenge, amb l'Atz i una bossa carregada de toallitas, bolquers, aigua, bastonets de pa, galetes, una muda, un suc, el conillet i una jaqueteta per si refresca, ens vam plantar a la a l'epicentre vallesenc.

Granollers és un alè cosmopolita quan vols fugir d'una tarda d'agost a Barcelona. Començava la festa major però presentava un aire desèrtic. La nostra primera parada va ser a unes atraccions de fireta al gol nord de la plaça del cony. Després d'arrencar a la nina de les barres d'acer que sostenien una vuitena de llits elàstics amb nens botant-hi al damunt, i, fer-li entendre que encara és massa petita (això si que ens va portar feina) ens vam dirigir cap al soroll més proper. Afluents d'adolescents s'encaminaven cap a l'activitat principal: una rua bicèfala encapçalada per les dues colles de la festivitat. Els blancs i els blaus.

Un expert en la matèria ja m'havia posat al corrent d'aquesta mena de tradició mercantil. El fet de tenir colles alleuja a l'ajuntament i les seves arques de les despeses i els mal de caps que suposa l'organització de la festa. És per això que és una situació que es repeteix en diversos poblets del voltant que, de manera capciosa, han anat adoptant el model granollerenc. Mollet és l'exemple més penós que conec. Ignoro quin significat tenen els colors en la festa original, però els de Mollet no tenen desperdici: els morats i els torrats. No cal ser astut com una au de rapinya per entendre que els morats són els que s'inflen de teca fins alterar color de les seves galtes empatxades, i els torrats... en fi. Potser no trigarem gaire a veure les colles de fumats i enfarlopats fent curses de sacs. Més endavant ja m'explaiaré amb més calma amb el fenòmen molletà perque em té captivat.

En arribar a l'artèria principal de Granollers ens vam topar amb l'activitat prèvia a la rua. Homenots disfressats amb vestits regionals, senyores d'edat avançada vestides amb tu-tus de vel blanc i xiruques, algun drac, les omnipresents batucades barrueres i molta parella amb un o més nens petits fent el curiós i caminant sense nord. M'agradaria veure com han quedat les cases d'aquests darrers abans de pensar en anar a donar un tomb per la festa. L'Atz em cavalcava i m'acaronava els cabells i les orelles. No li veia la cara però podria jurar que no parava de mirar i assenyalar a tot quisqui mentre cridava: "Hola, ala, apa, papa, pa, aigua, hola". Haviem fet bé de venir.

De sobte em vaig adonar que els adolescents havien proliferat a cabassos. Aquesta franja de la població sempre m'ha fascinat i m'hi vaig començar a fixar detingudament. Cada grup (anava a dir-ne grupet, però és tant típic tractar-los amb aquest tò sarcàstic-infantil que ells odien tant) tenia les seves peculiaritats. Els més hippies seien a terra, duien samarretes retallades i la majoria formaven part de la rua i duien instruments de percussió i mocadors als canells. Elles i ells destacaven per igual. Els més garrulus sabotejaven alguna cosa, des de la higiène urbana fent un escampall de clofolles i llaunes, fins a la moral dels adults demanant paper i tabac, cridant obsenitats innecessàries i vestint xandalls de 150 euros. Ells destacaven més que elles tret d'alguna excepció suada i sorollosa. Els més pijos estaven més quiets. Miraven constantment l'entorn i li dedicaven somriures encantadors mentre feien comentaris exagerats. Elles destacaven molt per sobre d'ells. No vaig veure més d'un parells d'exemplars heavys i algun més gotic o darky per això no els agafaré com a mostra. Una cosa que els unia a tots, a part de la tonteria i la insensatesa que demostren en activitats grupals, eren els tangues. El cent per cent de les noies que estaven una mica primes lluïen unes fines tiretes multicolors que els encerclaven la part septentrional de la pelvis, molt per damunt dels pantalons. Algunes de les noies que no estaven primes també lluïen les tiretes, sobretot del ram dels garrulus. No era la primera vegada que veia un tanga desbordant i pensava que no era apropiat, però els altres cops havia estat sempre per raons estètiques, moment en el que formulava la frase: "...però-on-ta-vas". Tenia la meva filla aferrada al cap i ella m'havia posat a l'altre bàndol dels mascles. Els que pensen que un tanga en una nena que entra a l'adolescència és deltot inapropiat. Els pares! Va ser terrible... La foscor em va invair i només podia reproduir una frase en el meu caparró: "...es que se visten como putas!". Vaig passar de ser un pare jovenet a ser un vellot masclista de 125 anys. Aquestes tiretes les cus el diable. Em fa pànic visualitzar el dia que l'Atz surti per la porta per anar a les festes dels fumats de Mollet amb un tanga desbordant. Afortunadament ara agafa els de la seva mare per calçar-se'ls com a barret, i només hi desborden els seus tirabuixons daurats. Fins que arribi el moment jo ho seguiré fent amb ella.

Les meves aranyes

2007-08-29T13:41:00.000-07:00

Fa un any i mig que visc fora de Barcelona i mai hagués imaginat que m'hauria adaptat tant ràpid. Fa 2 anys ni en volia a sentir parlar de viure fora de la ciutat, quan em deixava caure Verdi avall cavalgant el meu patinet per anar a petar a la terrassa del Canigó. Ara ja no vaig en patinet per que el lloc on visc és pla. No té cap mena de gràcia usar un patinet si sempre l'has d'empènyer.
Vivia al costat del Parc Güell. A l'alçada de les tres creus. Amb la Gem i l'Ani. La majoria de la gent es pensa que el carrer Verdi s'acaba a Travessera de Gràcia i quan són a punt de coronar el cim, esbufegant, tots diuen el mateix: "tant amunt vius?", "Això és Gràcia?", "...però si és com un poble!"

M'encantava pensar que vivia en un poble dintre de la Vila de Gràcia. Una espècie d'unitat mínima indivisible. Però ara és diferent. Ara visc en un poble. Pla. És molt diferent de viure en un lloc apartat dins de Barcelona i hi ha un parell de factors clau que ho demostren. A la meva planura no hi ha cap establiment on puguis comprar un disc o un llibre. Bé, si que pots comprar un llibre. La majoria són de la Danielle Steel i potser algun exemplar del Codi Da Vinci o de Los pilares de la tierra. Això és tot. Ara, discs, no en pots comprar. Parlo d'un lloc amb 13.674 habitants que no han creat una demanda suficient per poder alimentar una llibreria o una tenda de discs.

El segon factor clau és el tamany dels mosquits. Són de complexió robusta i tenen un caràcter diabòlic. Són invulnerables als aparells que els haurien de dissuadir, o eliminar. I campen per tot arreu buscant un turmell on acarnissar-se. Les picades d'aquests mosquits als turmells són terribles. S'inflen tant que els mal·lèols es fonen en una massa carnosa i rogenca. Hi ha poques coses tant poc estiloses com una persona sense turmells, però la manca d'estil no és el més preocupant, la picor és insuportable. En comprovar la proliferació d'aquests gegants hematofàgs vam blindar la casa amb tota mena de productes elèctrics amb pocions químiques, però sembla que no fan efecte.

La segona opció que em va passar pel cap i, tenint en compte el tamany de les bèsties, era que l'Ani se'ls menjaria. Res. L'Ani passa d'ells. A Barcelona cada cop que entrava algun insecte volador per la finestra el perseguia i se'l cruspia rellepant-se els bigotis, però ara és una gata de poble. Té lloc per còrrer i un munt d'insectes molt més interessants per torturar. Ara ja pot en tenir un eixam fent cabrioles damunt del musell i ella badalla avorrida.

Ni química ni gat. El seu depredador directe són les aranyes. El primer cop que vaig presenciar el seu efecte mortífer va ser penjant de la làmpada Matrix del menjador. Quina ubicació tant escaient. D'un dels seus tentacles lluminosos hi penjava el cadàver d'un mosquit embolcallat per una mortalla sedosa. Ara vaig descobrint cementiris inaccessibles on hi descansen les despulles d'aquesta plaga. No crec que el volum de mosquits hagi disminuït, però m'alegra pensar que potser tindran un final terrible quan entrin per la porta de casa. Per la seva part, les aranyes s'han convertit en uns aliats simpàtics que, de tant en tant, es deixen veure gracioses corrent per les parets blanques de casa. Tots ens les estimem. A Barcelona no ens agradaven les aranyes. Ara, al poble, sí.

La meva dona va de putes?

2007-08-27T15:27:00.000-07:00

Ahir, arrel d'una demostració de capullisme extrem per la meva part vaig descobrir que la meva estimadíssima dona està molt estressada i un pèl angoixada. Avui, amb una demostració de recolzament i d'un "perdona carinyo-meu he estat un capullo extrrrem" he recordat que no havia fet ús d'aquell val tant prometedor que havia de bescanviar per un massatge amb tota regla. En el seu moment, ara ja fa 11 mesos, vaig fer una recerca exhaustiva de centres de massatges, balnearis i spas urbans a Barcelona per tal d'oferir a la meva estimada un regal que ella desitjava. Era una magnífica idea per que fer regals a la Gem mai ha estat massa fàcil. A més, és una d'aquelles coses que empitjora amb el temps. Quan comences a tenir massa coses ets un blanc difícil per rebre un regal. No podia fer ús del tòpic de la roba per que feia poc que acabava de nèixer l'Atz i la Gem no havia recuperat el seu endimoniat cos espigat. No era un bon regal. Un massatge era perfecte. Un massatge era un moment de solitud, relax, un moment per dedicar-se en exclusiva al plaer. No buscava un massatge terapèutic d'aquells que et recargolen les costelles i t'endinsen les urpes sota dels homoplats. Pretenia comprar un moment de felicitat per la meva dona.

Amb una àgil cerca al Google ja tenia una llista considerable de llocs on enviar la meva dona a tastar l'ambrosia d'uns ditets ben experimentats. L'oferta era variada, i com és normal en aquests casos, la prudència es va apoderar de mi. No vaig reservar cap cita. Li vaig dir:
-Tri'an un i ves-hi quan vulguis!

Quin paio estic fet!

Li vaig regalar un val. Com aquell nadal que li vaig regalar el disc de l'Ani DiFranco. La seva cara entumida va dir gràcies, què guay. Jo li vaig demanar que arrenqués el plàstic retractilat del disc.
-Ara l'haig d'obrir?- va fer la Gem
-Clar! l'has d'obrir ara! és importantíssim!

Dins hi havia la meva millor intenció de fer un viatge plegats a qualsevol racó d'Europa que tingués vols amb una companyia Low Cost. Vam decidir anar a Turquia. Quin moment més bonic! Fins i tot ho vam explicar als amics.
-Anirem a Turquia!
-Què bé. És molt xulo!

L'antic imperi Otomà, la porta d'Àsia a Europa! Deu ser molt bonic, però nosaltres no ho hem vist. Només era un val carregat de bones intencions i d'aquella emoció que proporciona fer un regal. Aquella emoció que et faria saltar amb els peus ben juntets mentre piques de mans i assenteixes amb el cap. Com aquell val que prometia un curs d'escalada. Afortunadament era un val!

S'han acabat els vals! Avui he decidit que la Gem ha de rebre aquell regal que li vaig fer amb tant bones intencions ara fa 11 mesos. Encara que m'hagi de trencar les banyes a veure què collons li regalaré el mes vinent. He tornat al Google. Hi ha aparegut una bona llista d'ofertes. Però una em cridava especialment l'atenció. Tenint en compte el meu esperit cool, el retard en rebre un regal que, està clar, ella ja no esperava i els remordiments que tenia a causa de la meva actitud capullo-radical, m'he decantat per la versió més fashion-fengshuiera i vanguardista que m'oferia la xarxa. El Wayang Center. Spa Balinés. La veritat és que tenia pressa, perque quan estàs decidit a fer un regal, l'emoció de picar de mans i saltar amb els peus ben juntets és massa embriagadora. No podia permetre que la Gem iniciés la seva migdiada obligada. He optat pel massatge tibetà:

Masaje Tibetano
Masaje de relajación extrema, se realiza en camilla y sirve para mitigar el estrés y mejorar la respiración. Se aplican aceites esenciales a elegir, con combinación de temperaturas para distintas zonas del cuerpo, invitando a la desintoxicación física y mental. Aplicado con el cuerpo.
Duración: 55 min. de tratamiento

Preu: un escàndol. Però ella s'ho val...

He imprès una pàgina i he corregut a picar de mans. Ella ho ha acceptat de bon grat i hem quedat en una data per formalitzar la reserva. I ho he fet! M'he posat en contacte amb el centre d'Spa balinès per tal que la meva dona pugui gaudir del moment de felicitat que jo li he comprat! En 10 minuts ja tenia la resposta al meu mail. Havia superat la crisi dels vals!

- Pot venir quan vulgui Sr. Però hauria d'especificar l'hora a la que vindrà.
- De fet és un regal per la meva dona. Vindrà a les 18:00. Si no és cap molèstia voldria pagar l'import mitjançant una transferència bancària que abonaré previ al servei. Penso que és molt lleig que ella hagi de fer efectiu el pagament tenint en compte que es tracta d'un regal. (I no d'un val!)

Minuts més tard...

- Em sap greu... però el centre és exclusiu masculí. (Tot això sense accents, que ho fa més difícil de pair)

Ostres, pobre Gem... No hi pot anar. Però? On s'ha vist un centre de massatges exclusivament masculí? Què més dóna si és un home o una... a no ser que...
Efectivament! He estat a punt d'enviar a la meva dona a una casa de putes! (o alguna cosa similar). Dintre del meu capullisme-radical no estava segur d'arribar a les altes esferes, però ara ja hi tinc plaça de per vida. Val?

Benvingut vei anonim, t'hem enyorat tant...

2007-08-27T13:20:00.000-07:00

Ja fa molts dies que penso en iniciar una etapa com a blogger. Avui és el dia idòni, ha tornat de vacances el meu amadíssim veï anònim que em proporciona una connexió wireless, tant estable, que em permet prescindir d'operadores xucla sangs.
Estar sense internet durant tres setmanes ha estat força frustrant. La raquítica imatge que m'oferia el visualitzador de senyal pelat de ralletes m'entristia. Pensava, ostres, si ara tingués connexió podria fer un munt de coses. Si ara tingués internet faria un blog per parlar de la cagarada humana que hi ha al passadís de l'estació de rodalies de la Llagosta i dels intents fallits de l'operària de torn per mitigar l'efecte amb un ambientador en spray. Doncs el miracle ha arribat de nou amb un blog a sota del braç.

Tot va començar el dia que vaig desembalar el meu nou ordinador. Jo, a diferència d'un il.lustrat redactor blogger, adoro els Macs i els seus enlluernadors perifèrics. Sobretot per que tinc un esperit cool i per que mai m'han fallat com li ha passat a ell. En aquest cas, no dubtaria en titllar-los de xarlatants. El procés d'instal.lació va ser tant o més senzill del que esperava però constantment em deanava que registrés la meva màquina a través d'internet i m'oferia actualitzacions que només podia trobar a la xarxa. Jo responia NO a tot. "T'he dit que NO, no tinc connexió", "La de telefònica em sembla massa cara i Ono no dóna cobertura a la Llagosta" "Encara NO tinc connexió!". La llum va aribar en forma de finestra. Entrava en un món desconegut i com un xaiet lletó m'aferrava a la santa innocència de la ignorància. AirPort? Buf, què em vol aquest ara? "Se han detectado redes disponibles. ¿Quiere acceder a las redes disponibles?.

La darrera vegada que havia intentat configurar una connexió va ser tant desolador... Van venir uns individus uniformats amb vestits de Zara hombre estampats d'arrugues. Quan vaig aparèixer darrera la porta de fusta flanquejat per una màquina escura butxaques reconvertida en calaix de sastre els seus quatre ulls tristos i cansats es van fer lluerna. El valent va vomitar tota la presentació amb una rapidesa feroç fins arribar a la pregunta binària que els havia de salvar la tarda i, sobretot, justificar un ascens vertical al cim del carrer Verdi, allà on no hi arriba el glamour biopijo de gràcia, allà on pots anar al bar Montreal a comprar ous i vi a granel.
-¿Tiene internet? ¿Quiere que Ono le proporcione un servicio integral de internet i telefonía fija?
-No. Sí.
Aquest va ser l'inici d'un calvari que es va extendre durant dos mesos en els que em vaig sentir l'home més inútil, frustrat, incompetent, estafat, indignat i per últim, amb la humiliant ajuda ajuda d'un miserable PC, feliç i connectat a la xarxa de manera intermitent.

No és d'extranyar, doncs, que al veure que el meu preciós Imac nou em preguntés ¿Quiere acceder a las redes disponibles? em comencés a tremolar la barbeta descontrolada.
-Sí!

Tot va anar molt ràpid. Van aparèixer mitja dotzena de xarxes ordenades, crec, de manera arbitrària, i vaig escollir la primera. (Quina si no?). Va ser un èxit rotund. Vaig veure crèixer les ralletes del visualitzador de senyal. I per acabar de comprendre la meva fortuna vaig obrir el navegador i vaig anar al Google. A l'obrir els ulls i desentortolligar totes les extremitats les letretes repintades del buscador em donaven la benvinguda a un l'oasi virtual de franc. Conscient que en qualsevol moment es podia acabar, vaig iniciar un procés de recel digne d'una fera. Constantment buscava les ralletes. Veure'n 4 de 5 m'omplia d'alegria. Menys de 3, de nerviosisme. Sempre hi ha aquella amargor que suposa perdre un tresor magnífic que guardes en secret. Quan en parlava amb la Gem al pati de casa recolzava el dit índex de la mà dreta sobre els llavis, acotava el cap i axinava els ulls en senyal inequívoca de silenci. -A veure si ens ho pendran!

D'això ja fa 9 mesos i ja he entés les rutines i els horaris del meu amadíssim i altruïsta veï anònim. Era inhumà enfadar-se amb ell per prendre's 3 setmanes de vacances. No es pot negar la seva humanitat, de manera que jo no li negaré la meva. Benvingut a casa! T'hem enyorat, però ara ja ets aquí i tots som més feliços. Ens espera molta feina per fer, i jo encara haig de parlar de la cagarada humana del passadís de l'estació de rodalies de la Llagosta.